LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa tres anys, la Tere, avui exprofessora de l’institut però en aquells moments la meva professora de música de 1r de la ESO, em va dir que se’m donava molt bé la música i que podia dedicar-m’hi.

Se’m donava molt bé tocar la flauta, que era l’instrument que tocàvem a l’institut, però vaig optar pel piano perquè m’agradava el seu so i tenia molta curiositat pel que hi podia haver darrere d’aquelles 52 tecles blanques i 36 tecles negres.

Tot seguit, vaig anar a l’escola de música de Can Rafart per informar-me’n una mica més.  Em van dir que per fer classes de piano també havia de fer classes de llenguatge per aprendre a llegir i analitzar partitures. El llenguatge és com la classe teòrica, i la classe de piano com la classe pràctica.

Recordo que la primera classe de llenguatge va ser facilíssima, però a mesura que passaven els dies la teoria s’anava complicant. Molta gent pensa que el llenguatge és fàcil, però t’hi has d’esforçar bastant perquè de fàcil no ho és gens.

El piano té una cosa que els altres no tenen: les tecles de l’esquerra del piano es toquen amb clau de fa, i les tecles de la dreta amb clau de sol. Aquesta també va ser una de les raons per les quals em va cridar l’atenció aquest instrument. Al principi és molt difícil perquè has d’estar pendent que les dues mans toquin la tecla corresponent. Però ara ja és el tercer any que toco i la veritat és que m’he sorprès amb el que he evolucionat.

Sento que una partitura és com una llengua, ja que igual que les altres es pot llegir, però també es pot tocar a través d’ella. I és que, saber aquest tipus de llengua em fa sentir d’una manera especial perquè hi ha gent que no sap llegir ni col·locar una nota al pentagrama.

Alba

Quan era petita els meus pares em van apuntar a l’escola la Immaculada. Tinc breus records dels primers anys a parvulari però això sí, sé que m’agradava molt jugar a fer cases a les formigues amb el paper d’alumini de l’esmorzar, jugar amb els pneumàtics que ens donaven per fer rodar-los per tot el pati, cantar sobre els bancs amb les amigues, canviar cromos… Era molt feliç, però malauradament vaig créixer i vaig pujar a cicle mitjà. Vaig notar una mica de canvi, ja que ens van posar deures i ens van retallar mitja hora de pati (i això no li agrada a ningú…). Durant el cicle mitjà ens vam anar unint més i érem com una família, coneixíem a tots els professors i a la nostra classe hi havia un molt bon ambient, encara que sempre hi havia alguna baralla però no durava gaire. Els dies anaven passant i ens fèiem més grans, fins que vam arribar al cicle superior. Aquest dos últims cursos els vam aprofitar molt, per la majoria van ser els millors. Era molt difícil pensar que al cap de poc ens hauríem de separar, alguns ja tenien plans per marxar cap a instituts d’altres llocs, altres van repetir… Era estrany, portàvem molts anys junts.
Fins que un dia, la nostre última estada a la Immaculada va arribar. Hi va haver una allau de llàgrimes, però allà es va veure que per molt diferents que fóssim ens estimàvem molt tots.

Hi ha moltes coses que trobo a faltar de la Immaculada, una d’elles era carnaval. El carnaval de l’escola, era molt original. Durant tota una llarga setmana, havíem de preparar-nos la disfressa amb diferents materials que hi havia. Aquells dies eren molt divertits, però fins i tot podien arribar a ser estressants. A vegades, quedava poc per la rua i encara ens faltava bastant per acabar-la. Ens portava molta feina, però ho fèiem a gust i en sortien molt bons resultats.
També trobo a faltar fer panellets. Fèiem uns quatre grups a la classe i cada grup s’organitzava a l’hora de coure’ls, portar ingredients… I al mateix dia que els fèiem, després de dinar, anàvem a fer el “Concurs de Panellets”. Hi havia diversos premis: el panellet més original, més tradicional… i cada grup guanyava en un tema. La veritat és que no ens donaven cap premi i cap grup es quedava sense guanyar, però a tothom li feia molta il·lusió.

Portem ja quatre anys sense anar a la Immaculada, però no us penseu que no ens hem tornat a veure mai més amb els de la classe, sinó que durant l’any, fem com a mínim dos sopars i anem a veure professors. Tots hem canviat molt i ens hem distanciat més, però ens fa molta il·lusió recordar tots els moments que vam passar. Per mi aquests anys, han sigut uns anys molt bons i m’he endut uns grans amics!

Anna

La setmana passada vaig veure un reportatge sobre els Amish, aquests són un grup cultural molt religiós i no utilitzen les noves tecnologies com els automòbils, les televisions, etc.

En aquest reportatge uns joves, s’anaven del camp a viure una setmana a la ciutat, els joves estaven una mica sorpresos pel que veien, perquè era la primera vegada que anaven a la ciutat, el comportament d’aquests era una mica estrany. Els joves van aprendre molt sobre el que existia fora del camp. Es vestien de manera occidental, utilitzaven noves tecnologies, etc. Però hi ha una cosa que l’estaven pensant durant tot el dia “Quan torni a casa, la meva família m’acceptarà?”.

A l’hora d’anar a casa tots van anar vestits amb pantalons i camises. Però quan van arribar, dels quatre joves a cap el van acceptar a se casa.

La família de la primera noia s’havien mudat de casa per tal de que la seva néta no els trobés, la família de la segona, quan va arribar no li van voler obrir la porta i quan va anar a parlar amb les seves amigues, com la noia anava vestida normal, se’n van anar corrent, s’escapaven les amigues que des de petita havia estat amb elles. La família del tercer, el van deixar entrar a casa, però el tractaven diferent, per exemple li feien menjar en una taula apart. I la última noia que havia quedat amb les seves amigues en un bar, quan la van veure també se’n van anar corrent.

En aquesta cultura és deixen influenciar molt, sobre el que diu la gent. Jo no estic gaire d’acord amb la manera de pensar dels amish, però cada persona fa el que vol, i s’ha de respectar

 Zakaria

Segons l’Organització Mundial de la Salut, dia rere dia creix la quantitat de cigarrets que es fumen al món. La conclusió que treu aquest organisme és que la xifra de fumadors puja perquè augmenta la població mundial i, tot i que moltes persones han deixat de consumir tabac, encara no és suficient .

El tabaquisme és un seriós problema social ja que els danys que produeix no són només en les persones que el consumeixen sinó també amb els qui conviuen, als quals se’ls diu fumadors passius.

Encara que per als no fumadors sembla increïble que un petit cigar, pugui pràcticament dominar la vida de milions de persones al món, qualsevol que ha intentat deixar de fumar sap el difícil que és i el molt que costa. A la força de voluntat i la constància del pacient , se sumen ara nous fàrmacs que fan la seva aportació en la lluita contra l’addicció al cigarret , però aquests no poden fer res contra els adolescents que fumen només per pujar la seva autoestima.

Tot i que és legal i està socialment acceptat el seu ús, la nicotina és una droga d’efectes altament perjudicials en l’organisme, que crea dependència o addicció i crea condicions orgàniques que disminueixen la qualitat de vida de qui la utilitza, i dels que l’envolten.

Així mateix, l’ús del tabac és la porta d’entrada a moltes altres addiccions, més costoses i més perilloses, que manegen un important percentatge del comerç mundial.

Aquesta “droga” legal ha arribat a mans d’adolescents que han comenát a fumar a edats que un no s’imaginaria, tot això és culpa dels locals que venen tabac, ja que el venen als menors pensant en l’economia i no en l’àmbit social.

Molts dels adolescents que proben el tabac acaben conduïts fins a altres dorgues molt més greus per la salut i prohibides per l’estat, i així s’acaba amb els estudis, i la salut de molts adolescents.

Pau

Moltes vegades tots hem escoltat a algú (ja sigui a les pel·lícules o a la vida real) mirant directe cap al firmament dir: “quan miro a l’univers em sento molt petit”, bé, aquí és on jo discrepo. Personalment no em sento petit mirant al firmament, al contrari, sento que formo part de la cosa més gran de la que tinc coneixement, i això em fa sentir important, saber que jo, al igual que la resta de persones formem part d’aquest gran mecanisme que és l’univers, em fa veure com d’important és la vida i els planetes. El cosmos és com una infinita màquina, plena d’engranatges i peces que son les galàxies i planetes, no sabem com d’important és la terra, o el sol, o la via lactea pel bon funcionament del univers però hi ha alguna cosa que em diu que hi ha una raó per la que som aquí, tinc la estranya idea que cada forma de vida i cada roca és una cosa important en major o menor mesura.

Mireu-nos, som enormes, no et miris com una cosa comparada a l’univers, tu ets univers, en formes part, ets un planeta, una galàxia en tu mateix i tot i que formem part en l’univers no som capaços de imaginar-nos una cosa infinita, la nostra mesura d’enteniment no arriba a aquests extrems, no ens entenem al 100% com funcionem nosaltres mateixos, potser en algun punt ho entendrem, però per ara més val delectar-nos amb la bellesa que ens oferix el nostre cosmos, la bellesa que ens ofereix la oportunitat de ser aquí i ser vius, no sé que planegeu fer vosaltres, però avui, jo sortiré per la finestra i contemplar el cel, pensant en com d’enormes som.

Nil, el vostre ocell preferit

Per qui no ho sàpiga, Snapchat és una aplicació de mòbil on un pot enviar una fotografia acompanyada d’un petit text, i el que la rep tindrà un nombre petit de segons per veure-ho, menys de 10. És molt divertit, sobretot perquè s’està convertint en una guerra.

Alguns competim pel nombre de punts. Sempre que envies o reps un snapchat, es suma la teva puntuació. Jo ara mateix tinc 12.238 punts, que en són bastants. El contacte que tinc amb més punts en té 21.000, i la veritat és que per molt que ho intenti no arribaré mai a superar-lo.  Altres contactes, que en tenen menys que jo, intenten superar-me a mi, però de moment no ho aconsegueixen.

Un altre servei que té Snapchat és saber els millors amics que tens en funció del nombre de snapchats que us envieu mútuament. I, per tant, molts competim per estar dins dels tres primers d’alguns contactes.

En els dos últims paràgrafs he explicat els dos tipus de guerra menys freqüents. La guerra més freqüent és la de fer-li una foto a algú, normalment sense que s’adoni, i el resultat ens fa riure. La majoria dels cops la posem a la nostra història (snapchat que els teus contactes el poden veure tots els cops que vulguin en 24 hores). Aquest snapchat enviat, provoca grans ganes de venjança per qui surt a la foto i, aquest últim ens en fa una altre, fins que es converteix en una cadena.

En conclusió, Snapchat és una aplicació molt entretinguda, però hem de fer-ne un bon ús.

Santi

Una de les coses que tinc des de que vaig néixer i que encara em dura és la pell atòpica. El meu pare de petit també en tenia i ara en tinc jo, encara que quan era petita no es notava gens i la gent no s’hi fixava però al passar els anys m’ha anat empitjorant . Quan tens pell atòpica et surten unes taques vermelles a la pell que piquen molt i que és millor no rascar-les ja que cada cop van a pitjor. Hi ha moltes pomades per a que se’t passin  i desapareguin però  en uns dies et tornen a aparèixer al mateix lloc i sembla que no s’acabi mai.

La pitjor època de totes es l’estiu ja que el sol és molt fort i em toca a les parts on tinc les ronxes vermelles, i aquestes es van expandint i a mi em van picant, llavors em poso el Adventan, que és la crema general que utilitzo, però com té cortisona si me la poso en una part en que li toqui el sol les clapes vermelles es tornen blanques i em duren tot l’estiu, cosa que és molt desagradable. Si prenc el sol sense crema, les parts atòpiques s’expandeixen i si em poso crema, m’apareixen taques  blanques.

La veritat és que no em puc queixar perquè hi ha molta gent en el món que ho té molt pitjor i que és gairebé impossible de curar però crec que tot seria més fàcil si no hagués de estar tot el dia pendent de les cremes que m’he de posar.

Cristina

Us heu parat mai a pensar en la importància que té la música en nosaltres?

La música és un company amb el que sempre comptem. Aquesta s’adapta al nostre ritme, a l’actualitat i a la moda. Tothom té les seves cançons preferides, les quals escolta tants cops que almenys jo m’acabo cansant de sentir-les. Moltes d’aquestes no sabem el que diuen, ja que són en anglès o simplement només escoltem l’instrumental, ens agrada el ritme i no li prestem atenció a la lletra.

Crec que en la nostra memòria sempre tenim una cançó que ens fa recordar algun moment concret com ho fan les cançons de la infància, l’antiga tonada de la mare cantant-nos cançons de bressol, la que et fa recordar un viatge, un amic, un estiu, la que et treu un somriure i a la vegada et fa plorar…

Tenim sort de poder gaudir de la música.

Aina

Ahir vaig llegir un article on deia que una nena amb només 18 mesos va començar a recitar paraula per paraula cada conte que li havien explicat, per això els experts la van sotmetre a proves de coeficient i la sorpresa va ser que va treure un 160, la mateixa xifra que Einstein. Actualment la nena de 3 anys i amb el mateix coeficient intel·lectual que Einstein o Stephen Hawking, ha entrat a formar part del club de superdotats Mensa. Els membres d’aquesta organització són tan intel·ligents que són un 2% de la població mundial més talentosa. Ara la nena és la més jove del club.

La gent quan sent la frase “és superdotada!” el primer que se’ls hi passa pel cap és enveja. Pensen que si ells ho fossin, no haurien d’estudiar per fer els exàmens, ni estar atents a les classes per entendre els problemes de matemàtiques, etc. Però si ho pensem bé, sense anar més lluny ja se’ns ha presentat un gran problema, si ho entens i ho saps tot, no estàs atent a classe, hi ha una falta de motivació i d’atenció, per això la majoria d’aquests nens tenen problemes a l’escola. Per aquest motiu van a escoles especialitzades on aprenen segons el seu grau d’intel.ligència i segueixen una classe adequada al seu ritme.

Amb aquesta reflexió vull fer entendre que les coses no són sempre tan fàcils com semblen, senzillament ser intel.ligent per aquests nens els representa un problema social i acadèmic.

Aina

Ahir, vam anar al Saló de l’Ensenyament per orientar-nos una mica més i guiar-nos al nostre futur. Jo desde petit sabia que havia de fer i que volia ser: carrera universitària (passant per batxillerat) d’Enginyeria Informàtica. Però aquest any se m’han trastocat els plans. Les notes no han sigut les desitjades i he perdut les ganes per estudiar. He decidit que no vull fer batxillerat, ja que tinc unes ganes inmenses d’estudiar el que més m’agrada i no fer assignatures complicades que no em serviran de molt.

Allà al Saló hi havia una zona on et feien petites “entrevistes” per orientar-te i va estar genial. Vaig entrar a una sala i hi havia una dona molt maca. Vaig explicar-li que era el que m’agradava i junts vam buscar les opcions que hi havien. Vam buscar a la web de la Generalitat de Catalunya i hi havien un grau mitjà i un grau superior que era exactament el que m`encantava. Les assignatures eren fantàstiques i m’agraden molt. Aleshores vam mirar les escoles on feien aquests cicles formatius i mala sort la meva que només hi ha una escola pública on es fagi, que es a Mataró. La dona era molt simpàtica, agradable, amable… Em va guiar el futur, com si d’una vident es tractès. He de donar-li les gràcies perquè és una persona magnífica i espero veure-la un altre dia. 

Vam anar rondant per allà on hi havien coses increïbles: un robot que feia el cub de rubik, un simulador virtual, entre d’altres. Crec que es una sortida fantàstica on et pots guiar més o menys per una cosa i m’ha servit de molt. Espero que faci el que faci em vagi molt bé i pugui treballar/estudiar el que m’agrada: la informàtica.

Àlex