LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Amb els escoltes hem fet un projecte anomenat KIVIT on ajudem a les persones grans. Les persones grans es poden ajudar de moltes maneres, i nosaltres hem escollit l’habitatge digne. Tota persona mereix viure en un habitatge digne, sota un sostre segur. Però és clar, no tothom pot gaudir d’això a la perfecció. Durant quatre dies hem estat pintant i arreglant tres cases.

La meva, la casa de l’Ana, una dona de 83 anys tenia l’habitació i moltes parets destrossades. Com no es podia permetre uns paletes, l’hem ajudat. Els altres grups de cases han fet el mateix, i malgrat tenir alguns problemes ho hem acabat tot exitosament. Aquest projecte no només m’ha aportat aprendre com pintar o tapar forats, també ha enfortit els lligams del grup, i el més important de tot, he ajudat. Sé que es pot ajudar de moltes maneres, i totes bones, però ara noto realment que he fet una cosa bona i a més a més he fet una nova amiga, l’Ana. L’Ana és una dona que xerra pels descosits, i totes les històries que explica són d’allò més divertides. Ens va explicar que deu fer uns setanta o seixanta anys que viu a Vilassar, perquè va emigrar de Múrcia. Una de les coses que em va impactar més d’ella és que quan treballava a la fàbrica portava vint telers!

En resum; recomano molt fer aquest projecte, no aquest concretament, sinó ajudar a persones grans ja que no només les ajudem a elles sinó també a nosaltres perquè a vegades se’ns oblida que són elles les més sàvies i les que ens poden donar millors lliçons.

Helena

Cada cop queda menys perquè acabi el curs. Podríem dir que ja estem al final. Vacances de Setmana Santa, Maig  i el viatge a Amsterdam. A això vull arribar, tothom està pensant en el viatge de fi de curs. Per a molta gent és una experiència que mai tornarà a passar. Hi ha gent que no ha sortit mai d’Espanya o que directament ni ha viatjat en avió i per això crec que estem esperant que arribi el 16 de juny per agafar el vol cap a Amsterdam.

No hem de deixar a part els exàmens ja que és el trimestre on més actius hem d’estar, molta gent s’hi juga el curs i no hem de tirar el treball de dos trimestres per un simple viatge.

Crec que serà una experiència que mai oblidarem com ho va ser per a mi anar a Andorra. Mai havia anat a esquiar i va ser fantàstic. Vaig aprendre amb moltes ganes i amb amics és més divertit. Però ara és anar a un país on no parlen el mateix idioma i crec que podrà estar fins i tot graciós veure com intentem comunicar-nos amb els holandesos.

Fins aquí el meu escrit, us desitjo a tots (i a mi també) molta sort en aquest últim tram de fi de curs i espero que ens ho passem genial a Amsterdam.

Àlex.

Fa un parell de setmanes, la meva família i jo vàrem anar a Girona a pasar el cap de setmana. L’últim dia de l’escapada, vam anar a Besalú, un poblet antic i molt rústic, a dinar. Mentre buscàvem un restaurant on seure, passejàvem per un parc.. Allí hi havia nens jugant, gent donant menjar als ànecs, parelles d’avis passejant i dos nois d’aspecte musulmà que resaven agenollats de cara a la Meca. Resar, estranya paraula de sentit confús per a qualsevol que no ho practiqui.

Jo sempre he estat ateu, reaci a totes les religions i les seves promeses eternes, però ara les respecto. Puc entendre que són necessàries de vegades, tot i les guerres i misèries que causen, per donar esperança i creure en la possibilitat de coses millors. I és que no és la religió en si la que fa la guerra, sinó la ignorància i l’ànsia de poder de les persones.

Amb aquest text només volia defensar la religió com a tal i no als seus representants, que són humans i com a tals no són perfectes.

Ferran

Com ens poden arribar a molestar… Moltes vegades són insuportables i ens barallem amb una passió que sembla que comenci la Tercera Guerra Mundial. A vegades hi ha gent que gosa dir que sense el seu germà viuria una vida més tranquil·la. Però, tots aquells que teniu germans, heu arribat mai a pensar com seria la vostra vida sense ells? Segurament seria terrible. Avorrida, sense ningú amb qui barallar-te, una vida solitària. I és que quan tothom et falla, saps que sempre tindràs el germà al teu costat per ajudar-te. Els germans són aquells amics que no has triat i que saps que per molt que els emprenyis i els insultis sempre t’estimaran igual.  Per exemple, tu pots dir-li al teu germà burro o tonto, però si li diu algú de fora t’emprenyaràs. Els germans són els germans, són de la teva propietat, i tu de la de ells. Sempre et diran la veritat, sempre els pots confiar un secret (ja que com a molt l’explicaran als pares, però a ningú més) i sempre et defensaran, siguin el germà gran o el petit.

Encara que no ho sembli, no hi ha amor més fort que el que hi ha entre dos germans. Acabats de néixer ja s’estimaran inconscientment i sense mesura, i al llarg dels anys aquest amor perdurarà per sempre. I ho dic així de segura perquè jo tinc una germana dos anys i nou mesos més petita que jo, amb la que m’hi acostumo a barallar quasi cada dia, però és la persona que estimo més en aquest món. Des de què va néixer que l’estimo moltíssim, encara que ja llavors ens barallàvem (la veritat que la meva germana em té a ratlla des de que era un bebè, i mira que jo sóc la gran!).

Quan érem petites, els meus pares farts que ens baralléssim com gat i gos, van voler veure quina reacció tindríem si de sobte no els vèiem. Estàvem a un supermercat, a la zona on hi havien exposades les bicicletes, jo a la punta on hi havien les més grans i la Maria (la meva germana) a l’altra, on estaven les petites. Llavors els meus pares es van posar darrere una estanteria des d’on ells ens podien veure però nosaltres a ells no. Al cap d’uns segons ens vam adonar que no hi eren, i jo i la Maria vam anar una cap a l’altra, ens vam agafar de les mans i vam començar a caminar sense dir ni una paraula. No ens calien paraules, nosaltres ja ens enteníem.  Els nostres pares van estar contents de poder veure que ens ajuntéssim per ajudar-nos mútuament, encara que acabéssim de discutir.

Per tant, valoreu els vostres germans, ja que valen més que totes les riqueses d’aquest món. No oblideu mai de recorda’ls-hi com us els estimeu, que no sigui que per una tonteria aquest amor es trenqui. La veritat és que hi ha força germans que no es parlen entre ells per discussions d’allò més tontes, i és una vertadera pena.

Aina Ros Alsina.

Al Projecte de Recerca, a fi d’orientar-nos, se’ns ha demanat que planifiquem el que ens agradaria estudiar en el futur, per averiguar si realment sabem el que estudiarem, o simplement per a fer-nos una idea. Com a estudis a explorar aquest crèdit he escollit la comunicació Audiovisual, ja que al meu grup se li ha assignat com a tema la Tecnologia, i aquesta és l’àrea que més curiositat m’ha despertat. Bé, una de les activitats que més m’ha servit per entendre millor en que consisteix aquesta feina ha sigut l’entrevista.

L’entrevista ha estat una de les activitats més interessants, amb en David Naudín (l’entrevistat) no tenia una relació familiar molt pròxima (tot i que es cosí de la meva mare). Tot i així, no va tenir cap tipus de problema per explicar-me en què consisteix la seva feina, és més, diria que li va entusiasmar la idea de que un jove, bé un adolescent, s’interessés per la seva feina tant com ell mateix ho fa.

Finalment segueixo sense saber si vull estudiar audiovisuals, com ell, ja que, tot i que segueix interessant-me, en aquest crèdit he descobert que tinc altres inquietuds. Aquesta és una de les coses que he après, però el més important que he après en aquesta activitat és que: tenir èxit laboral (que és el que en el fons jo, i tots busquem) , no es només cobrar un gran sou i dirigir unes quantes persones, sinó tenir una feina que t’ompli, que s’adeqüi a tu, i que t’apassioni com a ell. De fet no és cap cosa que no m’haguessin dit mai, però entrevistant a en David he pogut comprovar que és totalment cert. I encara que si em posés a concretar en què consisteix la seva feina molts pensarien que no val la pena, ja que en aspectes econòmics per exemple és molt irregular, o perquè s’ha de viatjar molt, jo puc assegurar a tots aquests que sí que la val, i només cal parlar uns minuts amb ell per adonar-te’n.

M’agradaria tindre una feina que signifiqués per a mi el mateix que significa la feina d’en David per a ell.

Lluís

Aquest és el missatge que m’agradaria transmetre a molta gent que conec que rarament somriu tot i tenir un gran sentit de l’humor. Sembla que han malentès l’art del somriure: no s’ha de somriure només quan et fan un acudit o quan t’ho passes bé, a vegades un somriure significa molt més del que podem assimilar.

Sóc una persona la qual adora somriure i adoro veure somriures, un somriure a la cara d’algú que parla amb tu sense una raó lògica és, de vegades, una de les millors coses que m’han passat. Et dona confiança en aquella persona i et dona lligams més forts , perquè tens la sensació que d’alguna manera la fas més feliç, la qual cosa et fa feliç a tu, i la teva felicitat ajuda a la seva i tot plegat acaba siguen un dels cercles viciosos més dolços i fantàstics que hi ha.

No cal oblidar que un somriure no sempre representa felicitat, de vegades pots veure somriures que expressen que alguna cosa no va del tot bé, altres que expressen vergonya, altres que expressen orgull, i tots són bons, perquè una persona somrient tot i tenir un moment difícil la transforma als teus ulls ( o als meus com a mínim) en una persona realment forta, que somriu per no preocupar-te, perquè li caus bé i, tot i ser evident que passa alguna cosa, tu valores aquest gest perquè ho mereix, perquè ho intenta.

Una persona que somriu molt és una persona que em desperta confiança, amistat, simpatia i força interior, i com més persones tinguem somrient més possibilitats hi ha que tinguem un espai més confortable. Per això vull enviar aquest missatge a les persones que somriuen poc: somriu punyeta! No és tant difícil!

Nil, el vostre ocell (rialler) preferit.

Quan dic que no tinc mòbil, em refereixo als Iphones i als ‘’ordinadors de butxaca’’ en general, perquè sí que en tinc de mòbil.
El telèfon va ser un dels grans invents de la humanitat. Qui no voldria poder comunicar-se amb algú a l’altre punta del món? Amb el telèfon, això es va aconseguir, i va suposar un gran avenç en el camp de les comunicacions. Aleshores un parell de dècades després, el telèfon es va convertir en mòbil, per a major comoditat dels usuaris, i aquest es va incorporar un ordinador que permetia buscar informació, navegar per internet i tenir una petita granja de vaques en una realitat virtual. Aquí és on comença el problema. Totes aquestes aplicacions que s’anuncien tan útils, servicials o divertides no són res més que vampirs que s’alimenten del nostre preuat temps. També hi ha un altre inconvenient: la pèrdua de comunicació. Sé que pot semblar una incongruència, però els mòbils ens allunyen de la gent que tenim més a prop. Deixem de parlar per enviar missatges, deixem de llegir per jugar i deixem de treballar per veure vídeos de gats.

Ferran

Aquest dilluns dia 7 d’abril tinc l’examen de Ballet de la Royal Academy of Dance. Consisteix en ballar els pasos que has practicat durant tot l’any davant d’una dona d’Anglaterra que et va puntuant.
Tinc més nervis que els altres anys perquè aquest cop en comptes de entrar en grup de tres hem d’entrar soles, i si et pares en mig del ball ja et suspenen l’examen. A més, és l’últim curs i ja em trec el títol.
Per altra banda uns dies abans la professora ens va dir que aquest any vindria a examinar-nos un home. No sé si és millor o pitjor, espero que no sigui molt estricte. Desitjo que vagi perfecte!

Laia

Per a mi ha estat una mica decepcionant que el viatge de final de curs sigui a Holanda. Ja que mitja família meva és holandesa i he estat moltes vegades a Amsterdam, sincerament hagués preferit anar a Itàlia. Malgrat això i donat que s’apropa el nostre viatge de final de curs a Amsterdam, us vull animar una mica mitjançant aquest escrit. El dedicaré a un tema molt significatiu a Holanda: l’aigua.

Els holandesos han après a conviure amb aquesta realitat i han fet d’un possible punt feble, el seu punt fort. Podríem dir que tot el país és una autentica obra d’enginyeria. Hi ha una expressió que ells hi diuen: ” Déu va crear el món i Holanda la van crear els holandesos”. També diuen que “els holandesos són com l’aigua, si es queda quieta es fa malbé”, potser per això que trobareu holandesos a qualsevol lloc del planeta. Potser això sembli una mica exagerat però son reconeguts com a grans enginyers i comerciants.

Quan us trobeu a l’avió, aterrant a Schiphol (aeroport a Amsterdam) fixeu-vos i veureu més aigua que terra. Tindreu la sensació que les rodes de l’avió estaran a punt d’aterrar a un terreny pantanós, ple d’aigua i herba. Però no us preocupeu, de seguida notareu que la terra és ferma. Com a curiositat, dir-vos que l’aeroport d’Amsterdam està a 4 metres sota el nivell del Mar del Nord,  igual que passa amb una gran part d’Holanda.

Els molins que trobareu per tot el país, no son un element de decoració sinó un complement indispensable, juntament amb innumerables ponts, dics, dunes , estacions de bombeig, comportes d’aigua, etc… amb un sol objectiu: guanyar la batalla al mar i mantenir el país “en flotació”.

Amsterdam està assentada en desenes d’illes unides per centenars de ponts, i aquesta distribució concèntrica fa que la orientació, dins de la ciutat es pugui fer complicada, si no es disposa d’un plànol.

Dir-vos que, totes las construccions estan aguantades per pilars o estaques de fusta, que s’enfonsen molt endins de la terra ,buscant terra ferma, per a evitar que perdin la seva verticalitat. Actualment, es substitueix la fusta per materials més duradors com el formigó o el ferro.

Els canals d’Amsterdam son una forma de controlar l’aigua, dividint el cabal del riu Amstel però a la vegada són nombroses vies navegables i una excel·lent via de transport. En total, el centre de la ciutat disposa de 160 canals que, en conjunt, sumen un total de més de 1000km. Sobre ells hi han 1.281 ponts.

El cinturó és la zona delimitada pels tres principals canals d’Amsterdam, el dels Cavallers, el de l’Emperador y el del Príncep i es  van construir de forma paral·lela i formant una mitjalluna. Com un exemple més de la integració de l’aigua a la vida dels holandesos, podreu trobar infinitat de vaixells (2400 en total) on hi viuen famílies que han fet d’aquests els seu hàbitat natural.

Si tenim la oportunitat de fer un “tour” en vaixell,  ens explicaran una part de la historia de la ciutat en castellà o sinó en anglès…

Us convido a investigar pel vostre compte alguns elements característics de la ciutat:
-sabeu el que vol dir: Amsterdam?
-sabeu què signifiquen les tres creus que formen part de l’escut de la ciutat?
-sabeu per què les façanes dels edificis està lleugerament inclinades cap endavant?
-sabeu quant mesura la façana més estreta?
-sabeu quants anys va formar part Holanda de la Monarquia Espanyola?
-sabeu el nom d’una noia jueva que va escriure el seu diari amagada a una casa d’Amsterdam, en temps de Hitler?

-i, la més important, sabeu per què hi han gallines daurades com a símbol en els campanars?

Us agraeixo la vostra atenció si heu arribat fins aquí. Per a qualsevol dubte que tingueu, així com si voleu fer-me arribar les vostres respostes a les qüestions que us he plantejat, podeu deixar els vostres comentaris a aquesta pàgina web. Això sí, sempre i quan no tinguin a veure amb les drogues ja que les trobo odioses i n’estic totalment en contra.

Mark

Tots podem escollir el que volem fer i com, perquè som “lliures”. Poden haver-hi conseqüències bones o dolentes segons el que escollim.

A vegades m’agradaria que la vida vingués guiada per unes instruccions i amb un telèfon d’atenció al client… Sovint la millor tria és el vot en blanc, és a dir, no escollir res. Qui no ha pensat algun cop en oblidar-se de les conseqüències, ser com un bebè i seguir totalment la política del Carpe Diem?

A mesura que va passant la vida, les eleccions que hem de fer són més difícils, més importants, més doloroses potser, ja que això implica créixer i madurar com a persona. Em vaig adonant de la por que se sent moltes vegades davant de segons quines decisions. Un clar exemple és el d’escollir el que estudiaré, ja que aquesta elecció és tan sols la primera pedra del castell que és la vida.

Carla.