LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

De petita em pensava que el món era en blanc i negre fins que vaig néixer jo, segons la meva teoria, quan vaig néixer, va néixer el color. I no és que jo fos el centre del món, però com que totes les fotos anteriors eren en blanc i negre era fàcil pensar-ho.

Quan era petita m’agradava molt tenir “michelins” perquè així m’assemblava al Michelin, aquell ninot dels pneumàtics dels cotxes. Però un dia, no se com, em vaig assabentar de que els “michelins” estaven mal vistos i a partir d’aquell dia vaig tenir complexos amb mi mateixa. Tot plegat una mica trist.

No m’agradava la truita amb ceba. Un dia, quan em vaig quedar a sopar a casa d’una amiga meva, la seva mare va voler comprovar si realment no m’agradava o si simplement mai havia testat aquell tipus de truita. Així doncs, em va posar un bon tros de truita (amb ceba) al plat, només olorar-la vaig intuir que tenia ceba. Finalment li vaig fer fer una truita sense ceba només per a mi. Quina vergonya! Vosaltres ho trobeu normal? Com si jo fos la reina del món!

El meu color preferit era el groc. Els meus amics se’n reien de mi, ja que no sabia pronunciar la gr i en comptes de groc deia roc. Ells intentaven corregir-me, però jo, tossuda com una mula, els deia que en realitat ho deia bé, però que ells no paraven prou l’orella. Un dia, farta de que no em paressin de preguntar el color que m’agradava amb la finalitat de riure-se’n de mi, vaig decidir que havia de trobar una solució. I, efectivament, la vaig trobar, però enlloc d’aprendre a pronunciar bé la gr, que seria la solució normal, vaig decidir canviar de color. Així doncs, quan em van tornar a preguntar “Maria! Quin és el teu color preferit?” jo vaig dir “El taronja”. I problema arreglat! Sí senyor!

Ara sé que el món era de colors abans de que jo naixés. Em torna a agradar tenir “michelins” perquè són molt divertits. Gràcies a la mare d’aquella amiga, em va començar a agradar la truita amb ceba. I sobretot, gràcies als meus amics ara dic groc enlloc de roc, tot i que el meu color preferit segueix sent el taronja. Aquestes anècdotes i moltes més, em fan pensar que nosaltres som com som gràcies a les persones que ens envolten, ja que, tan si els hi fem cas com si no, sempre ens estaran influenciant. I, encara que soni molt cursi ho diré: us dono les gràcies perquè jo no seria qui sóc sense vosaltres.

Maria

En aquest lloc web s’ha parlat molt de somnis, de malsons i de somnis eteris entre d’altres; però què passa amb els malsons eteris i repetitius, jo en tinc un recentment, tenir un malson que es repeteix moltes vegades és dolent, però quan a sobre ets una persona amb somnis molt definits. molt bona memòria per ells i que a més a més saps que signifiquen alguna cosa es tornen unes tortures que et fan tenir, en ocasions, terror a dormir. Jo, com a una d’aquestes persones, explicaré segurament el somni que pitjor m’escau, de fet, no em sento del tot còmode recordant-ho però alguna cosa em diu que pot ser un bon tema.

Tot comença quan estic caminant per un poble on no hi ha portes, els vidres no tenen reflexes, i que tot, absolutament tot és de color blanc, les cases, el carrer, el cel…tot. Caminant per la ciutat em trobo un camí de sorra, aquest sí que te colors, la qual cosa em desorienta i em diu que el segueixi, no sé el que m’espera. Al final del camí em trobo una cova, no sembla una cova natural, ja que l’entrada esta feta per un arc romà, però tot i així no és una edificació, està enganxada a la muntanya. Com que em sento curiós respecte aquest lloc, hi entro, tot normal, és una cova, no hi ha res a dins, però a mesura que més camino m’adono que al fons de la cova hi ha una espècie de pilota negra flotant, i aquí comença la part pertorbadora: de la pilota comença sortir d’ella obscuritat, en forma líquida (si es estrany, però és un somni), com quan se’t cau un got d’aigua al terra, s’enganxa a les parets i al terra i l’estrany líquid comença a apropar-se a mi, com és natural, intento sortir de la cova, corro tant com puc i amb un gran esforç surto de la cova només per adonar-me que tot a l’exterior és molt més fosc, el cel és vermell, i per si no fos poc el líquid (que surt de dins de la cova) ara és molt més semblant a un ésser viu, i va a molta més velocitat. Simplement és córrer durant el camí per adonar-me amb horror que el camí s’acaba, ja no existeix el poble, no hi ha rés més enllà del camí, simplement buit. Atrapat i sense sortida l’obscuritat s’apropa cada cop més. S’ha acabat.

Nil, el vostre ocell preferit (ni idea de com dormiré aquesta nit)

Nil

Em sap greu, però hi estic en contra. Per què a les noies se’ls ha de regalar roses i als nois llibres? Sé que actualment això no es fa tant, tot i així, em sembla molt sexista que encara es tingui present aquest costum. Primer de tot, les roses són més barates que els llibres, ho dic per si algú no se n’havia adonat. I segon, ara ja és més normal que a la noia se li regali un llibre, fins i tot que se li regalin les dues coses, llibre+rosa, però en canvi, a els nois què? No se’ls pot regalar una rosa, també? Per què és estrany que un noi rebi una rosa (o un ram de flors) com a regal?

Sé que em respondreu que simplement és una tradició i que no cal capficar-s’hi tant, però no ho veig així. És cert que és una tradició, evidentment, però el que estic qüestionant no és tant la tradició com els seus orígens. A qui se li va acudir aquest costum? Per què la resta de la gent el va seguir? Per què avui en dia la gent el segueix respectant?

Doncs la veritat és que no sé la resposta i em sap greu no poder oferir-vos-la, però em semblava interessant plantejar-vos el dubte. El pròxim cop que li hagueu de regalar alguna cosa al vostre pare/amic/amant, regaleu-li flors (bé, flors i alguna coseta més, eh), ja veureu que també les sap valorar.

Maria

Tots en tenim de vida, tots els éssers vius, es clar. Però cada ésser en té una visió diferent. Jo crec que una mosca que dura dos dies es pren la vida de diferent manera que una tortuga, la qual pot complir fins a centenars d’anys. Però jo volia parlar, més que res, dels humans.

Tots durem el mateix (si fa no fa), però cadascú té les seves pròpies preocupacions. El que a tu et preocupa a un altre li sembla insignificant comparat amb el que a ell li causa preocupació. Però aquestes preocupacions poden canviar més bruscament que el temps. I si són tan insignificants per uns, i poden variar tan ràpid, perquè ens hem de preocupar per elles? Potser perquè són preocupacions… Quan no ens passen coses importants (les quals estan relacionades, des del meu punt de vista, amb la salut, l’amor i els diners) qualsevol tonteria ja ens causa preocupacions. Però quan alguna de les coses importants ens falla, veiem la sort que teníem abans sense problemes importants. Encara que, realment, aquest tema és força complex, ja que hi han problemes i problemes, de molt importants i de molt poc, que varien segons l’edat de l’individu.

Vull fer referència a la meva tieta, la qual en aquests moments està tenint un fill. Aquest matí la protagonista de la seva vida era ella, però a la nit el protagonisme passarà al seu fill. Ella passarà a ser l’actriu secundària de la pel·lícula de la seva vida. I ho dic així de segura perquè fa cosa de dues setmanes la meva altra tieta també va tenir un fill. Però no només canvia la vida de les mares, sinó també les dels nens, els quals passen de no tenir cap preocupació a haver de procurar que les mares sàpiguen que han de menjar.

La millor solució als problemes és pensar que no ets el que en té més del món, sinó que hi ha gent amb més problemes i de més importància. Per tant, sempre que estigueu preocupats per coses que en realitat no són importants, digueu-vos a vosaltres mateixos: Don’t worry, be happy! 

Aina Ros Alsina

Tito Vilanova va ser un futbolista i  entrenador  del primer equip del Futbol Club Barcelona des del 15 de juny de 2012 fins al 19 de juliol de 2013, quan va ser obligat a retirar-se per poder fer-se un altre tractament en la seva lluita contra el càncer que tenia concretament a la glàndula paròtide. Tito portava lluitant contra aquesta malaltia dos anys, ell sempre havia sigut molt fort per poder superar-la tot i que havia estat obligat a deixar el que realment li agradava, el món del futbol.

Tito sempre ha sigut molt estimat per tots els barcelonistes, per això el passat divendres 25 d’Abril va ser un dia molt dur per tots,Tito va morir a l’hospital on portava una setmana ingressat perquè la seva malaltia anava empitjorant. Poc després de l’anunci de la seva mort les xarxes socials s’han omplert de comentaris de suport a la família i de record al que va ser entrenador del primer equip del Barça. Durant aquets dies després de la seva mort el camp nou ha estat el lloc més visitat de tot Barcelona on s’ha creat un racó amb una foto de Tito perquè tots els aficionats portessin objectes per tenir un bon record.

Malgrat aquesta mala notícia tots els barcelonistes, i aficionats al futbol sempre recordarem a Tito com a un gran exemple a seguir.

Carla Marco

Un dels problemes al que ens enfrontem dia a dia és el famós “què em poso?”.

Segons el meu punt de vista, la manera de vestir transmet molta informació sobre nosaltres, per exemple, la primera impressió sobre una persona desconeguda dependrà de la seva aparença física, és a dir, com vesteix. Per tant, l’aspecte d’una persona és la imatge que aquesta projecta i reflexa part de la personalitat de cadascú.

Tot i això, no hi ha formes de vestir correctes, ja que crec que el més important és que ens sentim còmodes amb nosaltres mateixos. La teva imatge ha d’anar d’acord amb la teva activitat diària, personalitat i per suposat el teu estil.

“Vestir bé” no crec que signifiqui vestir tots iguals o seguir una moda, sinó anar vestit adequadament per cada ocasió. Malgrat tot, no hauríem de preocupar-nos del que opinen els altres sobre com vestim però, ens agradi o no som jutjats per la nostra aparença.

Aina

Hi han dos tipus de persones, els que diuen que els hi agrada llegir i els que no. Jo sempre m’he identificat amb el segon. La meva mare em deia que no és que no m’agradi llegir, sinó que no he trobat el llibre adequat. Jo no m’ho creia, pensava que era millor mirar pel·lícules que no pas llegir un llibre perquè no et porta tan de temps, costa menys esforç i no és tan avorrit ja que la majoria de llibres ni tenen dibuixos.

Fa poc he descobert que m’equivocava per complet. A l’assignatura de socials ens han fet llegir un llibre que es diu “El Lector”, tracta d’una història d’amor entre un jove de quinze anys i una dona de trenta. La trama em va enganxar moltíssim i al final el llibre em va agradar molt perquè no m’esperava gens el final.
Com que em va agradar tant vaig decidir mirar la pel·lícula, vaig pensar que seria inclús millor que el llibre, però no va ser així. No era del tot dolenta però li faltaven un munt de detalls del llibre, que com jo m’havia llegit el llibre ja els sabia però sincerament, si arribo a mirar la pel·lícula sense llegir-me el llibre prèviament no hagués valgut res.

Amb aquest text no vull dir que ara sóc una fanàtica de la lectura ni res per l’estil, però sí que miro la lectura amb uns altres ulls i no tornaré a dir mai més que no m’agrada llegir.

Núria

No vull dir que no m’agrada estudiar, però no m’agrada. Sé que és molt important pel meu futur i tots els tòpics que es diuen, per la veritat a vegades veig els estudis una mica innecessaris a l’hora d’aplicar-los a la vida real. I amb això no vull dir que estudiar sigui una pèrdua de temps, ni molt menys tot el contrari estudiar és el millor que pots fer en aquests moments, però jo ho veig d’aquesta manera.

Podríem dir que en aquesta vida jo he vingut per jugar a futbol, és l’únic que sé fer bé i és el que m’hi he dedicat tota la meva curta vida, només cal que mireu els meus anteriors escrits, tots són sobre futbol. Sé que sona molt surrealista però jo em vull dedicar a jugar a futbol per mi seria injust que el meu destí estigués fora dels terrenys de jocs. Estic convençut que jo he vingut aquest món per fer-ho.

Sergi

Fa uns dies, vaig dir que tenia una entrevista per poder accedir a una escola. Bé, aquest divendres em va arribar una carta dient que m’havien acceptat. Desprès de tota aquesta setmana impacient per veure els resultats i qui era apte o no per entrar a la Monlau.

Quan vaig arribar a casa, ma mare em va obrir la porta corrent dient-me que m’havien acceptat a la Monlau. Es veia que ella era més feliç que jo en aquell moment, va ser un d’aquells moments en els que no saps com reaccionar, així que l’únic que vaig fer va ser llençar-li un somriure a la meva mare, que és la persona que ha fet possible entrar en aquesta escola.

És per això que aquest escrit no es centra tant en l’acceptació de l’escola, sinó en la meva mare ja que li significa una gran inversió, degut a que es una escola bastant privilegiada i no és gens barata. També perquè sempre fa tot el que pot per ajudar-me, encara que ho accepto no sóc el millor fill que es pot tenir.

Pablo

Fa uns quants anys que els telèfons mòbils existeixen, però no en fa tants que estan a l’abast de tothom. Des de que es van inventar fins ara, cada cop més, han estat un dels aparells que més ens ha canviat la manera de fer i sobretot ens ha facilitat la vida a l’hora de comunicar-nos amb la gent sigui d’on sigui i estigui on estigui. L’evolució és tan important que és difícil imaginar-nos la nostra vida sense un telèfon mòbil, arribant a ser, en la meva opinió, totalment imprescindible. El telèfon és tot, l’agenda, la càmera per fer fotos, el diari de la teva vida, on penjar les vivències, la consola on hi ha els jocs de moda, l´alarma per llevar-nos al matí, etc, és gairebé impossible caminar pel carrer més de cinquanta metres sense veure a ningú mirant el mòbil, pendent a l’espera d’un missatge de whatsapp o de qualsevol tipus de notificació. Sobretot la gent jove i cada cop més la gent més gran, des que ens llevem fins que anem a dormir portem el mòbil enganxat, ja sigui a la mà o a la butxaca i a l’hora d’anar a dormir procurem deixar-lo a la tauleta de nit, ben a prop nostre, perquè l’endemà el puguem agafar sense moure’ns del llit. La tecnologia informàtica, i sobretot els telèfons mòbils, com a mitjà a l´abast de tothom, ens han permès més comunicar-nos amb la gent d’una punta a l’altre del mon, contribuint en gran mesura a fer un mon més globalitzat. Tot i els avantatges, que són molts, els telèfons mòbils presenten una sèrie d’inconvenients, com per exemple, ens limita l’atenció per realitzar altres activitats, estem més pendents d’ells quan no toca, com quan hem de dedicar-nos a estudiar o com quan estem en una reunió d’amics o familiar i estem més pendent del mòbil que del que es parla … i sobretot, penso que el pitjor que té, és que fa que la gent a vegades, interpreti situacions de manera molt diferent de la que ho faria si tingués una mateixa conversa amb l’altra persona cara a cara. Evidentment si ara desapareguessin els telèfons mòbils, l’evolució de la societat faria un pas enrere perquè tot i que presenten els seus inconvenients, ens aporten uns avantatges i unes comoditats innegables, però estaria bé de tant en tant apagar-los i dedicar-nos a escoltar en directe el nostre entorn.

Eva