LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El Madrid es presentava a la final amb tot de cara. Venia d’aixafar el Barça a les eliminatòries i estava en un moment de forma esplèndid. Semblava que res els podia aturar. D’altra banda i d’una manera més humil, el Maccabi aterrava a la final després d’eliminar al CSKA de Moscou per la mínima. Tot apuntava a una victòria aixafant del conjunt blanc. David contra Goliat.

El Madrid surt a la pista altiu, prepotent i amb aires de superioritat. Goliat crida, fanfarroneja, se sent fort. El Maccabi respon amb treball i energia i manté el partit ajustat, els blancs no s’ho creuen. David segueix esquivant els cops que etziba el gegant. A la mitja part s’arriba amb empat al marcador i l’equip groc pren la iniciativa. Al tercer quart el Maccabi comença a posar-se per sobre al marcador i l’equip blanc ha perdut l’encert. Goliat està cansat, David carrega la seva fona. A l’últim quart domina Maccabi però per un error s’acaba anant a la pròrroga. Són cinc minuts intensos en què el conjunt groc, més fort, més actiu i més valent es col·loca 10 punts per sobre, totalment inabastables pel conjunt de Madrid que grogui, enrabiat i impotent només ha fet faltes en els últims minuts.

Goliat està exhaust, fa hores que li etziba cops a l’aire intentant tocar al petit i esmunyedís David. En un moment de mareig del gegant David puja a una roca i llança una pedrada letal al front del Goliat. Maccabi aixeca la copa de la lliga europea mentre el Madrid marxa capcot i atordit.

Narcís

Aquest escrit esta fet abans de veure la final de la Champions. I voldria dir la meva opinió sobre els dos equips. Per una part tenim el Reial Madrid i per l’altra l’Atlètic de Madrid.
Tots dos són grans equips, un té més poder econòmic que l’altre, però tot i això és una final molt equilibrada i la pot guanyar qualsevol dels dos. Per la part del Reial Madrid ha sigut una competició molt còmode i plàcida, només ha hagut de sofrir en un partit de tota la champions. En canvi l’Atlètic ha sigut un equip bastant sofridor a l’hora de passar de rondes, però tot i així s’han plantat a la final eliminant a tot un Barça.
Com a Madridista que sóc, tinc certs dubtes sobre si es guanyarà la dècima aquest any. I els meus motius són bastant extensos. Un equip que va partit a partit, final a final, minut a minut, és un equip a tenir molt en compte perquè si ens confiem ens la “fotran”. Potser només sóc un madridista pessimista o potser només veig la realitat.

Sergio

Les prporcions no són sempre equivalents, i la Terra no és com un globus -que com més aigua té, més gran es fa-.
Què passarà dintre d’uns anys amb aquest planeta? La població segueix augmentant i la Terra sembla que es vagi fent cada vegada més petita per culpa de l’escalfament global que desfà el gel de l’Antàrtida.
¿Haurem de començar a menjar insectes per sobreviure? ¿Menjar un tall de carn de vedella serà com tenir un “porche”? ¿S’hauran de començar a construir cases a l’aigua, fer pobles en mig del mar, enmurallats per tal de controlar les marees, on els cotxes seran barques i els carrers, canals?
Ningú sap què passarà, però potser que ens comencem a preocupar pel nostre planeta.

Carla

No sé què punyetes està passant. Cada dia al matí, omplo la motxilla amb els llibres que toquen i al mateix moment miro l’horari i m’hi fixo amb les assignatures que pertoquen al meravellós dia. El dilluns és el pitjor dia perquè tinc assignatures d’allò més avorrides. El dimecres m’agrada més perquè no tinc ni mates ni castellà ni biologia, les meves preferides. I llavors m’hi fixo. Abans d’ahir era dilluns i avui és dimecres. Demà és dijous i demà direm que demà passat ja és dissabte. Enrrabassat però ràpid. Llavors quan intentem gaudir del cap de setmana, ja serà dilluns altre cop. Com s’explica això? Quan és dilluns, de cop és dimecres, i quan és dimecres, de cop és divendres i després diumenge. I així passen les setmanes, els mesos els anys i la vida.

Però per què tan ràpid? Fa quatre dies tenia 5 anys i ara ja en tinc 15. Ara tancaré els ulls i quan els torni a obrir ja en tindré 30. Diuen que el que més ens agrada passa ràpid. No sé si aporto res de nou o interessant en aquest text, però és veritat. Tampoc escric de res en concret, i ara us preguntareu, si no escriu de res en concret, i diu que el temps passa tan ràpid, per què ho està escrivint? Una de les respostes més indicades és que ho escric per no tenir un zero, però crec que, si més no, ho escric perquè us adoneu que la vida són quatre dies. No sé si em faig entendre, però em temo que és veritat. Sé que això de “la vida són quatre dies” sona molt poètic i tot el que vulgueu, però no sé com expressar-ho millor. Aquest curs m’ha passat d’una bufetada. Sembla ahir que vaig entrar per la porta de la classe amb pantalons curts i dient que aquest curs estudiaria molt més.

Ahir vaig néixer, avui sóc adolescent, demà serè adulta i demà passat serè vella. Durant aquets quatre dies podem fer de tot. Des d’adoptar un gos, pintar una obra d’art horrorosa, o enamorar-nos (l’amor no hi pot fallar per suposat, sempre ha d’estar pel mig). Mentre tot això em faci feliç, crec que podem arribar al cinquè dia la mar de contents.

Si som feliços avui, per què no ho podem ser demà? Així que si ha valgut la pena viure un dimecres, un dijous ho valdrà encara més.

Helena

La meva tieta ara deu tenir 53 anys però des dels 18 que es cega. Ella és de Madrid però va venir a Barcelona a operar-se de cataractes. El dia de l’operació li van tocar una part del nervi òptic que la va deixar sense veure res per sempre.

Tot i això, ella fa vida normal. Té un marit i un fill de 23 anys que mai podrà arribar a veure, cosa que a mi em sembla molt injusta ja que ningú es mereix això, però ella segueix sempre feliç, compartint les experiències que ha viscut.

Del que m’he adonat amb l’experiència de la meva tieta és que el nostre món està més adaptat a les persones cegues del que ens pensem. Per exemple, ella té com un comandament que va fent sorolls segons si el semàfor està vermell o  verd,  aquells puntets que hi ha sempre sobre els números de l’ascensor que a ells els serveixen de molt i el móbil, el móbil és el que l’ajuda més. Té moltes aplicacions que li permeten fer tot el que vulgui i el maneja més bé que cap altra persona amb vista. Fins i tot ella pot escriure whatsapps, mirar el correu , escriure pel seu facebook i també  pel twiter sense l’ajuda de ningú.

Encara que això no sigui comparable amb tot el que poden fer les altres persones, la nova tecnologia a ells els serveix de molt i encara que sigui poc, els alegra ja que cada vegada depenen menys de les persones del seu voltant i per tant poden fer més coses ells sols, això els fa ser més lliures i sentir-se millor.

Una de les coses que em passa és que hi ha cops que dubto que no vegi, com tota la resta de la família família, ja que ho fa tot amb tanta normalitat i parla dels llocs que ha anat amb tants detalls que això m’impressiona, però serà que, com no ho pot veure, s’imagina el que li van dient les persones i ho dibuixa dins la memòria com a ella més li agrada.

Cristina

La lliga és un campionat entre diversos equips, que competeixen entre si.  El Barça és un equip que està en la categoria més superior, on també estan altres equips com el Madrid i el Athletic de Madrid. Aquest cap de setmana, a la última jornada de la lliga, es van enfrontar el Barça contra l’Athletic de Madrid, on s’hi jugaven el trofeu. El Barça havia de guanyar sí o sí, perquè es poses a 87 punts, com el Athletic. Però no va ser així, ja que, va acabar el partit amb un empat.

Jo sóc del Barça, però reconec que no es mereixia guanyar el títol, ja que portaven una temporada desastrosa. L’Athletic havia estat lluitant tota la temporada per aconseguir el seu objectiu, i finalment va complir-lo.

Aquest cap de setmana, s’enfronten el Athletic contra el Madrid, on s’hi juguen la Champions. Espero que no sigui el Madrid qui gaudeixi d’aquest premi.

Sergi

Feia temps que volia tenir una moto, i ara que tinc 16 anys ja puc conduir una de 125, per això li he demanat als meus pares que si em podia inscriure a l’autoescola i m’han dit que sí, que seria una bona idea, ja que em vaig fent gran i sóc més autònoma, com diu el meu pare no em farà de “taxi” tota la vida quan vulgui anar a algun lloc.

Així que aquí estic intentant treure’m el carnet de moto. M’agradaria treure-me’l abans de l’estiu, encara que ho veig difícil, ja que ara és època d’examens i d’estudiar molt, i després tenim el viatge de fi de curs.

Però ara m’esforçaré perquè vull treure-me’l com abans millor, per així també disfrutar. Espero tenir temps per totes les coses i treure’m els exàmens de la moto el primer cop. Ara a creuar els dits.

Salomé

Feia molt de temps que no escrivia a la tertúlia, i per fi m’he tornat a incorporar. La veritat és que per una part em fa il·lusió, però l’altre és troba el tema sobre el que tractar. Mai no sé de que parlar, he de trobar idees del que m’ha passat o he vist alguna cosa per la televisió o escrit perquè hem vingui l’inspiració, encara que molt sovint es tracti de temes personals.
Per mi és difícil trobar sobre que parlar perquè quan em toca escriure, o no m’ha passat res o no em vé la inspiració. Però tot i així estic orgullosa de poder tornar a escriure i compartir amb vosaltres els meus escrits, encara que no siguin interessants o no puguin agradar. Però almenys torno a estar entre vosaltres.

Salomé

Avui per primer cop en molts mesos he mirat el facebook d’un dels grups de música ens els que estic: Disbauxa. M’he trobat amb un problema i dilema a la vegada, tenim dos concerts en el dia 14 de juny, un de tarda i un de nit. La qüestió és: podem anar a tocar als dos concerts, o hem de prendre una decisió i excloure’n un de l’agenda? El de tarda és a Sant Martí de Tous, a la comarca de l’Anoia, i el de nit és a Mataró, al barri de l’Havana. Sabem que el concert que està més lluny, el de l’Anoia, no ens han donat horaris per saber l’ordre de les actuacions, tampoc ens han concretat l’hora exacta que tocarem ni tampoc ens han dit si cobraríem alguna coseta. En canvi, a Mataró ens han assegurat cobrar el 10% dels guanys de la barra que posaran pel concert. Segons uns companys del grup tenim temps de fer els dos concerts i segons uns altres és impossible. Jo no les tinc totes de poder-los fer.

En el cas que no poguéssim, per quin concert m’hauria de decantar? Si em decanto pel que, potser, m’aporta més béns materials és el de Mataró, no aniria malament per la meva butxaca perquè la despesa de desplaçament és baixa i em donarien diners físics, a part d’això, també podrien venir més amics a veure’m i m’ho passaria d’allò més bé. Per altra banda, si em decanto pel de Sant Martí de Tous, al ser un festival de música rock-folk, podria estar el recinte ple a vessar, ens veuria molta més gent i a arrel del concert ens en podrien sortir més i cobrant bones xifres.

Potser penseu que penso molt en diners, però a part de ser l’afició que més m’agrada, comporta despeses i el món de la música és car. Del que guanyo n’hi ha d’haver prou per al manteniment dels instruments, pel transport i per els àpats que haguem de fer fora de casa. I com sabreu, a ningú li agrada pagar per fer una feina i ser músic és una feina com totes les demés. Molts cops hem d’estar desperts fins a altes hores dela matinada per fer una actuació i com és d’esperar, volem cobrar.

Gerard

Com ja sabeu m’he perdut tot el segon trimestre i em costa molt tornar a concentrar-me a les classes, fer els deures, estudiar per als controls… Tant de temps sense anar a l’institut es nota, no és que fagi mandra però costa tornar a reprendre el ritme escolar.

Ara m’estan caient un munt d’exàmens al damunt, els que fa tothom més els que jo he de recuperar. Els que he de recuperar jo sola és difícil, perquè no tinc cap explicació, només tinc el llibre, i no es pot dir que sigui la millor manera d’entendre les coses. Sé que puc comptar amb l’ajuda dels professors, però igualment arribo a casa i m’estresso. A sobre si no aprovo repetiré i m’estressa encara més, perquè em fa posar més nerviosa. Sé que em quedaran de pendents, però intento no posar-me molt estressada perquè sinò em concentro menys.

Ara el que he de fer, és fer el que feia abans però pujar una mica les piles per poder aconseguir tot el possible, encara que ara em costa més concentrar-me, encara que no ho sembli quan tens un d’aquests problemes et baixa el nivell de concentració i d’atenció, però ho intentaré, faré tot el meu possible.

Salomé