LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Ahir, passejant per Barcelona, vaig anar a parar a un carrer on tot eren botigues de roba vintage. Vaig entrar a la primera que vaig veure, i la veritat és que em va agradar molt. Tot era roba que venia d’Amèrica dels anys 50, 60, 70 i 80 aproximadament. El meu pare, al qual generalment no li agraden les botigues de roba, aquesta li va interessar perquè hi havien peces de roba semblants a les que portava ell quan era jove. Això sí, tota l’estona anava repetint: “Potser qui portava això ja és mort…”. Jo en canvi estava fascinada, i és què que hi ha millor que una peça de roba amb història i que a més sigui més barata fins i tot que una feta avui en dia?

Hi havia camises d’home i de dona, vestits, samarretes, jaquetes de tot tipus, faldilles, pantalons, sabates, … I tot ben diferent. Fins i tot hi havia una jaqueta igual a una que pertanyia a l’Elvis Presley.  I jo mirava aquelles camises i reflexionava sobre la seva història. Potser una havia viscut una guerra, havia vist un assassinat, una havia viscut una vertadera història d’amor i una altra un tràgic desengany amorós. Qui sap… HI havien moltíssimes sabates, i mentre el meu pare comentava que si estaven tan noves potser era perquè havien atropellat l’amo abans que les portés, jo pensava que quines sabates, després de servir fidelment a algú, encara estaven allà resistint al pas del temps, esperant un altre amo que les fes servir encara més.

Però un altre fet curiós de la botiga era que el preu anava per pes. Tenien una balança antiga penjada del sostre (com les de fruiteria de tota la vida) on la dependenta et pesava la roba i t’indicava el preu. Cada peça tenia un preu diferent al quilogram. Això si, les peces que casi no pesen res tenien un preu mínim. Per exemple, una camisa tenia un preu mínim de set euros, i si en compraves dues et sortien més o menys a nou euros.

Va ser divertit anar per Barcelona descobrint tot tipus de botigues diferents al que estem acostumats. La veritat és que recomano endinsar-se en els carrerons de la capital i gaudir d’aquestes estranyes botigues. I si mai busqueu una jaqueta de domador de circ o unes faldilles d’animadora ja sabeu on trobar-ho.

Aina Ros Alsina

Sovint em pregunto per què hi ha gent que es dedica a crear coses inútils. Deuen tenir molt temps lliure o potser es pensen que es faran famosos, encara que sigui per inventar andròmines. Un exemple d’això el podem trobar en les aplicacions per a mòbils. És veritat que existeixen moltes apps pràctiques i interessants, però d’inútils n’hi ha unes quantes! Aquí us deixo uns exemples:

Ghost Detector consisteix en un radar que se suposa ens va mostrant els fantasmes que ens envolten.

Amb Coin Flip pots triar cara o creu, llençar una moneda i deixar una decisió en mans de l’atzar.

Traductor animal  és un traductor per a parlar amb animals.

Dream Buster grava els teus somnis. Bé, enregistra el que dius mentre dorms amb una gravadora que s’activa quan percep un soroll.

Cat Thing et permet, prement un botó, obtenir sons de gats. El més curiós és que aquests sons no els fa un gat, sinó un humà.

Clic Clac ens mostra una pantalla d’un color i hem de prémer els seus costats. Hi ha un comptador que va indicant quantes vegades cliques.

La llista podria ser molt més llarga, però a fi de què? Alguna aplicació inútil he provat a la meva vida, no especialment aquestes, perquè te la descarregues pensant que servirà per alguna cosa i no és així. El que no entenc és l’objectiu que es proposen els inventors d’aquest tipus d’aplicacions.

Àlex

Ja fa un any que estic a la colla de diables de Vilassar de Dalt, i la veritat és que m’agrada molt. El meu pare, diu que aixó passa perque ell és d’Alacant, amb les seves “fogueres”, l’avi diu que com habitants del Mediterrani sempre hem sentit passió per el foc. A mi m’agrada. No sé ben be per què, però el cert és que continuem sentint la mateixa fascinació que els primers homes de les cavernes van sentir en descobrir-lo.

Des que era petit sempre m’ha agradat el foc. A part de cremar, els millors moments són quan ens reunim el dia del correfoc. Rius, parles, fas gresca,etc. Són bons moments. T’ho passes igual de bé que en el correfoc. També s’hi suma que dintre la colla tinc grans amics de l’infància, i desde el primer moment m’he sentit còmode. Recordo el primer correfoc que vaig fer. Estava molt nerviós, però quan vaig encendre la primera carretilla va ser com un descans. Ja porto nou correfocs, però en tots em posso tan nerviós com en el primer, ja que cadascun d’ells es una nova història, tots son totalment diferents.

Fa poc he passat de ser diabló a ser diable, és a dir, ja no sóc de la colla infantil. Aquesta ultima festa major vaig fer el meu “debut” amb la colla de grans i em vaig estrenar a l’akelarre. Els correfocs infantils estan bé, però els dels grans són molt diferents. En el correfoc infantil s’en dona més importancia a l’estètica, fer figures, en conclusió que sigui bonic. En canvi a l’akelarre és més bèstia, l’única intenció és cremar.

Del que tinc més ganes és de fer la màscara que portem. Encara no tinc pensat molt bé de qui me la faré. Però l’únic segur es que vull que sigui diferent, que cap altre diable tingui una semblant, i és que a l’infern cada diable és diferent. Units en el foc, la gresca i la disbauxa, com una pinya, però conservant la nostra individualitat i manera de fer.

A més aquests diables de Vilassar tenen la particularitat de que no viuen a l’infern, estem gairebe al cel.. a l’Estrella. Ús recomano escoltar el “versot” que fan els diables a la festa del poble, i escoltareu el que molts pensen, però pocs s’atreveixen a dir.

En conclusió estic molt content i animo a tota la gent amb ganes de passar-ho bé a apuntar-s’hi.

Jesús

Fa poc vaig acabar la meva obra teatral… no, no em refereixo a “Trivial”, m’estic referint a una obra teatral que estava escrivint des de l’estiu passat: “cruel d’ofici, d’ofici? Trobador” i estic molt content respecte al resultat!

Per primera vegada sé més o menys com se sent un pare, és el meu llibre, jo l’he creat, la història és original, no és la millor obra del món (no està al nivell de Hamlet evidentment) però l’he escrit jo! Encara no em crec que l’hagi acabat!

Bé, la història va de la aventura de l’Aríc, un jove músic que es veu obligat a unir-se a una banda de bandolers per tal de salvar el seu poble, semblava que l’Aríc anava a tenir una vida d’un sanguinari bandoler, però es troba amb en Francesc i l’Alekhem, dos bandolers que li expliquen el seu pla: mentre tots els bandolers saquegen els pobles i cometen assassinats, ells d’amagat salven persones mostrant-los el camí per fugir i que puguin continuar les seves vides. Però no tot surt com esperen.

Personalment, tot i que la història és un pel fluixa, em sento orgullós sobretot dels personatges, dos d’ells basats en mi mateix, la resta en les personalitats de gent que conec, n’hi ha pocs, però això no és dolent! Al contrari, tinc més temps per desenvolupar-los i fer-los millor! Personatges com la Llorença, la Margarida i en Sebastià, tot i estar desenvolupats, no ho estan tant com voldria, cosa que solucionaré, perquè tinc pensat escriure res menys que quatre obres d’aquesta història!

No puc descriure amb paraules com de bé em sento ara mateix! He creat un món! Sóc el progenitor de totes les coses del llibre! I, sobretot, m’he demostrat a mi mateix que quan començo una cosa puc acabar-la fins al final! Estic ple d’idees per les continuacions de l’obra i no puc esperar per començar el següent. Simplement, vull donar gràcies a tots aquells amics i amigues que em van donar una oportunitat amb el llibre en algun moment, mai podré pagar-los la gratitud que sento! Us en dec una!

Nil, el vostre ocell preferit

Científicos de la NASA han publicado recientemente un estudio basado en 40 años de observaciones desde satélites. En este estudio se afirma que el deshielo de los glaciares de la Antártida occidental es imparable e irreversible. Se están derritiendo más rápido de lo previsto y contienen suficiente hielo para elevar el nivel del mar en 1,2 metros.

La desaparición de los glaciares se debe a varios factores: cambios en las velocidades de flujo, la cantidad de cada glaciar que flota en el agua del mar, la pendiente del terreno que fluye y su profundidad bajo el nivel del mar. Las velocidades de flujo son cada vez mayores desde que comenzaron las observaciones de la NASA. Casi todo el deshielo de los glaciares se produce en la parte inferior del glaciar, en la sección flotante de agua de mar. Los glaciares de la Antártida estudiados han adelgazado tanto que ahora están flotando por encima de los lugares donde solían sentarse firmemente en la tierra. A medida que los glaciares retroceden, no pueden escapar del alcance de los océanos y el agua caliente provoca que la fusión sea aún más rápida.

Creo que este es un tema lo suficientemente preocupante como para que los gobiernos de todo el mundo lo trataran y llegaran a acuerdos para frenar el deshielo. En mi opinión, pienso que todo el mundo tendría que hacer un grandísimo esfuerzo para evitar el deshielo, ya que los glaciares han existido siglos y siglos y, ahora, lo estamos destrozando todo.

Alex Ariza

Queden aproximadament tres setmanes de curs i pels passadissos de l’institut comença a fer olor d’estiu. Tinc el pressentiment que aquestes últimes tres setmanes se’m faran eternes, sobretot si hi afegim que, com a mínim, hi ha cinc exàmens en cadascuna. Fins que no arribi el divendres abans de marxar de viatge i soni el timbre de les tres menys quart no estaré tranquil·la. Ja puc imaginar aquell moment: tothom sortint de les classes amb cara de felicitat mentre una sensació d’alliberament i alegria ens envaeix per dins. A banda d’estar feliços per haver acabat el curs, ho estarem perquè s’acosta el viatge a Amsterdam, la revetlla de Sant Joan, les vacances… quin gran moment, de veritat!

Tot això és molt bonic però ara cal pensar en el present. Amb aquests últims exàmens molta gent s’està jugant aprovar o no en algunes matèries. Fins i tot els que ho han aprovat tot s’hi juguen molt, així que cal concentrar-se al màxim aquests darrers dies per tenir una bona recompensa a final de curs. De moment no cal pensar massa en el viatge o el que vindrà després. Almenys a mi em passa que, si penso en les coses bones del futur, el present em sembla encara pitjor. És a dir, que si no ens volem deprimir observant la nostra agenda de les properes setmanes, millor que no pensem en l’estiu i les coses bones que comporta. Pot ser que a algú l’animi mirar més enllà d’aquests dies tan estressants, mirar cap als bons moments que ens esperen, però això ja és cosa de cadascú, és clar.

Marina

Ens falten pocs dies pel viatge a Amsterdam. Com el nostre viatge coincidirà amb el mundial de futbol veurem que tot Amsterdam i Holanda serà vestit de color taronja. Taronja, en holandès: Oranje, és el cognom dels reis holandesos i per això el color favorit del país.

Que més podem esperar?

Al carrer:

Moltes bicicletes, tramvies i pocs cotxes. Una societat multicultural, majoritàriament els estrangers van en tramvia i els holandesos en bici. Podem veure, des del carrer, els interiors de les cases perquè en general els holandesos no tanquen les cortines durant el dia.
Possiblement més d’un de nosaltres se sentirà petit, perquè els holandesos són molt alts.

A L’hora de dinar:
Només el sopar és l’àpat calent, per dinar prenen bocates de pa integral. La llet sempre és llet fresca i el iogurt es compra en litres. Sopar molt aviat, abans de les 19h. Quasi no venen aigua en les botigues perquè l’aigua de l’aixeta està boníssima. Aliments típics: salsitxa bullida, arengada crua, crema de cacauets, bocins de xocolata pel pa, tot tipus de postres lactis.

El temps:
Un cel majoritàriament gris i quan surt el sol la gent es posen molt contents i una mica boixos.
Poden haver-hi grans canvis de temperatura d’un dia per altre

Curiositats:
Els bars i restaurants no tenen televisió. I durant el dia gairebé no s’encén.
Venda d’algunes drogues en coffeeshops (Koffieshop en holandès) que no és per prendre cafè! La compra és legal per als holandesos a partir dels 18 anys.
Prostitutes en vitrines (al barri vermell) que han de declarar a hisenda.
No tornen canvis d’1 o 2 cèntims d’euro. S’arrodoneix el preu.
I si anem en autobús per l’autopista, podem veure vaixells passant a alçades més altes que el mateix autobús.

Mark

Aquest tema és una mica personal (sí, els escrits personals d’en Nil són com les perruqueries de Vilassar, n’hi ha quaranta, però per alguna raó sembla ser bona idea posar-ne alguna més) parlaré dels meus plaers culpables. Per qui no ho sàpiga, un plaer culpable és alguna cosa que t’agrada però que difereix completament dels gustos que t’havies fixat a tu mateix, com quan mires una pel·lícula que saps que és molt dolenta però, per alguna raó que no t’expliques, t’agrada. Deixarè uns quants links de youtube sobre el que parlo en alguns paràgrafs perquè pogueu entendre-ho millor.

Primer plaer culpable: la pel·lícula “sweeney todd: el barber diabòlic”, un musical que entra en el terreny de la sang, on el protagonista degolla a els seus clients simplement perquè pensa que ningú mereix viure, això no m’atrauria gens en un principi, però la música…és genial, com sempre en Tim Burton fa un treball magnífic com a director, l’atmosfera és genial i veient la pel·lícula pots entendre perquè en Sweeney pensa com pensa, i ens ha donat un dels moments més tensos de tota l’historia cinematogràfica en l’escena en que canten la seva versió de “pretty woman”, una molt bona pel·lícula, que no sé com, m’ha agradat.

https://www.youtube.com/watch?v=omD3m-xwBWk

Segon plaer culpable: el music “ Aurelio Voltaire”, aquest em fa molta ràbia, perquè és un dels meus grups preferits i no sé per què, un grup que parla de mort, el diable, critica la religió… però les seves lletres són molt divertides en ocasions i la veu del cantant és boníssima, el ritme és tan tranquil, s’apropa molt al jazz, country i rock clàssic, i quan fa un tema emotiu realment el fan emotiu, la seva cançó “Dunce” és una de les meves preferides perquè m’identifico molt amb ella i… no, res més a dir, un gran grup.

https://www.youtube.com/watch?v=y1yYoRcPflA&feature=kp

Tercer plaer culpable: els acudits verds i l’humor negre, són repugnants en ocasions, són molt irrespectuosos i no hi ha raó per riure i apel·len a un humor massa simple i cavernícola, però per alguna raó quan en tinc algun acudit (rares vegades, jo sóc més de jocs de paraules) no puc contenir-lo, i molts em fan riure molt i em fan odiar-me a mi mateix, però què hi farem?

Quart i últim plaer culpable: No saber dir que “no”. La de problemes que això m’ha causat son incomptables, moltes vegades no em ve de gust fer una cosa i per simple amabilitat he dit que “sí”, però per una altra cara m’encanta veure els somriures de la gent a qui ajudo i m’agrada col·laborar, però continua havent-hi problemes en sempre voler ajudar i tot i així acabo dient que sí!

Aquests són els meus plaers culpables, vosaltres en teniu algun?

https://www.youtube.com/watch?v=o2cvmS4OITE

Nil, el vostre ocell preferit.

Fa aproximadament dos anys veia ma germana que es passava algunes tardes mirant series, xatejant pel mòbil i quedant amb les amigues per veure pel·lícules o sortir a la nit. Jo sempre em preguntava què tenia tot allò de divertit o especial, com li podia agradar fer tot allò? Però a poc a poc estic veient que cada dia m’assemblo més a ella, primer amb el xat que just tenir mòbil no vaig tardar gaire a aficionar-me… No molt més tard també vaig començar a quedar amb els amics i la xicota. I ara tot just fa una setmana que he començat a mirar un parell de sèries per Internet el que em fa pensar que estic seguint si fa i no fa la mateixa rutina que ella, ma germana. Això no sé si és bo o dolent perquè si no m’equivoco el següent que toca és fer la migdiada.

Ricki

Des que vaig entrar a l’institut vàries persones m’han preguntat si em feia alguna cosa que el meu pare treballés al col·le, és a dir, si em molestava o em sentia incòmoda. Jo sempre he dit que no, en absolut. La veritat és que em sento afortunada. No tothom pot veure el seu pare cada matí i quan vulgui!

El meu pare, a part de treballar als matins a l’institut, també treballa a les tardes a una escola a Barcelona. Per tant, només el veig a les nits i arriba molt cansat. M’agrada veure’l pels passadissos i dir-li “papa guapo” encara que porti la camisa que no m’agrada i els pantalons no combinin gens. Sé que a ell li agrada que li digui això, i en part, li alegro el dia. No sé per què el meu pare i jo ens portem tan i tan bé. A vegades la gent se sorprèn i tot, però per mi ja s’ha convertit en una cosa normal.

Evidentment també hi ha desavantatges de tenir el pare a l’institut. A alguns alumnes pot ser que no els caigui bé i el critiquin, o si faig alguna cosa malament o trec una mala nota li diguin.

Com tots els fills dirien del seu pare, el meu pare és el millor del món.

T’estimo papa.

Anna