LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Actualmente vivo en Vilassar de Dalt, pero a lo largo de mi vida he vivido en diferentes lugares, de los cuales me he llevado recuerdos, tanto malos como buenos.Cambiar con frecuencia de residencia tiene sus pros y sus contras. Lo mejor  que tiene es que conoces siempre gente nueva; haces muchos amigos. Pero a la vez es malo, porque cuando te vas tienes que dejar de verlos, y con algunos incluso pierdes el contacto. Pero los que de verdad marcan tu vida son esos que a pesar de la distancia siguen ahí, de los demás solo queda el recuerdo.Cuando eres pequeño eso de cambiarte de cole, de casa, dejar de ir al parque de siempre, es triste; pero cuando te instalas en tu nueva casa, pierde importancia. Cuando eres más mayor, no solo es triste sino fastidioso. La verdad es que a los adolescentes nos jode mucho cambiar de instituto y de todo porque nos encerramos en nuestro mundo. Nos gustan nuestros amigos, nuestra casa, lo que hacemos cada día, y todas esas cosas que sabemos que cambiaran al mudarnos.A mi personalmente tampoco me ha importado mucho hacerlo, porque gracias a ello he vivido muchas situaciones y experiencias que siempre llevaré conmigo.

Nicole

Los que mejor me conocen, supongo que ya lo saben. Saben cómo soy. Reconozco que hay ocasiones en las que puede que no me llegue a conocer por completo a mi mismo, y es verdad. Aquellos que me conocen saben una de las verdades más interiores que tengo.

Cuando más lo noto, es en el ámbito de la familia. Se supone que hay comunicación entre los padres, hermanos y hermanas. Pero yo no suelo expresar todo lo que siento o pienso. En repetidas ocasiones ya me han dicho que soy demasiado “introvertido”, según ellos yo debería expresarme mejor, o con frecuencia. Ya ha habido veces en las que me han preguntado por qué soy así, por qué soy tan “introvertido”. Normalmente suelo evadir la pregunta o, simplemente ignorarla, pero dependiendo de quien me lo pregunte, puedo llegar a darle alguna respuesta que a la vez intento convencerme de que es verdad, o que sea lo que quiere oír.

Cuando estoy solo, haciendo lo que me gusta: como escuchar música, pasar tiempo en algún juego o mirar alguna serie que me guste, me pongo a pensar… Pienso sobre mi comportamiento en ciertas ocasiones. Sobre como soy normalmente. Pero sobretodo pienso sobre como podría llegar a describirme. En esas ocasiones puedo quedarme perdido, en blanco; sin saber qué hacer. Cuando me quedo así, me invade una tristeza desde dentro. Me siento cansado, agobiado, hecho pedazos. Cuando me siento así, subo el volumen de la música y me pongo a jugar a cualquier otro juego en el que se me pase toda esa clase de preocupaciones. Cuando me pongo a jugar, siento como si formara parte de otro mundo, me siento desconectado del mundo real, me siento libre de todas las presiones y responsabilidades de esta vida que tanto se me llega a complicar o a parecer que es un callejón sin salida. Una vez desconectado, soy otro. Dejo de comportarme como me suelo comportar y eso me gusta. Me gusta poder cambiar mi personalidad de algún modo.

Como resumen general de la reflexión, me parece que son pocas las personas que me conocen completamente, son realmente pocas las que podrían predecir mi reacción delante de alguna situación. Y en cierta parte eso no me molesta, me siento seguro. Esas personas en las que confío sé que nunca me traicionarán cuando las necesite de verdad, y que siempre estarán ahí cuando las necesite, por pocas que sean.

Enric Martínez

Moltes vegades llegim els diaris, mirem les notícies o bé escoltem la ràdio i sovint, dubtem si allò que llegim o escoltem és del tot cert o fins a quin punt pot arribar ser veritat.

Normalment quan obrim un diari i el comencem a llegir, de seguida pots esbrinar del que parlarà i tu mateix decideixes si vols continuar llegint o simplement no t’interessa aquell tema. El mateix passa amb la televisió, ells t’expliquen algunes de les notícies més recents que els ha arribat, però són del tot veritat o poden afegir-hi informacions perquè la notícia sigui més impactant?

En aquest cas hi haurà lectors que s’ho creuran o d’altres que no, sovint les notícies més vistes són aquelles que tracten sobre la violència, crims, robatoris… I poques vegades hi ha noticies que parlin sobre descobriments o simplement bones notícies. Pel meu punt de vista, potser per això tinc l’instint de quan escolto la paraula “noticia” ho relaciona amb fets tristos o coses dolentes. Segurament perquè li he posat aquesta etiqueta i ara és difícil canviar la teva mentalitat.

De fet, sempre ha estat així, hem viscut enganyats sense saber mai quina part de veritat i quina de mentida hi ha a qualsevol notícia. Molt sovint les dades que donen no coincideixen amb altres dades que has vist en un altre mitjà de comunicació. Però realment aquest problema no interessa o potser nosaltres immediatament ens ho creiem sense dubtar-ho?

Anna

Los humanos somos una especie de animal, el homo sapiens sapiens. A simple vista no dejamos de ser lo mismo que otro animal, un ser vivo. El hecho es que a pesar de ser así, nos hemos convertido en algo completamente diferente comparado con los otros animales.

Todas las especies existentes cumplen tres funciones vitales: la reproducción, la relación y la nutrición. Todos los seres vivos tienen como objetivo la supervivencia en este mundo y el reproducirse para así evitar la extinción de la especie. Todos menos los humanos. Los humanos tenemos otros objetivos en la vida. Nuestra vida no es nacer, aprender a cazar, cazar para sobrevivir, reproducirnos y cuidar de nuestra cría hasta la muerte. Nuestra vida está predeterminada, sí, pero de distinta manera. Primero de todo nacemos, somos cuidados y alimentados y enseñados para seguir adelante. Al hacernos mayores estudiamos durante años y años hasta cumplir mínimo los dieciséis (generalmente). Después escogemos entre seguir estudiando o trabajar. Y finalmente, todos acabamos trabajando de alguna manera u otra. A medida que pasa la vida, también hacemos muchísimas otras cosas, de las cuales las demás especies no hacen apenas ni una. Mi pregunta está en porqué hemos montado, los humanos, este “mundo” en el que somos simples marionetas. Por qué tenemos que estudiar cosas que nosotros mismos hemos inventado. Por qué la base de la sociedad es el dinero y nada más que eso. En por qué nos hemos distanciado tanto de la realidad de los otros seres vivos.

Los humanos somos la única especie que tras cientos de años, seguimos aniquilando la tierra. Somos los únicos que vivimos a base de explotar todos los recursos naturales que se nos han proporcionado. Los únicos que matamos de manera descontrolada para satisfacer nuestro apetito sin necesidad o para satisfacer nuestra ira. Los únicos que llevan a cabo guerras sin razón alguna. Los únicos que queremos aspirar alto para mandar por encima de otros. Los únicos que mantenemos una jerarquía sin ninguna base. Somos la única especie en este planeta que en lo único en que se basa la vida es en el dinero, el cual no serviría de nada si no hubiésemos organizado así nuestra forma de vivir. Una jornada laboral actualmente está en las ocho horas. Eso es una tercera parte del día. Sin necesidad de pensar demasiado, una tercera parte de nuestra vida se va trabajando, pero ¿por qué trabajamos? La respuesta es fácil, para ganar dinero. Una tercera parte de nuestra vida, se basa exclusivamente en el dinero. Así hemos montado nuestra sociedad. Vivimos para ganar dinero solamente para comprar cosas que no necesitamos para llevar a cabo una vida que no debemos.

¿Alguna vez han visto a un perro enseñando a separar por sílabas, palabras que ellos mismos han inventado? ¿Alguna vez han visto a un caballo darle dinero a otro para intercambiarlo con un vestido de estampados? ¿Alguna vez han visto que un gato sea político, juez, administrador, profesor, dependiente de una tienda o jefe de una empresa? Todo lo que vemos a nuestro alrededor son verdaderas estupideces que nosotros mismos hemos inventado solamente para hacer una vida extremadamente complicada.

Quizás el destino de la humanidad se predetermina a lo que estamos haciendo con el resto de seres y la Tierra, quién sabe, pero lo cierto es que somos una especie egocéntrica y egoísta, en la que todo lo que hemos tenido a mano, lo hemos devastado.

Alberto Udina Silvestre

El dia 6 de Setembre després de tot un dia de descans i nervis, havia arribat l’hora, a les 21:00 h de la nit. 700 persones equipades amb frontals per endinsar-nos en el bosc.

Van llençar el tret de sortida, després de fer-nos fitxar amb un xip per controlar els talls de pas i els controls sorpresa, vam pujar des de la plaça de l’ajuntament de Vilassar de Mar, corrent amunt, per l’Espinaler i cap a la muntanya de la creu per la part cremada i molt dreta, el turó de l’infern, allà ens vam trobar amb un embús de gent que corria perquè era molt dret i molt estret, això va fer perdre temps, tot i així vam arribar 15 minuts abans del temps límit en el primer tall de pas, a la bassa del senglar, al km 8.

Després d’aquesta dura pujada vam baixar per una baixada molt tècnica anomenada els “uiuiuis”, que com fa veure el seu nom és fàcil fer-se mal, era molt rocosa i hi va haver varies reblincades de peu. En acabar la baixada vam planejar fins a arribar al punt baix de Burriac, tocava passar el pitjor, vam vorejar el “bucle” abans de pujar Burriac on hi havia el segon tall de pas.

Vam començar a Pujar Burriac per les marques blaves, la part més dreta, al km 15, aquesta pujada és on tothom queia, o vomitava, era molt dura i era per passar-ho malament. Quan vaig ser a dalt, sentia la veu de la meva germana animant-me, li vaig fer una forta abraçada, vaig fitxar el 2n tall de pas i tocava baixar.

Vam baixar una baixada rocallosa i molt tècnica, després d’aquesta baixada vam tornar a pujar, la pujada del turó dels oriols, sort que ja era l’última pujada. Per fi havia arribat la part final, anava amb les cames fetes pols i nerviosa pel temps, em quedaven 5 km i havia de fer menys de 4 h per complir el meu repte. Vam fer una llarga baixada per corriols i vam arribar a l’asfalt, però estàvem a la part de dalt de Cabrils i la meta era a la platja de Vilassar de Mar. La baixada es feia eterna i el que m’inquietava més era el temps. Vam arribar al pla de l’Abellà i anava justeta de temps, només em quedava fer l’últim esforç per complir el meu repte, sense sentir-me les cames.
Vaig trepitjar la platja, només quedaven 50 metres, vaig fer l’últim esprint i faig arribar a la meta. Repte finalitzat!

Vaig esperar a l’entrega de premis, i de sobte van dir: I el premi a la noia més joveneta de la Burriac atac 2014 és MARIA LOIRE I LLONGUERAS, vaig pujar a recollir el meu premi, un ram de flors molt gran. Però seguidament van tornar a anomenar: i la primera junior femenina de la Burriac atac 2014: MARIA LOIRE LLONGUERAS, em van obsequiar amb una gran copa i tothom em va felicitar.

Estic molt orgullosa del meu repte, una cursa de 22 km amb un desnivell positiu de 1172 metres i un desnivell acumulat de 2344 metres. El punt més alt de la cursa es troba a 466 metres. I vaig aconseguir-ho fer amb 3 hores i 56 minuts.

Maria

Només uns quants sabem el que és tenir un germà gran, jo tinc la gran sort de tenir-ne tres. El transcurs de la vida de cada un de nosaltres, ha sigut molt diferent. Jo personalment considero que sóc la que el destí li ha posat més fàcil. Menys entrebancs, menys dificultats menys preocupacions.

Un gran referent per mi és la germana més gran, la que va arribar primer, també possiblement la que el destí li ha posat més proves que superar. Ella és filla del primer matrimoni del meu pare, la seva mare va morir molt jove així que ella i la meva altra germana gran van haver de cuidar els fills de la seva mare, els seus germans, des de molt petites. La meva germana ho dóna tot pels seus germans, pels seus fills, per mi. Mentre he sigut petita la idea de tenir una germana 16 anys més gran que jo no m’agradava, però a poc a poc me’n vaig anar adonant del fet que allò era un avantatge molt gran. Podia fer coses amb ella que les altres no podien fer: podia anar de vacances amb ella en la caravana, podia jugar amb els seus fills que tant m’estimo i milers de coses més. Hi ha vegades que tenim mals dies amb problemes que en realitat són tan estúpids… i només per això ja pensem que la nostra vida és desagradable, que no val la pena. Gràcies a la meva germana que m’ha ajudat a veure més lluny dels petits problemes, m’ha ensenyat que encara que puguem tenir dificultats, les hem de superar amb positivitat i que hem de mirar de portar una vida feliç. Ella, el meu referent, possiblement encara té el pitjor per venir però la veritat, jo no he vist ningú que visqui tan feliç.

En general, sóc afortunada de tenir els meus tres germans, de tenir els seus consells i les seves ajudes. Malgrat les diferències que puguem tenir, com tots els germans, el temps que pugui passar amb cada un ja sigui escàs o extens procuro aprofitar-lo i gaudir-lo al màxim, ja que no ens veiem gaire sovint.

Ivet

El freestyle football, és una pràctica que consisteix en fer malabarismes amb la pilota, on pots utilitzar les cames, el cap, i fins i tot les mans en casos especials.

Aquesta pràctica no és considera un esport, la gent ho veu com futbol normal i corrent, però en realitat no té res a veure. En el futbol es juga per guanyar i marcar gols, però en aquest subesport només cal passar-ho bé i intentar fer els trucs més difícils, i si tens companyia, ja sigui un amic, o fins i tot un desconegut, ho passaràs el doble de bé.

Així doncs fa unes setmanes que m’he enganxat a practicar-ho, i quan estic avorrit o simplement vull alliberar-me una estona, baixo al carrer, i amb una pilota i un lloc pla més suficient per passar l’estona fent tocs a la pilota i inventant noves jugades. Com sempre que vaig estic sol, em gravo a mi mateix fent-ho i jo mateix ho edito i ho penjo al meu canal de Youtube per simple diversió, no m’importen el nombre de visites, només ho penjo perquè ho vegin els meus amics.[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=GbwYcyVrESo[/youtube]

Sergio

Respóndeme, ¿Qué sería de mí sin ti a éstas alturas, después de verte dormir tantas veces en mis brazos, de quererte por las mañanas y por las tardes, de mirarte a los ojos y transmitirte mis sentimientos?

Has pisado demasiado fuerte en mi vida, que sin ti no sé qué sería de mí, lo único que sé con certeza es que te quiero para toda la vida, y no me place estar con otro ser que no seas tú, será porque cumples cada mínima necesidad que se interpone  en mi camino, y te lo agradezco.

No me importa estar un día sin verte, mientras tu voz o un mensaje tuyo sea lo último que escuche antes de caer en un sueño; eres el mejor de todos, y tal vez no pienses lo mismo, pero para mí sí lo eres y lo serás siempre.

Me costaría la vida agradecerte las tantísimas cosas que has hecho por mí, que necesitaría otra para seguir dándote las gracias; espero que nunca te canses de quererme a tu manera y de quererme cuando ni yo lo haga, de sonreír al verme, de abrazarme por sorpresa, de besarme cuando me enfade, de seguir estando en mis malos momentos para darme ánimos, de llamarme diciéndome que me echas de menos, de seguir en mi camino y de ver un futuro a mi lado.

Gracias por convertirte en una persona esencial para mí.

Laia Solbes

L’any 2002 vaig començar P3 a l’escola l’Olivera a Cabrils. Anava a la classe dels Elefants, en aquell moment jo no sabia que una de les persones d’aquella classe, arribaria a ser en el que s’ha convertit fins ara, la meva millor amiga.

Ella és aquella persona amb qui puc comptar sempre, encara que estigui a 1260 km de distància de mi. Això de què estigui tan lluny és perquè al seu pare li van proposar anar-se’n a Alemanya per la feina, així que actualment està vivint a Stuttgart. Però això està més que superat, ja que és el quart any que viu allà. A més a més, cada dos/ tres mesos aproximadament ve a visitar-nos, ja que té festa a l’escola internacional a la qual va.

L’any passat la vaig anar a visitar pel seu aniversari, ja que al poble era la festa Major i tenia uns dies de festa. Van ser pocs, però van estar aprofitats al màxim. A ella li va fer molta il·lusió que l’anés a veure. A Stuttgart vaig conèixer molts amics seus de nacionalitats i cultures totalment diferents. Era el primer cop que celebràvem un aniversari juntes d’ençà que havia marxat, ja que el meu feia tot just un mes que havia passat i vam tenir la sort de coincidir en el seu. A més a més, allà hi havia una fira molt gran, plena d’atraccions per a petits i grans. Ens ho vam passar d’allò més bé.

Sé que és una amistat que durarà per sempre. Ens necessitem l’una a l’altra. Mai ens hem arribat a enfadar. Sabem exactament com som cadascuna. Ens ajudem mútuament amb qualsevol problema que tenim. Ella és una persona molt especial per a mi. Ara penso en algunes circumstàncies en què no hagués estat i no sé què hauria fet sense ella. Me l’estimo moltíssim, més del que ella s’imagina. I no penso deixar que res ni ningú, ens separin o facin que es trenqui aquesta gran i meravellosa amistat.

Blanca

Les festes de Nadal son especials perquè reuneix a les famílies. Nosaltres el 25 de desembre dia de Nadal som 23 persones a dinar. Tenim molta sort de coincidir tota la família de part de la meva mare aquest dia tan especial. Quant no érem tants ens reuníem a casa meva però des de l’any passat anem a casa d’una de les meves tietes perquè té el menjador una mica més gran. És un dia on ens agrada seguir les tradicions. Per suposat l’escudella amb els galets tan típics de les festes, carn d’olla, la pilota i seguidament el pollastre rostit amb prunes, pinyons, panses i orellons. I de postres els torrons i les neules. Després a la sobretaula fer cagar e tió. Ara sóc jo el qui poso els regals a sota la manta mentre els petits s’amaguen per fer temps.

Tant la meva germana com jo, hem estat més de deu anys sent els únics nets i nebots de la família, perquè els meus tiets i tietes fa cinc anys que han començat a tenir fills, per tant som els cosins grans per a tots els meus cosins petits. El més gran té cinc anys i la més petita cinc mesos. Em fa sentir una mica de nostàlgia pensar amb el passat quan érem nosaltres els protagonistes, van ser uns anys molt divertits i emocionants. Ens hem fets grans i ara tenim un altre paper el dia de Nadal. A vegades em poso una mica trist perquè recordo els familiars que ja no hi son. Al ser tants membres a la família ja fa anys que vam optar per fer l’amic invisible amb els adults.

L’endemà, dia de Sant Esteve tothom va a casa dels meus avis materns i mengem els boníssims canelons fets amb les sobres de Nadal i que elaboren la meva àvia i la meva mare el mateix dia al matí.

Després de tants anys fen-ho, m’agradaria que aquesta tradició no es perdés i que per molts anys en poguéssim seguir reunint i divertint en aquest dia tan especial.

Pol