LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Sóc una noia a la qual li agrada molt tocar els instruments, ja que em relaxa molt i m’ho passo bé.
Sé tocar el piano, una mica la guitarra, l’ukelele i la flauta del col·legi. El que més m’agrada és el piano, perquè és el que més sé tocar.
Tot va començar fa 5 anys a una petita escola de Vilassar de Dalt situada al Parc de Can Rafart on em va rebre molt bé una professora que es diu Marta Álvarez, molt simpàtica.
Als inicis de començar, no se’m donava malament i ja ara amb 5 anys de pràctica vaig molt bé, ja que el domino molt.
Ara toco el piano a l’església evangèlica de Premià De Mar on cada diumenge el grup de lloança ens ho passem genial amb ganes d’omplir-nos de l’esperit de Déu.

Júlia

A punt d’apropar-se març i ja se’m venen a la ment els records de l’any passat on els alumnes de 3r de francès vam fer un intercanvi amb francesos.

Al novembre, la Mònica, professora de francès del centre, ens va proposar fer l’intercanvi. Tots estàvem feliços i alegrats del fet que ho poguéssim fer. Els pares també hi estaven d’acord que es pogués fer, ja que així nosaltres també podíem practicar francès i ells podien aprendre espanyol.
Mesos més tard, la Mònica ens va donar unes cartes que havien fet els francesos i així podríem saber com era i com es deia el nostre corresponsal. La meva deia: << Me llamo Léa, soy bajita i gorda. Mi color preferido es el rosa porque es el color de las princesas...>> No tenia ganes de fer l’intercanvi. Tothom m’animava i a més, què si és gorda i baixeta? Jo volia aprendre francès.

Va arribar el dia en el qual van arribar a l’institut i la veritat és que la vaig rebre molt bé. Vam anar a casa, vam xerrar, amb l’ajuda del “transalte google” i per senyals de fum. Ens fèiem fotos i la veritat que com les dues estem molt boges, era un temps molt agradable i ho era més quan ens ajuntàvem amb els altres francesos. Li he agafat molta estima a la meva “fifille” i tinc ganes de què arribi l’estiu per poder tornar-la a veure.

Júlia

Si em donessin l’opció d’anar a un país, qualsevol país, seria Nova Zelanda. No és un país molt conegut però té uns paisatges preciosos. Hi ha molts països que segurament són molt bonics, però jo tinc un motiu especial per anar a Nova Zelanda: m’encanta la trilogia del senyor dels anells i m’agradaria visitar els llocs on s’han gravat les pel·lícules; des que vaig assabentar-me que les pel·lícules s’havien filmat allà, he volgut anar-hi.

Segurament trigaré molt en viatjar a Nova Zelanda però tard o d’hora hi acabaré anant.

Kevin

El dia 18 de Gener, vaig partir cap a Andorra amb la família d’en Jaume, un amic que m’estimo molt. Al cap de dues hores i mitja de viatge vam arribar a l’hotel. Després d’instal·lar-nos vam anar caminant a la botiga on llogaríem i compraríem el material necessari que faltava per esquiar. Els cinc dies següents vam seguir una rutina molt activa. Ens llevàvem a les vuit i mitja de la matinada, a les nou esmorzàvem del bufet lliure de l’hotel i a les nou i mitja ja agafàvem el telecabina per pujar a les pistes. Després de quatre hores intenses d’esquí fent alguna petita pausa, anàvem a dinar cada dia a un restaurant diferent (tots molt bons) i a la tarda fèiem diferents activitats. Un dia anàvem a passejar per Andorra, un altre patinàvem sobre gel, ens banyàvem a la piscina i al jacuzzi de l’hotel o jugàvem al billar. Quan ens cansàvem de tot això, anàvem a l’habitació a descansar.

Haig de reconèixer que va estar una esquiada diferent amb gent molt agradable i simpàtica. M’ho vaig passar d’allò més bé.

Marina

Hem arribat ja a quart de l’ESO i això vol dir que també ha arribat el moment de decidir a què ens volem dedicar. Jo tinc clar que mai he sigut de lletres, però tampoc de números (malgrat que si només tens aquestes dues opcions, em decantaria per la física i les matemàtiques sens dubte) llavors, de què sóc jo? El meu pare sempre m’ha remarcat que la creativitat és el meu fort i gràcies a ell vaig arribar a la conclusió que m’hauria de dedicar al màrqueting.

Per fer-me entendre, el màrqueting és un procés que engloba la creació d’un producte o servei fins a l’última fase de postvenda, aquest procés pot estar constituït per moltíssimes etapes, tot depèn de la persona. La definició més correcta que he sigut capaç de trobar a internet ha sigut la d’un director de màrqueting, Alex Serrano, aquesta és la seva definició: “El marketing es un proceso donde la propuesta de valor se encuentra en la diferenciacion, que és percibida como un beneficio único para el cliente“.

Jo opino que és una manera de manipular a les persones, sé que sona una mica impactant però és la veritat. Fa un temps vaig veure un vídeo en el qual tots els possibles compradors que entraven a una mateixa botiga feien, pràcticament, el mateix recorregut. Aquestes imatges em van impactar perquè vaig poder comprovar que una col·locació determinada dels objectes és capaç de manipular els nostres moviments i, el que és “pitjor”, nosaltres no ens n’adonem.

També crec que és interessant la publicitat, perquè et pot arribar a transmetre sentiments. El més buscat entre els publicistes és el de necessitat, la necessitat de posseir el producte que ens estan anunciant, perquè al cap i a la fi, el que pretenem amb la publicitat és convèncer a algú de què no hi ha res que sigui millor que el nostre.

Tots tenim objectius i aquest és el meu, ser capaç de treballar del que jo més desitjo: El màrqueting

Mariona Vilà

Éste año en mi instituto han prohibido sacar el móvil entre clase y clase. Pero realmente no le veo el sentido, porque a pesar de las prohibiciones los alumnos siguen usándolo.
Entiendo que mientras estés en clase no puedas usar el móvil, pero no hacerlo en el cambio de clase es una tontería. A mi opinión, parece que los profesores están buscando otro motivo para poner  faltas de disciplina a los alumnos.

Los padres y los profesores suelen culpar al móvil de nuestra falta de interés en los estudios. Pero la verdad es que tampoco tiene tanto que ver cómo piensan, porque si no quieres estudiar siempre buscarás una distracción para no hacerlo. También nos amenazan constantemente con quitárnoslo pero todos sabemos que la única razón por la cual no lo hacen, y si lo hacen nos lo regresan, es porque en realidad el móvil es una herramienta muy útil y necesaria para la vida cotidiana hoy en día.

Nunca entenderé por qué le ponen tantos peros.

Nicole

Fa prop de dos anys, vaig començar a fer-me amb dues persones amb les que abans no havia tingut massa relació. Una, la coneixia des de petites, però no tenia gaire relació, i l’altre, és una de les millors persones que he conegut durant aquests quatre anys a l’institut. Aquestes dues persones especials per mi són l’Anna i la Marta.

A l’Anna la vaig conèixer millor quan anàvem a primària. Recordo que vam començar a parlar-nos a l’hora de menjador, ja que ella es quedava a dinar i jo també. Va ser a sisè quan vam començar a passar moltes més hores juntes. Ara a l’ESO, he coincidit amb ella a classe un o dos anys, no ho sé ben bé, però ara és quan més unides estem junt amb la Marta.

Respecte a la Marta, aaquest darrer any ens vam conèixer i a l’estiu vam estar molt en contacte. No estic segura però, crec que tot va començar quan ens asseiem en el mateix grupet d’amigues a l’hora del pati. La conec des de fa menys temps, però, tinc la mateixa confiança tant amb ella com amb l’Anna.

Aquest estiu, hem passat molts moments juntes, tan anant a la platja o a la piscina, com anant a Mataró o a Barcelona a passar el dia. Ha sigut un dels millors estius al seu costat. Espero passar-ne molts més amb elles perquè ha sigut inoblidable.

Ja tenim un munt de plans fets per tard o d’hora, poder-los fer i passar bones estones juntes. En tan poc temps hem compartit molts bons moments dignes per recordar tota la vida. Quan sigui gran m’agradaria recordar totes les bogeries que vam fer juntes, o que encara hem de fer.

Espero tenir-vos tempre al meu costat, us heu tornat essencials a la meva vida. Formeu part de mi. Us estimo.

Lídia

Que bé em sento quan et tinc al meu davant, quan crec que no necessito res més que la possibilitat de creure’t. Quan perdo l’esperança tu estàs allà  tirant amunt, mai cap avall. M’agrada tenir-te allà, mig amagat, perquè sé que quan hagi de superar qualsevol situació difícil, tu sortirás per donar-me una altre imatge  que m’aporti coses bones i deixar passar, o millor dit, que fará que desaparegui el neguitós pensament de què tot sortirà malament.

Ets aquell que m’insisteix a aixecar-me cada cop que ensopego o a riure cada cop que em veig ensopida, aquell que impedeix que caigui en la desesperació o depressió davant les situacions. Quan m’allunyo fas que et pensi, i d’aquesta mateixa manera m’arrossegues per demanar-me que no em separi de tu quan més et necessito. Tu controles el meu orgull i me’l deixes mostrar a dosis petites, perquè aquest sentiment, encara que es consideri valuós, com una satisfacció personal és un sentiment excessiu de valoració d’un mateix per sobre dels altres, una actitud d’aquesta és la l’arrogància, termes negatius propis de la persona, i no s’ha de confondre amb tenir amor propi, dignitat i autoestima, perquè aquests són maneres d’autoconeixement, d’acceptar-te tal i com ets, de sentir-te especial, positiu i segur.

No et parlo d’una persona, et parlo de l’optimisme, allò que et fa veure el got mig ple, allò que et dona una empenta més per continuar endevant.

Valentina

Les amigues són una cosa molt important, són aquelles amb les que pots compartir qualsevol cosa, aquelles que sempre t’ajuden, amb les que pots ser tu mateixa.

Fa dos anys que vaig començar a anar amb dues nenes que en aquell moment no coneixia molt. Però jo estava passant una situació complicada, i elles em van acollir i em van ajudar molt. Al cap de poc ja érem molt amigues, parlàvem, quedàvem, estàvem sempre juntes… però sobretot aquest estiu hem estat molt unides. Vam anar de vacances juntes, quan no estàvem fora, quedàvem cada dia per anar a la platja o a la piscina, sopàvem, dinàvem i dormíem juntes com a germanes. Ara estem planejant diferents activitats futures per fer juntes, a més quedem molts dies per fer deures o estudiar juntes.

En definitiva, són unes de les millors coses que tinc en aquest moment. No les canviaria per res. Anna i Lídia.

Marta

Recuerden bien esta fecha: siete de febrero de dos mil quince. Este día se recordará siempre por el 4-0 que le endosó el Atlético al Real Madrid. Algo que no ocurría desde la década de los setenta, algo histórico.

El partido se diputaba en el Vicente Calderón a las 16:00 horas. Decidimos yo y mi padre ir a casa de mis tíos culés a ver el derbi madrileño porque en esta ocasión ambos queríamos que ganará el mismo equipo: el Atlético de Madrid.

Al encender la televisión nos pudimos dar cuenta que el ambiente en el campo era el ideal para disfrutar de una tarde histórica: todos los aficionados cantaban el himno rojiblanco una y otra vez sin parar.

El partido empezó con un dominio claro por parte de los locales. A base de garra y de fe llegó el primer gol, lo anotó Tiago a pase del delantero croata. El Atlético siguió presionando y después de una genialidad de Saúl llegó el segundo. Este salió al campo sustituyendo al lesionado Koke. A continuación, el Madrid empezó a cerrar a los locales en su propio campo, pero los merengues no tuvieron apenas ocasiones de gol. Con este 2-0 se llegó al descanso.

En la segunda mitad, el Madrid saltó al campo con ganas de recortar distancias, pero los colchoneros supieron aguantar las embestidas blancas. Después, Griezmann anotó el tercer gol a pase de Saúl. Justo después el español fue sustituido por Raúl García por una lesión en la rodilla. Cuando quedaba un cuarto de hora para finalizar el encuentro entró al campo Torres en sustitución de Griezmann. El de Fuenlabrada asistió a Mandžukić para hacer el definitivo 4-0.

En conclusión, cerré el sábado de la mejor manera posible. También me di cuenta que si siguen demostrando esta constancia y este compañerismo los del Cholo pueden volver a ser campeones.

Víctor