LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Ginestar és un poble de la província de Tarragona, que només té 819 habitants. Els meus avis paterns van decidir anar-hi a viure, a mi no em semblava gaire bona idea, ja que això implicava que hauria de passar mig estiu allà.

No mentiré, un cop portava allà una setmana d’estiu, ja vaig fer amics i amigues junt amb la meva germana, no era tan mala idea com pensava. Era un bon poble pels meus avis, ja que hi ha poca circulació de cotxes, pocs habitants. Pel poble passava el riu Ebre i això el feia una mica especial, el lloc de trobada era el “embarcador” del riu, allà he viscut molts moments que mai oblidaré i he fet amistat amb gent meravellosa.

Estiuejar al poble dels avis no era tan dolent com pensava, ara trobo a faltar aquests moments, ja que es van traslladar a Premià de Mar per problemes de salut.

Laia Solbes

Em penso que tots sabem que és el bullying, per si algú no ho sap: qualsevol forma de maltractar a una persona psicològicament, verbalment o físicament. Ara ja tots donarem per entès el que és. Ara bé, em sembla que tenim la sort de no saber com se sent realment una persona quan està en aquesta situació.

Fa unes setmanes, vaig veure un documental a la tele en el qual parlaven sobre el bullying. Un documental on veies a gent que havia patit aquesta mena d’assetjament i era capaç d’explicar la situació en la qual havia estat per molt dur que fos. És indignant el fet que una nena de 12 anys hagi d’arribar a suïcidar-se per culpa de què uns nens de la mateixa edat que ella, se’n riuen perquè porta ulleres o perquè no té el cos perfecte. Aquest món està ple de persones sense vergonya i capaces de fer mal a altres amb la finalitat de riure-se’n d’ells, perquè no els porta cap benefici més. Vivim en un món on tothom és molt superficial, i importa més que tinguis el cos d’una model que no que ajudis als que no poden viure o que estimis o valoris a les persones pel seu interior.

Penso que no hauríem de fer mai una cosa d’aquestes a algú perquè pot ser el pitjor per a ell i a nosaltres tampoc ens portarà cap benefici. Hem vingut a aquest món per estimar-nos, ajudar els que ho necessitin i beneficiar a tothom.

Elisenda

Era el 4-9-11 mi familia y yo estábamos en casa comiendo tan tranquilos, cuando sonó el teléfono, mi madre lo cogió, era el médico. Decía que teníamos que ir inmediatamente, los resultados de una analítica habían sido muy extraños. Yo estaba muy asustada, cuando llegué me sentaron en una silla y me dijeron que me tenían que llevar corriendo al hospital de Mataró porque podía quedar inconsciente en cualquier momento. Cuando me llevaron a casa para coger las cosas, nadie me decía nada de lo que me pasaba, ni siquiera mis padres. Cuando llegamos me estaban esperando unos médicos en una habitación, me dijeron que me tumbara en la camilla me pusieron unas vías las manos y me dijeron que me quedaría ingresada durante días.

De pronto se abre la puerta de la habitación y allí estaba la doctora, le dijo a mi madre que tenía una enfermedad que se llama diabetes lo que quiere decir que mi páncreas no produce una substancia llamada insulina lo cual sino la produces la tienes que inyectar. Pasaban los días en el hospital, y todos los médicos estaban pendientes de mi reacción, porque en algunos casos se necesita psicólogos para aceptar la enfermedad. Me acuerdo que un día un doctor, el que me enseñó a pincharme me pregunto que si ya me había acostumbrado y yo le conteste que nunca me acabaría de acostumbrar pero es lo que tenía que hacer si no quería estar más tiempo en el hospital.

Judit

Des de ben petita he volgut tenir un gos, però als meus pares no els agraden gaire els gossos. A més a més diuen que acabarien traient-lo a passejar ells, netejant-lo, cuidant-lo… Quan es van casar els van regalar un pastor alemany i els agradava, però cada hivern al gos se li infectava el morro i en mudar-se el van haver de donar. La raça m’es igual, l’única característica que els demanava als reis mags per Nadal era que fos petitet, per poder-lo “axuxar” bé. Però mai va arribar.

L’any passat junt amb els meus germans, vam decidir portar una cria a casa per veure si els meus pares l’acceptaven i així finalment poder tenir un gos, ja que els tres ho desitjàvem de veritat. No obstant això, el plan no va funcionar i la meva mare es va enfadar moltíssim. Aleshores, el vam haver de tornar al seu amo.

Això sí, estic seguríssima que de gran, tindré un gos petit. M’agradaria que fos de la raça Yorkshire o Beagle, m’agraden els tons de color marro i blanc junts, són molt macos!

Blanca Sala

Que no guste una cosa es algo muy habitual, muchos querríamos realizar cambios en esta vida. Yo por ejemplo, cambiaría la sociedad, la manera de pensar de la gente… Pero entiendo que tiene que existir la variedad. Os podéis imaginar un mundo donde todos actuáramos, vistiéramos y pensáramos igual?

Por lo tanto no hay que ser inútil y perder el tiempo, hay que dejar de quejarse porque al fin y al cabo no sirve de nada. Tenemos que pensar en cómo resolver los problemas, porque lo más importante es la actitud que tienes frente a este. No puedes cambiar a toda la gente que te rodea porque no te guste la relación que tienes con ellos. Si algo va mal, cambia tu y verás que tu entorno realiza el cambio solo.

Un problema muy grande que tenemos la mayoría es pensar que la culpa siempre la tienen los demás. Cuando te llaman la atención en clase la respuesta más escuchada es: Pero si todos están hablando! Debemos ser mas maduros y responsables como para comprender que un profesor no puede estar pendiente de llamar la atención a uno por uno. Por eso lo más importante es saber pedir perdón.

El pedir perdón dice mucho de una persona. Todos nos equivocamos en esta vida, pero una vez el error ya esta hecho hay que asumirlo y rectificar. Un acto no se puede borrar pero si que se puede aprender de él.

Mònica

Ara ja feia unes quantes setmanes que no marcava cap gol, i de mica en mica vaig començar a desesperar-me en cada partit que jugava. Fins que en aquest ultim partit vaig fer dos gols i una assistència de gol.

Abans d’aquest partit portava un total de vuit gols en tota la primera volta. Ara ja en porto deu i sóc el màxim golejador del meu equip, i el desè de la lliga. Mai havia fet tants gols en una temporada, i encara queda tota una volta. Espero poder arribar a ser el pixixi de la lliga i així poder fer el salt a primera divisió. Cosa que el meu entrenador encara no em veu capaç, però per això treballaré molt dur per aconseguir el meu objectiu i demostrar-li que puc estar a primera divisió o fins i tot categories més altes.

Sergio

A vegades, tenir una bona relació amb tota la família no és fàcil. A casa meva, per sort, som una pinya. Estem tots units més que mai. A la televisió hi ha un programa que es diu “Hermano Mayor” que tracta d’un home intentant que pares i fills tinguin una bona relació entre ells. Quan jo veig aquest programa penso com un fill pot tractar de tan mala manera els seus pares, aquells que fan el possible perquè ho tinguin tot i s’atreveixen a posar-li la mà a sobre, o a insultar-los. No ho entenc. Moltes vegades penso que si li faltés un d’ells, valorarien el que tenen.

Jo per sort, després de tot el que ha passat tinc molt bona relació amb la família, per molt que a vegades em baralli amb la mare o la germana. Ells són els únics que estaran SEMPRE.

Míriam

El pare del meu cunyat és policia urbana de Barcelona i vaig pensar, perquè no disfressar-me de policia? El vaig trucar i li vaig demanar l’uniforme, sense cap inconvenient me’l va deixar. Em va dir que sobretot tapés les consignes, perquè no es podien veure, ja que era una jaqueta oficial.

Va arribar el dia 14 de febrer i tocava disfressar-se, ma neboda d’Elsa, personatge de Frozen, i jo de policia.

Al matí vam anar al mercat de Mataró i normalment els negritos és posen al mig a vendre sense llicència i com jo anava de policia, quan em veien arribar on ells estaven sortien corrents, ja que es pensaven que era de veritat.

A la tarda-nit vam anar a la rua de Vilassar de Mar i, mentre esperàvem que arribés on estàvem nosaltres, la gent em tractava com si fos policia, em preguntaven si sabia a quina hora arribava, si havien sortit ja… Sense dubte va ser el millor carnaval.

Míriam

Aquest nadal ha sigut inoblidable. La nit del Pare Noel, quan va venir la família a sopar a casa, es va fer fosc i ja era l’hora d’entregar els regals, però la més petita va demanar que volia veure el senyor de la barba.

Quan jo era petita, ma mare es disfressava per venir a entregar els regals, així que vam decidir que aquest nadal em tocaria a mi, i així va ser, vaig posar-me tota la disfressa i vaig picar el timbre. Naturalment, la petita estava molt il·lusionada, aquell senyor que venia de tan lluny i havia de passar per totes les cases, havia fet una parada per fer-li una visita. La nena va quedar molt contenta de poder veure’l, i dels regals que havia tingut aquella nit.

Míriam

Demà dia dotze de Febrer, és el dia del meu aniversari, faig els meus esparadissims setze. Els últims anys que he anat complint no hem feien especial il·lusió però aquest any si.
La veritat porto molts dies i setmanes fent-me pesada amb les meves amigues a causa de la meva impaciència. Des de fa aproximadament uns cent quaranta dies porto el compte enrrere en la meva agenda, precisament és allà on tinc ben marcat amb tot ple de colors el dia del meu aniversari.

Sóc la més petita del meu grup d’amigues, potser per aquesta raó la meva impaciència és tant immensa. Com que aquest any el dia dotze de Febrer cau en carnestoltes podré anar amb pijama a l’institut i segur que riurem molt i ens ho passarem bé, així que no puc demanar res més. També ja dono per suposat que serà un dia genial perquè tinc unes amigues excepcionals amb les que disfrutaré moltíssim del dia. Divendres hem organitzat a casa una petita festa en la que soparem totes juntes i passarem una bona estona, després per acabar-ho d’arrodonir anirem a cocoa per celebrar-ho ja que fan una festa especial de carnaval i podrem estar-hi fins tard.
Demà no canviarà res en especial en la meva vida ni potser serà el meu millor aniversari però espero el dia amb impaciència. Només falten 6 hores i 42 minuts.

Ivet