LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Petits detalls

Sempre he pensat que són els petits detalls els que marquen la diferència.

Per arribar lluny en qualsevol aspecte de la nostra vida, crec que és important ser optimista, sense ser ingenus és clar. És important fixar metes elevades ajustades a les nostres capacitats i treballar per aconseguir-les: si fallem, que fallarem molts cops, servirà per aprendre i madurar. És veritat que els grans objectius ens orienten, però el dia a dia fa que ens fixem en els petits detalls.

Diuen que durant una conversa, els gestos que fem són molt importants i donen molta informació que transmetem a la gent. Aquests són alguns dels petits detalls que no notem però que són molt importants, per exemple, molts polítics a l’hora de parlar en públic utilitzen certs moviments i una certa tonalitat en la veu per mostrar sempre una bona impressió.

Sempre he tingut molt en compte els petits detalls, els petits grans detalls que marquen la diferència.

Paula

Notaràs el meu amor per la brillantor dels meus ulls i quan ja no puguis veure’l serà quan ho valoraràs. Voldràs sentir-me a prop teu, enredar els teus dits en el meu cabell quan ja no puguis recordar el que se sentia. Necessitaràs les meves paraules i les meves carícies quan aconsegueixis entendre quan podrien haver significat per tu. Voldràs abraçar-me quan t’adonis que ja no hi seré per obrir-te els meus braços i fer-te sentir com un nen. Recordaràs el meu somriure i els meus gestos quan ja ni tan sols puguis trobar el meu rostre.

Aconseguiràs adonar-te del gran amor que teníem quan ja sigui massa tard, quan jo ja hagi marxat i el nostre futur sigui inexistent. Voldràs besar-me quan els meus llavis ja no vulguin tocar els teus, i voldràs prendre la meva mà quan ja no estigui al teu costat. Voldràs abraçar-me a les nits fredes, però hauràs de conformar-te amb el teu coixí, en lloc de la meva pell, perquè ja no hi seré entre els teus braços, ni tindré ganes de despertar-te tots els matins amb el meu gran somriure.

Totes les il·lusions desapareixeran i només quedaran records, records que s’acaben oblidant.
Em valoraràs quan ja no hi sigui, ja que t’adonaràs de la falta que et faig. Desitjaràs haver estat amb mi quan jo ja hagi pres el meu propi camí i ja no vulgui tornar temps enrere. M’estimaràs més quan ja no puguis escoltar-me dir quant t’estimo, perquè ja no estaré disposada a fer-ho, ja que em vas fer perdre els sentiments i les ganes de dir-ho.

Voldràs estar amb mi quan jo ja t’hagi oblidat, quan estigui cansada d’haver-te esperat, quan ja no tingui ganes de tu, ja que no vas voler fer l’esforç de seguir lluitant, i això és el pitjor, perquè sento que només aconsegueixes valorar-me quan ja no em tens, i ja serà massa tard.

Marta Morató

Cuando tenía dos años, una tarde de invierno estábamos en casa, mis padres y yo. Yo estaba un poco tapado de pecho, y mi madre puso a hervir agua con eucalipto, era una costumbre que tenían en casa de mi madre, porque siempre han tenido problemas respiratorios, cosa que he heredado. Así que dejó la olla con el agua hirviendo en el suelo y yo estaba en el sofá, viendo dibujos ( una pelicula de caperucita roja que jamás he podido olvidar), mi madre se fue al balcón a tender la ropa y mi padre se puso al lado mío, mi madre siempre me decía que no tocara la olla que quemaba y yo le decía que sí, tenía claro que no tenía que acercarme, pero estando en el sofá, me dio sed y me quise bajar a coger mi vaso de agua, pero como mi padre estaba en el otro lado del sofá, sin pensarlo bajé sin acordarme que tenía la olla enfrente mío para que me llegaran los vahos, con lo que puse el pie dentro de la olla, sentí un dolor muy fuerte, mi padre enseguida me cogió y me quitó el calcetín que llevaba puesto y me llevó a la bañera, al momento estaba mi madre, se me cayó la piel del pie.

Yo no paraba de llorar, mis padres cogieron el coche y fuimos al ambulatorio del pueblo, pero era demasiado para ellos y nos mandaron a Mataró, allí enseguida me atendieron, me hicieron unas curas, y llamaron a la ambulancia, para enviarme a un hospital de Barcelona, el “Vall Hebrón”, mi madre se vino conmigo en la ambulancia, mientras íbamos hacia el hospital, yo ya no lloraba, no recuerdo si me dieron algo para calmar el dolor o me hice a notar algo en el pie.
Cuando llegamos, era de noche, me llevaron a una habitación donde había más niños. Se acercó una madre con su hija, a saludarnos, me impactó ver a la niña, porque no tenía nada de pelo, y tenía la cara quemada, y fue la madre la que dijo que era una niña, era pequeña como yo. Cuando me metieron en la cama, mi madre se fue, y nos quedamos solos los niños, venían las enfermeras de vez en cuando, pero no había padres.

Ese tema lo llevé mal, y me enfadé con mis padres, porque encima que tenía daño en el pie, se iban y me dejaban solo. Ahora sé que es que era una zona de “quemados” y era una zona “esterilizada”, con lo que no podían entrar de la calle, cuando entraba mi madre o mi padre un rato, se tenían que poner unas batas verdes, gorros y zapatos. Me tuvieron que hacer un injerto de piel. Recuerdo que salí justo el día de Nochebuena, estaba todo adornado de luces, ah!, y vinieron los Reyes Magos, trajeron juguetes para todos los niños que estábamos ahí, yo alucinaba, de cómo me habían encontrado, si no estaba en mi casa, pero aun así me habían encontrado.

Ahora que soy mayor recuerdo muchas cosas de esos meses, agradezco mucho a “los reyes magos” que hicieron un poco mejor mi estancia, pero jamas se me borrará la imagen de un pasillo largo y blanco y yo de la mano de una enfermera que solo me gritaba y me decía que pese a tener dos años era mayor para saber ir a la pata coja. Lo peor de todo fue que al recuperarme de la quemadura me rompí la tibia y al recuperarme de la ruptura de la tibia me hice daño en en un ojo.

Gorka

Per fi arribem a finals del curs, ha estat un curs molt intens i ple d’emocions i sentiments però també ple de feina, treballs, exàmens… Com a recompensa els alumnes de quart d’ESO marxarem de viatge a Venècia, serà una experiència molt enriquidora i que tinc moltes ganes de viure.

Agafarem l’avió el pròxim dia 15, el darrer dilluns de classe al Jaume Almera, i a les 9 del matí ja estarem sobre els núvols direcció Bolonya i en dues hores ja hi serem tots amb les enormes maletes. Després de passar el dia a aquesta meravellosa ciutat agafarem un autobús que ens portarà a l’hotel on podrem deixar les nostres pertinences, i en aquest moment haurem arribat al nostre destí; però, realment importa el lloc on passarem aquests dies? Marxem gairebé tots els de la nostra promoció i la bona relació entre nosaltres i solidaritat són els que fan plantejar-me aquesta pregunta, sigui on sigui podrem gaudir de l’escàs temps i estar junts.

Quan arribi el dia 19 i retornem a casa només ens quedarà acomiadar-nos, i malauradament, pot ser que aquest «adéu» sigui per sempre i que mai més ens tornem a veure, només ens quedaran els records. Qui sap que ens pot passar després de què tanquem aquesta etapa, tot queda en mans del destí.

Mariona

Per mala sort, avui, fent zàping he anat a parar a un canal on feien toros. Es veia una plaça plena de gent aplaudint i un torero fent córrer a un toro amunt i avall que ja no podia més i sagnava del llom perquè portava clavada alguna cosa. La veritat no he volgut fixar-me amb el que portava clavat perquè m’he posat molt nerviós i he canviat immediatament. Sincerament, qui es pot mirar aquesta crueltat i a més pagar entrada per anar a veure-ho en directe, no ho entenc.

No m’hi havia fixat mai perquè a casa som amants dels animals i estem en contra de tot el que té relació amb el maltractament dels animals i per descomptat que no ho mirem per la televisió. Comentant-t’ho amb la família m’han dit que això li diuen art i cultura espanyola, i perquè no he arribat fins al final de l’emissió, perquè m’ha comentat la meva mare que es veu que li tallen la cua i les orelles quan l’animal encara està agonitzant a terra. Es veu que també fan servir cavalls vells que no els hi queda massa vida al davant perquè portin a una persona muntada amb una espècie de llança a la mà i vagi punxant al toro per fer-lo empipar i es mogui, d’aquesta manera el torero es posa davant d’ell per fer no sé què. La majoria de les vegades aquests cavalls acaben en ferides irreversibles al seu cos a causa de les banyes del toro i moren, quin final. Entenc que la cultura i l’art són dues paraules que al darrere haurien de portar sensacions boniques, gratificants, d’admiració, de bellesa, de coneixement, emoció i moltes més però no el que he percebut amb els pocs segons a la televisió que ha estat d’impotència i de tristor. Jo com a ciutadà “espanyol” no em sento identificat amb aquest tipus d’acte criminal.

Amb les barbaritats que es fan amb els humans o s’han fet, imagineu amb els animals. Molta gent pensa que són l’última merda del món. Hi ha tant de maltractaments amb ells que si no fos per la gent que els defensem faria temps que no n’hi hauria cap. I el més curiós de tot és que són molt necessaris per a la nostra existència per poder sobreviure.

Per sort fa uns anys que a Catalunya es van prohibir les corrides de toros o braus però no podem abaixar la guàrdia perquè com que hi ha molta gent que té interès econòmic intenten revocar aquesta sentència. Esperem que no tinguin mai la força suficient per aconseguir-ho. Tenen sort de què els toros no puguin fer la revenja perquè sinó…

Pol

Llegó el jueves y sobre las cinco y media de la tarde se me ocurrió llamar a Alberto para preguntarle una cuestión relacionada con química. Él me la respondió y me dijo que estaban estudiando en la biblioteca y que fuera. En ese momento pensé que si iba, tendría más posibilidades de aprobar y en diez minutos ya estaba allí. Al llegar mi sorpresa fue ver que había mucha gente: Pol, Alberto, Sara, Marina, Fede, Oscar, Enric, Mónica…

Lo primero que hice fue sentarme con Pol e intentar resolver algunos problemas. En ese mismo instante me di cuenta que estaba muy jodido porque no sabía muy bien cuáles eran las valencias de cada elemento. Ante esa adversidad lo que hice fue dividirlas en grupos e intentar aprendérmelas. Una vez estuve convencido de que me las sabía fui a mi casa a buscar la libreta con los apuntes.

Al volver a la biblioteca repase con Pol y Alberto las diferentes maneras de formular según los elementos. Mientras repasaba se empezó a ir la gente y solo quedemos yo, Sara, Marina, Pol, Alberto y Mónica. A las ocho y cuarto cuando estábamos a punto de acabar de repasar y pensando que la biblioteca cerraba a las doce se apagaron las luces. En ese momento nos enteramos que a las ocho y media cerraban y reabrían de nueve a doce.

Lo que hicimos fue salir al parque a acabar de repasar porque yo me tenía que ir a las nueve a casa. En esos treinta minutos me lo pasé muy bien porque aparte de repasar nos echamos unas risas. Llegó la hora de irme y me fui con la sensación de que había aprovechado mucho la tarde.

Hoy he llegado a clase y a medida que se acercaba el examen me he ido poniendo muy nervioso, más de lo normal. Me han tranquilizado dos hechos: el primero, antes del patio tenía una presentación de tecnología y me ha salido muy bien, hecho que me ha dado confianza; el segundo, que en la hora del patio Alberto que había hecho el examen me ha dicho que era muy fácil.

Finalmente he hecho el examen y lo he acabado con la sensación de que lo he hecho lo mejor que he podido, para mí esto es lo más importante. Estoy muy contento por tener estos compañeros y compañeras que a mi parecer han hecho que haga un mejor examen.

Víctor

En aquestes últimes setmanes, com és normal, tothom va una mica estressat. Els exàmens es concentren en pocs dies i ningú té temps per res més que no sigui estudiar. Suposo que el truc és prendre-t’ho amb calma i començar a fer esquemes i resums amb antelació, però tot s’ha de dir, és una mica difícil.

L’altre dia ho estava comentant amb el meu pare, li deia que no sabia com organitzar-me i que a més a més cada dia se’m feia més llarg i difícil de superar. Només pensava en el que hi ha per venir, és a dir, un munt d’exàmens i tardes d’estudi. Esperava que em digués alguna cosa que m’animés, com per exemple que el curs s’acabava i només calia l’últim esforç, però, no em va respondre. Simplement es va limitar a agafar un llibre de l’estanteria de la sala d’estar, i deixar-lo amb cura sobre la taula, davant meu. Em va dir que en llegís el petit resum que hi havia escrit a la contraportada. Es titulava “También esto pasará”, no entenia gairebé a on volia arribar, però vaig decidir seguir-li la corrent. A mesura que avançava, anava entenent a què es referia. Parlava d’una nena, la qual, malauradament, havia passat per situacions molt difícils, li va preguntar a la seva àvia quina era la frase que servia per a qualsevol situació, l’àvia li va respondre: “También esto pasará”.

En la meva opinió, aquesta oració dona resposta amb poques paraules i d’una manera molt simple a qualsevol tipus de situació, i és totalment cert que tant les coses que esperem amb ànsia com les que semblen que no acabin mai de passar acabaran per fer-ho.

Ara aquesta setmana tan difícil ja ha acabat i la veritat és que estic força satisfeta. No fa ni quatre dies se’m feia una muntanya, però ara ja està. Ara només penso en el viatge a Venècia i l’estiu que m’espera, però, tal com diu el llibre, també això passarà.

Laia

Estem exactament a una setmana del final de curs. Aquest any, el curs ha passat molt ràpid, sembla que fa dos dies que vam començar el curs al setembre i ara ja estem a Juny. Ja hem passat l’últim curs de l’Educació Secundària Obligatòria, i ara ve el moment en què podem triar, podem decidir si continuar estudiant o no.

Molts dels companys de classe que sempre han anat amb nosaltres, marxaran, triaran camins diferents del nostre, i marxaran del nostre costat. Aquest fet, em fa entristir una mica, ja que odio acomiadar-me de la gent, i sé que segurament, molts de nosaltres deixarem de veure’ns. Però en la vida tot arriba, i algunes persones seguiran el nostre mateix camí i d’altres marxaran. I encara que no ens agradi la idea de separar-nos, haurem d’acostumar-nos i trobar temps fora de classe per retrobar-nos amb els nostres amics.

Però aquells qui vulguem seguir amb els estudis, haurem de cursar dos anys de curs de grau mitjà o batxillerat abans d’anar a la Universitat. Jo he pres la decisió de fer batxillerat a l’institut, per després anar a la Universitat a fer un grau de Periodisme. He triat aquesta carrera perquè m’agrada molt el món de la comunicació, i especialment els idiomes i les notícies d’arreu del món.

Els quatre anys de l’ESO han sigut llargs i intensos, però m’emporto ple de coses bones, i també de dolentes; les intenses hores d’estudi per als exàmens, les interessants o no tan interessants lectures, les tardes de fer treballs amb els nostres companys, les hores del pati amb els amics, tots els professors que ens han ensenyat coses que ens han agradat més o menys, però que ens seran útils al llarg de la nostra vida, i molts moments més. He pogut conèixer moltes persones que no coneixia abans, i que m’han caigut molt bé, i sobretot m’emporto un munt de records tant de companys, amics, professors, com de moments viscuts com les excursions, classes, treballs, etc. I ara, per concloure el nostre pas per l’institut, farem un viatge a Itàlia, on segur que ens ho passem molt bé.

Laia

Este verano será diferente a los demás porque me voy dos meses a Colombia, mi país natal. Por una parte estoy muy contenta de ir, ya que podré ver a mi familia de nuevo. Hace tres años que no veo ni a mis abuelos ni a mi padre, y la verdad es que les echo muchísimo de menos porque son personas muy importantes para mí. Pero por otro lado, me da un poco de pena irme porque estaré mucho tiempo sin ver a mis amigas y no podré disfrutar el verano aquí, la playa, las fiestas…

Me encanta viajar, me encantan los aviones y me encanta conocer sitios nuevos, pero esta vez estoy un poco asustada porque viajaré sola. Primero cogeré un avión que me llevará hasta Madrid, y allí tendré que hacer transbordo y esperar tres horas en el aeropuerto, y por último cogeré el avión que me llevará directo a Bogotá. Será un viaje cansado y un poco aburrido. En total estaré 14 horas en el avión.

Estoy ansiosa por estar allí, por volver al lugar donde pasé una infancia inolvidable. Tengo muchísimas ganas de ver a mi familia, de abrazarlos de nuevo y de disfrutar al máximo y recuperar el tiempo perdido. Estoy segura de que será un viaje increíble y me lo pasaré en grande.

Valentina

Qué significa Beckens? Para los demás tal vez no significa nada pero para mí significa muchas cosas, a pesar de que yo tampoco sé lo que quiere decir, solo sé que es una palabra alemana. Pues esta palabra surgió del nombre de un grupo de WhatsApp que crearon Marta y Valentina. A partir de este grupo se creó la Mafia Beckens  de la cual las integrante somos Anna, Ivet, Paula, Valen, Marta y yo.

Las beckens somos un mafia literalmente, los problemas de una se convierte en el de todas; si te metes con una te metes con todas, si llora una las otros le decimos “a quien hay que matar” jejeje. La verdad es que hemos creado un vínculo muy fuerte. Todas tenemos nuestro papel en la mafia y diferentes personalidades: Ivet es la más callada de todas, creo que la más sensible, Paula es un poco reservada y no suele responder a las provocaciones, como dice ella: “no me rebajo a su nivel, yo soy elegante”, pero ojo cuando se revela! Anna es la que más se preocupa de todo, la que conoce a todo el mundo, es nuestra “relaciones públicas”. Marta es la más agresiva, no aconsejaría meterse con ella, pues da mucho miedo cuando se enfada, Valentina es la que se altera con facilidad, la más contestona por así decirlo. Yo más bien soy la esencia o regla que tiene que tener cualquier grupo, según las películas de Hollywood, yo soy “la nigga”, la del acento caribeño, la que nunca para quieta, pues soy un nervio, aunque también hago el papel de “mami “de todas.

Sinceramente cualquiera que nos no conoce pensaría que estamos locas por la forma en la que actuamos y nos tratamos, pero la verdad es que todos los insultos son con amor y todas las bromas quieren decir lo contrario. Las beckens  me ponen mi mundo… la verdad no sé cómo, porque mi mundo ya vino de cabeza de fábrica. Pero la verdad es que no quisiera que esta “mafia” que hemos creado se destruya, ya que hacen mi vida más divertida y los días de escuela más llevaderos. Y aunque no lo parezca, en el fondo somos buenas niñas.

Nicole