LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Desde pequeño siempre me ha gustado la cocina, mi madre me dejaba hacer y preparar pero a la hora de tocar el fuego, siempre lo hacía ella, yo le decía que ya iba con cuidado, pero no me dejaba, me decía que cuando fuera mayor ya lo haría yo solo. Y así es, ahora cuando le digo que voy a preparar algo, enseguida sale de la cocina y me deja hacer. Lo único que llevo un poco mal es el recoger.

Ahora ya voy recogiendo, porque he de aprender ja que si no nunca seré buen cocinero. muchas veces les paso a los vecinos un poco de la comida que he preparado, y ellos están encantados, de momento siempre les gusta lo que les paso. Como era de suponer, quiero estudiar cocina, pero resulta que sólo hay dos escuelas públicas, una en Barcelona, mi madre llamó y había unas ochocientas personas para ir a “puerta abiertas”, le dijeron que no podíamos ir, pero que si quería apuntarme podía hacerlo, ya ni lo intentamos. La otra escuela está en Calella, a esa sí fuimos a las “puertas abiertas”, éramos unos ciento cincuenta y sólo hay veinticinco plazas, pero hemos hecho la “preinscripción”, por probar, que no quede.

Mientras, resulta que mi abuelo, tiene un amigo que es jefe de cocina de una escuela de cocina privada, se vieron y acabaron hablando de mi, y el hombre le dijo, que probara de llamar y dijera que era amigo del jefe de cocina. Así que mi madre, probó y llamó, nos concertaron una visita, el director estuvo explicándome cómo funcionaba la escuela, que es un oficio muy duro, que cuando mis amigos estén de fiesta yo estaré trabajando, pero le dije que me daba igual, así que después de unos días de la entrevista, le dijeron a mi madre que sí me cogían con ayuda económica, por ser amigos del jefe de cocina. pero de momento todo está en peligro ya que he de aprobarlo todo en junio, y parece que me quedará catalán.

Gorka

Ahir diumenge dia set de juny vam anar a la Color Run, una cursa de cinc kilòmetres, on al final de cada kilòmetre et tiren un color. Al final tots acaben plens de diferents colors, blau, verd, rosa, taronja, groc… En acabar hi ha un concert on tota la gent hi va a ballar i cada vint minuts tiraven més colors. Va ser molt divertit, jo havia sentit parlar d’aquesta cursa però mai havia anat, m’ha sorprès molt perquè mai hagués imaginat que fos tan divertit. El que més em va agradar va ser anar amb les meves amigues, totes juntes.

Portàvam molt de temps esperant que arribés aquest dia, ja que havíem comprat les entrades des de feia mesos. Vam tenir alguns problemes a l’hora de comprar les entrades i uns dies abans em van dir que potser no hi podia anar, però finalment va arribar el dia i tot va sortir molt bé, ens ho vam passar genial. Va ser molt divertit, una de les coses que més gràcia em va fer va ser que quan vaig arribar a Vilassar de Dalt anava caminant cap a casa i la gent em mirava estrany i em sentia molt intimidada, cosa que ni a Barcelona ni al tren de camí cap a casa ens havía passat.
Va ser un dia inoblidable i del que tindrem uns molts bons records!!!

Iria

Aquest estiu 2015 l’espero envoltada de bàsquet. Hi jugo des dels sis anys i mai he perdut la passió per aquest esport.

Un dia, estirada al llit i pensant en el genial estiu que m’esperava, se’m va ocórrer fer de monitora a un campus d’estiu. Ja he tingut una experiència semblant, he estat una temporada fent de segona entrenadora a un equip de nenes de tretze anys. Aquest any, per descomptat, seguiré gaudint del bàsquet com a jugadora i entrenadora.

Tornant al tema principal de l’escrit, aquest estiu estaré envoltada de nens petits amb moltes ganes de gaudir del bàsquet i passaré moltes hores a una pista de bàsquet, aproximadament unes set hores diàries, i alguns dies dues hores més. També tinc l’opció de fer 8 hores de bàsquet algun dissabte, no fent de monitora sinó que aprenent per millorar i aconseguir ser millor jugadora i en un futur, millor entrenadora.

La temporada que ve a mi i al meu equip ens agradaria poder estar a nivell A però per aconseguir-ho haurem de treballar molt, esforçar-nos i donar-ho tot. Un dels meus jugadors preferits de bàsquet diu una frase que m’agrada molt: “ Algunas personas quieren que algo ocurra, otras sueñan con que pasará, otras hacen que suceda.” –Michael Jordan.

Laia Solbes

No sé si podria dir bona tarda quan realment aquests dies no tenen sentit per mi, no em faig la idea d’haver arribat fins aquí, encara no m’ho crec. Però ara mateix vull estar aquí, m’agrada la sensació que em fa sentir, encara recordo quan el meu pare em deia que jo era un cas perdut i que no aconseguiria res en aquesta vida si seguia pel camí de no estudiar i de no fer absolutament res.

Però ara tot ha canviat, tot és diferent, jo vaig decidir canviar i li vaig prometre, però ell no em creia, no confiava amb mi. Ara em sento orgullosa de poder-li demostrar realment que he fet un gran canvi i m’he esforçat molt per aconseguir-ho, perquè ara m’importa el meu futur.

M’agrada saber que he fet un gran pas, i que aconseguiré tenir el títol de l’ESO, m’agrada poder explicar tot això als meus pares i que se sentin orgullosos de mi, de la seva filla. M’agrada haver madurat i haver obert els ulls i adonar-me que no podia seguir per aquell camí, sinó que havia de fer alguna cosa, ja que el que més ens agrada en aquesta vida són les coses difícils i tot esforç té la seva recompensa.

Marta Moraó

Hace 14 años desde que conozco a una persona muy importante para mi, Andrea. Hemos crecido juntas. Cuando acabó p5 se fue a vivir a Málaga y entonces perdimos el contacto. Al cabo de unos años nos volvimos a rencontrar, me acuerdo que fue en el laboratorio de experimentales, cuando nos volvimos a hablar. Desde entonces nos volvimos inseparables, siempre estábamos juntas.

En ese verano nos separamos durante casi 3 meses, solo nos veíamos por messenger y la verdad que nos lo pasábamos muy bien haciendo sociedad internacionalmente. Solo deseaba volver España para estar con ella.

Cada vez que salimos nos pasan unas cosas muy raras, solo son risas y risas. Lo que quiero decir con todo esto es que me alegro de haberla conocido, porque ella siempre ha sido un pilar en mi vida, no sé que haría sin ella, sin sus consejos… me conoce mejor que nadie y sabe lo que necesito en mis peores momentos. No sé como agradecerte todo lo que has hecho por mi en estos últimos 4 años, TE QUIERO DEMASIADO

Dunia

Porto molts dies plantejant-me el tema d’aquest escrit. Volia trobar un tema amb el que pogués dir alguna cosa que sigui important per mi. He començat a escriure pàgines i pàgines sense gaire sentit que han acabat a la paperera. Finalment, he decidit que dedicaré aquest escrit al Beatles.

The Beatles és un dels grups més importants de la música moderna. La seva música és atemporal. Format per John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr, es van atrevir a innovar i a expressar sentiments que ningú no havia mostrat mai. Tots quatre havien viscut unes infàncies difícils, però valoraven la vida i junts van crear una revolució. Al llarg dels anys que van tocar plegats, van provar molts estils i molts instruments, i cada una de les seves cançons és única.

I aquí estic ara, escoltant “Eleanor Rigby”. A la meva família, escoltar els Beatles forma part d’una tradició. Als meus pares, a la meva germana i a mi ens encanten i sempre escoltem els seus CDs al cotxe o casa. De tant en tant, traiem la pols dels vinils del meu pare, que és escoltar la música en el seu estat original. Les seves cançons formen part de la meva vida i em porten molt bons records entre la meva família. Amb el temps, he millorat molt els meus coneixements d’anglès i he pogut traduir les lletres de les cançons. Els Beatles eren verdaders poetes.

Els meu CD preferit és “Abbey Road”, l’últim que van gravar abans de separar-se però el penúltim en ser publicat. Allà hi ha una cançó en particular que m’encanta que es diu “Here comes the sun”, aquí arriba el Sol. Escoltar-la em fa sentir tranquil·la i segura entre tot el que conec i el que encara em queda per descobrir. A més a més, és una cançó preciosa. Aquí us escric un fragment de la lletra.

Here comes the sun
Here comes the sun, and I say
It’s all right

Little darling, it’s been a long cold lonely winter
Little darling, it feels like years since it’s been here
Here comes the sun
Here comes the sun, and I say
It’s all right

Little darling, the smiles returning to the faces
Little darling, it seems like years since it’s been here
Here comes the sun
Here comes the sun, and I say
It’s all right

Blanca

Realment, no t’ha passat mai el fet de tenir ganes de cridar al món el que et passa i desfogar-te?

L’edat per la qual estem passant jo i els meus amics, és una època de la vida difícil, es tenen problemes i les hormones són difícils de controlar, tant et pots posar a plorar com de cop i volta no poder parar de riure, i el pitjor és que els pares o familiars no ho entenen, no entenen com de cop i volta pots estar plorant tancada a l’habitació i llavors venen les preocupacions per part seva.

La millor font per desfogar-se dels problemes és tancar-se a l’habitació, els auriculars a les orelles amb la música ben alta i una cançó trista o amb molt de sentiment, en començar a recordar moments i problemes llisquen llàgrimes galtes avall i el teu cos a poc a poc se sent millor, en el meu cas sortir a córrer per muntanya amb una bona música m’ajuda a desconnectar. Encara que acudir a les bones amistats també és una de les millors opcions, explicar a algú altre el que et preocupa et pot ajudar molt i es pot rebre ajudes o consells.

En definitiva, els que pensen que l’adolescència és fàcil van ben equivocats, és una de les edats més complicades però amb la nostra energia i empenta tirem endavant.

Maria

Fa uns dies la professora de biologia ens va dir que si volíem pujar 0,5 punts de la nota de l’examen, podíem entregar-li un article i un resum sobre un tema que podíem escollir d’una llista que ella ens va dir. Vaig escollir buscar un article al diari sobre els animals en perill d’extinció, vaig triar aquest perquè els altres no em cridaven prou l’atenció per fer un treball i preferia parlar sobre els animals.

El dia abans de l’entrega dels treballs, vaig  buscar algun article relacionat amb el tema que havia escollit al primer diari que vaig trobar-me per casa, però no hi vaig trobar res, aleshores vaig decidir buscar a internet, ja que allà segur que em sortiria més informació.

Després d’estar buscant deu minuts alguna notícia interessant sobre els animals en perill d’extinció que hi ha al planeta, vaig trobar una que em va interessar al diari ARA, explicava que fa dues dècades les organitzacions animalistes van aconseguir treure de perill als rinoceronts de l’Àfrica i de l’Àsia, gràcies a tot el suport que va aportar la població i els diners que van invertir. Però la notícia que remarca és que, ara per ara aquests mateixos rinoceronts han tornat a recaure i que d’aquí  a pocs anys si no reaccionem, desapareixeran. Les organitzacions que s’encarreguen d’aquest tema diuen que antigament la gent tenia més interès en aquest àmbit i que ara al segle XXI no reben tant suport per part de tots els ciutadans com abans.

Carla

Cada persona té una mentalitat diferent, per tant una manera de pensar diferent i això comporta una manera d’actuar diferent. Aquesta manera d’actuar i pensar ens fa formar part d’un grup de persones que pensen igual que nosaltres als qui se’ls etiqueta amb un nom. Per exemple, segons l’orientació sexual (és l’exemple més típic) podem ser heterosexuals, homosexuals, bisexuals, transsexuals… però el que hauríem de plantejar-nos és per què hem de pertànyer a un grup i etiquetar-nos. El que actualment està passant és que la majoria sentim pànic a ser diferents i a no encaixar en la societat i ens plantegem molt què opinaran els altres de les nostres accions. Evidentment, moltes persones (desafortunadament aquestes no són ni la meitat de nosaltres) deixen de costat l’opinió dels altres i actuen de la manera que els ve de gust i volen de veritat.

Aquest fenomen s’ha donat a partir de la llibertat d’expressió i d’ençà que cadascú pot triar com actuar i què fer amb la seva vida i d’ençà que les modes són presents a tot arreu. Aquests grups ens serveixen per ser diferents però no massa. Si ho som massa una de les etiquetes que més faran servir per descriure’ns serà: “rar”, “marginat”…, etc. No hauríem de permetre que les etiquetes ens marquin d’aquesta manera, l’única que hauríem de tenir és la de persones.

Mariona

Feia més de dos hores que esperàvem, dempeus i a la intempèrie, a la vora d’un canal i d’una església de pedra. El vent bufava fort a les nostres esquenes, arremolinant els nostres cabells i les nostres bufandes. Jo intentava llegir ràpidament “Don Quijote de la Mancha”, la lectura obligatòria del trimestre, i anava passant pàgines pràcticament de dues en dues, per tal d’acabar el llibre el més aviat possible.

Era la passada setmana santa i els meus pares i jo havíem viatjat a Amsterdam. Estàvem fent cua per entrar a la casa de l’Anne Frank,  on ella i la seva família es van amagar durant la segona guerra mundial perquè eren jueus. Era un lloc que jo tenia moltes ganes de visitar des que vaig llegar el seu diari l’estiu passat. Allà, hi havia gent de tot el món esperant per entrar i es barrejaven les seves veus i els seus idiomes com un gran embarbussament. Resultava reconfortant veure tantes persones unides per una causa tan noble.

Quan va acabar el nostre temps d’espera, per fi vam entrar. La “huis” d’Anne Frank és una casa vella i estreta que antigament havia sigut un magatzem. Ara ja no queden mobles perquè els nazis se’ls van endur després de detenir a la família i Otto Frank, el pare d’Anne i l’únic membre supervivent de la família, no va voler tornar-ne a posar. És un lloc buit però sembla que els records cridin i quasi fa mal trobar-se allà dintre.

Els meus pares i jo vam seguir tota la visita. Al final de tot  hi ha una vitrina amb el diari original que va escriure Anne Frank i un vídeo on parlen persones famoses i conegudes de l’Anne. Em va sobtar molt una frase que deia la famosa actriu Emma Thomson. Era “els somnis d’Anne Frank són les nostres oportunitats”.

Quan vaig sortir de la casa tenia ganes de plorar, pensant en tot el que aquella guerra va treure a les persones que la van patir. Vaig comprar una postal amb la fotografia del diari per enganxar-la a la meva llibreta de les cançons per honorar tots els sentiments que l’Anne Frank va escriure en el seu diari i fer-los viure.

Blanca