LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Escullo cuidar de mi, ser feliç.
Hi ha persones, de vegades amics, que no aporten res bé a les nostres vides. Persones que només saben criticar i veure el dolent en els altres. Són persones plenes de ràbia, rancor i enveja. No ens convé estar al costat de persones així. Hem de buscar la nostra felicitat, veure la vida de forma positiva, i si passem temps amb aquestes persones ens acabaran contagiant i amargant.

Quan algú t’ofereix alguna cosa que no vols, ho reps? Clar que no; ja que no tens perquè rebre-ho. Igualment, quan una persona s’apropa a tu ple de ràbia, enveja i rancors, t’està dient que l’acceptis amb totes aquestes càrregues que porta. I no l’acceptes en la teva vida, per a què? Per fer que la teva vida també sigui trista?

Sempre tenim l’opció de triar si viure amagadament o intentant ser felices. JO VULL SER FELIÇ i cada dia tracto de ser-ho, tracto d’ajudar a moltes persones i no tinc cabuda en el meu cor ni temps per a persones tan amargades.

Paula

Intento concentrar-me però no puc. De fons se sent el soroll de les rodes dels cotxes de joguina que el meu germà fa rodar amunt i avall. La meva mare parla per telèfon a la cuina mentre s’acaba de fer el sopar (verdura i peix, per mala sort). Del radiocasset del menjador sona Yesterday dels Beatles. Pot ser que totes aquestes coses em distreguin i per això no em concentri, però em distrec perquè no em ve de gust estudiar, no vull estudiar. No m’agrada com a la majoria de gent, però clar, ho haig de fer. Sóc lliure de no fer-ho, però sinó ho faig deixaré de ser lliure en altres coses. Ara estic decidint escriure això i no estudiar, i sí, sé que probablement suspendré i òbviament em preocupa, però em preocupa més pensar en altres coses. Potser és que no sé estudiar, no ho sé, però la majoria de cops que m’hi poso suspenc l’examen, i penso: “i per això perdo el temps estudiant?” Aquí es quan passo d’estudiar i faig el que estic fent ara; no estudiar.

Paula

El 22 de març de 1997 va néixer una de les persones més importants de la meva vida, una persona que sempre ha estat al meu costat, ha compartit mil moments amb mi, la meva confident. Però els anys corren i les persones ens anem fent grans.

Per fi ha arribat el dia tan esperat per tots, però sobretot per la protagonista, la Júlia, avui la meva germana fa 18 anys! Portem mesos i mesos organitzant-li una festa per celebrar el seu divuitè aniversari, ja que és un dia molt especial i s’ha de celebrar com mai.

La festa ha estat a Mataró, a un local que hem llogat, a “Fem festa”, ella ha escollit els convidats, però la resta estava en mans dels meus pares i meves. Hem fet que la festa giri entorn els Goya, tot era de color negre, vermell i daurat, i òbviament, ella és la súper estrella. Ella ha anat vestida amb un vestit vermell, estava preciosa, i la resta de convidats hem hagut d’anar negres o foscos de roba.

El que no sabia era la sorpresa que li esperava en sortir de casa, just a la porta l’estava esperant una Limusina rosa, ja que és el seu color preferit. La seva cara ha sigut tot un panorama, li ha encantat.

Jo, tenia clar que ella volia semblar una princesa, i ho ha estat, bé, ho és, i es mereixia moltíssim aquesta festa.

Aquest any, és un any molt intens, els meus pares fan 25 anys de casats, la Júlia fa 18 anys, acaba el batxillerat, fa la selectivitat, entra a la Universitat i es treu el carnet de cotxe, i pel demès tot segueix igual, bé, jo acabo quart d’ESO i marxo de viatge a Itàlia, que també en tinc moltíssimes ganes. Serà un any perfecte!

Anna Montagut

Dissabte 6 de juny del 2015, són les onze de la nit, i el Barça s’ha proclamat campió d’Europa. Xavi Hernández ha sigut l’encarregat d’aixecar la Copa d’Europa al cel, quedant aquesta imatge per a la posteritat, però aquesta no ha estat la imatge més destacada del partit, sinó que ho ha estat la imatge de les llàgrimes d’una llegenda del futbol italià, Andrea Pirlo.

Pirlo, campió del món amb Itàlia, i bicampió d’Europa amb el Milà; estava davant la seva última oportunitat d’aconseguir entrar en el grup selecte de jugadors que han aconseguit guanyar tres o més lligues de Campions, i a més a més, estava disputant el seu últim partit amb la samarreta de la “Vecchia Signora“. Davant d’haver perdut la seva última oportunitat de proclamar-se tricampió d’Europa, Pirlo va esclatar a plorar al mig del camp, deixant una de les imatges més emotives de la final de la Champions disputada a Berlín. Però davant de les llàgrimes d’una llegenda, també hi han respostes de llegenda i de gran capità com Xavi Hernández. El capità blaugrana va anar a saludar un per un els jugadors del conjunt italià, però es va aturar especialment amb Pirlo i Buffon. En veure al primer plorar, el va abraçar i el va consolar i va aconseguir treure-li un somriure per acabar caminant agafats de l’espatlla pel centre de l’Olympiastadion de Belin.

En el cas de Buffon; considerat com la llegenda viva de la Juventus, ja que va continuar a l’equip després de descendir a la segona divisió italiana; no ha aconseguit guanyar mai la Lliga de Campions, havent disputat 2 finals i havent-les perdut totes dues. Amb 37 anys, estava davant la seva última oportunitat d’aixecar “l’Orelluda” com a capità de la Juventus que és, però no ho va aconseguir. Tot i això, Gianluigi Buffon es va comportar com tot un senyor, amb tristesa al seu interior, però no es va moure del camp fins que el Barça va aixecar la Copa d’Europa, i en tot moment va saber perdre la seva última oportunitat de guanyar la Champions, és per això, que Xavi també va tenir un detall amb ell, i el va abraçar i va parlar amb ell durant el temps entre el final del partit i el moment en què els “bianconeros” pujaven a recollir la medalla de plata com a subcampions de la UEFA Champions League.

Roger

El dissabte passat vaig anar a Barcelona amb la família, i dins el pàrquing de Plaça Catalunya vàrem veure un grup de nois africans carregats amb sacs molt grosos i corrent, com fugint o amagant-se d’algú. Li vàrem explicar a la meva germana petita Alícia, que eren els del “top manta” amagant-se de la policia perquè està prohibit vendre al carrer sense cap llicència.

A mitja escala de sortida vàrem sentir molts crits al darrera nostra i de sobte, ens vàren avançar esverats els nois africans, perseguits per un grup d’homes forçuts, vestits de carrer, aporrant-los i escridassant-los violentament. Ens vàrem quedar enganxats a la paret molt espantats i gairebé ens aixafen, de fet, a mi un d’aquests homes em va trepitjar.

Fora al carrer, hi havia un furgó de la guardia urbana i uns quants dels africans enmanillats i envoltats de policies uniformats que els prenien els sacs i els empenyien de molt mala manera dins el furgó. La gent del carrer cridava indignada als policíes i als homes forçuts de la policia secreta, queixant-se de la violència amb la que havíen dut a terme aquesta detenció, que no hi havia dret, que els nois no feien mal a ningú.

Jo entenc perfectament que la venda il.legal perjudica als comerços que sí que paguen impostos per poder vendre els seus productes i que cal evitar que això passi, també entenc que els productes que venen els “top manta” són d’imitació de marques que han hagut de pagar molts diners per elles, però la solució no crec que sigui maltractar a aquests pobres nois d’aquesta manera, posant també en perill als ciutadans que circulen tranquil·lament. Els cops de porra no calien, els nois no s’hi tornàven, només fugien i em van fer molta pena..

Anna Cuevas Sabaté

Hoy le quiero dedicar este texto a Cristina la mujer que lucho contra el cáncer y que hoy ya no está.

Cristina me dirijo a ti, para decirte que a pesar de todo lo que has luchado y lo que has sufrido no ha sido posible vencer esta enfermedad, pero quiero que sepas que siempre estarás en nuestros corazones porque una persona como tú no se le puede olvidar por mucho que uno quiera.

Quiero darte las gracias por demostrarnos que porque las cosas vayan mal nunca debemos rendirnos, debemos sacar fuerzas de donde podamos, que a pesar de que estemos sufriendo hay que seguir para delante y que no podemos mirar hacia atrás. Me da mucho coraje que se vaya la gente que realmente está luchando como tú, que has estado años y años y que la gente que no quiere estar en este mundo se quede.

Mientras escribo este texto me doy cuenta que los días pasan y pasan y tu ya no estás. Mientras recuerdo todos los veranos, en aquella mesa donde jugábamos y hablábamos me doy cuenta, que al final de la vida solo quedan los recuerdos, por eso hay que vivir cada minuto como si fuese el último.

judit

Segur que la majoria de la gent no s’ha parat mai a pensar en el mar de manera sensible i detallada. Jo mai hi havia parat a pensar fins ara i realment m’he adonat de la meravella que tenim davant dels nostres ulls. Després de pensar-hi una estona he arribat a la conclusió que el mar és una gran massa d’aigua que engloba un món i una societat enorme paral·lela a la vida terrestre.

Si nosaltres mirem el mar des de la sorra de la platja, ens transmet serenitat i llibertat, i vegades fins i tot por i misteri. Si ens endinsem una mica més, podem arribar a veure una gran varietat de peixos i animals d’una infinitat de colors diferents i contemplar un paisatge magnífic. Igual que en la nostra societat, en el fons marí els depredadors més forts s’apoderen de l’espai i es mengen als més petits i dèbils. Les mares protegeixen a les seves cries i es crea una xarxa de vincles entre tots els seus habitants.

Realment la visió que tenim nosaltres del mar no ens mostra gairebé res del que realment engloba, i veient-lo des de la llunyania no en veiem el significat ni la importància. A part de ser un món ple de vida marina uneix un món ple de vida terrestre. El mar enllaça tots els continents i ens permet gaudir a tots de tot el món.

Després d’aquesta reflexió he descobert el meu gran interès pel fons marí i la seva importància. Cal que mantinguem net i viu el mar per poder-ne gaudir durant molts i molts anys.

Mariola

Que no me digas que me calme, ni que espere, que exploto con la facilidad de una bomba y que la paciencia nunca la he tenido. Que no voy a limitarme a la rutina, voy a ser la más adicta a cada uno de mis vicios, así me hagan daño, como tú. Que sonreiré hasta que me salgan arrugas y que mi día a día se basará en mí y en las personas que realmente me aprecian. Que me pondré los tacones más altos que encuentre aunque al día siguiente no pueda ni moverme. Querré a los que me quieran e ignoraré a los que me odien. Que me pienso comer todo el chocolate del mundo que un centímetro de más me va a venir hasta bien. Que ni segundo plato ni hostias; aquí el primero o nada. Que gritaré en muchas ocasiones de la vida, que hasta a veces me volveré soberbia, y que me fumaré todos los problemas y me reiré de todo, tendré bajones remediados con muchísimos subidones a causa del vodka. Que me tropezaré con la misma piedra cien mil veces y no pararé nunca de hacerlo hasta que no le de una patada . Que a veces me siento genial y que a veces solo quiero escupir al espejo, que odiaré el lunes por el resto de mi vida y que adoraré el sábado siempre. Que me valore bien el que me tiene y el que no supo hacerlo que se joda, que las segundas partes nunca suelen funcionar. Pero ten en cuenta que si conmigo la cagaste una vez, ni te creas que te voy a dar la oportunidad de hacerlo una segunda, porque ya he pasado por eso muchas veces y sé que lo que no funciona una vez no vuelve a funcionar dos. Entonces, en este momento, es en el que me doy cuenta , de que realmente solo hay una vida, que muchas cosas pasan sobre esta, que habrá muchos amigos pero pocos de verdad, que habrá una primera vez por cada una de ellas, que hay que disfrutar tanto como se pueda, que un clavo, saca a otro clavo, que simplemente hay momentos y momentos, que hay alegrías y desilusiones, que todo es una barrera de errores cometidos, y los que faltan por cometer, mil sonrisas y mil lágrimas no merecidas , muertes no deseadas, vidas no correspondidas. Personas por las que vale la pena esperar, personas a las que ni siquiera deberías haberte cruzado, amores eternos, amistades neutras, recuerdos imborrables , daños irreparables, y felicidades extremas, etapas, momentos , rencor , odio, cariño , una variedad de sentimientos , de emociones , de miles de cosas que , solo se vivirán una vez , porque vida solo hay una, en la que pasaran una serie de cosas tanto buenas como malas, incluso neutras , pero que pese a lo que sea, solo pasan una única vez , por eso, vívela , equivócate , sé feliz , sufre por quien se merece y ante todo, no pierdas el tiempo , para que cuando un día decidas mirar y recordar el pasado, estés orgullosa tanto de lo bueno como de lo malo , y poder agradecer esos errores cometidos que un día, te hicieron aprender. Valora lo que realmente tienes y desprecia lo que no sirve.

Andrea Aranda.

Des del terrat es veu la lluna, una mica borrosa, però es veu. Li falta un trosset a baix a l’esquerra. He estat pensant en tu, en mi, en tots nosaltres, i no he arribat a cap conclusió. Les persones són massa complicades. És difícil ajudar algú que vol desaparèixer i no sap com fer-ho.

De mica en mica, els núvols es fan més densos, d’un color fosc però tímid, com si tinguessin por de sentir-se massa importants. Suposo que no han pogut suportar tantes emocions perquè s’han posat a plorar. Primer en silenci, lentament, com cauen les gotes d’una aixeta mig oberta, o mig tancada. Ara les llàgrimes rellisquen per les parets emetent petits sanglots carregats d’electricitat. Sé que no val la pena consolar-los, que necessiten crear una petita inundació i desfer-se de tota la ràbia abans de deixar sortir el sol.

S’aixeca un vent càlid. El sol ha decidit morir cap a les 9 del vespre. Començo a distingir taques de sang entre els llençols d’angoixa que em cobreixen el pit. El cel varia ràpidament del blau al rosat. Un centenar d’orenetes es persegueixen enmig de tot aquest caos que és la mort, la teva mort. La meva mort. Algunes porten un lliri blanc al bec i el deixen caure sobre l’aigua per intentar dissimular l’ambient llòbrec que, de mica en mica, s’empassa la ciutat i no la deixa respirar.

Sé que és complicat, però aquest escrit parla de sentiments, de sensacions, d’estats d’ànim, de mi. I per sort, ningú ha dit que els sentiments s’hagin d’entendre. Feia temps que tenia l’estomac ple d’emocions i necessitava vomitar-les. M’he marejat una mica però ja em sento millor, gràcies.

Paula

Avui he estat reflexionant sobre la salut i la seva importància. M’he fixat tot el dia en el meu voltant, en les persones que em rodegen i, sobretot, en mi mateix. Me n’he adonat del que fem i el que no fem per cuidar la nostra salut, i he trobat una mica de tot.

Per començar, m’he fixat en el menjar. A mi em sembla equilibrat i no m’he saltat cap àpat: fruita, iogurt, pa, formatge, arròs, peix, tomàquet, gelat, croissant, xocolata i embotit… repartits entre l’esmorzar, el dinar, el berenar i el sopar. Ja hem fet bé de menjar peix, que diuen que és millor que la carn, que a la llarga et pot causar problemes al cor; a més a més el peix fa rutllar el cervell. Potser sobrava la pasta dolça i la xocolata, però segur que ja ho he cremat a la classe de gimnàstica! És molt important una alimentació equilibrada i amb pocs greixos, no només per l’aspecte físic sinó per la salut en general. Per beure, em sembla que no he arribat a dos litres d’aigua i, tenint en compte el constipat i la calor, seria bo beure’n més; els metges diuen que n’hauríem de prendre sense tenir set. I compte amb els refrescos, que porten substàncies químiques nocives i molt de sucre!

En quant a l’esport, l’assumpte ja canvia. Malgrat fer a l’institut dues hores de gimnàstica a la setmana i pujar i baixar a peu i en pendent carregats amb una motxilla de set quilos, la resta del temps el passem asseguts en una cadira. A la majoria d’adults també els passa. D’això ara se’n diu vida sedentària i afecta sobretot als infants, que estan moltes hores davant l’ordinador o el televisor. Opino que cal compensar-ho amb alguna anada al gimnàs o bé algun partit de futbol improvisat que es pot fer amb els amics el cap de setmana.

A l’hora d’anar a dormir, em sembla que hi anem massa tard i que això tampoc ha de ser bo per a la salut. En el meu cas, per molt esgotat que estigui, mai és abans de les dotze, sigui perquè tinc una mica d’insomni, sigui perquè em distrec amb l’ordinador o la televisió. Si l’endemà em llevo a les set del matí, representa que només he dormit set hores; tinc entès que n’has de dormir vuit com a mínim i per moltes raons: pel creixement, per no adormir-te l’endemà…

En quant a la gent del voltant, penso que potser també haurien de reflexionar sobre la seva salut: fumadors, més “canyetes” del compte, menjar malament i a deshores, anar estressat, anar poc o massa abrigat, utilitzar el cotxe per a tot, seure a la feina totes les hores, posar l’aire condicionat al màxim, etc. Estaria bé que un dia també s’ho plantegessin, oi?

Abel