LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Estic a la meva habitació fent deures, és el pitjor dia de la setmana, he de fer moltes coses i no tinc gaire temps. Els meus pares em criden i em diuen que el Denver ha de sortir. Només em faltava passejar al Denver. Decideixo no treure’l a passeig, però no ha sortit al carrer des del matí.
Quan els meus pares arribin a casa em preguntaran si ha passejat; si els hi dic que sí, estic mentint als meus pares i si els hi dic que no s’enfadaran amb mi i hauré de passejar al gos.
Al final decideixo passejar al Denver, igualment que em quedi moltes coses a fer. El passeig no és gaire llarg, però igualment ha pogut fer les seves necessitats i els meus pares no em diran res.

Sóc a la classe, estem fent teoria. El professor parla tota l’estona amb el mateix to de veu. M’estic adormint, se’m tanquen els ulls, però haig de fer l’esforç d’obrir-los. Sóc conscient que hauria de prestar atenció i intentar entendre el que m’expliquen. Suposo que és el meu deure, per això estic asseguda a una cadira dins l’aula de l’institut. Per això m’haig d’aixecar cada dia a les set per començar les classes a les vuit i quart. Però després d’això, penso que hi ha moltes societats on les persones no arriben a tenir l’educació que hi ha al nostre país i no se’ls permet estudiar més o bé no creuen que això sigui necessari. I doncs, què és l’educació? Un dret, o un deure? Jo crec que tots tenim el dret d’anar a l’escola i d’obtenir un mínim de coneixements. Quan tens accés a una educació, aquesta comporta uns deures. A vegades tenir un bon ensenyament és un privilegi. Si no ens ensenyessin, no aprendríem i per tant no podríem evolucionar.

Fins fa una estona estava plovent. Per això no he pogut fer el passeig habitual de cada dia que faig amb la meva gossa i he de dir que m’he sentit contenta i alleugerada de no poder-lo fer perquè, la veritat, és que em feia molta mandra. Però ara que ha parat de ploure ja no tinc excusa per no treure-la a passejar encara que siguin cinc minuts al parc del davant, però continuo sense voler sortir. Tot i que sé que ho he de fer… no? Bé, ningú m’està obligant a fer-ho; llavors, per què ho dic com si fos una obligació? Sóc conscient de la meva decisió i de les meves responsabilitats, les que vaig assumir en el moment en què em van proposar tenir mascota i jo vaig dir sí. Jo mateixa sóc la que m’obligo a complir amb els meus deures, tant com pel benestar de la meva gossa com pel meu a l’hora de saber que estic fent allò correcte.

Des de ben petita m’han cridat l’atenció els pares que premiaven els seus fills quan treien bones notes. Al principi em feia molta ràbia perquè quan jo arribava a casa amb bones notes, o almenys amb tot aprovat, mai em premiaven amb res; només em donaven ànims per continuar així i em felicitaven. En canvi, amigues meves rebien joguines. Amb el temps, m’he adonat que el més important és aprendre tant com puguem i no pas rebre premis per a una cosa que és el nostre deure. Treure bones notes és una obligació que tenim com a estudiants. Suposo que encara existeixen els pares que premien els seus fills en comptes d’educar-los, però jo, personalment, em quedo amb la satisfacció que em transmeten les paraules dels meus pares.

Avui és dia 18 de desembre, dilluns, i sóc a l’institut. Tinc classe d’educació física i aquest trimestre l’esport que ens toca fer és el bàsquet. No m’agrada jugar a bàsquet, bé, en veritat, no m’agraden els esports. Tinc tan poques ganes de jugar… A sobre, és ple hivern, fa molt de fred i el vent que corre és gelat. La professora comença a fer els equips per disputar el partit. Quan ja estan fets, toca el xiulet, cosa que indica que el partit comença. No vull jugar, no vull. Però ho haig de fer. Si no ho faig, trauré mala nota, però el més important és que si no ho faig, possiblement el meu equip perdrà, ja que tindran un jugador menys. Ara sóc davant de la cistella contrària i tinc la pilota a les mans. No hi ha ningú de l’equip contrari defensant, així que llenço la pilota. La pilota entra a la cistella i pugen dos punts al marcador del meu equip. Tot i això, perdem el partit. Ningú m’ha obligat a llançar la pilota, he sigut lliure de fer-ho o no fer-ho. I ho he fet, m’he esforçat pel meu equip i per mi mateixa, i ara mateix, sóc una miqueta més feliç que abans.

Des del pis de baix em criden. La primera vegada ben fort. Tenen por que no ho senti. A la segona ho fan encara més fort. A la tercera criden amb un to de nerviosisme que fa fàcil palpar la seva desesperació. Però ara ja no cridaran una quarta vegada, perquè es cansen. El dinar és a taula, però jo ja sé quina és la seva estratègia. Al primer crit, comencen a preparar el menjar, al segon algú ha de parar taula, però si ningú ha baixat, comencen a parar-la ells, i al tercer estan fent el dinar. Per ajudar-los hauria de baixar al primer crit. Però no vull. Em fa massa mandra baixar els 16 esglaons que hi ha… Ja sé que ho hauria de fer perquè així l’ajudo, però la mandra normalment pot amb mi i opto per quedar-me fins al segon crit i baixar a mig parar la taula, perquè és quan l’han començat a parar… I, en canvi, col·laborar més a desparar-la.

Sóc a la meva habitació perquè estic castigada, i de cop i volta sona el mòbil. Una amiga em pregunta si puc quedar amb ella, i tot i que els meus pares no em deixaran sortir, dubto per un moment: sóc lliure de poder decidir allò que vull fer, però llavors també haig d’assumir les conseqüències que em porti i n’haig de ser responsable. Per tant, si d’entre les dues opcions que se’m plantegen escullo la de no fer cas als pares i sortir de casa, després seré jo la responsable i em tornaran a castigar. En canvi, si em quedo a casa estaré fent allò que és moralment correcte i tindré la consciència tranquil·la. Interrompo els meus pensaments i m’adono que encara no li he respòs a la meva amiga. Li dic que no podré sortir en tota la tarda i penjo el telèfon amb la satisfacció que he fet allò que estaba bé.

El tic-tac del rellotge no em deixa dormir. No para, no s’atura en cap moment. Això em fa pensar. Si hi ha alguna cosa a les nostres vides que hem d’apreciar, és el temps. Des que naixem tenim com un rellotge intern que comença a córrer com un rellotge de sorra. Ens va formant segons el que vivim, cada persona l’ocupa d’una manera diferent i això depèn d’on es neix, amb qui estàs envoltat i el com. Cadascú escull el seu camí i els motius pels quals fer servir el seu temps i consisteix també a acceptar les seves conseqüències, però no tothom el valora, ja que un cop passa no retorna.
I és aquí quan cau tota la sorra del rellotge i es queda totalment buit, perquè és clar, tot té un final i s’ha d’aprofitar cada instant. De fet, jo podria estar fent alguna cosa millor en aquest moment que estar escrivint això.

Aquest matí he començat a buidar el meu racó al departament de Ciències Socials. Hi havia més material que no em pensava i per aquest motiu no he pogut fer res més que això: començar. A la gran taula de reunions s’hi han anat apilonant els materials segons categories, uns per lleçar, uns altres per portar a casa, uns altres per deixar-los, i -inevitablement- uns que no sé què fer-ne. Pendents de destinació.

També he desenganxat les fotografies dels alumnes que decoràven el meu armari i han quedat col·locades en una caixa de cartró, juntament amb alguns llibres i la meva tassa de cafè. Aquesta caixa és l’element amb una destinació més clara, perquè va cap a casa amb tota seguretat (on posaré les fotos?).

Així he deixat el despatx. Molt més desordenat del que estava, amb la taula impracticable, i una part del terra intrasitable. Dilluns miraré d’enllestestir, perquè això no es pot pas eternitzar!

Josep M Altés

És difícil aconseguir la pau interior enmig de l’enrenou del dia a dia, requereix molt treball i disciplina… però és molt necessari. Per poder seguir endavant amb les nostres vides hem d’acceptar aquelles dificultats que la vida ens presenta i trobar solucions als nostres problemes, és a dir, hem de tractar de tenir aquesta pau, aquest minut amb nosaltres mateixos.

Hi ha moments de la vida en els quals pensem que ens vindria bé un nou començament, però a l’hora de la veritat ens adonem que no és tan fàcil: tenim cansament, tristesa, les coses no han sortit com planejàvem… Quan ja es té una vida, no és fàcil canviar-la i moltes vegades realitzar canvis se’ns fan irrealistas. Però no per això hem de conformar-nos i detenir-nos: hem de trobar la manera de seguir endavant aconseguint la pau que tanta falta ens fa.

Per a això, hem de posar prioritats i tractar de viure vides tranquil·les… i com s’aconsegueix aquesta pau? simplement pagant el que debem, encara que ens quedem sense res, la qual cosa ens hem endeutat és la nostra culpa. Ara ésel moment d’enfrontar-nos als fets, i això ens farà lliures d’alguna manera.

Paula