LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Miro fotografies de fa temps… M’adono de com ha canviat tot: el temps, les persones que estaven al teu voltant, la teva manera de veure el món, la teva personalitat…

Començo a preguntar-me si en comptes de haver fet el fet, hagués triat de fer aquella cosa d’una altra manera. Aniria ara tot bé? O pel contrari malament?…

A gairebé totes les fotografies de fa anys surto somrient. En aquella època estaves tot el dia jugant, encara que fos amb desconeguts. La “mama” i el “papa” t’ho feien tot, no t’havies de preocupar de res.

La qüestió és que el temps avança. Poc a poc, ens anem desenvolupant. Uns creixen rectes, i uns altres amb el temps es van torçant fins a caure.

Si no penses en tu mateix, qui ho farà?

Aina

Avui dilluns he anat a entrenar, i just després de canviar-me ha entrat el coordinador. Ens ha dit que tenia una cosa important a dir-nos, de cop, tots ens hem aturat i hem parat l’orella. Ha començat el seu discurs dient que, no ens havíem de prendre malament el que ens diguessin i que donaria igual la decisió, nosaltres ens hauríem de seguir esforçant de la mateixa forma.

El cas es que s’havien de dividir l’equip, per fer-ne dos (l’ A i el B), un dels quals seria més competitiu que l’altre. Tothom esperava anar a l’A, però ben bé tots sabíem ja qui aniria al A i qui al B. L’ A acostuma a ser el equip més bo, o com a mínim amb més bons jugadors, i el B és el que té els jugadors que no ho fan tan bé, o que no tenen lloc en l’ A. A mi m’ha tocat anar al B, cosa que ja suposava, però m’esforçaré igualment, per sort hi anirem quatre amics. L’entrenador que ha tocat al B se’l veu molt motivat, amb ganes d’ensenyar-nos, ens ha dit que si tots ens esforcem, ho podem fer bé.

Les conseqüències de formar el B han sigut, que alguns nois ja es veien al A, i no ha estat així, per culpa d’això han sentit impotència, s’han frustrat les seves idees. Però jo crec que si tots al B ens esforcem i fem pinya, podem jugar a futbol.

Raúl

Cada quinze dies el diumenge per la tarda amb la família compartim una afició. Anem a veure jugar el nostre equip, i l’animem passi el que passi. Blanc i blau són els nostres colors i guanyant o perdent quasi sempre hem de patir.

Molts cops em pregunten que perquè sóc d’aquest equip. Jo explico que és un sentiment que es passa de pares a fills, com el meu avi li va passar al meu pare.

No hem d’oblidar que només és un esport. Cadascú és d’un equip i cada equip té uns colors. Més fàcil em seria pujar-me al carro de l’equip guanyador, però aquests són els colors que jo sento. El futbol ens porta moments d’emoció, en el moment que el nostre equip marca un gol. Són minuts d’alegria. Però jo hem quedo amb el minut 21 quan tot l’estadi aplaudim en record d’un jove jugador que es va morir i que duia el número 21 a la samarreta.

Ariadna Colom

Aquest dissabte va ser la festa de la Mercè a Barcelona, i amb algunes amigues vàrem decidir anar-hi. El fet de sortir de festa per Barcelona era una cosa que mai cap de nosaltres havíem fet, i suposo que per això estàvem tant emocionades.

Abans de sortir de casa, els pares ens devien de dir a totes la frase de: ‘’Passa-t’ho bé però amb enteniment’’. Sincerament, no sé el que deuen pensar els pares de nosaltres com per que ens hagin de dir que tinguem enteniment, però aquest no és el cas.

Va ser una nit d’aquelles que mai s’obliden, sis hores plenes de felicitat amb la gent que una més estima. Primer va ser el concert de Lax’n’Busto, on totes vam cantar i cridar fins a quedar-nos afòniques. Desprès va començar la festa Màxima, i amb això va començar també el que es diria el ‘gran desfase’, on es va disfrutar encara que, com a mi, no t’agradés aquell tipus de música. A les tres va acabar la festa, massa d’hora crec jo. A la mateixa hora, vam agafar l’autobús per tornar cap a Vilassar.

Abans d’adormir-me vaig estar pensant en tot el que havia passat aquella nit, i la vaig comparar amb altres festes i la meva conclusió va ser la següent: El grau de diversió i d’alegria en una festa no va relacionat amb el lloc en el que estàs, sinó que va relacionat amb la gent amb la que estàs.

Mercè

S’acosta el meu aniversari i porto uns quants dies pensant. Serà un aniversari especial o serà com cada altre? Com el celebraré? Hi ha moltes coses que em ronden pel cap…

I dels regals què? He decidit que aquest any ja no voldré regals. Perquè és la pregunta.
Si després no m’agraden i faig com si fos el millor regal que m’han fet mai. Sempre és millor fer una mica de teatre que posar cara de pomes agres.

Els regals són una obligació que hauríem de treure de les nostres vides. No desitjo que em regalin ni roba que mai m’acaba de fer el pes, ni consoles que a la llarga em fan perdre temps que necessito per fer altres coses, ni mòbils o reproductors musical que no són essencials per mi ni per la meva vida.

Al final, com que no puc dir que no als regals, he pensat que el millor seria un regal de tipus econòmic ja que el millor, seria, començar a fer la meva. El futur és molt més a prop del que ens pensem…

Joan

Aquest dimecres hi ha vaga general, molts treballadors exigiran els seus drets al carrer, i per demanar el que els hi pertoca se’ls restarà del sou 120€. On volem arribar així? Una persona que es passa el dia treballant per poder menjar i mantindre a la seva família no pot reclamar els seus drets sense una constant amenaça. Aquests tipus de coses em fan molta gràcia, com això de que tothom te dret a la vivenda. Llavors per què llogar un pis et costa 700€? I si a la teva feina cobres 500€?.

La veritat es que hi ha molta avarícia en aquesta societat consumista en la que vivim. Tothom vol tindre més que un altre, i ningú es para a pensar en que no cal tant com tenim. Comprem tant com podem, no ens guardem ni una mica, ho volem tot i ho volem ja. És aquest l’exemple que ens donen, es com estan creant el futur, és com volen que siguem dintre d’uns anys. Com màquines que no fan més que consumir.

Però què més dona, “els joves són el futur”, quina frase tan gran! El que la continua és “carregem-nos tot el que hem tingut nosaltres i creem-los una societat de consum de la que ja no puguin sortir, és el millor que podem fer per ells”. I quan intentes canviar l’avui per tindre un demà millor et paren els peus, és massa dolent que ens vulguem valdre per nosaltres mateixos.

I el que ens faltava ara, la reforma laboral, que els contractes basura legalitzats, els acomiadaments a més baix preu, etc. No hi ha suficient gent al carrer, sense feina i amb una família a la que cuidar? Però què mes els dona, ells estan molt bé en els seus xalets amb piscina, els seus camps de golf… i a l’educació que vagi tirant, ells viuen com rics mentre altres es moren de gana i que els joves aprenguin això que és el millor. Per què ensenyar que podem repartir el que tenim, que no calen tantes coses, que podem aconseguir que tots vivim bé. Però no, seria massa complicat, la nostra societat no esta educada per això, no estem preparats per intentar-ho.

No, la nostra societat està preparada perquè acabem tots vivint en la merda i matant-nos entre nosaltres per sobreviure. Així es com acabarem. Perquè…no hi ha futur.

I el primer pas per acabar amb això és tan senzill com deixar que els treballadors reclamin els seus drets. I aquest és el moment de començar a fer-ho. Sembla que no, però els joves ja treballen per poder acabar amb aquesta situació.

Perquè és el nostre futur, i volem tindre dret a fer-lo a la nostra manera, i ens tocarà viure’l a nosaltres.

Clara

Arriben les vacances, i amb elles la festa major. Aquesta celebració no és res més que un seguit de dies, en que la gent  fa el que vol, sense pensar en les conseqüències. Molts joves, i no tan joves, compren begudes alcohòliques per què creuen que així, s’ho passaran millor, una idea que és bastant estúpida.

El dia de la nit jove, veia gent que conec, tirats pel terra, borratxos fins al punt de no saber ni on eren. Altres, no tan beguts, s’ho passaven molt bé, els veia rient i ballant sense parar. Jo vaig beure un o dos cubates, anava bastant “content” i de l’únic que tenia ganes era d’anar a divertir-me. El meu objectiu es va complir, vaig anar a casa meva a dormir i a l’endemà, el pitjor de tot, la ressaca.

Uns dies després, vaig anar a una festa sorpresa que li vam preparar a un amic meu. Com que era a casa seva, ningú va gosar a portar alcohol. Va anar passant l’estona i m’ho estava passant perfecte, parlant, vaig anar a fer una volta pel poble i cap a las dues de la matinada, vaig anar cap a casa. A l’endemà, no tenia, ni mals de cap, ni vaig vomitar i tot això, gràcies a que no vaig beure res que portés alcohol.

El que vull dir amb tot això, és que t’ho pots passar igual de bé o millor sense fer res il·legal i que després, et senti malament. No seràs més popular si beus o si fumes. L’important és saber passar-s’ho bé sense tenir preocupacions i que al final del dia, puguis dir que ha estat una nit inoblidable.

Martí Cavaller Francés

Avui, dijous 23 de setembre del 2010, mentre estava al ordinador, xatejant amb una amiga i a la vegada xafardejant a la xarxa social Facebook, de cop, ha deixat de funcionar. Amb el dubte de si era l’única a qui li passava li vaig preguntar a la Jade -l’amiga amb qui xatejava- si també li passava, i ella, va respondre amb un “sii:(“.
Tot seguit, vaig intentar tornar a entrar, moltíssimes vegades, però no hi havia manera, el servidor em dia que estava fora de servei.

Minuts desprès, la Jade em va enviar un missatge instantani que deia :
“Informamos que mediante un comunicado de prensa el creador de Facebook, Mark Zuckerberg ha fallecido en la mañana de este martes en un accidente aéreo, el Facebook estará cerrado por 3 meses mientras se normaliza el trámite de los derechos de autor y todo lo demás, debemos mantener la calma”

Les dues, sabíem que no era veritat, però era imaginar-nos que estaria tancat 3 mesos, i ens “desesperàvem”. Està clar que podríem viure sense ell, però, ens hem acostumat a coses prescindibles per viure i no valorem les imprescindibles com el menjar cada dia, beure, o portar roba neta cada dia. Penso que tot això de la comunicació està molt bé però, hi ha persones que no poden beure aigua les vegades que voldrien o tenir àpats diaris, mentre nosaltres ens “desesperem” si no ens va el Facebook en aquest cas, o en altres, la televisió, el mòbil.

També, me’n adono de que no som les úniques que es “desesperen”, la persona que havia escrit aquell missatge, al final havia posat “debemos mantener la calma”.
Tant important és? Hem de mantenir la calma? Ni que fos un atemptat o terratrèmol.

Hem de valorar tot el que tenim, encara que sigui una simple arracada.
Perquè, què passaria si estiguéssim en el lloc d’un noi de la nostra edat al tercer món?

Nabila.

Quan l’ésser humà descobreix alguna cosa, l’observa, l’experimenta, li agafa confiança i finalment, quan pensa que ho té tot controlat, un perill s’imposa al seu davant i acaba agafant-li por. Això és el que ens ha passat amb el nostre planeta, la Terra.

Avui a la tarda, el meu pare i jo hem anat a Barcelona amb cotxe i mentre mirava al meu voltant m’he fixat en com era el paisatge. Grans edificis s’alçaven a banda i banda dels carrers, al seu davant, una filera d’arbres plantats arran la vorera, en molt mal estat, resseguien el carrer de punta a punta. A prop meu, un reguitzell d’automòbils amb els motors engegats deixant anar grans quantitats de CO2 i amb un soroll que, juntament amb el de les botzines, creava un ambient no gaire agradable. I què m’esperava doncs! Quatre casetes envoltades d’una gran vegetació?

Les coses han canviat; el món ja no és el que era. Ara, per veure un arbre o respirar aire pur, s´han de fer quilòmetres. El que actualment són pobles de muntanya acabaran essent grans ciutats amb el mateix ambient que les actuals. Si es continua edificant amb aquest ritme no quedarà cap espai verd. I que passarà quan ens quedem sense boscos, edificarem sobre el mar?

D’aquí uns quants anys, quan el món estigui contaminat i ja no hi càpiga cap edifici més, aquest ens ho farà pagar i llavors ens adonarem del mal que li hem fet durant tant de temps. I el que ens farà més ràbia de tot plegat és que tots nosaltres en tenim una part de culpa.

No us sembla que hauríem d’obrir els ulls i fer un esforç pel que en realitat ens importa?

Xavier Cañellas Mestres

La meva anècdota comença la nit de fa dos o tres anys enrere, l’1 de novembre, el dia de la castanyada o en altres països Halloween, quan els meus amics i jo vam anar a gastar bromes per celebrar aquest dia. Érem en Gerard, l’Ignasi, en Raül, en Xavi i jo.

La nit va començar a les vuit i mitja, els cinc vam anar a sopar a Cabrils al bar-restaurant “La Concòrdia” on menjàrem uns entrepans ràpids. Quan vam haver acabat va començar la diversió, els cinc vam anar porta per porta per les cases de Cabrils on fèiem bromes, com per exemple llençar bombes fètides a les cases, posar cola al pany de les portes i després trucar al timbre, o empaquetar un cotxe amb paper del vàter, entre d’altres. Va ser realment divertit.

A les onze i mitja de la nit passàvem per un carrer molt fosc on vam veure que un noi tirava un ou a un cotxe, llavors vam començar a córrer nosaltres cinc i aquells nois. Uns moments després un home va sortir del cotxe i ens va agafar a mi i a en Raül, aquell home ens va exigir que li netegéssim el cotxe però nosaltres dos vam dir que no perquè no havíem sigut. Aquell home ens va respondre que volia que li netegéssim de totes totes perquè no ens creia, per sort la seva parella va sortir del cotxe, el va calmar i s’en van anar.
En Raül i jo vam pujar a casa en Gerard perquè ens hi quedàvem a dormir, en arribar ens vam trobar en Gerad, en Xavi i l’Ignasi que havien aconseguit fugir, a un d’ells se li va acudir dir als pares que ens havien segrestat, immediatament quan nosaltres dos ho varem sentir ens vam posar a riure una bona estona.

Després de calmar-nos ens vam acomiadar de l’Ignasi i en Xavi i ens vam ficar a dintre casa d’en Gerard a mirar una pel·lícula i a dormir.

Pau