LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

A vegades estàs comprant, et pares i penses:

-Realment ho necessito això?

A mi em passa moltes vegades. Per exemple, comença el curs i em compro tot el material nou: els bolígrafs, els llapis, les llibretes, la motxilla…

Podria aprofitar tot això de l’any passat perfectament, però és la sensació de començar un nou curs i estrenar-ho, el que fa que m’ho compri.

També em passa amb la roba. Me’n compro tot i tenir-ne a l’armari, oblidada en un racó, que no em poso.

Vas a comprar i dius:

-M’encanta aquesta samarreta! Me la compro, total, només són 20€.

I això amb moltes coses.

Per això penso que aquesta pregunta ens l’hauríem de fer tots més sovint. En comptes de gastar-nos diners en coses que no necessitem o que ja tenim, podríem donar-ho a països del tercer món, estalviar-ho per quan veritablement ho necessitem o gastar-nos-ho amb alguna cosa que ens faci més falta.

Judith Maltas

Fa uns dies t’havia perdut, ara estic feliç, feliç de tenir-te altre cop amb mi. M’agradi o no m’agradi, ja formes part de la meva vida… no puc estar lluny de tu, i quan no estem bé… em sento fatal, com si em faltés alguna cosa a dins. Puc riure, passar-m’ho bé, disfrutar i oblidar bevent…però sempre tindré aquella sensació de que em fas falta. M’he estat preguntant quin és el motiu de les nostres baralles… perquè ens barallem tan sovint… i he arribat a la conclusió que, com que tots dos tenim el mateix caràcter i personalitat forta, i orgull per sobre de tot, les nostres idees o opinions han de ser les certes, i això fa que les nostres discussions siguin més fortes, cada cop més!

Després d’aquesta última baralla… la més llarga de totes (gairebé un mes sense parlar-nos, insultant-nos o odiant-nos) he decidit que ara, em prendré les coses menys a la defensiva. Ja tenim una edat… ja no tenim 14 anys… i perquè això funcioni, s’ha de saber suportar les opinions tant d’un com de l’altra. Jo t’estimo tant que no puc deixar que el nostre orgull s’interposi en aquesta relació, una amistat o més que una amistat molt valorada tant per mi com per tu…

No puc deixar de sentir, de la nit al dia, aquesta estimació o apreci per algú amb qui he passat moments inoblidables. Per això encara que ens barallem tota la vida, sigui el temps que sigui, i sigui per la raó que sigui, mai deixaré de sentir, per tu, el que sento 🙂

I en un futur, el més proper possible, quan ja tinguem les nostres vides formades i siguem persones bastant més madures que actualment, no vull perdre’t a causa dels diferents camins que agafarem els dos, perquè per mi, no ets una simple amistat, ets moltíssim més. T’estimo Judit, encara que hi hagin coses de tu que no m’agradin, t’estimo igualment… perquè m’has demostrat ser una persona increïble.

Tulio

La nit passada, mirant les notícies meteorològiques, em va fer recordar en la turmenta aquella que casi ens va fer enfonsar el vaixell tot just farà dos estius…

Tot va començar en la travessa que volíem fer sobre les Balears i EIvissa i Formentera . El capità estava molt ben informat sobre les borrasques que hi haurien i el temps que faria, però va haver-hi un problema, una de aquelles nits mentre estàvem tots dormint jo personalment em vaig aixecar perquè estava molt marejat, vaig sortir a fora i em vaig adonar del percal que estava succeint.

El capità estava sol tripulant el vaixell i no hi havia ningú ajudant-lo i feia una mala mar increïble, les onades pujaven a sobre el vaixell i anava movent-se de costat a costat. En Martin, el capità, perquè guardéssim la calma ens va dir que no hi hauria cap perill, que sol ens marejaríem una miqueta que podíem anar a dormir tranquil·lament. Però jo no vaig poder dormir, vaig quedar-me amb ell perquè allò no ho veia gaire clar.

En un parell d’hores la cosa es va calmar però una de les veles es va trencar i vam haver de parar a Menorca a reparar-la.

David

Com passa el temps! Fa set anys que vaig començar a anar amb quad. Tenia 8 anys i jo i els meus pares vam anar a la fira del càntir d’Argentona. Només entrar al poble, allà estava el meu futur hobby, un mini-circuit per a nens d’un vehicle innovador en aquells temps, es tractava del quad.

Jo em vaig quedar mirant aquell circuit amb sorpresa, mirava com els nens circulaven amb aquell vehicle i jo també volia provar-ho . El meu pare quan em va veure amb aquella mirada em va preguntar: “Judith, t’hi vols muntar?” Jo sense cap mena de dubte vaig dir que sí (i mira que jo sóc molt indecisa). Ens hi vam acostar, vam fer cua, i en el moment en el qual estava a punt de pujar, em van entrar molts nervis, però els vaig superar i en els 5 minuts que duraven les voltes que et deixaven fer, vaig notar que aquell vehicle estava fet per a mi.

L’any següent una desgràcia a la meva família va ocórrer, els meus pares es van divorciar. Jo durant aquell any recordo que no parava de plorar, perquè és clar, jo no entenia amb la mentalitat que tenia amb nou anys, per què els meus pares s’havien de separar. Però el meu pare per aquell estiu em va buscar una diversió: unes colònies de quads. Jo estava contenta però alhora nerviosa ja que eren les meves primeres colònies i jo sempre he sigut una mica tímida per fer nous amics.

Aquelles colònies van ser genials, m’ho vaig passar molt bé i vaig aprendre moltíssim sobre com conduir un quad (cosa que no és pas fàcil com la majoria de gent es creu), així que vaig anar-hi durant 4 anys més. Però els que duien aquestes colònies, quan jo tenia nou anys que anava a fer-ne deu, van construir un circuit a Sabadell. El dia de la inauguració, jo hi vaig anar i em va deparar una sorpresa, els deu nens que estàvem allà anàvem a sortir a una revista molt coneguda sobre quads! Jo estava molt emocionada, així que vaig intentar mostrar el que havia après les colònies passades, els fotògrafs li van dir al meu pare que el quad que jo conduïa en aquell reportatge m’anava com anell al dit i el meu pare me’l va comprar. Era un Kymko 90 de color vermell (mai l’oblidaré) i durant tres o quatre anys vaig conduir aquell quad. Però quan ja tenia onze o dotze anys em va començar a anar petit aquell quad, ja no m’hi cabien els peus i jo tenia moltes ganes de canviar-me’l perquè m’anava molt lent i la gent de la meva edat ja se l’havia canviat i així va ser: em van comprar un Kymko Maxxer 300.

Durant el primer any, la gent em deia que m’anava molt gran però jo era feliç i el vaig saber dur. El meu pare em va preguntar si volia anar a fer competició de quads però l’inconvenient era que tenia que dur un quad com l’anterior així que em vaig resignar i vaig dir que m’esperaria fins a tenir els 16 anys on podria dur un quad de carreres amb més potència i més gran. Perquè el quad és part de la meva vida, és un hobby que des de petita el duc a terme i he viscut moltes experiències; bones i dolentes, però per fi ha arribat l’hora que des de que era nena esperava.

Judith Hernández

Injust és que en algunes parts de l’Àfrica o de l’Amèrica del Sud, entre d’altres llocs, no tinguin un esmorzar, sopar.. com Déu mana. També és injust que alguns nens dels països subdesenvolupats o en vies de desenvolupament hagin de fer sabates “Adidas” o pilotes de futbol “Nike” per guanyar un miserable cèntim al dia, si tenen sort.

Sí, tot això és molt injust, però també hi ha injustícies en el nostre dia a dia, per exemple, si presentes un currículum a una empresa, ben preparat amb els teus estudis, etc. i que escullin a un altre que ha estudiat menys que tu i que si l’agafaven bé i si no, també. Si fas un treball de català, a un amic teu li posen un 9, sense haver fet absolutament res, l’ha copiat de la coneguda web “El Rincón del Vago”, i tu has tret un 7,5 que també esta bé, però et “fot”, si em permeteu utilitzar aquesta paraula, perquè tu potser t’hi vas estar tot el cap de setmana. Estudiar, tot hi que podries haver estudiat més, i treure un 4,9, i un amic teu treu un 8.25, per posar una xifra, tot i que ell es va assabentar que tenia examen el mateix matí del dia de l’examen.

Amb tots aquests exemples no vull semblar mimada o superficial, no, tot el contrari, vull ensenyar injustícies que comparades amb la fam de 3 mil milions de persones no són res, però vist des del punt de vista d’una persona amb sort per estar al primer món, són coses que afecten i que mica en mica t’amarguen d’alguna manera.

Però què hi vols fer? La vida és així d’injusta, s’ha d’aprendre a viure amb ella t’agradi o no..

Nabila

Ens podem passar la vida preguntant-nos el que hem sigut, el que serem o el que som. Bàsicament, la meva opinió és diferent. Les meves reflexions són: viu el present i no pensis ni en el passat ni en el futur. Perquè la teva vida és el present. Es fàcil escriure-ho, dir-ho, parlar-ho, però quan vius la realitat, és més difícil de dir, escriure i parlar oi?

Difícilment, tots tenim la mateixa vida. Uns son de color negre, uns altres blancs, uns tenen 20 anys, uns altres 4 anys, uns són homes, unes altres són dones… Jo visc a la meva casa, ell viu al carrer. Ell parla l’anglès jo el català, jo visc a Catalunya ell a Amèrica. En resum, no tots els països tenim la mateixa vida i els mateixos costums. Ni tampoc en la família, cada família es un món distint. Uns cada any fan un sopar per celebrar el Nadal, els reis, i uns altres fan la vida per separat.

Jo, visc a Barcelona, sincerament m’agradaria viure en tants llocs a la vegada. Però, sóc mitjanament petita, em queda molta vida, cal fer-ho tot ara? Puc veure tantes coses al llarg de la meva vida, que no fa falta. Perquè nosaltres, els adolescents, volem veure, provar i fer tantes coses. Que se’ns va del cap aquelles persones innocents, que no tenen on viure ni què menjar. Sí, la majoria d’aquelles persones son d’un altre color al nostre. La majoria son de països com Àfrica.

Una de les coses que més detesto és el racisme. Penso que en aquest món no hi ha igualtat. Nosaltres pensem, que depèn de quin tipus de persones la podem insultar, ferir els seus sentiments. I, quan ens n’adonem, aquella persona era d’un altre color. Reflexiona, només l’has insultat perquè no és del teu país. Amb l’anterior frase puc dir, detesto a aquella persona que ha ferit els sentiments d’una altre. Tothom som persones, persones diferents, però persones.

Segons el meteoròleg i geofísic Alfred Wegener plantejava que fa 200 milions d’anys tots els continents estaven units per un supercontinent, al qual va denominar Pangea. Amb aquesta teoria, penso, que tots hem nascut en el mateix país, tots som germans. No hi ha persones més poderoses que altres, potser algunes tenen més diners i se’ls coneix a tot el món, però a tu et coneixen les persones que més t’estimen. La cosa més bonica en aquest món es que t’estimin i res més. Nomes necessitem amor entre tots i viure feliços.

En conclusió no vull que existeixi el racisme. TOTS som germans, i tots vivim a la mateixa terra.

Claudia

Bé, avui he estat amb unes amigues i, parlant parlant, deien dels pírcings i els tatuatges i tots aquests temes… Després de parlar molt i molt, he dit que a mi m’agradaria fer-me un pírcing i un tatuatge molt petitó al peu. Totes s’han posat a riure perquè saben que la meva mare esta en contra de tot això: ella pensa que foradar-se el cos i pintar-se’l no té molt de sentit, ja que si te’l forades després et queden marques i si te’l tatues és per sempre i no te’n podràs penedir mai. Al cap de molt de rato he decidit posar-me un brillantet al nas i arribar casa amb el brillantet per a veure què diria la meva mare. Jo pensava que es posaria a cridar i que diria que me’l treies, però m’ha dit: -Doncs et queda bé, potser quant acabis el tractament de la cara te’l podries fer-. Se m’ha quedat una cara de sorpresa i felicitat i aquí estic escrivint-ho ja que porto molts anys donant-los la tabarra perquè em deixin fer un pírcing i un tatuatge. De mica en mica s’omple la pica com diu el refrany, primer el pírcing i, qui sap, potser d’aquí un temps el tatuatge.

Ariadna

Un simple botó amb que canvia tota la meva vida. Centenars de notes musicals en que et fan sentir diferent… Centenars de cançons que et recorden fets del passat, èpoques per les que vas passar… La mescla entre els sons i silencis, entre la melodia, l’harmonia i el ritme… Ganes de cantar, de pujar el volum, de ballar, de saltar com una boja. Ganes de oblidar-te de tot els mals. O ganes de plorar, de quedar-te asseguda recordant, pansida, regalimant un mar de llàgrimes…

Posar cançons de salsa i que se’t moguin sols els peus, o posar musica rap, i sentir la prosa amb ritme…

Cançons reflexives, on t’imagines paisatges amb infantesa jugant, oblidant-se de tot.

I es quan em començo a plantejar una vida sense música… Sense harmonia… No hi podria viure, seria tot sense substància… La musica és essencial per a la vida, fa moure tot.

Disfruto molt escoltant música i espero que mai s’esgoti, i que segueixin fent art!

Aina García

M’encanta mirar el cel de nit.

Quan és de nit, moltes vegades m’estiro a la gespa del jardí de casa i miro el cel. Milions d’estrelles apareixen davant dels meus ulls; brillants, unes més grans que d’altres , espectaculars i encisadores.

Puc passar-me hores mirant-les, escoltant el silenci i imaginant-me les històries del passat, pensant si aquella forma part d’una constel·lació o si és una simple estrella, si té nom i història o no en té, i si no en té me l’imagino amb els ulls tancats, escoltant el silenci. També em pregunto si algú des de l’altre punta del món hauria fet el mateix que jo… , si també hauria vist aquella estrella tant brillant… i moltes altres coses.

Al meu pare també li agrada mirar el cel de nit, de fet, quan jo era petita, moltes vegades em portava a la muntanya i m’explicava les històries que s’amaguen a darrera de cada estrella. El cel és espectacular, hi ha dies que veig més estrelles que d’altres. Fins hi tot he vist estrelles fugaces, i els he demanat un desig per veure si es complia, però pocs cops he tingut sort.

Milions d’estrelles formen constel·lacions i cada una té una mitologia i una història curiosa relacionada amb el seu nom. En tenim moltes de conegudes, per exemple: l’Ossa major, visible tot l’any i coneguda també com “el carro”, per la forma que dibuixen les seves set estrelles. Cassiopea, formada per les cinc estrelles més brillants i en forma de W, i en la mitologia va ser la mare de Andròmeda i milions de constel·lacions més.

A mi, mirar el cel em transmet serenitat, pau, tranquil·litat, seguretat i és un moment en què em trobo amb mi mateixa, reflexiono sobre el què ha passat, el què he fet durant el dia o la setmana. I quan fa molts dies que no ho faig, ho trobo a faltar i ho necessito.

Per mi mirar el cel és molt especial.

Marta

Ens endinsem al mon de les formigues i trobem una estructura perfecta, en la que trobem éssers molt semblants però a l’hora molt diferents: el color, el tamany i la seva tasca dins del formiguer. Però tenen una organització perfecta. Totes treballen a l’hora per poder aconseguir un bon funcionament en el seu entorn.

I aquí es quan jo em pregunto: com es que una espècie tan “inferior” a la nostra, pot tindre una organització tan bona? Per que les formigues no es maten entre elles? Com es que elles no han creat una bomba nuclear? Potser no tenen la necessitat de crear coses que nomes les perjudiquen?. Tanta tecnologia no ens serveix de res, ens estem tornant tontos!
Només sabem matar-nos entre nosaltres per aconseguir el que volem. I no ens importa fer patir la gent que hi ha al nostre voltant, ni la que hi ha a l’altre punta del mon, perquè l’avarícia ens consumeix.

Podem crear una màquina que ens substitueixi a la feina, i fer fora 300 treballadors de la fàbrica perquè ja son innecessaris i el cap s’estalvia la pasta que hauria de pagar a aquests treballadors. No ens adonem que cada cop tenim na qualitat de vida mes baixa perquè intentem estalviar-nos feina amb les màquines. No son una eina, són les que fan tot el treball.

Però vivim amb masses coses, que fan que cada cop li donem menys valor a el que realment importa. I potser, si no creguéssim que som tan superiors i ens paréssim a observar als éssers que hi ha al nostre voltant, trobaríem una forma d’organitzar-nos i de fer que tots visquéssim amb allò bàsic, però això no importa, ja que no interessa que tothom tingui de tot. Les formigues viuran tranquil·les i nosaltres acabarem matant-nos sense remei.

Clara