LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Se m’escapen moltes coses de les mans, les mans les tinc calentes, després humides, després una suor freda… ¡agost em tambaleges! Calor intensa, humitat sufocant.

Al compàs de la música que sona combatem l’espera del temps lliure. El ritme ve donat pel soroll del gel als gots, l’alcohol acompanya les nits, és l’única forma que tenim de viatjar lluny sense moure’ns d’aquí. La matinada amiga i confessora, secrets guardats en l’alba, la clau no entra al pany: ens espera un dia de ressaca. Vaig dir massa coses, sempre passa quan tens aquesta sensació estranya de falsa llibertat, tot importa menys, tot és una mica més igual. Ara…! ja és molt tard !

I que busques en les meves paraules? el recolzament de la veritat… en l’alcohol tot és fals. T’ho explico amb un somriure i va ser vertaderament amarg. Els secrets volen i van deixant rastre, a cadascú li toca una paraula i amb ella fa la seva pròpia imatge. No t’ho creguis, no em creguis, deixem-ho de costat. Un altra ronda, ¿A qui li toca pagar?

David

Hi ha gent que es pregunta “què passa després de la mort? ” i jo abans era un d’ells. Cada nit em preguntava: ” Què vindrà després de la mort? No es pot fer res per esbrinar-ho?

Quan era petit, més o menys entre els 5-8 anys, no m’ho podia treure del cap i no podia dormir. Quan intentava dormir m’imaginava que després de morir no tindria ni sentiments ni pensaments. En canvi ara ja no hi penso tant però quan se’m passa pel cap em costa molt deixar-hi de pensar.

Eren pensaments dolents però els he pogut canviar a bons. Ara el que intento fer quan penso amb què vindrà després de la mort és imaginar-me que continuarem vivint sense cos però seguirem vivint amb l’ànima.

Àlex

Al contemplarla uno se siente liberado y siente que forma parte de ella. En momentos como en el que nos paramos a contemplarla es cuando uno intenta dejar la mente en blanco y alcanza la serenidad; y piensa que profundamente se da cuenta de lo absurda y represiva que es la sociedad, de lo atrapados que estamos, de lo necesario que es un encuentro como ese. Pararte a mirar un paisage, o estar minutos contemplando una planta animal o insecto…

La naturaleza es armonía. Pero, ¿que es armonía? ¿Existe la armonía, o solamente existe en nuestras mentes? ¿Es esto bonito, o es la mente humana que lo hace correspondiente?

Todo está en la mente, todo es psicológico. Lo bonito no es ese paisaje, flor o lo que quiera que sea. Lo bonito es la reacción de nuestras mentes si nos paramos a observar, a contemplar, a cavilar…

Celia.

Son les 5 i 22 minuts, acabo d’arribar a casa, el dia es fosc com si fós de nit, quina tristor m’entra quan obro la porta de casa, entro al jardí i tot està humit, les fulles dels arbres ara són de color marró i moltes estan escampades per terra, les pedres son mullades, i de les fulles i gotegen petites gotes d’aigua…

Així són les tardes de la tardor, però, això no vol dir que totes hagin de ser tristes, però la d’avui ho és…

Però, com que avui tinc la tarda lliure… pujaré a dalt, al menjador, i encendré la llar de foc, em taparé amb una manta i em posaré a veure una pel·lícula…això ja m’agrada més!!!

Potser, la tarda no acabarà sent tant trista i avorrida com em pensava.

Laura.

Hi ha maneres diferents de veure a una persona. Fa poc temps vam fer un taller d’autoestima amb tota la classe. A mi em va agradar molt, trobo que et fa reflexionar sobre les coses que veus, que penses, i que passen al teu voltant i probablement no t’havies parat a pensar mai.

A mi, encara que fos només per un instant m’agradaria veure’m i valorar-me des de fora, com si fos una altra persona. He estat reflexionant sobre aquest tema i ja fa bastant de temps que em faig les mateixes preguntes, sense obtenir cap mena de resposta: Com em deuen veure els altres? I què passaria si ens veiéssim a nosaltres mateixos des d’un altre punt de vista? Ens tindríem enveja, ràbia… vaja que no ens agradaria la nostra manera de ser? o tot el contrari ?

Clara

5 de desembre, per a la majoria de vosaltres, un dia com un altre. Per a mi, mig holandesa que sóc, és Sinterklaas. Per què ho entengueu, és com el Pare Noel, els Reis Mags o el Tió per als holandesos. Aquesta nit, Sinterklaas porta regals a tots els nens que s’han portat bé, i l’ajuda el seu ajudant Zwarte Piet. El curiós és que als nens se’ls explica que aquest personatge que vesteix una llarga túnica vermella, un barret molt gran i graciós, i una mena de bastó, arriba des d’Espanya en vaixell. Havia de ser justament Espanya, d’on tinc jo mitja nacionalitat, que estigués relacionada una tradició de la meva altra mitja nacionalitat.

En la dècada de 1960, el 5 de desembre, a Alacant es feia una cavalcada des de la catedral fins al port, perquè “Sant Nicolau” s’embarques cap a Holanda. A que no encerteu qui és el patró d’Alacant? Doncs si, Sinterklaas.

Altres anys, aquesta festa l’havíem celebrat, però amb pocs regals, i guardàvem els regals més grans per a Reis; però per alguna raó aquest any ha sigut diferent, doncs els meus pares ens han regalat al meu germà i a mi un ordinador amb pantalla tàctil i una impressora. I vaig pensar “mare meva!” I, tot i que era la primera vegada que en veia un, sembla ser que força gent en té d’aquests. Com avança la tecnologia, potser d’aquí dos o tres anys, tenir una pantalla tàctil estarà molt antiquat. No se sap.

Kim

Falta molt poc per Nadal, encara que sembla com si ja hi fóssim. Les llums adornen els freds carrers, on les parelles passegen agafades de les mans i les famílies caminen totes juntes, mentre els nens corren il·lusionats mirant els aparadors plens de joguines. Aquestes són unes quantes coses que fan adonar-nos que el Nadal ja és aquí.

Però n’hi ha d’altres també fan que ens n’adonem, com per exemple, els anuncis. Tots són de joguines o de perfums i en fan a tota hora,( moltes vegades te’ls arribes a saber de memòria i es fan molt pesats). Els nens es queden mirant la tele i  diuen:

-Vull això, i això, i això…

Una altra cosa són els catàlegs, que venen ja preparats perquè els nens marquin en una casella el que demanen als reis, al tió o al pare Noel.

Tot i això, el Nadal és una època que es viu amb molta il·lusió per a gairebé tothom: pares, nens, avis tiets. Siguin grans o petits. Són uns dies de tranquil·litat o de no parar, però la qüestió és passar-ho bé. També és una època on les famílies s’ajunten per celebrar les festes, i on t’ajuntes amb gent que potser fa molt temps que no veus, i t’alegres de fer-ho. Tots els records que tinc d’aquestes festes, de quan era petita, són fantàstics. I realment, a mi, el Nadal m’encanta!

Judith

Els carrers comencen a estar il·luminats per les llums de colors, per tot arreu hi ha neu artificial, els aparadors de les botigues decorats amb motius nadalencs, a les notícies paisatges nevats, anuncis de joguines… Aquesta es la meva època de l’any preferida quan fa un fred que pela i quan estàs a dins de casa et ve de gust sortir però quan surts l’únic que vols és tornar a casa i prendre una xocolata calenta.

El millor d’aquesta època és decorar la casa i veure la il·lusió que tenen els nens per rebre regals del Pare Noel i dels reis Mags. Tot és felicitat, no val la pena estar enfadat al Nadal!
Andrea.

Les tres de la tarda, és dissabte i tinc una actuació. Estic massa cansada i decideixo fer una migdiada. Poso l’alarma i m’adormo…

M’aixeco de cop, miro el rellotge … m’he adormi! l’alarma no ha sonat i fa mitja hora ha començat l’actuació. La meva mare condueix a tota pastilla fins al teatre. Al arribar, com descriure-ho? un caos? Sí, allò era un caos. Tots estaven esperant-me, trucant-me etc. hi havien corregudes amunt i avall, i mentrestant el públic cansat d’esperar cridava.

En veure’m, les directores m’esbronquen, ràpidament però intensa i després d’això em fan anar a canviar-me.

Baixo corrents per les escales que condueixen als vestuaris. En veure’m, els actors cridaven preguntar-me què m’havia passat, només em faltava això per acabar-la de rematar i jo, amb ganes de plorar.

En aquest moment pots veure al meu voltant com a mínim 15 persones, uns em maquillen, altres  em pentinen … i tot per ajudar-me.

Llavors ve la gran pregunta “Laia on es la teva roba?”

De cop callo i tots em miren. Ho Déu meu… casi em moro, i tot cuidant dic: “M’he deixat la roba!!!” .

Una cançó sona i els meus ulls s’obren, l’alarma. Tot ha estat un somni. Però ningú no em treu les llàgrimes d’espant que cauen per la meva cara.

Laia

Com si es tractes d’un llibre, llegeixo el meu full pentagramat. Intento entendre cadascuna de les notes que apareixen en ell, però no, aquesta no és la forma. Vull sentir-la, expressar-la, entendre el que intenta dir-me… i fer-la meva.

Ella, entra per les meves orelles, el meu cervell l’analitza i utilitza tot el meu cos com a caixa de ressonància creant una sensació complexa, però, que alhora es perfecta. Fa reaccionar els meus braços, les meves cames, els meus llavis…Son com carícies que recorren tot el meu cos en una mil·lèsima de segon.

La música, un fet tan efímer, que ens agrada simular que atrapem i preservem, però que fem que sobrevisqui expressar-nos mitjançant-la.

I en el moment d’interpretar-la, totes aquelles mirades sobre meu, mirades de desig que provoquen emocions ambigües. L’exhibeixo, i tots aquests sentiments es barregen amb els dels meus espectadors, provocant un orgasme de sensacions des de l’última persona del públic, fins damunt l’escenari.

Clara