LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Bé, m’agradaria dedicar aquest escrit a una persona que fa 6 mesos que no veig exactament a l’Ainara Odriozola.
Per temes d’estudis se’n va anar 6 mesos a estudiar a fora, al principi et fa molta il·lusió i te’n alegres moltíssim per ella però de mica en mica notes que a la teva vida li falta alguna cosa que no està plena…
Durant tot aquest temps ens hem estat comunicant via Facebook o skype hem estat parlant de com és la vida a Austràlia i de com es aquí, de l’hora que és aquí i l’hora que és allà, el temps, els amics, els problemes, les alegries etc…
Avui semblava ser un dia normal bàsicament com un divendres qualsevol en el qual entràvem a les 8.30 a l’institut i sortíem a les 13:00 amb l’examen d’última hora de castellà i l’hora del pati estudiant… però quan ha sonat el timbre d’última hora al baixar les ultimes escales abans d’arribar al pati l’he vist! Estava allà! Havia tornat! Han sigut moltíssimes emocions moltes llàgrimes, abraços, petons… ha sigut un dels meus millors dies.
I és que quan una amiga s’en va, ni que sigui per poc temps, si és una amiga vertadera sempre la trobaràs a faltar…!

Ariadna Gelambí

Començo el 2011 amb bon peu, finalment i després de dos anys sense treball, la meva mare n’ha trobat!
Si estic feliç però ja no és estar feliç perquè hi hagi un sou més a casa o perquè hi hagi més diners sinó perquè per la meva mare trobar un treball és una feina amb força dificultat ja que està malalta. Té una malaltia anomenada fibromiàlgia i us preguntareu què és. La fibromiàlgia és una malaltia en la qual els ossos et fan molt de mal, se’t inflen les mans, els peus, i fins i tot hi ha dies que no et pots moure del llit. Realment és molt dur per la persona que la pateix i per la gent que l’envolta encara ho és més. Una persona que no té aquest tipus de malaltia pot trobar feina molt més fàcilment degut a que es pot moure i carregar pesos amb molta més facilitat i agilitat. Després d’enviar milions de currículums per tot el Maresme ho ha aconseguit bé però no me’n vull anar del tema el fet de veure a la meva mare estirada al sofà sense poder-se moure bastants dies em dol molt però imagineu-vos a ella, ella que se sent inútil per no poder agafar una olla amb sopa a dintre o fins i tot buida perquè té les mans inflades i adolorides. La fibromiàglia no té cura però sí mètodes de relaxació; per això està en un estudi està lluitant perquè gent que te un grau bastant alt li puguin donar la invalidesa total perquè hi ha dies que una persona amb aquesta malaltia s’enfonsa, cau en depressió fins el punt d’arribar a fer mal als éssers que l’envolten.
Tot això us ho he explicat perquè realment veure la meva mare sortir de casa i que no estigui tot al dia tirada al sofà, que estigui amb un somriure a la boca per a mi això és començar un molt bon any i sincerament ha valgut la pena lluitar tant i tant per aconseguir-ho, veure-la així per mi és el millor regal del món, ni reis ni tió ni papa noel poden compensar una cosa com aquesta.

Ariadna Gelambí

Com ja sabeu tots, sóc molt culé i sempre estic al corrent de les últimes notícies del Barça. Suposo, que també sabreu que últimament s’ha estat especulant moltíssim sobre una possible relació entre el defensa del Barça, Gerard Piqué i la cantant colombiana, Shakira.

Trobo que en aquest tema no hi tinc res a veure, però com a fidel seguidora d’en Gerard Piqué, crec que hi puc opinar. He pensat que escriure unes línies sobre un dels temes que estan al dia pot ser una bona idea.

Molta gent hi parla, i com sempre hi ha una part que hi està d’acord i una altra que no tant. Per què dues persones famoses no poden ser parella? Per què ha hagut de buscar precisament aquest futbolista amb tots els que hi ha? Continuaran fent bé les seves respectives professions? Totes aquestes preguntes se les fan moltes persones… però en realitat cap en sap la resposta.

La premsa, ja ha fet comentaris desafortunats i no ha parat de perseguir els dos protagonistes d’aquesta història, però com era d’esperar, ho han desmentit rotundament.

Un exemple, és el periodista català, Xavier Sardà, que va confirmar la relació de manera poc adient… encara que, després va fer un comunicat demanant perdó per com s’havia expressat. Un altre exemple és el diari Sport, que en un principi ho van anunciar i ara diuen que s’ha de deixar tranquil l’esportista.

Aquí cap de nosaltres sap realment el què passa i jo, personalment, crec que és així com ha de ser. Perquè nosaltres no n’hem de fer res de les vides de les altres persones, siguin famoses o no. Encara que en aquest cas es tracti d’aquest gran jugador i a sobre, la que hi opina sóc jo.

I com se sol dir en castellà, “cuando el río suena, agua lleva”, crec doncs, que amb aquesta frase feta ja ha quedat clar el final d’aquest capítol.

Anna Benítez.

Des de ben petit, sempre han hagut diverses tradicions; una d’elles és el Nadal. Tothom està desitjant que arribin aquestes dates, ja sigui pels regals, per gaudir amb la família o per uns petits dies sense treball.
Quan arriba l’hivern, tothom o la majoria de gent té aquella necessitat que nevi i poder anar a esquiar. Però quan arriba el Nadal és diferent; sents una alegria i uns nervis impressionants. Quan ets petit, els pares t’han anat fent creure que existeixen els Reis Mags, el Pare Noel, el Cagatió… però a mesura que et vas fent gran, deixes de creure en totes aquestes coses, perquè ja tens la suficient capacitat per raonar. És per això que quan arriben aquestes festes, no tens la mateixa alegria que quan erets petit però et segueix fent il·lusió. Això també passa amb els pares; ells en aquestes dates estan feliços, perquè són dies per estar amb la família, i a més, perquè els fa il·lusió veure com nosaltres obrim els regals. Però és diferent.
Aquesta festa, és alegrant per quasi tothom. Encara que no ho demostris, sents una part d’alegria al teu interior.

Gerard Sanchez

Sovint els pares o altra gent del nostre voltant ens diuen què és el que hem o no hem de fer.

Jo sóc del tipus de gent a la que li agrada fer el que creu que ha de fer o el que sento en aquell moment. Penso que estem a l’edat de cometre errors, de caure i després d’aixecar-nos i aprendre de les experiències, tant positives com negatives. Si ens ho donen tot fet i solucionat, sense cap tipus de risc ni de possibilitat d’anar errats, com aprendrem el que és realment millor per nosaltres? Com tindrem d’aquí uns anys la capacitat d’arriscar-nos i triar el que creiem més convenient? com podrem sortir de situacions complicades quan ens veiem sols?

Està bé que els que ens envolten ens vulguin donar consells o ens intentin guiar pel que ells creuen que és ” el bon camí “, però no poden pretendre dirigir la nostra vida ni decidir en nom nostre.

Elisenda

L’altre dia, mentre dinava, els meus avis em van preguntar a que em volia dedicar quan fos més gran. Sovint em passen pel cap moltes idees sobre aquesta qüestió, però la veritat és que encara no ho tinc gaire clar.

Quan era petit sabia el que voldria ser de gran: astronauta, pilot d’avió, bomber i molts altres oficis que anava coneixent. Però és ara que m’ho haig de plantejar, no pas quan somiava truites. De fet m’és igual, no cal preocupar-me per això, ja que, jo crec en un destí i el que hagi d’arribar, ja arribarà.

Aquest raonament el faig servir moltes vegades: per a coses que he fet mal fetes i així em costa menys penedir-me’n o també per a coses bones. Penso que això ja estava escrit i que d’una manera o altra havia de passar.

Crec que tot el que ens passa no ho podem decidir nosaltres, que només som individus que seguim un camí que ja està creat, que no ens en podem escapar ni canviar-lo i que per tant, crec que en aquesta vida no podem decidir el que volem ser, però sí que podem saber el que som i tirar endavant.

Així doncs, creus en un destí?

Xavier Cañellas

Adoro esa sensación de éxtasis en mi cuerpo cuando rozan tus labios con los míos.
Es como la excitación que siente un crío en la gran bajada final de la montaña rusa o como efecto que tenemos todos al despegar en un avión y experimentar el cambio de gravedad, mezclado con un hormigueo placentero que consigue confundir mi realidad con el limbo. Algo parecido al impacto de la expansión de luces en el cielo después del estruendo de un fuego artificial, que invade nuestra atención; semejante al recorrido en el que acaba una chispa incandescente después de la corriente: que hace que me sienta liberada de ser presa del amor que siento por ti.

Celia.

¿No has tenido nunca la sensación de que estás viviendo algo que ya has vivido antes?

Es lo que pasa en muchas ocasiones cuando vamos por la calle, con los amigos o en otras situaciones y tenemos la impresión desconcertante de conocer esa situación pero desconociendo la razón.
Esta situación se llama déjà vu en francés, que quiere decir “ya visto”. Es decir, cuando tienes un momento en que ves algo que sientes que te ha pasado antes.

Los científicos han investigado mucho, dicen que el 80 % de las personas tienen esta sensación pero nunca han podido descubrir por qué.
Puede ser que verdaderamente hayamos vivido algo parecido antes y que nos llegue el recuerdo de nuevo, o puede ser que lo soñemos y que lo recordemos repentinamente. De todos los sueños que tenemos se supone que solamente recordamos un 1 %, puede sea eso no? ¿Será que en el otro 99% soñamos cosas que podemos vivir? Eso solo son ideas mías, aunque según dicen algunos científicos es una alteración del cerebro que hace que circuitos se crucen y que recordemos cosas que ni siquiera nos han pasado antes.

Hay muchas mas teorías que éstas que aun no conozco. Aun no se ha descubierto cuál de ellas es cierta, pero según mi opinión, y supongo que será parecida a la vuestra, es que cuando tienes esta impresión de vivir algo ya vivido y cuando te pasa no te sientes tranquilo. Más que tranquilo estas inquieto, y te pasas el día preguntándote cuando te había pasado. Cosa que por mas que la intentas no la recordarás, porque seguramente nunca te ha pasado.

Cuando vivía en Holanda mis padres me llevaron unos días a Amsterdam para que lo conociera. Cuando llegué allí les dije que no era la primera vez que estaba allí porque ya había visto todo eso antes, todo y eso mis padres me repitieron mil veces que era la primera vez que había ido, y así era. Aunque me quede con la sensación de déjà vu en mi mente y hasta el día de hoy sigo pensando por qué habrá pasado eso.

Kiana

Fa dies vàrem debatre a classe sobre el consum. Us convido a veure aquest impactant documental passat a TVE sobre el tema: Fabriquem coses amb instruccions de que no han de durar, perquè si duressin, no consumiríem, i si no consumíssim el sistema faria fallida. És a dir, deixaríem de generar aquesta peculiar “riquesa” que en realitat ens empobreix. Comprar, llençar, comprar… És un documental sobre la obsolescència programada, o dit d’una altra manera, la reducció deliberada de la vida d’un producte a fi d’incrementar-ne el consum.

Comença el documental presentant-nos una bombeta centenària: Està encesa sense interrupció des de 1901 i és a internet les 24 hores del dia. De moment ja ha agotat dos webcams i va per la tercera! Curiós, no?

Obsolescència programada a YouTube

Obsolescència programada 2

Obsolescència programada 3

Obsolescència programada 4

Aquesta setmana és el primer aniversari del tràgic terratrèmol d’Haití i la situació continua gairebé tan malament com un any enrere, o inclús pitjor a causa de la recent epidèmia de còlera que, juntament amb la delicada situació política, que provoca nombrosos disturbis i manifestacions, acaben d’enfonsar el país.

Uns quants mesos després del desastrós terratrèmol, a la Conferència Internacional de donants, la comunitat internacional es va comprometre a donar 10 mil milions de dòlars per ajudar a reconstruir el país. I fins ara d’aquests 10 mil milions acordats només ha arribat el 10%.

Això és qüestió de compromís. De fer el que es diu que es farà. De dir el que es creu que es pot fer, i no de dir el que més bé ens fa quedar, i fer el que més ens convé, que és el que està passant a Haití i el que passa cada cop que hi ha un desastre per l’estil.

I, en la meva opinió, la causa aquest problema, és que passats uns mesos de la tragèdia, els mitjans de comunicació deixen d’informar de la situació a la zona afectada. Això fa que la gent se’n oblidi, i per tant, la comunitat internacional ja no té la pressió que tenia abans per complir les donacions i ajudes a les que es va comprometre en moments de màxima atenció dels mitjans de comunicació.

El problema és, com he dit abans, que els països donants no tenen capacitat de compromís. Quan tot el món els esta mirant i està pendent del que fan, prometen les 7 meravelles, però quan la gent gira el cap un instant, ells ja se’n estant desentenent. No es comprometen de veritat a ajudar el país afectat, només volen quedar bé davant del món, i els altres, que se les arreglin sols.

Cristian Álvarez