LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

“Laia no veus que aquest quatre està a l’inrevés?
-No mami, jo el veig bé”

Era incapaç de llegir, escrivia els números capgirats, no sabia distingir la dreta de l’esquerra, feia moltes faltes d’ortografia…

Només feia que visitar metges, em feien proves, exàmens i l’únic que jo veia era als meus pares molt preocupats.

“Per què no sóc com els altres nens?
-Ets simplement especial”

“Per què suspenc els examens?
-Perquè et costa una miqueta més”

“Mami, que em passa?
-No ho sé carinyo”

Finalment, van saber què em passava, a tercer de Primària em van diagnosticar dislèxia. L’escola no se’n podia fer càrrec perquè l’atenció especial estava en els nens d’altres països que no sabien l’idioma i a mi, que sóc d’aquí, em van dir que havia d’anar a algun lloc privat especialitzat.

Em passava el dia a la logopeda… m’esforçava i m’esforçava, però no hi havia dia que no tornés a casa plorant histèricament, dient-li a ma mare que no volia tornar-hi mai més. Una gran pregunta voltava pel meu cap “Per què jo?”

Abans de saber què em passava, un professor em renyava per no llegir bé i em feia anar a l’hora del pati a practicar. I jo, una nena que simplement volia jugar, em passava el dia plorant, estava traumatitzada i pensava: per què a mi?

El món va quasi caure sobre meu quan em van dir que havia de repetir curs, m’espantava aquesta idea i el fet de deixar a totes les meves amigues. Aquell estiu va ser el pitjor de la meva vida: cada dia em discutia amb la meva mare i em passava els dies plorant. Al cap i a la fi, tant d’esforç no havia servit per res. Estava totalment frustrada. Estic convençuda que els professors no ho veien de la manera que ho veia jo, però verdaderament ho vaig passar fatal.

Al cap d’anys plorant, treballant al 110%, estudiant com mai, esforçant-me, fent exercicis, anant a la logopeda i a les classes de reforç, escrivint, llegint, aprenent… i escoltant a la meva mare dir-me que jo podia superar aquella prova, de sobte va succeir un miracle: la meva dislèxia havia desaparegut.
Mai ningú, a part de la meva mare, sabrà com vaig lluitar i com vaig patir, sempre amb ella al meu costat.

Després d’haver passat per tot això; puc respondre a la meva pròpia pregunta: I per què a mi? La meva desposta és: I per què no (a mi)?. He après moltes coses amb aquest problema. Per exemple, com poder superar-me o podent-ho fer tot si realment crec que puc.

Amb aquest escrit us vull explicar i compartir una part de la meva vida que no acostuma a conèixer la gent del meu voltant. I volia agrair als meus pares, especialment a la meva mare, per tot el temps que em van dedicar, els diners que van invertir, les hores que van estar amb mi estudiant, per tots els moments que em van consolar, per les seves abraçades i somriures… i finalment perquè van creure en mi.

M’agradaria dir-vos que no us rendiu mai, potser cap de nosaltres arriba a tenir problemes greus, però sí molta gent d’aquest món. Amb dificultats realment grans es poden arribar a fer coses increïbles. Tu també pots superar la negació “no puc” si realment ho creus pots arribar a fer molt.

Laia

La publicitat ens envolta a tots dia a dia. Podem veure anuncis des de quan anem pel carrer, fins a les revistes o a les pel·lícules. Hi ha un estudi que diu que una persona reb de mitja uns 3.000 impactes publicitaris al dia. Si, com ho heu llegit, 3.000! Possiblement no ens n’adonem, però són molts.

On més veiem anuncis és a la televisió. N’hi han molts tipus: creatius, aquells que et fan treure un somriure, uns que fan que se t’enganxi la música, els que t’agraden les imatges que hi surten,els que et fan riure… N’hi han molts de diferents, i es que la gràcia de la publicitat és innovar, per poder cridar l’atenció de l’espectador.

A mi, uns dels anuncis que més m’agraden són els de la “ Coca-Cola”. Em fan posar la pell de gallina, i és que personalment, penso que estàn molt ben fets. Et fan veure la realitat, les coses tal i com són. Fa molt poc n’ha sortit un de nou, que segurament pocs de vosaltres haureu vist. Aquest ens fa veure com està el món actualment, però sobretot la part bona.
Espero que us agradi perque és molt bonic i realment, està molt ben fet.:

http://www.youtube.com/watch?v=fiE8KbqQsf8

Judith

M’agradaria fer servir aquest text com a arma de defensa per a reconèixer els mèrits d’uns artistes, que generalment són etiquetats de vàndals, “gamberros”,… els graffiters. L’art urbà, és una forma d’expressió sorgida a barris marginals nord-americans, utilitzada sobretot per joves que volien marcar el seu “territori” amb la seva firma, tag o com ho vulguem anomenar.  Jo amb aquestes pintades no hi crec, però, per sort, no tots n’han fet aquest ús dels esprais.

Altres, els autèntics pintors de murs han fet servir el graffiti, com a forma d’expressió. Per mi, aquest són uns artistes dignes d’admirar, creadors d’espectaculars obres d’art, murals, etc. A més a més, amb la valoració que avui en dia té l’art abstracte plasmat en un simple paper, que, personalment molts cops no té ni sentiment, per molt que es negui, fa que, per això pensi que s’hauria de tenir una millor visió dels artistes urbans i les seves obres, amb tot el que aquestes han significat pel seu autor. Estar al marge de ser detingut per a voler exposar les seves idees al públic i totes les emocions mostrades en les parets dels carrers.

Veritablement, aquesta és l’única i simple raó per la qual mereixen el meu, i, espero que després d’haver llegit el text, el respecte de molts.

Àlex Mercadé

Divendres vaig perdre el meu ipod. El meu estimat reproductor de música. Feia ja tres anys que el tenia. Amb molt d’esforç havia aconseguit que me’l regalessin per a Reis, i ara ja no sé on és.

No el trobo, i estic preocupada. Ja no me’n recordo ni del últim cop que el vaig tenir a les meves mans. Sé que el vaig portar a l’institut, i el vaig fer servir. Recordo haver-me’l posat a la butxaca dels pantalons, i un cop a la moto pensar, haig de guardar-lo a la motxilla; però ho vaig fer? No ho sé. Em va caure a terra o me’l vaig emportar a casa?

Si va caure a terra, m’agradaria pensar que algú el va trobar i que, gràcies a les fotos que hi tenia guardades, ha esbrinat que és meu i que quan torni dilluns a l’institut me’l tornarà. Però si ningú l’ha agafat, se l’haurà emportat la pluja, perquè a l’endemà ja no hi era.

Si me’l vaig emportar a casa no sé on és, perquè un cop a casa vaig voler agafar-lo per emportar-me’l a anglès, però no sé si el vaig agafar i el vaig deixar a algun lloc o si m’ho vaig imaginar. La qüestió és que l’he buscat, i no sé si és que la dona de la neteja l’ha amagat, perquè mai trobo les coses quan ve ella, no la culpo, perquè ella no sap on van, però m’agradaria saber on les deixa. He remenat tots els racons de casa però no apareix, i somio en que dilluns quan torni la dona de fer feines em digui on és.

Per estrany que sembli, fins i tot m’ha passat pel cap que tot hagi estat un somni, i que mai hagi tingut un ipod. Però no crec que hi estigui només a la meva imaginació.

Puc agrair que almenys els meus pares no s’hagin enfadat, però m’han dit que no me’n compraran un altre. He fet tot el que he pogut, l’he buscat a tot arreu, i fins i tot he posat un “anunci” a facebook per veure si algú en s’havia alguna cosa, l’anunci deia així:

ES BUSCA!!
ipod nano rosa, sense camera!! igual al de la foto!! (incloïa fotografia)
possiblement perdut a l’insti, on les motos!! si sabeu d’algú que hagi adquirit un igual sospitosament i recentment digueu-me alguna cosa!!
SIUSPLAU!!!! QE ESTIC DESESPERADA BUSCANT-LO!!!

Desitjo arribar dilluns a l’institut, i que algú me’l torni. Em torni el meu estimat ipod !

Als aparadors, a les sèries de televisió, a la música. A molts llocs on tothom mira, escolta. Presenten una o unes imatges on els nois o les noies són extremadament primes i guapes. Això és gràcies al photoshop.
Als aparadors: els nois i les noies de les fotografies o els maniquí son bastant prims. On utilitzen la talla més petita de pantalons o de samarreta. I, en algunes botigues només tenen fins a un tipus de talla. I si una persona utilitza una talla més gran i no es pot comprar els pantalons que li agrada? No pot fer res.
A les sèries de televisió: a totes les sèries tots són bastant guapos. Només contracten a gent guapa perquè així pensen que tindrà mes audiència. Segur, que algú volia ser actor o actriu però no l’han contractada perquè es lletja. Potser ho feia més be que els altres, però es lletja.
A la música: ara, qualsevol pot cantar. Perquè amb una màquina on toques quatre botons, pots fer que una cançó mal cantada sembli bona. Abans no existien aquestes màquines. Només podien ser cantants els que tenien una veu dolça i bonica. Sigui lletja, guapo/a es podia fer cantant per tenir una bona veu.
Ara la imatge de tot en general ha de ser perfecta. Nosaltres com estem acostumats a aquestes coses menystenim les altres coses. Per exemple, una noia grossa canta molt bé i la menystenim, no l’escoltem.
A la fi, jo penso que la gent que no és tan guapa es pot sentir frustrada. Potser té un somni, ser actriu per exemple, i no vol aconseguir-ho per aquesta raó, per vergonya. Això hauria de canviar.
Clàudia Gómez Sillero

Arriba divendres, desprès d’haver fet 30 hores de classes, la majoria de vosaltres ja us oblideu de tot i comenceu a pensar en el cap de setmana. Però jo no puc fer el mateix, a la tarda em toca fer tres hores d’anglès extraescolar, perquè, tot s’ha de dir, el nivell d’anglès de l’institut crec que és relativament baix.

La gent em diu que fer tres hores d’anglès un divendres és una “putada”, i jo els dic que tenen raó. No crec que a ningú li agradi fer anglès un divendres a la tarda, però jo ja m’hi he acabat acostumant.

A més, com que tot té la seva part positiva, sé que l’anglès és molt important en aquests moments, ja que si en tens un bon nivell, pots aconseguir feina més fàcilment.

D’això en puc treure una conclusió, si alguna cosa no t’agrada i l’has de fer, esforça’t i trobaràs les parts positives.

Gerard

Hoy cumplo 17 años.. Último año de menor, último año de inocente.. y tengo la sensación de que no voy a tener tiempo para hacer todas la cosas que quiero hacer en la vida, que no son pocas. Cuanto más crezco más rápido pasa el tiempo, y de eso quería escribir, del tiempo.
El tiempo no existe, es algo totalmente mental, algo que en mi opinión no se puede medir con esa odiosa máquina que aletea histéricamente sus agujas para darle números. ¿Quién dice que un día tiene 24 horas, que una hora tiene 60 minutos… ? Depende de cómo lo vivamos: el tener sensación de lentitud, aburrimiento o pesadez; o tener sensación de entretenimiento, diversión, vitalidad…
El tiempo solo se siente porque solo es la sensación de vida y por mucho que se intente organizar con cifras, cada uno lo vivirá de una manera u otra. ¿Puedes tu medir el paso de la vida? La muerte, la muerte matará el tiempo.

Celia, 28 de gener

Odio tenir la sensació d’angoixa, que em provoca pensar en tu. No suporto mirar per la finestra, i no veure’t. No m’agrada anar a portar-te flors, ni plorar la teva absència. Tampoc es gaire agradable somiar amb tu. I quan veig les teves fotos a casa de la iaia aquestes sensacions encara es fan més evidents.

Dormo amb un atrapa-sons. No se com t’ho fas, però de tant en tant, passes de llarg aquella xarxa i t’endinses dins el meu cap. Ja et vaig dir que no m’agradava. Però és la teva debilitat, a tu t’agrada molestar-me per les nits. Et recordo amb molt caràcter, deu ser això. No sé com idees tot aquest embolic. Deu ser molt complex.  Tot és tan real. T’abraço, parlo amb tu, m’abraces, parles amb mi. Seiem i de sobte desperto.

Quan arribo a casa de la iaia, miro les teves fotos i somrius com si res. No sé on està la gràcia. Sempre em deixes amb la paraula a la boca. Ets feliç, estàs agafant afició a passar per les xarxes de l’atrapa-sons. Abans de que em tornis a deixar a mitges, et faig una pregunta. ‘’Com és que no ets al cementiri com sempre? ‘’ La teva resposta és clara i senzilla. ‘’Al cementiri? Si jo no estic morta:)’’ No tinc paraules.

És diumenge i pugem a portar-te flors. La iaia i el iaio, van davant. Jo vaig darrere i m’assec  al banc. Ells marxen a donar una volta, i jo em quedo mirant aquell forat a la paret. Començo a parlar en veu alta. ‘’I si no ets morta, què pinto jo al cementiri portant flors?’’ No obtinc resposta. T’espero tota la nit, i tu ja no vens. Que ha passat?

Després d’onze anys començo a entendre les coses. A tu tampoc t’agrada la sensació d’angoixa, provocada per pensar en nosaltres. No suportes mirar als somnis i no veure’ns feliços. No t’agrada que et portem flors, ni que plorem la teva absència. I no acabes d’assimilar que tinguem tants records teus a casa. Mai has marxat del nostre costat, mai vas morir. Ets viva i vols que ho sapiguem.  Deixaré de fer bestieses, quan ens regalis l’últim sospir d’aquesta vida, em queixaré. M’estàs deixant en ridícul. No tinc raó.

Carolina C.

Sempre que faig un escrit, em deixo el títol pel final. Primer de tot faig l’escrit, i quan l’he acabat de retocar i corregir, hi poso el títol, però em costa molt posar-n’hi un. A tots i cadascun dels escrits que he fet, m’ha estat difícil escollir un títol que em fes els pes i que quedés bé amb l’escrit.

I és que el títol ha de ser cridaner. T’ha de demanar que llegeixis l’article o l’escrit. T’ha de convidar a entrar a l’història. El títol és la primera impressió. És el representant de totes les paraules que vénen al darrere. A vegades, és el mètode d’elecció d’un llibre, o simplement, és el que decanta la balança entre llegir o no l’article d’un diari. Un títol pot vendre molts llibres des del principi, independentment de si després el llibre és bo o no.

Per tot això i més, s’ha de saber escollir el millor títol, l’exacte, el perfecte, l’adequat per a cada escrit. Cosa que jo encara no he aconseguit, i si ho he fet en algun cas, m’ha costat bastant.

David Garcia

Es divertido. Muy bromista. Y también pesado. Le gustan los mimos y los abrazos. Es cariñoso y dulce. A veces es un poco inmaduro, a veces un poco plasta y otras un poco insoportable. Pero a mí me gusta. Tiene mucho genio y, cuando se enfada, no se puede hablar con él. Hay días que le cambia el humor drásticamente y no sabes qué decirle. En eso se parece a mí, así que no me puedo quejar. Es sincero: lo que tiene que decir lo dice. Aunque el orgullo sea mayor, sabe arrepentirse y aceptar sus errores. Le gusta llevar la razón y odia que le contradigan. Se deja llevar demasiado por los sentimientos, pero tiene un gran corazón.

No tengo muy claras sus aficiones, pero sé que le cuesta horrores acabarse un libro. Eso me exaspera. Cuando yo ya llevo tres o cuatro libros leídos, él sólo lleva la mitad de uno. Le falta inteligencia para los estudios, pero en la vida social se defiende muy bien. También es muy charlatán: le encanta contar anécdotas. Por otra parte, sabe escucharme, aguantar mis problemas, mis enfados y mis quejas. Es como mi psicólogo personal. Sabe cuándo le necesito a mi lado y cuándo quiero estar a solas. Hasta diría que me conoce mejor que yo misma.

Me gusta su sonrisa, me gustan sus ojos, sus abrazos y esos piropos que me tira de vez en cuando. Me cuida con cariño y me trata genial. Me siento bien a su lado: segura y protegida. Me mima y me respeta. Es un sol. A pesar de sus defectos es una de las personas más preciadas que tengo en esta vida, alguien que no cambiaría por nada del mundo: mi mejor amigo.

Arantxa