LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Jo crec que la vida sense música no seria tan xula. Gràcies a ella sempre ens podem sentir plens per molt sols que ens trobem. Podem escoltar cançons que ens agraden, llavors ens motivem i estem contents també podem escoltar cançons que amb elles ens sentim identificats i et poden provocar fins i tot el plor. Gràcies a la música sentim unes sensacions tan agradables que no ho podem aconseguir amb altres coses. Jo trobo que és essencial la música i, per això, em passo hores escoltant-la.

Us imagineu el món sense música? Jo no.

Laura

Es increíble la cantidad de costumbres ridículas, estúpidas, que ha adquirido el ser humano a lo largo de la historia.

Cada mañana, veo a gente correr cuando la puerta del autobús ya se ha cerrado y que agitan su mano, (claro el huracán que provoca este movimiento seguro que detendrá el vehículo.. ) Mientras, miran el reloj cada tres segundos para comprobar otra vez que llegan tarde a trabajar.

También es especialmente molesta la costumbre de entrar corriendo en el vagón del metro y pararse. Como diciendo,- toma yo estoy dentro, tú te jodes… o te miran y parecen que piensan, -uy perdona, ¿que no puedes entrar porque me he parado en medio de la puerta y empiezan a cerrarse? Lástima… Podría entrar un poco más, porque hay espacio de sobra, pero eso implicaría sentido común… Esto lo digo porque a mí me ha pasado más de una vez y te dan ganas de levantar la mano para ver si el efecto huracán detiene el metro y poder coger por banda al tío que te ha dejado fuera.

Pero una de las costumbres mas tontas que hacemos es la comprobación de un bote vacío, (ya sea colacao, cereales, etc.) sabiendo que esta vacío, porque nosotros lo hemos dejado vacío… que lo abrimos con cara de ilusión esperando que se rellene o algo por el estilo. Porque si el bote es transparente, es obvio que no queda nada dentro y esa ilusión va menguando hasta que topamos con la realidad de que nos toca tomarnos la leche sola, o no tomarla, pero si el bote no es transparente hasta que no lo abrimos y efectivamente vemos con nuestros propios ojos que no queda nada en absoluto parece que no estamos tranquilos. -Tete, perdona, me lo he acabado. Hubiera tirado el bote, pero es que me moría por verte mirar al fondo. ¡Pareces tan tonto mientras compruebas otra vez lo evidente! (Ten hermanas…) Claro que, lo mejor es ver cómo se acaban los cereales o la leche justo antes de llenar tu bol. ¿A que nunca habías agitado tantas veces un brik con cara de desesperación recién levantados? Equivale, más o menos, a que en medio de un dictado de un examen se te acabe la tinta del único boli que tienes y la profesora no pare.

Otra costumbre es sacar la mano para comprobar lo que es evidente a primera vista… llueve.
También otra cosa por la que nos pueden llamar inútiles es por echar el dinero exacto en una máquina de esas de comida o tabaco y mirar a ver si la maquina se ha vuelto loca y ha caído alguna moneda (que solo te pasa una vez en tu vida pero bueno la esperanza es lo último que se pierde)

Y para terminar otra es cuando comemos pipas, aceitunas o algo que mancha en el bar y nos limpiamos las manos con alguna servilleta (que no limpia) y miramos al suelo para buscar un buen sitio para tirarla, que por supuesto está lleno de mierda por todas partes, pero nosotros buscamos ese hueco sin mierda para tirar la nuestra…. somos así de exclusivos, nos gusta que nuestra mierda caiga en un sitio limpio.

En definitiva, estas cosas por muy estúpidas que sean, hacen que pueda levantarme cada mañana observando hasta dónde llega nuestra mente, o bien que me den un tema sobre el cual pueda escribir.

Jesús Solís

En el text d’avui vull parlar d’una pel·lícula que em va emocionar moltíssim quan la vaig veure, i també de l’admiració que li tinc al personatge principal, en Guido.

“La vida es bella” és el títol d’aquest film. Narra la vida d’una família italiana. El pare i el nen són jueus, però la mare és cristiana. Durant la guerra, se’ls emporten a tots tres a un camp de concentració (la mare no està obligada, però insisteix en acompanyar-los).

És una historia molt dura, com totes les de l’època. S’explica, sobretot, des del punt de vista d’en Giosue, el nen, que no deu tenir més de cinc anys. Des del començament de la trama, en Guido (el pare) té un somriure ben gran a la cara. Passi el que passi és feliç i ho transmet als que l’envolten. Lluita fins el final per tenir cura dels seus, per fer-los somriure i per escapar d’aquell infern. El personatge d’en Guido no coneix el significat d’egocèntric o egoista. És el millor exemple de generositat. Mai pensa en ell mateix.

Al camp de concentració dorm amb en Giosue i li explica tot com si fos un joc de nens: per què quasi no mengen, perquè treballen tant i dormen tan poc, per què no pot veure la seva mare ni jugar amb els seus amics… A la Dora, la seva dona, no la pot veure, però li fa sentir, de forma curiosa, que es recorda d’ella a cada moment i que la segueix estimant com ha fet sempre.

A la pel·lícula també destaca l’obediència del nen cap als seus pares i el respecte que els té. La innocència d’en Giosue no arriba a entendre perquè és tot tan diferent de com ho era quan vivia a casa seva amb els seus pares. Però, tot i així, fa tot el que li diu el seu pare. Respectar i obeir… dues accions que cada cop són més difícils de trobar, sobretot quan és de cara als pares. No hem de oblidar, però, que són ells els que ens han donat la vida que estem vivint ara, plena de laberints dels quals costa trobar-ne la sortida, a vegades. Tot i així, una vida amb petites coses que ajuden a tirar endavant, una vida bella que hem d’aprendre poc a poc a compartir amb les persones que de veritat valen la pena. I també hem d’aprendre a gaudir-la, perquè només en tindrem una, i a més a més molt curta.

Andrea

La concentració, segons el diccionari, és un procés psíquic que consisteix en centrar voluntàriament, tota la atenció de la ment sobre un objecte o activitat que s’estigui realitzant o pensant en aquell moment. Deixant de costat tots els fets i objectes que puguin ser capaços d’interferir en la seva consecució o atenció.

En la meva opinió la concentració és l´estat que dota als éssers vius de la capacitat de resoldre els enigmes i qüestions més importants, o senzillament, la habilitat que et permet fer servir tota la intel·ligència del cervell. Milers d’estudis científics han demostrat que la concentració és la base fonamental per l’aprenentatge i per quasi tots els esports individuals. A més de l’esport, altres pràctiques com la meditació i el ioga han demostrat ser mètodes molt efectius per millorar la concentració. Alguns dels atributs que se li donen a la concentració a part dels dits anteriorment són la relaxació, la calma, la creativitat, l´increment de la memòria i la solució de problemes.

En conclusió la concentració és una eina molt útil (i més en la època dels estudiants) que he hagut d’utilitzat per desenvolupar aquest escrit i que no té cap part negativa, exclusivament, de la pèrdua de temps que provoca aquest estat.

Jordi

Moltes vegades em pregunto: si els meus pares no s’haguessin conegut ni casat, jo existiria? Doncs no, gràcies a ells estic en aquest món. Encara que a vegades m’enfadi amb ells, me’ls estimo.

Tenim discussions, però duren poc perquè jo sé que en el fons encara que em diguin que no em deixen sortir fins tard, és pel meu bé. A vegades penso: què pesada és la meva mare o el meu pare. Per què m’han de repetir tants cops les coses? I la veritat és que, si no t’ho diuen tres i quatre cops, tu no ho fas o passes. Surts de casa i els dius que vas a sopar amb les teves amigues, aquí ja comença l’interrogatori: Quines amigues aneu? On aneu a sopar? Fins quina hora estareu? Com aniràs? I el que mai es deixen de dir és que vigilis i que no arribis tard, sobretot puntual a casa. Quan arribes del sopar i ja estàs a casa et tornen a fer un altre interrogatori. Com ha anat? Què heu fet? Al final on heu anat a sopar?… Aleshores arriba el moment en que penses: què pesats!, i a ells què més els dona el que jo faci . Però penses, a mi també m’agradarà quan sigui mare saber què fan i què deixen de fer els meus fills.

Et pots discutir amb ells, enfadar-te, fins i tot tancar-te a l’habitació i pensar que són els pitjors pares del món, però això només ho penses en el moment de ràbia. Desprès te’n penedeixes d’haver dit tot allò a les persones que més t’estimen i més t’estimes. Podria estar un dia, dos setmanes, un mes sense ells, però no tota la vida.

Ariadna

Tota la vida ens han dit que hem de respectar les normes, que hem de tenir disciplina i ser constants dia a dia… que no podem fer el que ens doni la real gana.

Jo defenso tot el contrari, dic que cada cop hem d’assumir els nostres errors, però per tenir-los hem de fer les coses tal i com les volem fer a la nostra manera, sigui bo o dolent, i després, enfrontar-se a les conseqüències.

Hem de fer el que se’ns passi pel cap, sense cap mena de pensaments en el que podria passar després.

Més tard vindran els minuts de penediments, però si no lluites no guanyes, si no t’arrisques no podràs saber enfrontar-te a tot el que t’envolta i no podràs ser suficientment valent per enfrontar-te a la vida.

Ja tindrem temps en un futur, quan siguem més grans, de pensar a l’hora de fer les coses.

Ara és hora de divertir-se sense tenir present si fas el bé, o el mal. Perquè som adolescents, perquè volem lluitar pel que sentim!

Aquest és el meu punt de vista segons el que ens manen sobre tenir disciplina!

Tulio

Hi ha moltes ocasions en què trobo escrit allò que voldria haver sapigut escriure, i dit amb tanta claredat i senzillesa com m’hauria agradat poder-ho expressar. Aquest és és el cas de l’editorial de l’Ara de dimecres. Es titula “Gent normal, problemes normals” i el signa el director del diari, Carles Capdevila. Diu així:

“* Desconfiaré sempre de qui no respecti la meva llengua. Perquè, en fer-ho, demostra que no em respecta a mi, i alhora que no respecta un bé cultural essencial.

* Desconfiaré sempre de qui no trobi normal el seu ús institucional i simbòlic, perquè no troba normal la meva realitat cultural i perquè a sobre es pensa que té dret a decidir què es la normalitat, i curiosament la normalitat és ell, i no jo.

* Desconfiaré sempre de qui digui que el meu problema no és real, perquè em menysté a mi i perquè es creu amb el poder de decidir què és real, i casualment també ho és ell, i no jo.

* Desconfiaré sempre de qui digui que les llengües són per entendre’ns i no per crear problemes i faci servir aquest argument per crear problemes amb les llengües.

* Desconfiaré sempre de qui manipuli realitats deliberadament i gosi acusar llengües perseguides de ser les perseguidores.

* Desconfiaré sempre de qui vegi com a despesa innecessària la promoció de la meva llengua i com a inversió imprescindible la promoció de la seva.

* Desconfiaré sempre de qui vulgui acomplexar-me perquè parlo amb naturalitat la llengua dels meus pares.

* Desconfiaré sempre de qui em negui la llengua, perquè em sento compromès amb els que l’han salvat perquè jo la pugui ensenyar als meus fills.

* I procuraré enfadar-me poc, només el que jo trobi normal i davant d’amenaces que jo consideri reals.

* I sempre, però sempre, plantaré cara.”

Per què la gent només fem que mentir-nos els uns als altres quan sabem que l’única cosa que fem és fer-nos mal? És possible que tot ens resulti més fàcil quan comencem dient una mentida per trencar el gel, però al final ens acabem enganyant a nosaltres mateixos, i cabrejant als demés. A mi m’han dit moltes mentides, n’he suportat algunes i he seguit endavant. Però d’altres ja em destrossen la moral o me la tiren pel terra, i l’única cosa que vull fer en aquell moment és no saber res més d’aquella persona que m’ha mentit.

El per què de les mentides de la gent jo no el sé, i segur que moltes més persones com jo tampoc el saben. L’única cosa que penso en això és que s’intenti pensar amb els demès en comptes d’un mateix i veure com es pot sentir. En aquest moments, alguna persona dit una mentida que s’ha transformat en rumor sobre mi i no és que em faci molta gràcia. Suposo que aquesta persona no ha pensat molt en com em puc sentir en aquests moments per culpa seva, sobretot quan la majoria de la gent em ve preguntant si és veritat o no. Jo no m’enfadaré pas si tenia una raó per inventar-se una mentida com aquesta, però si no tenia cap raó, i ho ha fet per fastiguejar-me uns moments de la meva vida que ja són prou difícils pels estudis, no crec que es mereixi que el/la disculpin.

Les mentides sempre han estat agafades de la mà amb el moment en que l’home va aconseguir parlar, i sempre han ferit a moltes persones, han trencat amistats, relacions i famílies. Han creat conflictes entre la gent, i avui en dia es diuen més que mai. Qualsevol persona sap el mal que pot fer i el que pot rebre, per això s’ha de pensar molt bé si mentir o no. Encara que a vegades, dir la veritat també pot afectar als sentiments de la gent.

Ricard

M’encantaria acabar realitzant tots els meus somnis, però això, per a una somiadora innata com jo, seria gairebé impossible. Tinc poc temps amb tan sols una vida, i no el sé distribuir massa bé.

Sí, sóc de les que em passo el dia parlant am la meva companya de classe que quan tingui el carnet de conduir, comprarem una furgoneta i viurem un any donant voltes sense destí. Jo i la meva colla d’amics.

Sempre dic que m’agradaria viure en una casa d’una sola planta i no tenir llit ni sofàs, fins que l’esquena me’n demani uns. Sense cap mena de dubte, pels que em coneixen, estarà plena de gats. També tinc molt clar que la meva família no serà la tradicional, en serem molts. Conviuré amb els meus amics que seran la meva família falsa, però no per això voldrà dir que siguin pitjors.

Però, com he dit abans, són somnis, pensaments d’una noia de quinze anys. Perquè quan tens aquesta edat, els anys que dura una vida es queden curts. Perquè la meva llista de propòsits per fer és infinita. M’agradaria ser diferent, m’agradaria menjar-me el món.

I es clar, com a tots els adolescents, m’agradaria que cada dia fos anar de festa. Suposo que amb el pas dels anys, aquesta visió, acaba canviant. A no ser que siguis adolescent de per vida. Tan de bo.

Emma

He sentit molts cops la frase: “No se per què et poses així, si només és futbol”. Bé, la gent que pensa així no entén què és el futbol per la gent que hi juguem o simplement per aquells que els agrada viure’l.

Ells no entenen la distància recorreguda, l’esforç emprat o les hores involucrades pel que pensen que és “només futbol”. El futbol m’ha donat els millors moments de la meva vida. Sovint em sento satisfet de veure que el sacrifici que hi poso val la pena, quan el meu equip marca un gol, quan guanyem un partit, o simplement quan noto que gaudeixo jugant.

El futbol no és només un esport, és molt més. Si no el vius és difícil d’entendre’l, però estic segur que hi ha molta gent que sap del que parlo. Hi ha dies en que el futbol és la meva millor companyia, dies grisos ens els que tot em sembla dolent i només puc veure desgràcies, però tan sols el fet de sentir la pilota als peus em dona comoditat i raons per a superar el dia.

Així que per mi i per molta gent com jo, el “només futbol”, és un conjunt de somnis, de records, de sentiments, de desitjos i sobretot de satisfaccions. Espero que algun dia la gent entengui que per nosaltres és molt més que un simple joc on s’ha d’entrar una pilota a la porteria.

Roger