LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Aquesta setmana he pujat amb els meus pares a esquiar, la meva mare no esquia des que es va trencar els creuats i la meva germana no es trobava bé. Tot i així, el meu pare i jo en teníem ganes, i després d’estar més de dos anys sense poder tocar pistes, ens vàrem poder treure el “mono”, i així poder esquiar.
Al principi, em feia una mica de respecte el fet d’haver estat tan de temps sense practicar-lo, i haver perdut bona part de la tècnica, però va ser posar les botes als esquís i adonar-me que això és com anar amb bicicleta, mai es perd.
D’aquesta esquiada també en puc treure una divertida anècdota, que em va succeir al telecadira, quan el meu pare trucava a uns amics que també estaven esquiant, ell em va demanar que li aguantés un guant mentre telefonava i jo que em despisto i em cau el guant.
Per sort, finalment el vaig recuperar, però no va ser feina fàcil, ja que estava entre pistes, on hi havia diverses roques i una neu amb força mal estat. Bé, és tot, i ara a esperar fins el pròxim “finde” que pujo amb tres amics més a Andorra, espero que ens ho podem passar de conya!.

Àlex

“ Democràcia? No hi vivim pas, en democràcia!”

N’estic molt segur. Si un company s’aixequés a classe, durant una lliçó de geografia política, visiblement indignat, i pronunciés la rotunda afirmació anterior, molts de vosaltres el prendríeu per boig. Després de la sorpresa, de les rialles, i d’algunes burles; s’asseuria cohibit. El professor li recriminaria les maneres, i ja de pas la seva falta de cultura. Adduint a la obvietat, algun company li recomanaria que es repasses el llibre de història, anant cap a la Transició espanyola.

Davant d’un públic tan hostil, l’individu en qüestió possiblement desistiria, reservant-se per a ell mateix les seves reflexions subversives.

Tanmateix, la reacció de la classe, només hauria estat fruit de la ignorància.

Negar que existeixi una democràcia real a l’estat espanyol, no és res descabellat; de fet, és fàcilment demostrable. No cal gaire més que recordar uns conceptes llunyans, els pilars bàsics de la democràcia: separació de poders, estat de dret i sobirania del poble. Així doncs, que aquests requisits siguin vigents o no, determinarà el caràcter democràtic d’un estat.

Doncs bé, els exemples que demostren la carència de democràcia a l’estat espanyol són molts: monarquia, ja que un individu que esdevé privilegiat per naixement, no és igual que tots nosaltres davant la llei; reminiscències del feixisme que encara són presents entre els diferents poders de l’estat, escàndols de corrupció, etc…

En resum, hi ha una infinitat de fets ocorreguts al llarg de la nostre història “democràtica”, que ens poden empènyer a cridar:<<No hi vivim pas, en democràcia!>>. Tot i això, la gran majoria de ciutadans espanyols, s’indignen al sentir-ho. Suposo que esdevindre aparentment benestant, anul·la en molts casos qualsevol mena de consciència pròpia o intent de pensar per un mateix.

La meva intenció,en tot cas, és aprofundir sobre una d’aquestes “incòmodes” situacions, el cas de l’esquerra abertzale. Per fer-ho, ens hauríem d’endinsar a l’Espanya del 1975, l’inici de la Transició.

El 20 de novembre d’aquell mateix any, moria Francisco Franco. Després d’uns 40 anys de bonança i de règim ferreny, la oligarquia espanyola, l’església i la dreta veié amenaçada la seva hegemonia.

Aquell fet, sumant-hi les debilitats internes del règim, la crisi econòmica del moment i la mort del successor de Franco, l’almirall Carrero Blanco, assassinat per ETA; deixà en evidència que la continuïtat no era una opció viable pels franquistes, que decideixen propiciar un canvi cap a la “democràcia”.

Així doncs, Joan Carles de Borbó es nomenat cap d’estat, i aquest aprova la llei de partits, fent possibles les eleccions generals del 1977. La Unión Democràtica de Centro és el partit més votat, i Adolfo Suàrez esdevé President del Govern.

El 1978, diputats de la majoria de partits redacten la Constitució Espanyola. Resulta irònic, entre els creadors de la Constitució suposadament democràtica hi podem trobar individus com Manuel Fraga, antic ministre del règim franquista. Malgrat tot, la Constitució s’aprova per referèndum i l’Estat espanyol queda definit com “un estat de dret, basat en la Monarquia Constitucional”. Així, finalitza la Transició. L’estat espanyola, ja hauria de ser una democràcia.

La població celebra eufòrica el canvi, i la dreta, cofoia; s’acomoda en les seves noves poltrones de poder. Se’n fa ressò internacional, “La Transició ha estat un èxit, un model exemplar de triomf democràtic”.L’Espanya de Franco s’ha desfet de l’aspecte retrògrad del règim, fent-se una nova imatge, més moderna i presentable davant el món.

Desafiant aquesta conformitat generalitzada, existeixen encara persones que han mantingut viva l’oposició contra el franquisme durant el règim, hereus del sentiment antifeixista de la 2na República. La seva lluita, ja sigui la militància en clandestinitat o el recolzament des de l’exili, havia estat decisiva a l’hora d’enderrocar el règim, i ara, se senten enganyats amb la Transició.

Ho veuen molt clar, el canvi polític només ha suposat un canvi d’imatge, i la prescripció dels crims perpetrats pel franquisme .

Aquest sentiment es concentra amb molta força a llocs com a Euskal Herria. Allà, la organització armada ETA, basteix des de la seva aparició una lluita constant contra l’Estat Espanyol franquista.

Totes les il·lusions de canvi s’esfondren al veure que el derrocament del règim només ha significat una fal·làcia, i la repressió contra tots aquells amb un ideari d’esquerres segueix vigent.

La falsedat de la transició, l’exclusió d’organitzacions revolucionaries o independentistes de la legalitat, i per tant, la negativa del nou govern a acceptar les demandes d’aspiració nacional del poble basc,empeny ETA a continuar activa.

La decisió provoca un desprestigi important a l’imatge de l’organització, que passa de lluitar contra una dictadura feixista i autoritària a un enfrontament amb la “nova democràcia d’Europa”; els anys de conflicte, però, mostraran una cara molt diferent de l’estat espanyol. Les tortures, la guerra bruta, i el terrorisme d’estat practicat pels Grups Antiterroristes d’Alliberació (GAL) seran l’exponent d’aquesta faceta amagada del govern, per bé que la lluita d’ETA començarà també a degenerar amb atacs a objectius civils i la mort d’innocents.

Paral·lelament a la lluita armada, apareixen diverses organitzacions polítiques vinculades relativament a ETA, però amb una diferència fonamental: l’objectiu de fer-se un lloc al nou marc democràtic de l’estat i assolir les seves demandes a través d’aquest marc, renunciant a la violència. Totes aquestes organitzacions, acabaran englobades,en major o menor mesura, a Herri Batasuna; coalició que esdevindrà el partit referent de l’esquerra abertzale a partir dels 80, i més tard ho serà el nou partit Batasuna, fundat el 2001 per membres d’HB i Euskal Herritarok.

Des de el seu naixement HB serà acusada de ser el braç polític d’ETA, ja que no en condemnava la violència i alguns ex membres de la banda s’integren a la partit.

La persecució d’HB per part del govern espanyol arribà a extrems inimaginables.

El 20 de novembre de 1989, Josu Mugurza, parlamentari de la coalició era assassinat en un atemptat a Madrid; el 1993 una regidora d’HB a Urnieta, Gurutzu Iantzi, moria a les dependències de la Guardia Civil, fruit de les agressions patides durant un interrogatori. La persecució culminava el 1997, quan la Audiència Nacional ordenà la detenció dels 23 membres de la mesa nacional del partit. Finalment, Herri Batasuna, Euskal Herritarok i Batasuna quedaven dissoltes sota l’aplicació de la nova Llei de Partits, al 2003.

Això, significà una nova prova de la manca de qualitat democràtica de l’estat espanyol, que aquest cop vetava l’opinió d’una bona part dels seus ciutadans. Herri Batasuna, presentada sota diverses sigles a totes les convocatòries d’eleccions des de la seva creació, havia aconseguit més de 200.000 vots en el seus millors resultats, fins i tot aconseguí l’alcaldia a uns quants municipis. A partir de l’aplicació de la Llei de Partits, tots els votants d’HB van veure com se’ls negava el dret a tindre representació política.

Des de la seva il·legalització, Batasuna ha provat d’esquivar les barreres legals impulsant candidatures abertzales, malgrat tot, la majoria han estat considerades pels Tribunals com continuacions de Batasuna, i s’ha impedit la seva participació a les diferents eleccions celebrades.

Després d’uns anys d’estancament del conflicte a Euskal Herria, on ha predominat la reiteració d’ETA a seguir amb la seva lluita, i la negativa del govern a negociar amb la banda armada o retornar a l’esquerra abertzale la seva veu; el passat 10 de gener, l’organització armada declarava un “alto al foc” general, indefinit i verificable.

Els mèrits de la treva, però, són de l’esquerra abertzale, que mobilitzà amplies mesures de pressió cap a la banda, exigint “l’alto al foc”i impulsant així el que podria ser l’inici de la resolució democràtica del conflicte. Malgrat la previsible reacció negativa del govern i la dreta espanyola, que consideren la treva insuficient o, si més no, un engany tàctic; gran part de la societat basca va rebre amb els braços oberts la treva, considerant-la un senyal d’esperança per a Euskal Herria

D’altre banda, els abertzales també han estat treballant a nivell intern per poder retornar a les urnes. Ara farà un any, era presentat el document Zutik Euskal Herria, on s’anunciava que l’esquerra abertzale acceptava els principis Mitchell, comprometent-se a seguir un procés democràtic sense violència.

Dilluns passat, és presentava oficialment Sortu al palau Euskalduna de Bilbo, el nou partit impulsat per l’esquerra abertzale. Del basc “sorgir”, “néixer”, “crear”, Sortu és fruit d’una profunda reflexió de l’entorn abertzale, que ha decidit engegar un projecte polític sense precedents, reeixint de qualsevol tipus de violència. Així doncs, als estatuts del nou partit hi consta el clar rebuig a la violència d’ETA, complint amb els requisits de la Llei de Partits.

Les condicions que s’estan donant a Euskal Herria són excepcionals. La societat basca, farta d’anys de conflicte i morts, vol trencar amb la immobilitat del procés de pau. La pressió exercida sobre ETA ha sorgit efecte, però l’estat espanyol es manté impassible davant el moviment de les masses.

El procés de legalització de Sortu ha quedat congelat a instàncies del Ministeri d’Interior. Veuen la iniciativa com una nova continuació de Batasuna, la decisió recau ara a les mans del Tribunal Suprem. El poble basc ja ha començat a mobilitzar-se davant una situació tan denigrant, aquest dissabte 19 ha estat convocada una marxa per la legalització de Sortu.

Un cop més, l’estat espanyol ens il·lustra donant-nos una nova lliçó sobre democràcia, o almenys, sobre la inexistència d’aquesta; i potser en breu, podran tornar a sentir-se orgullosos de la seva Llei de Partits, il·legalitzant de nou la veu d’un poble. Mentrestant, i sota l’empar d’aquesta llei ,segueixen les tortures i la guerra bruta; els grupuscles feixistes continuen gaudint d’una sospitosa impunitat i via lliure per presentar-se a les eleccions.

És trist de dir, però situacions com aquesta expliquen l’existència d’ETA, malgrat la manca de sentit del seu tipus de lluita actualment, i impossibiliten qualsevol procés de pau. I això, és de ben segur l’objectiu del govern espanyol, conscient que una solució democràtica del conflicte dirigida pel poble basc només podria acabar d’una manera: l’alliberament nacional d’Euskal Herria. Fet que sembla incomodar a l’estat espanyol, doncs no dubten a ignorar els valors democràtics, si així ho poden impedir .

No ho dubteu: no hi vivim pas, en democràcia. I la nostre història més recent ens ho demostra.

Alexander

Torno de l’escola i just arriba la meva mare de comprar, l’ajudo a treure el menjar de les bosses i guardar-lo al armari de la cuina. En veure que ha comprat les meves galetes preferides, ja penso en l’endemà al matí per poder menjar-me’n i que me’n quedin per altres dies.

Ja ha arribat l’endemà i en menjo amb moderació, i quan arribo a la tarda de l’escola, veig que ja no en queda ni una. De seguida pregunto a la mare i ella respon, que n’ha agafat molt poques, i és en aquest moment en que ja sé qui ha estat. Vaig a l’habitació del meu germà i veig que se les ha acabat, i això que en quedaven moltíssimes. En preguntar-li per què no me n’ha deixat cap, ell em diu, que s’ha venjat, perquè em vaig acabar les seves.

A partir d’aquest dia, casa meva sembla una competició entre el meu germà i jo, arrasem tot l’armari de la cuina. Els pares ens han avisat, de que si s’acaben tan ràpid, no aniran a comprar-ne més, i per tant, ens quedarem sense les nostres estimades galetes. Amb aquest fet, m’he adonat de que les discussions entre germans, quasi sempre són per raons que, al cap d’uns dies, cap dels germans recorda el per què. I també, que ens costa molt compartir els que ens encanta.

Martí Cavaller

Aquest any acabem la ESO per tant, ens toca fer el viatge de fi de curs.

Fa uns mesos, els tutors de cada classe ens van fer escollir entre varies destinacions, algun dels professors ens van dir que ells no votarien Itàlia perquè altres anys va ser un rollo i sortia bastant car i que, per exemple Canàries, que era una de les destinacions donades, sortia molt més bé de preu que algun altre viatge.

Nosaltres, els alumnes ja ens vam decidir per aquella destinació, el dia de les votacions va guanyar Canàries, i a les altres classes també.

Passaven els dies i no ens donaven notícies ni de preus, ni de vols, ni del lloc on aniríem, ni què faríem, tots estàvem una mica revolucionats perquè no sabíem res.

Divendres passat ens van donar un paper que deia exactament: ‘’En aquest moment els podem avançar que la destinació del viatge és Tenerife i que les despeses oscil·laran al voltant de 550 euros’’

I em vaig quedar pensant 550 euros? Per anar a Tenerife? I a més a més no són 550 euros justos sinó que, a part, has de portar diners pels sopars de cada dia, el que compres per allà. Tot això ja va pujant..

Cert que Tenerife és car, però tant com perquè valgui el mateix preu que si viatgéssim a Itàlia?

Si ara pogués tornar enrere i decidir si anar o no al viatge, la veritat és que m’ho pensaria.

Laura Masiques

L’altre dia van estrenar la sèrie Polseres Vermelles i ja només amb el primer capítol em van fer emocionar. Fins ara n’he vist tres capítols i l’últim va aconseguir que plorés una mica i tot, ja m’he ficat massa a la pell dels personatges.

Jo portava molt de temps sense seguir cap sèrie de televisió. A la nit només em miro el Polònia, Crackòvia, l’APM i el Zona Zàping si baixo a sopar a l’hora que els fan i gairebé mai em quedo a mirar un programa gaire estona abans d’anar a dormir. Ara però, me n’alegro molt d’haver començat a mirar aquesta. Ja no me’n recordava de la sensació d’intriga que et deixen les sèries al final de cada capítol i les ganes que tens de veure el següent quan et passen l’avenç del que passarà. A part d’això, he descobert una nova sensació que no havia tingut mai; la d’esperar que arribin els dilluns. La sèrie s’ha convertit en un bon final del dia que fa que el dilluns tingui alguna cosa bona, almenys.
Us recomano a tots que us la mireu.

Júlia

L’any passat me’n vaig anar de colònies amb un amic, amb la meva germana i amb una amiga seva.

Quan vam arribar-hi, estàvem molt emocionats, però al dia següent l’amiga de la meva germana es va trobar malament i va haver de marxar. Quan va marxar nosaltres vam fer molts amics i ens ho passàvem molt bé, tant bé que no volíem tornar. Però l’últim dia ens vam dir que hauríem de reunir-nos tots junts algun dia. I així va ser.

El dia que ens vam reunir tots els de les colònies, a una de les noies se li va acudir que l’estiu següent hi tornaríem a anar, però sense parar de reunir-nos. Des d’aquell dia estic esperant que sigui l’estiu per tornar a anar-me’n de colònies amb ells.

Àlex

Una de les meves ciutats preferides és Londres. Casi cada any, des de petita, hi anem i sempre que hi hem anat ens ha sorprès i ens ha agradat encara més.

Fa uns mesos, jo i una amiga meva, la Marta Jareño, vam estar parlant de que volíem viatjar juntes i ens entusiasmava més la idea de si era a Londres. A més la Marta mai ha sortit d’Espanya i li encanta parlar anglès.

Així doncs, li vam comentar als nostres pares de si podíem viatjar juntes a Londres, ells van fer com que s’ho pensarien però que tampoc ens féssim moltes il·lusions que el viatge costa diners.

La Marta i jo vam deixar passar el temps perquè els nostres pares es decidissin i parlessin entre ells, fins que va arribar el dia 6 de gener, just quan em vaig aixecar, el primer regal que em van donar va ser un vol d’avió a Londres amb la Marta el dia després del meu aniversari, em va alegrar el dia, no m’ho esperava per res del món!

Ja estem organitzant el viatge: on anirem, què farem i què comprarem.
Estic esperant aquest viatge amb ànsies!

Alba

El curs passat quan vaig començar quart per primera vegada, encara estava pensant amb les vacances d’estiu que havia passat. Van ser unes vacances bastant divertides, per tant les hores de classe em passava recordant els bons moments que havien passat. Per no estar atent els primers dies de classe, vaig anar suspenent els primers exàmens del curs i aleshores em vaig començar a despenjar i a pensar que aquest curs ja no me’l podria treure i que per tant hauria de repetir. Mentre el curs anava passant, jo anava faltant cada cop a més classes fins al punt que encara que anés a un examen i hagués estudiat, suspenia ja que havia faltat a moltes classes. Aquest hàbit que vaig agafar de fer campana, se’m va fer com una rutina que va durar tot el curs i per tant no me’l vaig poder treure. Quan em van donar les notes i vaig veure que havia repetit no em va importar gaire ja que feia temps que ja ho savia, i pensava que per tornar a fer un altre any igual no em passaria res.

Al començar el segon curs, vaig començar-lo més o menys com l’any passat ja que les vacances d’aquest any encara havien estat millors i hi havia més moments per recordar. A mesura que anava passant l’any, m’anava adonant de la gran cagada que havia fet l’any passat, ja que veia a amics meus que ja s’havien tret la ESO i estaven fent coses que a mi també m’agradaria fer, però que no podia ja que estava fent quart d’ESO. A partir d’aquell moment em vaig adonar que no podia tornar a llençar un altre curs com el de l’any passat ja que no volia fer el mateix per tercera vegada. A la que em vaig ficar les piles, em vaig adonar que no era tan difícil com pensava i per això encara em donava mes ràbia haver suspès l’any passat. Tot i així ara mateix, em continua costant ja que soc una persona molt vaga i em costa molt ficar-m’hi.

Marc Abella

Fa un parell de mesos, el telenotícies de la BBC ens informava sobre un augment en el preu de la matrícula universitària.

L’actual ministre de la Gran Bretanya Nick Clegg, abans de les eleccions va prometre als ciutadans que no pujaria els preus de les matrícules universitàries; per tant, molts estudiants el van votar.

Ara que ja té el poder, el govern gairebé ha triplicat el preu dels estudis superiors a unes 9.000 lliures (més de 10.710€) perquè segons ells no disposen de diners. Com a conseqüència, els estudiants van fer una revolta, manifestant-se pel centre de Londres i enfrontant-se amb els policies.
A més a més, el príncep de Gal·les i la seva dona passaven per allà amb el seu cotxe i els van tirar una pedra i va trencar un vidre.

Alguns mitjans de comunicació van interpretar-ho com un fet greu per part dels estudiants furiosos, ja que sis policies havien estat ferits, van destruir mobiliari urbà i van faltar el respecte als prínceps. Però jo em pregunto, per què no es lamenten pels estudiants de classe mitja/baixa que no es podran pagar els estudis? Retrocedirem en el temps, on només els rics podien estudiar?

Per finalitzar vull dir dues coses: La primera, trobo que les autoritats van actuat de manera incoherent amb la seva promesa que havia creat esperança en els joves i ara els han decebut i frustrat.

La segona, penso que els periodistes van explicar els fets de manera que nosaltres veiem als estudiants enfurismats com a “dolents”, mentre que el ministre Nick Clegg, que ha sigut el principal culpable, no l’han desqualificat al mateix nivell.

Nina Roglán

Sona el despertador, obro els ulls i paro l’aparell. Miro l’hora que marca el mòbil i són les 7:00 h del matí. La veritat és que m’entren moltes ganes de quedar-me al llit descansant. Però així és la rutina.

El dia que més em costa llevar-me és el dissabte perquè ho he de fer a les 7:00 h del matí per agafar l’autobús a les 8:15 h i marxar cap a Barcelona. “Si faig això, és perquè ho he triat”, em dic moltes vegades. Hi ha gent que entre setmana fa els extraescolars i es cansa molt durant la setmana. Jo a l’institut ja em canso molt i, per això, quan arriba el dissabte i em llevo tan aviat per anar a ballar, em costa moltíssim. Però si ho faig, és perquè m’agrada molt.

Tot el que t’agrada costa un esforç, sigui més petit o més gran.

Laura