LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El cop que he viatjat més lluny de Catalunya ha sigut aquest estiu, vaig anar a Grècia. Les vacances consistien en agafar un vaixell a Atenes i fer un creuer pel mar Adriàtic durant 7 dies, cada un d’aquests en un lloc diferent. Vam passar per Santorini, Mykonos, Rodes, Creta, Corfú, Duvrovnik(Croàcia) i Venècia (Itàlia). Els vàrem visitar en aquest ordre.

Veure tots aquests llocs em va agradar bastant, però el gran record que guardo del viatge és la gent que hi vaig conèixer. La primera nit, vaig sortir a veure si feia algun amic i vaig coincidir amb uns mallorquins. Però cada nit érem més joves els que ens ajuntàvem, hi havia madrilenys, andalusos, catalans, i fins i tot del País Basc. Entre tots vam crear un ambient immillorable on era molt fàcil relacionar-nos. Cada nit hi havia festa i suposo que és per això que vam encaixar tan bé.

Recordo perfectament que la setmana que vam triar amb els pares per marxar, era la setmana de la copa del món de futbol i estava ple “d’espanyolitos” animant el seu equip, cosa que no em significava cap problema, però mai havia vist tantes banderes i samarretes d’Espanya juntes. Realment em va impactar, perquè mai m’he sentit espanyol.

Pol

En despertar-me, he sentit com les gotes de la pluja xocaven contra les teules de sota la finestra de la meva habitació. En aquell moment m’han entrat ganes de continuar dormit. M’encanta sentir com plou des del llit; és una sensació molt relaxant.

M’agrada que plogui; però només els dies que em puc quedar a casa, estirada el llit, llegint, mirant la televisió o mirant una pel·lícula amb les persones que estimo. Si he de sortir al carrer per anar a l’escola o a qualsevol altre lloc, preferiria que no plogués, ja que després, acabo mullada i tinc més fred del que acostumo a tenir normalment. No m’agrada gens la humitat que acompanya sempre a la pluja, em fa tenir una sensació de fred, son, malestar i ganes d’estar a casa tapada amb una manta i estirada el sofà.

Avui és diumenge, un dia d’aquests que plou i em puc quedar a casa amb la meva manta verda, tapada fins el coll. Espero que demà ja no plogui i faci un dia realment bonic.

Marta

Aquesta nit, no ha sigut una de les millors de la meva vida ja que el mal de coll m’ha provocat que m’aixequés diverses vegades. Quant m’he aixecat per últim cop, ja eren les 11 del matí i he decidit no tornar al llit. He despertat a un amic que s’havia quedat a dormir i ens hem posat a mirar la tele. Al cap d’una estona ell ha marxat i m’ha deixat sol i avorrit, fins que he pensat en trucar un altre amic per fer alguna cosa durant el matí. Quan l’he trucat m’ha dit que no tenia ganes de fer res però que més tard aniria al gimnàs. Aleshores, m’he connectat al ordinador i un amic m’ha dit d’anar a donar una volta.

He agafat la meva gossa i l’he anat a buscar a casa. Ens hem ficat per un camí de sorra que no tenia sortida i hem hagut de recular. Quan estàvem apunt de sortir del carrer ens hem distret amb un cotxe i al no mirar al terra el meu amic ha trepitjat una merda acabada de fer. Se li ha quedat tota la bamba i part del pantaló embrutada i hem hagut d’anar a casa seva a que es canvies. Quan ha acabat, ens hem tornat a ficar per un altre camí de sorra ja que no passen cotxes i puc deixar a la gossa deslligada. Estàvem caminant pel camí i, de sobte, el meu amic s’ha quedat tot sorprès i m’ha cridat: – Marc mira!- En girar-me, m’he quedat parat perquè he vist un ase plantat allà davant i mirant-nos sense moure els ulls ni el cap. En passar per el seu costat ens ha continuat mirant però no ens ha fet res. Hem continuat pujant, i en un moment ja estàvem a dalt de tot. El camí que continuava estava asfaltat i per tant passaven cotxes i ens hem decantat per tornar a baixar però ara per l’altre costat de la muntanya. Cada cop que baixàvem més ell m’anava dient que per aquest camí s’anava a un altre lloc, però jo li negava tota l’estona encara que sabia que ell tenia raó. Tenia ganes de portar-li una mica la contrària. Efectivament, tenia ell raó ja que hem anat a parar a una urbanització bastant apartada d’on vivim nosaltres.

Ha donat la casualitat que el seu pare vivia per allà el costat i l’hem anat a saludar. M’ha ensenyat la casa i amb un parell de minuts hem marxat perquè tenia a la meva gossa lligada a un pal i no la podíem entrar a casa. Hem continuat baixant fins arribar a casa seva on ell ha entrat cap a dins i jo he anat cap a la meva.

Marc

Hi ha molta gent que no té una vida massa divertida o bàsicament no té vida pròpia, és per aquest motiu que li agrada posar-se a la dels altres fins al punt de ferir els sentiments d’aquesta persona. Saps, a mi m’ho estan fent i us puc jurar que no fa molta gràcia però, encara en fa menys quan ja apart de tafanejar la teva vida la comencen a inventar i a explicar-la per pura diversió o per tenir un tema de conversació amb altra gent que ni tan sols em coneixen, és llavors quan comencen els problemes.

Penso que el dret a ser xafarders el té tothom ja que naixem amb aquest instint, però si ho fas, fes-ho sense que se n’adonin i a ser possible sense mentir perquè, per començar, ningú t’ha demanat la teva opinió. A més, la típica frase de “no facis als altres el que no t’agradaria que et fessin a tu” crec que la clava molt, degut a que si jo els fes el que fan amb mi, segurament tampoc els agradaria jo els hi fes a elles segurament tampoc els hi agradaria.

Amb tot això vull dir que els que actuen així tenen vides avorrides, amargades i buides d’emocions. Són persones sense sentiments, cruels i fredes; persones que no pensen en el mal que poden causar, només en mirar-se al mirall per dir-se què guapos són, i criticar els altres per no ser com ells. M’agradaria, però, que deixessin de contemplar-se per poder observar el dolor que causen als que els envolten, i que deixessin de menystenir els altres per no ser com ells perquè, encara que no ho saben, ells són iguals que els altres.

Ariadna Gelambí

Potser no és el millor gos del món, però me’l estimo molt. Té defectes, però si no en tingués no seria el meu gos. S’espanta de la gent i dels gossos, però amb molta paciència s’acabarà acostumant. Ens estima molt, i si ens veu es posa content, però si ens n’anem ens mira amb cara de pena. A l’hora de sortir, ens ho demana i quan veu que agafem la corretja es posa content. Quan estem tots junts al menjador, ens busca i seu al nostre costat. Quan la meva mare s’aixeca, es posa content i li demana, ja que és la que li dóna més coses. Li encanta que el pentinem i que juguem amb ell. Quan baixa al pàrquing i entra al cotxe, sap que anem a la platja. El deixem que corri per la sorra, si li tirem una pilota perquè la vagi a buscar, s’espanta.

Tothom diu que ha tingut molta sort de trobar-nos. Ja que durant els dos anys que té no havia sortit d’una gàbia, no sabia què eren unes escales, solament tenia contacte amb un humà, i aquell el tractava malament i el cridava. I, fins ara, no havia sabut mai què era una família que l’estimés i que es preocupés d’ell.

Últimament m’he adonat que vivim en una societat que s’aprofita bastant dels demés, i no només em refereixo a simples enganyifes quotidianes, sinó que hi ha persones que utilitzen fins i tot l’Internet per tal d’estafar veritablement les persones més innocents.

Un dia, tot fullejant el llibre d’informàtica, em vaig assabentar que programes com Telnet, que serveixen per connectar-se i treballar amb altres ordinadors remotament, són substituïts per programes que xifren les dades transmeses (dades bancàries, contrasenyes, etc.). Els afectats solen ser gent sense experiència en el món informàtic que, per exemple, poden haver obert un nou compte bancari, i al moment de sol·licitar les seves contrasenyes són estafats fàcilment.

Els programes com SSH, SFTP o HTTPS són els encarregats d’obtenir dades de les persones per tal de prendre’ls tots els diners, o en general beneficis, en qüestió de segons. Aquests programes fan servir mètodes com el fishing “pesca” per tal d’obtenir dades de forma fraudulenta, el pharming “descaminament” amb la intenció de canviar l’adreça IP d’un servidor per una altra, o també el spoofing “falsejament d’identitat” que suplanta la identitat d’algú per fer-ne un ús maliciós.

Aquests són alguns dels atacs de la xarxa que provoquen la pèrdua d’estalvis de moltes persones innocents, les quals sol·liciten les seves dades a aquests programes sense saber que estan sent víctimes d’aquests.

Crec que això s’hauria d’aturar d’alguna manera, perquè encara que hi hagin diferents mètodes per assegurar-se que ningú entri al nostre ordinador, hi ha persones (normalment la gent gran) que necessiten ajuda d’altres per tal d’evitar-ne el seu abús.

Sabent això, no et deixis enredar!

Xavier Cañellas Mestres

M’agradaria dedicar el meu sisè escrit a una persona molt especial, que ens va deixar fa tres setmanes.

El Robert era simpàtic i alegre, bromista amb tothom i amb les idees molt clares. Això sí, una mica cridaner.

Era un tipus especial. Molt especial. L’apassionava veure pel·lícules, s’hi podia passar hores i mai es cansava. També estimava els esports; jugava a tennis cada setmana i havia practicat karate durant molts anys. Una altra cosa que el tornava boig era fer col·leccions: xapes de cava, cromos, segells, postals antigues…

En Robert era l’home de les mil feines; des d’una parada als Encants a una botiga d’antiguitats. L’apassionava treballar i parlar amb els seus clients. “Sac samarretes” va ser l’últim lloc on va treballar. Una petita botiga al barri de Gràcia, on va estar durant molt de temps i on s’hi va deixar la pell.

Era una persona molt oberta. Coneixia moltíssima gent però el seu grup d’amics era molt reduït. Si volies entrar en el seu cercle d’amics, havies d’esperar que marxés un d’ells, perquè deia que el seu ja estava complert i no necessitava ningú més. I així era. Podia comptar les seves amistats amb els dits de la mà. Sabia amb qui podia confiar i amb qui no. Tothom se l’estimava.

El Robert va estar lluitant durant dos anys i mig contra una malaltia molt dura. Fins que el seu cos va dir prou. Però ell mai es va rendir. Va ser molt fort. I mai va perdre l’esperança.

El Robert era una persona d’aquelles que mai s’obliden. Sempre tenia una broma amagada o una lliçó per ensenyar-te. Cada dia al seu costat aprenies coses noves.

Ell era la meva enciclopèdia. Podies parlar-li de qualsevol cosa perquè sabia de tot. Li encantava parlar de futbol i a mi també. S’estimava el Barça igual que jo. El Robert, ha sigut probablement una de les persones més sàvies que hagi conegut mai. Ha sigut la persona més feliç d’haver nascut.

Robert mai t’oblidarem.

Anna

El meu pare és uròleg i forma part d’un equip de trasplantament de ronyons. De vegades m’explica què emocionant és veure com el ronyó d’una persona que ha mort torna a viure en el cos d’un pacient que el necessita. Diu que només per veure la cara de felicitat que tenen el pacient i la seva família quan ha estat trasplantat val la pena fer aquesta feina, que és a qualsevol hora i dia de l’any. El pacient que ha estat trasplantat ja no li cal estar connectat moltes hores a la setmana a una màquina, que fa la feina dels seus ronyons, per poder viure.

El meu pare m’explica que no sempre les famílies accepten la donació d’òrgans d’un familiar que ha mort. Això jo no ho puc entendre. És molt trist morir-se o que es mori algú important per tu. Però un cop morts els nostres òrgans no serveixen per a res, a no ser que els donem a algú que els necessiti. La mort d’algú pot ajudar d’alguna manera a altres persones a viure.
Tots hauríem de ser donants d’òrgans.

Ariadna Colom Monés

Un any més es celebra el dia dels enamorats, un dia normal i corrent on les parelles que segons diuen “s’estimen o s’aprecien”, es fan un regal com a mostra de l’afecte l’un cap a l’altre.
Cadascú té la seva opinió respecte aquest dia. Uns pensen que és un dia més on les empreses, botigues, grans magatzems etc.., s’aprofiten del 14 de febrer per fer més caixa, és a dir, un dia més pel consumidor. En la meva opinió, aquesta és la realitat.

D’altra banda hi ha aquella gent que tot ho celebra, ja sigui Sant Valentí o l’aniversari mensual d’una parella. Jo no en tinc res en contra, al contrari, si de veritat estigués en la seva situació qui sap si actuaria de la mateixa manera, segurament sí. Però de totes maneres, per molt que Sant Valentí diguin que és el dia dels enamorats, l’amor no es demostra en un dia sinó diàriament, estant al costat d’aquella persona en els moments bons i dolents.

I per últim hi ha la gent que el celebra però sense regals materials, com per exemple, passant el dia sencer amb aquella persona, anar algun lloc amb un paisatge bonic per contemplar o milers de coses que es poden fer sense diners. El que de veritat val, es seguir al costat de qui estimes un dia més.

Andrea