LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

 M’agradaria dedicar aquest escrit, a la “fabulosa” feina que està realitzant últimament la conselleria d’ensenyament catalana.

Va, home va! Ara que ens tenien a tots mentalitzats que al llarg del curs tindríem una setmana de festa, presentada com: “La Setmana Blanca”, toca un altre canvi. CIU, que com tots els partits que entren al poder després d’haver estat a la oposició, vol fer un canvi al merder que ha provocat l’anterior líder polític. L’any vinent canviarà aquesta setmana de festa, per cinc dies de lliure elecció que tindrà a disposició cada centre.

Des del meu punt de vista, ja no calia tornar-ho a tocar, però no, s’havia de fer. Penso que molts estudiants, en el fons preferíem tenir aquesta setmana de festa a mitjans de curs. No perquè l’estiu se’ns fes llarg, sinó que el segon trimestre escolar es fa pesat i feixuc, i una pausa per a donar descans a la gent, pot donar bons resultats, inclús en el rendiment. Tot i així, segur que encara s’hagués pogut fer millor. Però el que segur que no resoldrà els problemes de les famílies, ni dels alumnes es aquest darrer invent que posarà en marxa la Generalitat pel pròxim curs.

Àlex

 Amics com els colors, de totes formes i de tot tipus: els plastidecors, els amics de l’escola, els que segueixen amb tu fins que passes a l’institut, alguns aquí es separen, passes a la universitat i altres tornen a separar-se. Els “alpí”, aquests amiguets que vénen i van, s’esborren i al temps tornen a pintar les nostres vides, que sempre deixen la seva marca encara que els intentis esborrar molt fort. Els fosforets, els col.legues de festa amb els que surts sempre a donar el cant, a aquestes borratxeres, aquestes nits llargues de vegades interminables, amb la confiança de saber que sou amics, per subratllar una estona en concret. Els de moda, com aquests bolígrafs de colors pastís amb purpurina, aquells que apareixen i estan un temps, no duren, però deixen la seva petita marca … aquesta etapa que recordes juntament amb els amics “alpí” mentre preneu unes birres.Y com no, els permanents, estan sempre i mai se’n van, encara que tinguis oblidada la llibreta on vas escriure fa mil anys, quan l’obres la tinta no s’ha corregut, segueix aquí, tal com la vas deixar … esperant que tornis a escriure o llegir allò que necesitaves.Tan importants i necessaris, omplen la nostra vida i ens fan com som, ens omplen de records, problemes, rialles, un munt de llàgrimes i moltes abraçades… Els amics, que de vegades ens fallen, ens desil·lusionen, i altres ens sorprenen i ens omplen d’un sentiment difícil de descriure… a tots ells que els devem mil gràcies.

(Per fer aquest escrit, m’he insiprat en un anunci de la marca Coca-Cola, que he vist per un vídeo en Internet.)

David De Paz

 Ja fa uns quants dies que penso en què podria escriure al bloc, però per més que li doni voltes no se m’acut res. En realitat tinc molts temes i qüestions que m’envolten dels quals podria escriure però cap té pes suficient.

Podria parlar de l’infern de la setmana passada, tota plena d’exàmens, que desprès d’estar dies i dies estudiant no em va servir de res ja que un d’ells no em va anar gens bé. També podria parlar de carnestoltes o del que he fet de moment en la setmana blanca. Però com ja he dit abans no tenen pes suficient.

Després de pensar la Kim m’ha dit que escrivís sobre el que faré els pròxims dies. Demà marxo a Madrid, i tinc moltes ganes perquè els meus pares tenen uns amics allà, no els veig des de l’estiu i els trobo a faltar. Aniré al Prado, al palau d’Aranjuez i no sé a on més (les visites les organitzen els grans). També aniré a Fuencarral. És un carrer on hi ha un mercat de tot tipus de coses menys menjar. M’agrada molt perquè hi ha tot tipus de gent, hippies, punks, gotics, “pijos”, skaters, etc. És un lloc curiós perquè en un costat del carrer estan totes les botigues de marca i a l’altre està el mercat. També aniré als típics bars de tapes i espero que a donar una volta pel centre.

Al final he trobat un tema sobre el que escriure i tot i que no ha donat molt de si. Espero que us hagi agradat.

Andrea.

“Un padre reconoce haber matado a sus mellizas en Italia.”
Impacta, oi? Normal…Com un pare pot arribar a fer això? Matar les seves pròpies filles per simple avorriment, en quina societat vivim avui en dia? Jo estic indignada amb aquests casos.

La última notícia sobre el tema és una frase més impactant inclús que la primera: “No verás más a las niñas. No han sufrido, descansan en paz en un lugar seguro.” Que no han sofert? Això s’ho creurà ell, com us quedaríeu si fóssiu vosaltres la mare? Només pensar-hi…

En fi, vivim en una societat on el tema que més surt a les notícies del dia a dia és el d’assassinats, i el cas és que, per què? Per què devia matar un pare a les seves dos filles? Per què només hi ha assassinats en aquesta vida? Tanta ràbia ens tenim els humans entre nosaltres? No som capaços d’aguantar-nos-la i no pagar-ho contra els altres?

A l’aire deixo aquestes preguntes, perquè tots reflexionem ja d’una vegada i perquè la ràbia no ens cegui i no ens faci fer actes com aquests. Sé que només som uns adolescents però qui sap? Potser que més d’un ja tingués plans…

Judit

 Portava moltes setmanes esperant aquest dies. Avui és dissabte, però no és un cap de setmana normal. Tenim tota una setmana per davant, per fer les coses que més ens agradin. Cosa que s’agraeix desprès de la setmana tant dura d’exàmens que hem passat, per mi un de les més dures del que portem de curs.

Alguns aniran a esquiar, uns altres aniran de viatge i una altres es quedaran a casa, però quedaran amb els amics, veuran una pel.lícula al cinema… La qüestió és passar-s’ho bé, distreure’s i esvair-se de la rutina. Jo, per exemple, me’n vaig a Roma. Viatjar és una de les coses que més ens agrada fer amb la meva família i sempre que tenim l’oportunitat fem una escapada. Ja sigui amb amics, sols…

Ja tenim els deures fets i tot preparat: les maletes, els DNI, els bitllets… i és que demà marxem a les 4 de la matinada! La veritat que em fa una miqueta de mandra pensar que m’he d’aixecar a aquella hora, però sé que quan soni el despertador no dubtaré ni un segon en vestir-me corrent, agafar les maletes i posar-me dins el cotxe. I és que en tinc moltes ganes!!
Que passeu tots una bona setmana blanca!!

Judith Maltas

¡Por fin! ¡Aleluya! Se terminó la semana más estresante de mi vida. Mañana es viernes y se celebra Carnaval y después ¡Semana Blanca!. Buff… Pensaba que explotaría. Entre los exámenes, los deberes y el disfraz para Carnaval no tenía nada de tiempo. Que si estudia, que si repasa, que si prepárate esto, que si haz lo otro… Además tenía que escribir. Y claro que me gusta, pero… Escribir algo decente cuesta. Qué frustración. Si pudiera parar el tiempo, sería la persona más feliz de este mundo.

He estado toda la semana estudiando para los exámenes que he hecho hoy. La cabeza me daba vueltas. Solo descansé el martes porque tenía que prepararme el disfraz. Ayer ya estaba harta de todo y solamente tenía ganas de hacer el vago, pero no podía porque tenía que repasar, repasar y volver a repasar. Ahora mismo me encuentro como en una nube. No soportaba llevar la carga de dos exámenes difíciles toda la semana. Justo al hacerlos, sentía que una inmensa paz me invadía por dentro. Y no exagero. En fin… Menos mal que tenemos una semana de fiesta para desconectar y disfrutar del tiempo libre. Yo, al menos, la pienso aprovechar.

Arantxa.

Ja queda poc perquè arribi setmana blanca. Una setmana que estrenem aquest mateix any, però que possiblement sigui la primera i l’última vegada que la fem. Però la meva intenció no és parlar d’això.
Fa uns dies, mentre feia els deures, em vaig posar a mirar l’agenda: quant de temps portem de curs, quant queda, quant és setmana santa, els ponts i festes que hi ha, etc. I em vaig adonar de que portàvem sis setmanes de cole deprés de les vacances de nadal. I a mí m’havien semblat unes tres setmanes.

Segurament sóc jo, però tinc la sensació de que fa res era nadal, i en realitat queden només dos dies per setmana blanca. Han passat ja unes vuit setmanes des de nadal, però jo recordo les vacances de nadal com si fóssin ahir. I és que aquestes vuit setmanes m’han passat molt ràpides.

Diuen que quan et passa el temps ràpid és perquè t’ho estàs passant bé, i que si et passa el temps lent és perquè t’ho estàs passant malament. La veritat és que tampoc m’ho he passat tan bé, però igualment m’ha passat el temps volant. I tot i que no sé per què tinc aquesta sensació, prefereixo que el temps em passi ràpid i no lent.

Així doncs, espero que em segueixi passant el temps ràpid fins que arribi final de curs, però sense deixar de gaudir dels bons moments.

David

Aquest divendres 25 és l’última festa de Batxillerats que faran a SHE, ja que aquest mateix dissabte tanquen. He passat uns dies pensant si vull anar-hi o no, finalment he decidit que sí.

Hi ha raons que em feien no anar-hi. La primera és la música, i la segona és el preu. Trobo que pagar quinze euros per sis hores que dura la festa (de les dotze de la nit a les sis del matí) és massa, però sempre hi ha esperances de que valgui la pena haver-me gastat els diners.

Una de les raons que em va impulsar a anar-hi és que és l’última que faran i és l’única oportunitat d’anar-hi que tinc. Una altra és que em ve de gust anar de festa, tot i que no m’agrada gens la música house que posen allà. L’última cosa, i més important, és perquè hi van totes les meves amigues. Per a mi, passar hores amb elles és el mes valuós del mon. El temps al seu costat ‘vale oro’ i no el canvio per res.

Mercè

Per fi! Ja només queda una setmana abans de la Setmana Blanca. Des que vam començar el segon trimestre estic esperant que arribi. Tinc moltes ganes de poder tenir una setmana lliure d’estrès, sense obligacions.

Abans de que arribi aquesta setmana de vacances, n’ha de passar una altra. Serà una setmana dura, estressant. Haig d’estudiar per tres exàmens i no sé d’on trauré el temps. Només espero que passi ràpida i que no me’n hagi adonat i ja sigui divendres.

Un cop hagi passat aquesta setmana, ja podré gaudir de les vacances. Serà una setmana per relaxar-me i despreocupar-me de tot. Amb una mica de sort, pujaré a esquiar uns quants dies. La resta, els passaré per aquí a Cabrils. Espero gaudir d’aquestes vacances al màxim!

Laura

Ja fa bastants mesos que es parla de la famosa “Ley Sinde”, la llei que pretén acabar amb les webs de descàrregues il·legals. Però el que en realitat, es vol evitar, és que hi hagi pàgines web que guanyin diners penjant a la xarxa còpies pirata de pel·lícules, sèries de televisió, cançons o altres tipus d’arxius i no que els internautes no paguin per aquests arxius, cosa que de fet, -encara que pràcticament inevitable- també és un problema.

Jo comprenc que vulguin aturar-ho, però, personalment, no ho aprovo: és veritat que rodar una pel·lícula o gravar un disc val molts diners, i si no se’n venguessin còpies, ningú ho faria. Però la realitat és que els DVDs i els CDs no són l’única font d’ingressos, també hi ha les projeccions al cinema i els concerts, que suposen, si no la majoria, almenys una gran part dels beneficis que s’obtenen. I per si encara faltessin diners, sempre hi haurà algú que preferira comprar el disc a descarregar-lo d’Internet, per tant, continua sent un negoci rentable.

Respecte al problema de que hi hagi gent que guanyi diners aprofitant esforç aliè, lamentablement s’hi pot fer poc sense “tallar el rollo” als internautes, que no és la intenció, a part de que provocaria moltes queixes i protestes.

Així que aquest és el dilema: tancar totes les webs de descarregues il·legals, amb el qual tots els usuaris d’Internet estarien descontents; o no fer-ho i permetre que segueixi havent gent que guanyi diners aprofitant-se dels altres.

Cristian