LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Quan anava a primària mai havia suspès un examen. Quan vaig arribar a l’institut em vaig pensar que seria tan fàcil com al cole, però no va ser així. Tot i que era mes difícil, jo seguia amb els mateixos pensaments que abans, per la qual cosa no estudiava ni feia els deures.

Quan vaig acabar primer d’ESO vaig suspendre tres assignatures, però les vaig recuperar totes. Tot i que sabia que no podia seguir així perquè tard o d’hora acabaria repetint curs, no em vaig convèncer a mi mateixa d’estudiar i fer el que tocava. Vaig anar aprovant els cursos ‘pels pèls’, o això em posaven els professors sempre a les notes, i suposo que en aprovar vaig pensar que si seguia així passaria de curs. A més a més, em deien que el meu comportament a classe no era el correcte i que suspenia molt per l’actitud.

Ara, que en principi em queda aquest últim curs per acabar, m’arrepenteixo de no haver aprovat des del principi, de no estudiar quan ho hauria d’haver fet, de no fer els deures per mandra i de sortir de festa quan hauria d’estar llegint llibres. Tot i que a quart m’he esforçat més del que ho havia fet els altres anys, veig difícil passar de curs, però jo seguiré intentant-ho.
El que vull dir amb tot això es que tot i pensar que ja està tot perdut, l’esperança no ho està. Tot és esforçar-se.

Mercè

Primera part: abans de tancar.

Aquests últims dies s’haurà pogut sentir molts cops la frase “com que tanca!?”, ja que la setmana que bé la discoteca SHE, de Vilassar de Mar, obrirà les seves portes per últim cop. Tot i que segurament es traslladi a un altra zona canviant-li el nom, el següent dissabte es celebrarà una festa batxillerats per acomiadar la “disco” amb grans convidats com el DJ Abel Almena i entre d’altres.

Segona part: després de tancar.

L’última festa del SHE va estar molt bé, quan va acabar, em va saber greu pensar que aquell lloc s’havia acabat i no podríem tornar-hi mai més els caps de setmana. Al final de la nit van deixar anar uns quants globus i van posar les cançons que més agraden a la gent. En sortir del local vaig fer-me una foto on es veiés bé la discoteca i així guardar un record que mai oblidaré.

Tercera part: en espera a la nova discoteca.

Bastants dies després del tancament del SHE ja s’ha pogut confirmar l’obertura d’una nova discoteca a Mataró que, segons es diu, seguirà l’estructura de la clausurada recentment. El nom també tindrà tres lletres i el logotip serà semblant a l’anterior, SIX és com es dirà. La mala sort és que serà una lloc per gent de més de 18 anys tot i que s’espera que de tant en tant es facin festes especials per gent de més de 16, i així espero que sigui!

Marc

Te mereces reír, te mereces disfrutar, te mereces jugar, te mereces ser feliz, te mereces vivir alegre, te mereces todo lo bueno que te pueda pasar…

Cuántas veces me habrán dicho eso mis padres, por lo menos cada vez que he pasado una mala época y cualquiera sabe que en la vida, no son pocas. A veces hay gente que me pregunta: ¿Por qué estás siempre tan feliz? Nunca les he sabido responder, ni creo que sabré hacerlo, pero luego pienso y de lo que si estoy seguro es de que algún factor me hace feliz y probablemente, por no decir seguro, son las personas que me quieren de verdad y aunque parezca mentira si todo te va mal y tienes a tu al lado a esas personas, tienes más que suficiente.

Yo personalmente si un día, por lo que sea estoy mal, lo que hago, es no dejar tiempo para comerme la cabeza y de momento hablar con alguna de esas personas, que suelen ser mi familia y al momento me siento mucho mejor. Entonces cuando me preguntan sobre esa sensación de felicidad, no la puedo describir ni explicar simplemente la vivo y doy gracias a quienes me hacen vivirla.

Jesús

Tot comença amb els altibaixos diaris de cadascú: tonteries momentànies, atacs d’ira o qualsevol coseta que fa canviar el nostre estat d’ànim cada dos per tres. Però quan la cosa empitjora, encara que sigui per un motiu insignificant, et pot fer canviar la teva visió de la vida, del moment o del teu tarannà en un sol segon. Aquella angoixa, tristesa, preocupació, esperança, fúria, ganes de tirar-ho tot per la borda i desaparèixer eternament… Ganes de voler reflexionar sobre tot, quan en realitat no ho fas, simplement trobes causants i solucions al que et succeïx. Moments com aquests, tots n’hem passat; sovint el que et ve en gana és rebentar qualsevol cosa o fins i tot a algú, però també tens una intensa sensació de necessitar una abraçada infinita d’un ésser estimat, encara que simplement és contacte físic, ens dóna a entendre que ens sentim compresos per algú en un mar ple d’estupideses, contradiccions i coses rares rares que ens fan sentir fatal. Recaure pensant en allò que et fa sentir tan malament pot ser que sigui bo, només si ets capaç d’eliminar-ho per fi; o dolent, si l’única cosa que fa és que et mengis més el cap en el tema… No tot són flors i violes… no tothom és com creiem que és i com esperem que sigui, i SEMPRE ens trobarem sorpresos davant d’una acció d’algú altre, que per a un mateix, no te cap mena de sentit i pot arribar a fer molt de mal. Sincerament, quant aquella ràbia comença a córrer per les teves venes i t’arriba a tot el cos, es com un huracà d’emocions que no saps ben bé què fer amb el teu cos, i tampoc saps què fer am la teva ment; intentes trobar alguna solució ràpida i efectiva que et tregui aquest malestar de sobre… d’aquí esdevenen els brots psicòtics i coses així… no per fer-nos mal, sinó per sentir-nos a gust amb aquest descontrol d’adrenalina que corre pel nostre cos i fa que siguem unes autèntiques bèsties.

Judith

Ja no comprenc la raó de que tantes mentides ens envoltin.

Fa uns anys jo també jugava amb les mentides, pensava que eren la sortida més fàcil a molts dels meus problemes. Però el que realment feia era complicar cada vegada més les coses. Feia d’un gra d’arròs una immensa muntanya d’aquest, i és que l’única opció de tapar una mentida és mitjançant l’invent d’una nova.

Aleshores em vaig adonar que no porten a cap lloc i que a la llarga t’embolcalles en una realitat fictícia, on res és veritat, tot és inventat i ja no ho pots aturar fins que arriba el moment en que t’enxampen.

A ningú li agrada viure enganyat i per això tots hauríem de ser sincers amb les persones del nostre entorn ja que, a part de que ens agrairan la sinceritat que els mostrem, també ens farem un favor a nosaltres mateixos evitant entrar en aquest joc sense sentit en el que molta gent ja ha caigut.

Laia

Avui és un dia trist, camino tota sola i veig que tot el que hem fet no ha servit de res, les coses no han sortit com havíem planejat. Ho hem intentat rectificar, arreglar el que vam fer malament, però ja és massa tard i no hem pogut fer-hi res. Els nostres camins s’allunyen. Recordo tot el millor, tot el bo i em torna a la memòria el que vam somiar i ara veig que no passarà. Cada moment que m’has fet passar, cada regal que m’has donat. Ara tanco els ulls, vull plorar, no vull ningú al meu costat, al meu cap només hi ets tu amb els nostres petons.

Amb el temps el record es va fent més petit, ja he plorat i recordat, ara s’ha acabat, les llàgrimes ja no em tornen a visitar, ja t’he estimat massa temps i no vull fer-me més mal. Ara el que toca és tirar endavant i deixar de banda tot el que vam passar. Avui segueixo caminant com cada dia sense recaure ni mirar enrere. Torno a començar vivint el present.

La felicitat és un camí que s’ha de construir un mateix i l’has de recorre a poc a poc. A vegades i han entrebancs, però t’has de quedar amb els moments que ets sents alegre i content, la felicitat està al teu costat, només te n’has d’adonar i compartir-la amb qui vulguis.

GEMMA

Farà ja uns mesos, en aquest bloc, vaig escriure sobre els meus propòsits de cara a la segona avaluació. Ja que d’aquí poc ens donaran les notes m’agradaria tornar a parlar-ne….

A la primera avaluació vaig suspendre vuit assignatures, cosa que em va desanimar i portar molts problemes, tant dins com fora de casa. Seguidament, gràcies al meu esforç he aconseguit complir els meus “propòsits”. Tot i així estic molt nerviós ja que mai se sap el que pot passar i m’agradaria saber que tot el meu treball al llarg del trimestre ha servit d’alguna cosa. Quan vaig parlar de propòsits no només parlava de resultats escolars, sinó del meu comportament
en general tant a casa com a l’institut.

En fi, ara tinc una bona relació amb la meva mare i n’estic molt orgullós perquè crec que he fet un gran canvi. Aquest canvi em servirà molt al llarg de la vida, perquè dels errors s’aprèn…

Que potser suspendré una assignatura? Pot ser, però jo estaré igual de feliç amb mi mateix perquè de d’una a vuit hi ha un canvi important…

David

Més de 50.000 animals entre toros i vaquetes són massacrats en la mal anomenada Festa Nacional, a més de centenars de cavalls ferits de mort en les curses de braus. La mort d’un toro a la plaça és lenta i agonitzant. Hi ha moltes coses que el públic no veu, la gent pot creure que una cursa de braus  és una “tradició de la qual sentir-se orgullosos”, una baralla entre un home sol enfrontant-se a una terrible bèstia molt mes gran que ell, i terriblement perillosa, però aquesta imatge és una mentida. La veritat és que el toro no té cap oportunitat, abans que l’espectacle comenci els toros es troben malalts, desorientats i amb dolor.

Jo d’això en trec una simple conclusió, i és la següent: La crueltat que humilia i destrueix pel dolor mai es podrà considerar cultura.

Laura

– ‘’Nou menú! ’’ És el que ens van dir després de tornar de setmana blanca als alumnes que ens quedem al menjador. Jo vaig pensar que seria igual de dolent que sempre, però estava equivocada.

A 1er d’ESO el menjar era bastant dolent però res comparat amb el d’aquest últim curs, on ens podíem trobar: macarrons passats i caducats, formigues a les ‘’chips’’ i a la carn, o fins i tot, pèls a la sopa. Tot això va arribar al seu límit i algú hi havia d’intervenir.

Amb l’ajuda de pares, de coordinadors inclús de professors, vam poder cridar l’atenció a la companyia. Cosa que va fer canviar la manera de cuinar el menjar i servir-lo.

A més a més han variat la cuina, és a dir, està al mateix lloc i sala, però hi han instal·lat unes cambres frigorífiques noves i un microones per escalfar el menjar.

De moment el menjar m’ha agradat, ja que també fan més varietat de menú afegint menjars més gustosos per nosaltres. Demà toca verdura, espero que l’hagin millorat i molt!

Andrea Mora

El otro día vi un documental acerca de la segunda guerra mundial, en el cual se reflejaban todos los hechos de la bomba atómica en Hiroshima y yo me pregunto ¿Cómo puede ser capaz el ser humano de provocar semejante tragedia?

Los animales se matan entre si, pero por supervivencia. Sin embargo, los humanos, nos matamos entre nosotros por ambición e insatisfacción. Es verdad que somos la especie más racional, que nunca estamos satisfechos y siempre queremos más. Pero yo pienso que tirar la bomba atómica, sabiendo los daños que puede producir, no solo en el impacto, sino las en consecuencias posteriores, (radioactividad, cáncer, enfermedades) es una bestialidad, salvajada, crueldad y todo lo que le quieras llamar.

Es una incógnita lo que pueda llegar a pasar en los siguientes años, ya que si hace menos de un siglo el hombre fue capaz de crear y hacer uso de la bomba atómica, no sabemos de lo que seria capaz con la nueva tecnología, con la que una bomba actual puede llegar a ser inmensamente más grande que la bomba de la segunda guerra mundial. La verdad es que si seguimos así, pronto nosotros mismos acabaremos con la existencia de la humanidad. A esto mencionado se refirió Einstein diciendo “Si me preguntáis como será la tercera guerra mundial, no lo se, pero en cuanto la cuarta, a palos y pedradas”. Pienso que es una vergüenza que nosotros destruyamos este mundo por nuestra insatisfacción.

Seyde