LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Dijous de la setmana passada vam anar al Saló de l’Ensenyament de Barcelona. És una fira destinada a que els joves aclareixin el seu futur professional i s’informin sobre el camí que han de seguir per arribar a treballar d’allò que volen, les escoles i universitats en que es poden formar, etc. Allà hi havia diverses parades amb gent aclarint els dubtes dels visitants i repartint papers informatius.

Això va ser l’inici del nostre projecte de recerca que, evidentment, tractava sobre els nostres futurs acadèmics i professionals. Divendres, tot just arribar a l’escola, vam començar a fer les activitats del projecte. Les activitats consistien en buscar informació a través d’internet, diaris i revistes, assistir a xerrades informatives, fer entrevistes, etc. per a informar-nos millor d’aquell ofici que volíem arribar i dels seus estudis corresponents. El dimecres vam exposar el treball davant d’un tribunal format per dos professors.

Personalment, aquest treball m’ha anat de meravella per orientar el meu futur, ja que mai m’havia parat a pensar-hi seriosament , però el dijous em vaig veure obligat a fer-ho i a prendre una decisió. Després de preguntar a vàries universitats, vaig veure que la carrera que més m’encaixa és la de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, perquè m’agraden molt les assignatures i em convencen les sortides professionals. El treball de recerca m’ha ajudat a acabar d’informar-me’n i a decidir-me del tot per aquest camí.

Roger

Des de fa uns mesos, he trobat una nova afició, una activitat que em fa emocionar-me i tenir ganes de passar-me el dia practicant-lo.

L’art de plasmar imatges, l’art de la captura, de l’edició, l’art de la fotografia.

És impressionant les moltes coses que es poden fer amb aquell complex aparell, i amb aquest senzill funcionament, diguem que qualsevol pot fer una foto.

Capturar tot allò que et crida l’atenció, que et sorprèn, que et sembla inusual, o molt normal. I poder traduir-los en records.

També, l’interessant procés de millorar el que ja has fotografiat, connectar la càmera a l’ordinador i editar les fotos, donar-li forma i aconseguir que transmetin el que tu vols…

Perquè, com diu el dit, “Una imatge val mes que paraules” i pot provocar molt més!

Clara

Fa un mes, durant la setmana blanca, vaig pujar un dia amb uns amics a Palautordera. Allà, havíem quedat amb amics de Palau, i vam estar una estoneta en una masia prop de la muntanya. Més tard, vam anar a un pantà proper a aquella casa.

Feia certa caloreta, el sol es reflectia a l’aigua, i hi havia una deliciosa humitat del pantà. Era com si fóssim enmig del mes de Juliol, sense preocupacions, amb amics i perduts pel món…. fa trobar a faltar l’estiu…

Vam ser-hi allà un parell d’hores, i desprès, vam baixar de nou a la masia, que estava rodejada de camps, amb una verdor tranquil·litzadora… De fons, vèiem com es perdia el sol.. i com despertaven les ombres de la nit.

Hores més tard, vam baixar al poble, a gaudir d’un concert de la mà d’un grup d’amics.

Enmig d’aquesta pesada rutina, un petit parèntesi que fa pensar en l’estiu, és rebut amb els braços ben oberts.

Clara

Hace poco me leí el libro Diez Negritos de Agatha Christie y me gustó muchísimo. Por eso me gustaría explicaros un poco de que trata.

La historia empieza con diez personajes muy distintos entre ellos, los cuales son invitados por el Señor Owen a su isla privada a pasar un par de semanas.  El primer día, después de haber cenado una voz empieza a recitar ciertas acusaciones de crímenes hacia los invitados. Todo el mundo se exalta desmintiendo todo lo  dicho. Esa misma noche fallece uno de estos protagonistas. Lo que en un principio parecía una broma de mal gusto pasa a ser real, hasta llegar al punto de la locura y de la desconfianza.

La clave principal se encuentra en una simple canción infantil que nos muestra la autora ya desde un primer momento: Diez negritos salieron a cenar; uno se asfixió y entonces quedaron nueve. Nueve negritos estuvieron despiertos hasta muy tarde; uno se quedó dormido y entonces quedaron  ocho. Ocho negritos viajaron por Devon. Uno dijo que se quedaría allí y entonces quedaron Siete… hasta no quedar ninguno.

En mi opinión es un libro muy interesante ya que puedes ir haciéndote tus propias hipótesis, no se trata del típico libro infantil como Equipo Tigre, sino que se basa en una serie de complejas situaciones, con pistas debajo de las palabras más inocentes. Pero hay algo que sí que me llamó la atención:  fue la capacidad de la autora de saber definir a la perfección la psicología de cada personaje, sus distintas formas de sobrellevar la situación, como llegan a la locura, sus pensamientos sobre sus  compañeros… todo relatado con detalles. Realmente me ha fascinado y quiero seguir leyendo libros de Agatha Christie. Me gustaría decir a todos aquellos que no les entusiasma la lectura que lo lean porque se quedaran maravillados.

Elio

L’odi és la venjança del covard, l’odi és la demència del cor, l’odi és la còlera dels febles, L’odi és tot allò que no ens deixa ser lliures, ja que vivim encadenats a la persona que odiem. L´odi és el que no ens permet estimar, ni ser estimats.

Si alguna cosa he après de la meva curta vida, és que l´odi és un llast, la vida és massa efímera per estar sempre enfadat, no val la pena. No és pot ser feliç amb odi i és per això que en la vida s’ha de prendre aquesta decisió, i tot i que la resposta a aquesta pregunta sembla més que evident, la majoria s´equivoca i acaba triant l´odi. El plaer que se sent en odiar una persona i saber que ho està passant malament és un mer miratge que mai arribarà a ser tan gratificant com la felicitat. Si jo hagués de explicar que és l´odi el més breument possible, diria que és la càrrega, que sempre portarà la humanitat i si hagués d’explicar que és la felicitat diria que és el motiu per el qual estimem la vida.

Finalment vull acabar aquest escrit amb una cita d’Abraham Lincoln que em va fer prendre la decisió correcta i em va guiar pel camí de la felicitat:
“No som enemics, sinó amics. No hem de ser enemics. Si bé la passió pot tibar els nostres llaços d’afecte, mai ha de trencar-los. Les místiques cordes del record ressonaran quan tornin a sentir el tacte del bon àngel que portem dins “.

Jordi

A mi sempre m’havia fet gràcia poder provar tocar el piano. Sempre que veia algú tocar-lo, m’entraven unes ganes immenses de sentar-me davant d’ell i començar a tocar aquelles tecles.

Fa uns quants dies, se’m va acudir comentar-li a la meva mare que m’agradaria fer classes de piano. Ella em va dir que si m’agradava de debò, es posaria en contacte amb una noia que fa classes particulars. I així va ser, al cap de tres dies la meva mare em va dir que el dilluns següent començaria les classes de piano. Només una hora a la setmana, però per a mi ja era suficient.

Va arribar el dia de la primera classe i m’ho vaig passar molt bé. Em vaig adonar que no era mentida, que m’agradava tocar el piano. Vaig tocar una cançó i vaig fer varis exercicis amb el piano i em va encantar. Al principi costava tocar les notes que posava al pentagrama però de mica en mica, anaves agafant “el truc”. Durant la classe també vaig fer teoria, no em va costar, ja que sabia les notes i els temps perquè ja havia fet música anys anteriors.

La veritat és que no m’arrepenteixo haver-me apuntat a classes de piano, és una bona forma de desconnectar i fer servir molt el cap. Ho recomano.

Laura

Veus com la gent comença a entregar l’examen, i tu no vas ni per la meitat. Al cap d’una estona sona el timbre, i la gent que ha entregat l’exàmen s’aixeca i se’n va, ja queda menys de la meitat de la classe. Fins que arriba un moment en que només quedes tu i dos companys més. Tu ja et comences a desesperar perquè han passat cinc minuts des que ha tocat el timbre, i encara et queden dos exercicis! No passen ni tres minuts que ja ets l’únic alumne que està fent l’examen. I tu, cada vegada estàs més estressat. Arriba un moment en que et fixes més en els minuts que passen, que en el propi examen. Finalment, acabes l’examen i ja estàs tranquil.

Això és el que em va pasar fa un temps durant un examen de matemàtiques. I no ho vaig passar bé, perquè a més de que m’havia deixat el pitjor exercici pel final, no parava de pensar en l’hora. I és que tot i que sé que no passa res que et passis una mica de l’hora, no puc evitar pensar-hi mentre faig l’examen. I no m’agrada gens fer un examen amb la sensació de que l’he d’acabar ja.

Simplement, espero que no em torni a passar. I si em passa, espero no tenir aquesta sensació que em fa difícil treballar bé.

David

El dijous passat vam començar el crèdit de síntesi, aquest any es deia “Busca’t la vida” i tractava sobre què volem fer en un futur, el per què i què necessitem per poder estudiar i treballar. Hem après a fer coses que mai havíem tractat com per exemple, fer un currículum i buscar feina. És un treball difícil però interessant i ens ajudarà a decidir quin batxillerat volem fer i sobretot a què ens volem dedicar en un futur.

Crec que aquest any no ha estat ben organitzat, un exemple pot ser que el dia anterior de l’exposició ens fan una xerrada i sobre els mòduls i hem de fer un resum sobre què ens expliquen. La meva opinió és que el dia anterior de l’exposició hauria d’estar dedicat només per arreglar els defectes del treball, acabar el power point i organitzar i estudiar l’exposició. A més al dossier hi havia informació errònia que ens ha fet endarrerir el treball i els exercicis no estaven ben redactats.

Per acabar la Marta Jareño i jo ens vam trobar amb una altra dificultat. Hem anat a Londres de dijous 24 fins a diumenge 27 i ens vam trobar que només teníem 3 dies per fer el treball. Allà ja vam avançar tota la feina que vam poder, però tot i així crèiem que no donaríem abast. Diumenge en quan vam arribar ens vam posar a treballar i vam poder avançar força feina endarrerida.
Per fi, vam acabar el treball a temps i l’exposició ens va sortir força bé. Tot i aixó ens ho em passat bastant malament, aquest any. Estàvem preocupades per si acabaríem a temps i de si ens sortiria bé. Però com que ens vam esforçar tot va anar bé.

Alba Canals

Viatjar és una de les coses que més m’apassiona fer. El simple fet de descobrir llocs desconeguts, nova gent i una nova cultura em fascina.

De moment, amb la família he viatjat per Europa: França, Itàlia, Luxemburg, Holanda, Bèlgica, Alemanya, Suïssa, Liechenstein, Àustria i també m’he quedat per Catalunya i per les Illes Balears.

Possiblement aquest estiu o el següent vagi als EEUU a casa d’una família per millorar el meu accent anglès. També m’agradaria anar a Eivissa o al Carib amb amigues, però això haurà d’esperar perquè són masses coses que vull fer.

Quan sigui més gran i ja sigui independent, tinc clar que aprofitaré al màxim el temps per viatjar. Un dels meus propòsits és anar a la Xina durant una temporada, aprendre sobre la cultura d’allà, practicar l’idioma (ja que dintre d’un any o així ja hauré començat a estudiar-lo aquí), visitar un temple xinès, …

Bàsicament dedicaré una part de la meva vida a viatjar, que és una de les coses que més em motiven. Quan ja m’hagi cansat no sé que faré, espero ser jove encara i em quedi molt per viure i descobrir.

Laia