LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El tabaco contiene un elemento clave que asegura a las tabacaleras, un consumo continuado y cada vez mayor, por parte de consumidor.

La nicotina es una droga adictiva, es decir, provoca una necesidad compulsiva de fumar. Esta, produce sensaciones agradables y afecta a la química del cerebro. Por lo tanto, como cualquier droga genera alteraciones físicas y psicológicas en quien la consume, cómo el desgaste físico de la cara a largo plazo, o el aumento de la frecuencia cardíaca, que puede desembocar en enfermedades cardiovasculares.

Como todas las drogas, también tiene efectos agradables; bienestar y relajación, excitación y placer entre otros.

El síndrome de abstinencia es un efecto que se produce cuando un adicto al tabaco interrumpe el consumo, éste causa irritabilidad, ansiedad y trastornos del sueño entre otro efectos.

La sociedad cada vez está más concienciada en la lucha contra el tabaco y se han creado muchas medidas en contra del tabaquismo, como la prohibición de fumar en lugares públicos o las campañas de concienciación.

Aunque todo eso está ayudando a que la gente fume menos, el tabaco es una droga muy adictiva y muy difícil de dejar.

Julen

Ja fa més d’una setmana que vam tornar del viatge de quart a Tenerife. Ara ja estic situada a casa, la feina, la vida social i les activitats de costum. Però encara em corren pel cap imatges de les terres que hem visitat allà a Tenerife, una de les anomenades Illes Afortunades. Em queden a la memòria els paisatges, els camps verds del nord de l’illa, les plantacions de plataners, el Teide, aquelles petites ciutats que no tenen res a veure amb les nostres i, sobretot, visions relacionades amb les persones amb qui vaig compatir cinc dies molt intensos.

Per una banda, els meus companys, amb la majoria dels quals no havia viatjat mai i amb els quals vam fer un bon equip. Com sempre en aquest tipus de viatges, vam haver d’anar prenent decisions sobre la marxa, d’una manera sobtada a vegades, a mesura que anaven passant els fets i esdeveniments.

Per altra banda, l’amable, servicial i encantadora gent canària amb la qual ens vam creuar allà on vam anar. Sempre disposada a fer-te un favor, ajudar-te i fer les coses més senzilles. Per descomptat, amb un somriure a la cara i una paraula afectuosa en tots els casos. Una de les raons més poderoses per les quals intentaré visitar aquella illa, una vegada més, tan aviat com em sigui possible.

En últim lloc, i com diuen els anglesos “last but not least”, els alumnes. Nois per la majoria dels quals aquest ha estat el seu viatge iniciàtic. El primer viatge llarg sense els pares, junts amb els amics, on s’han pogut divertir, conèixer més a ells mateixos i han pogut tenir moltes experiències noves i que representen la primera vegada en molts sentits. Hem vist com són els nostres alumnes fora les aules i en situacions que mai no veuríem si no fos per aquests viatges: acabats de llevar amb la cara de son, molt arreglats i preparats per anar de festa, menjant plats vertiginosament plens de gelatina o gelat, habitacions impenetrables per piles de roba, ballant i fent gresca tots junts. És aquí on descobrim com són i com funcionen en la vida real i no entre les quatre parets on normalment els veiem.

Viatjar amb seixanta alumnes sempre és cansat però estem contents i agraïts alhora per les bones estones passades. La valoració general és positiva i la gran majoria dels alumnes ens ho han fet passar molt bé i han sabut respondre tal i com esperàvem d’ells. Repetiríem, que és el més important. Esperem que a ells els hagi passat exactament el mateix!

Núria Cuscó

Fa exactament una setmana i quatre dies, vam marxar a Canàries. Tot anava bé fins que vaig rebre una de les pitjors notícies que podia haver rebut en la meva vida…

Tenia una gossa des de feia onze anys. Es deia Dana i era un pastor alemany. Fa un any i poc, li havien diagnosticat càncer de mama i vam decidir operar-la. Li van extirpar el tumor, que semblava benigne i de pas la van esterilitzar. No tenia problemes des de l’operació però al gener li va sorgir una estranya infecció a la pell. Després de molts tractaments i antibiòtics, semblava que la cosa millorava una mica però simplement no havia fet res més que empitjorar. El seu últim més de vida, va començar a coixejar de la pota davantera esquerra i els últims dies ja ni podia caminar.

Una nit, el meu pare l’anava a treure a passejar quan de sobte, a l’hora de cridar-la perquè baixés al rebedor per posar-li la corretja, es va sentir un fort soroll que ens va despertar a tots. La Dana havia caigut per les escales. Des d’aquell dia no va tornar a ser la mateixa. No es comportava igual, estava molt més apagada i sense ganes de res.

Jo començava a notar la seva absència i va arribar el dia que marxava a Canàries. No em va donar temps d’acomiadar-me d’ella perquè tenia pressa per no perdre l’autobús. El primer dia a Tenerife em vaig quedar sense bateria al mòbil i, a més a més, m’havia oblidat el carregador. Així que vaig passar una bona setmana sense parlar amb els meus pares fins divendres quan vaig tornar a Vilassar de Dalt i els vaig tornar a veure. El meu pare no portava bona cara i estava estranyament callat fins que de sobte em va deixar anar unes paraules que se’m quedaran gravades per sempre: <<Has de saber que la teva gossa ja no està>>. En aquell moment se’m va trencar el cor i em vaig quedar commocionada, no sabia com reaccionar i finalment vaig pujar a la meva habitació i no vaig parar de plorar durant dos dies.

Durant un temps he tingut un buit al cor immens però a poc a poc ho he anat acceptant i assimilant ja que no tinc cap altra opció. M’he adonat que el temps passa volant, sembla que fos ahir quan va venir per primer cop a a casa i era tan sols un cadellet de dos mesos escassos.

S’ha d’aprofitar al màxim cada moment, és l’única manera de gaudir la vida, centrar-te en el que tens davant i no en el que hi ha hagut abans o hi haurà després.

Laia

Una vida sense amor és incompleta, ja que ningú és capaç d’explicar el que un simple sentiment pot arribar a fer a la vida de les persones. Res se sap de l’amor fins que s’estima. Estimar és inevitable, t’ajuda a créixer i ajuda a que altres creixin. De vegades les tristeses tenen a veure amb les persones que se’n van i això fa mal. En aquests moments jurem no tornar a encapritxar-nos amb ningú més i des que coneixem a d’altres d’especials oblidem aquesta promesa que mai arribarem a complir. I així és com anem deixant petjades en el cor de les persones. I com aquestes, al seu moment, deixen petjades en el nostre. Quan algú se’n va plorem perquè el cor ens demana a crits aquestes llàgrimes, aquestes pataletes, per alleujar una mica el dolor que estem sentint. No obstant això, quan nosaltres ens n’anem, en algun racó del món, hi haurà algú que plorarà pel simple, però alhora complex fet que ell també ens van estimar.

Estefi

– I tu, ¿qué quieres ser de mayor?… Nunca he sabido qué contestar. Como la gente que me miraba me hacia mala cara esperando una respuesta, les decía que queria ser feliz. Se echaban a reír y a mí no me hacía mucha gracia… no sabía qué quería ser.

Antes de asistir a la excursión del “Saló de l’Ensenyament”, había pensado en algunas profesiones como criminóloga (me gustan este tipo de cosas con enigma), mosso d’esquadra, detective privado (aunque parece un poco de película) o varias profesiones procedentes de la rama de medios audiovisuales como: fotógrafa, cámara, documentalista, realizadora de televisión, técnica de sonido…

Fueron unas horas duras: estaba lleno de gente y tenías que guiarte tú sola. Recuerdo que a la media hora que llevábamos en esa especie de nave industrial con paraditas ya tenía una sobredosis de información en mi cabeza. Por ahora no lo tengo aún muy claro… Espero decidirme rápido!

Aina

El meu avi tenia càncer, fa un any i mig o una cosa així que li van diagnosticar. Fins ara li havien pogut anar frenant, però per setmana santa va empitjorar. El càncer estava massa escampat, cada cop li diagnosticaven a més llocs i els metges ens van avisar de que li quedaven dos o tres anys com a molt, el temps que poguessin anar provant noves quimios i endarrerint el procés. El cas es que aquesta malaltia també li provocava febres i altres conseqüències i malgrat els calmants i medicaments que es prenia, cada cop es trobava pitjor. Els últims dies de festa, va començar a fallar-li el cervell. Aquest òrgan és l’últim que deixa de funcionar bé quan una persona està malalta d’aquesta manera. Aquesta vegada ja ens van dir que el diagnòstic canviava, li quedaven dies o hores. Va durar fins al 3 d’aquest mes.

Va morir-se dimarts, quan jo estava a Canàries, però jo ho vaig saber dimecres, el dia de l’enterrament. Va ser un cop, tot i que ja sabia que passaria. Després de pensar-hi unes hores, vaig decidir que, ja que no tornava a casa, valia la pena aprofitar els dos dies del viatge que quedaven i passar-m’ho bé. En tornar, el dissabte, vaig anar al cementiri a veure’l. El seu nínxol atapeït de flors i el matí de primavera assolellat que feia, no em van donar una sensació de comiat ni de res per l’estil, sinó com d’homenatge.

El meu avi, no l’oblidaré mai. Per molt que ara em costi d’assimilar els fets i d’alguna manera “no m’ho acabi de creure”, sóc conscient de que s’ha mort i de que ja no estarà a casa seva, ni acompanyarà la meva àvia a tot arreu com sempre, i de que ja no el veuré més. Ha sigut una gran persona que sempre s’ha preocupat molt de fer el bé i estic molt contenta de que hagi sigut el meu avi, he tingut molta sort.

Júlia

Mourinho, Mou, José, tots aquests i més, són el ventall de noms que podem atribuir a l’entrenador actual del Reial Madrid.

Aquest personatge, s’ha convertit, des de la seva arribada a la casa blanca, en el fürher d’aquest club tan “senyorial”. Ell, juntament amb l’ajut de la “Central Lechera” o premsa madrilenya, amics personal de Florentino Peréz (president merengue), ha desprestigiar tots els mèrits aconseguits pels culés.

Aquest modest entrenador portuguès, ha deixat de banda, el futbol o cap cosa que s’hi assembli, només dedica la seva feina a criticar i desprestigiar qualsevol cosa o acció que emprengui l’equip blaugrana.

Bé, també s’ha de dir que ha utilitzat els cinc clàssics per a repartir llenya, però sobretot, que no es pogués jugar a futbol. Un exemple a això últim que dic, és que a tots els clàssics, menys aquest darrer, ha acabat el partit sense els onze jugadors. Ens preguntarem, i “POR QUÉ” tot això sr. Mou?, segur que el nostre estimat traductor ens podria contestar aquesta pregunta, que tants cops repeteix.

Àlex

Dijous dia 14 d’abril, sóc realment feliç. Avui a primera hora del matí he realitzat el darrer examen. L’examen era d’història, jo diria que m’ha anat força bé o això és el que espero. Desprès d’aquest últim examen m’he sentit lliure i com si ja hagués acabat cronològicament el 2n trimestre. Ara m’esperen molts dies de vacances per desconnectar totalment.

En primer lloc demà comença la Setmana Santa (10 dies). Seguidament, Dimarts, tornant de Setmana Santa, hi haurà classe juntament amb Dimecres i Dijous, però Divendres comencen les festes majors de Vilassar de Dalt, les de primavera.

Un cop finalitzat aquest cap de setmana de gresca, la setmana entrant, ens esperen 5 dies a les illes Canàries, el nostre viatge de final de l’ESO. Espero poder gaudir en especial, del clima càlid de l’illa de Tenerife.

Si ens parem a observar durant 3 setmanes anirem 3 dies a d’institut. Per una banda és una bona forma de donar la benvinguda al bon temps. Però, per altra banda, no se si és bo tants dies de vacances, ja que, al tornar costarà immensament acostumar-se a la rutina. Malgrat tot, mai direm mai a unes vacances!

Andrea Mora

L’aigua, una beguda inodora, incolora i sense sabor (a no ser que sigui salada). L’aigua la podem trobar als rius, llacs i mars. Potser, el que acabo de dir no és res que ningú no sàpiga, però no tothom ho valora.
Molta gent es dedica a malgastar-la, naturalment aquesta gent no sap o no recorda què és tenir sequera o simplement que sense ella no podríem sobreviure.

Fa uns 4 o 5 anys aproximadament, jo recordo que no vam poder omplir la piscina de casa a causa d’una sequera. En aquell moment em vaig morir de la ràbia, jo volia la meva piscina. Però no era conscient que al mateix temps que jo em queixava, altra gent (que no feia falta que fossin de l’Àfrica o de llocs del tercer món), morien a causa de no poder beure aigua potable. Coses com aquestes et fan valorar més intensament facilitats i avantatges que tenim al viure en una país ‘’desenvolupat’’.

Andrea Mora

Com ja veu observar molts de vosaltres, va haver-hi un “tsunami” al Japó. Quan ho vaig veure em vaig quedar paralitzat , no m’ho podia creure! Personalment em va fer molta llàstima veure tota aquella gent afectada.

Un tsunami, ja sabreu, és un terratrèmol que es produeix a l’interior del mar, principalment en zones on els moviments sísmics són elevats. Això és el que ha succeït. Fins ara ja s’han trobat 10.000 morts i hi han milers de desapareguts i ferits. Aquest fet endavant el futur pot provocar una gran crisi, la pitjor desprès de la segona guerra mundial, ja que el tsunami ha deixat el nord-est sense electricitat. També ha arribat la informació que el terratrèmol ha afectat una central nuclear. Això ha provocat l’explosió d’un dels reactors, i s’han produït diverses fuites.

Estic trist i desconcertat, perquè aquest desastre natural ha deixat un gran nombre de persones deshabitades, sense feina, amb ferides que recordarà tota la vida, cosa que els costarà molt refer la seva vida.

Dono suport a tots els asiàtics que alguna vegada han patit una catàstrofe natural, ja que ès un fet en que ningú hi té la culpa i la gent no es mereix morir d’aquesta manera.

David.