LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Surts al carrer i ja tot fa aquella olor que recorda a platja. Només un núvol de tant en tant pot fer-te pensar que no arriba, però saps que sí, que en pocs dies serà estiu…

En poc temps podràs gaudir de la platja, del sol, de la festa, dels amics, dels gelats, dels pantalons curts i del bikini sense pensar que al dia següent hi ha classe i que has de anar a dormir aviat, i t’oblidaràs de posar-te jerseis i pantalons llargs. I és que l’única cosa que pots demanar ara mateix és que arribi ja, que acabi el curs i poder descansar.
I en dies com aquests comences a recordar l’estiu passat, desitjant que aquest sigui el doble de cops millor. Tots els moments viscuts, el passar-se hores i hores a la platja fins sentir-se socarrimada com una gamba, anar de festa cada nit i arribar tard a casa, quan tothom ja dorm…

Mil moments que només passen en una època de l’any però que es recorden per tota la vida.

Que si! Que som la generació dels ₺ni-nis₺, els macrobotellons i les farres repetides d’alcohol , drogues i sexe. Som aquells que deixen el seu futur pels terres i ens apalanquem al primer sofà que veiem. Aquella colla d’ignorants que ho tenen tot i no saben el que volen. Que si, que teniu raó! És aquest el prototip actual de la joventut. M’equivoco? No és així el retrat que té de nosaltres la societat?

Doncs s’equivoquen, perquè nosaltres, aquesta colla de ‘’ni-nis’’, ignorants i apalancats s’ha mobilitzat. Hem fet ús del nostre dret a expressar-nos lliure i pacíficament. Farts de veure com juguen amb el nostre (vostre) futur, hem decidit cridar, alçar la veu, dir prou a les injustícies polítiques i econòmiques. Tothom té veu. En menys de 24h, nosaltres aquells que no sabem el que volem, hem creat una veritable ciutat, dins d’una que no ens escolta. Amb l’ajuda de les noves tecnologies via Twitter, Facebook, càmeres web en directe, emissores de radio i canals a la TDT ens hem fet escoltar al món. La nostre consciència social ha creat incertesa al món polític que d’una manera grollera ha intentat fer-se amb el moviment i alhora els ha deixat muts, sense arguments. I muts ens quedem també nosaltres quan veiem que ja no ens anomenen ni-nis sinó indignats. La nostra mobilització és gran, cada cop més. Compatriotes residents a diferents països segueixen els nostres passos. Ja no tenim por, perquè no tenim res més a perdre. Demostrem la nostra seguretat a base d’una molt bona gestió del nostre ‘’territori’’. Defensem els nostres dominis i responem a provocacions a base d’una ideologia de NO-violència. #notenemosmiedo #noensmouran. I a partir d’aquí, nosaltres els ‘’ni-nis’’ que som al carrer, els que no tenim por, i els que creiem que és una opció ens fem dues preguntes: On és i quan tornarà la democràcia real? I un cop sortits a prendre el carrer, quan serà el moment oportú per tornar a casa?

#esunaopción #notenemosmiedo #yeswecamp #catalanrevolution #spanishrevolution #acampadasol #acampadabcn #noensmouran #nousmouran

Carolina Castaño

Tinc una amiga que és diferent a les altres. Ella és molt innocent, però a la vegada és una persona molt madura. La conec des de fa cinc o sis anys però només érem companyes d’institut. Però des de fa uns quants mesos l’he començat a conèixer millor i adonar-me que és una persona que realment val molt la pena. Ella sempre que l’he necessitat ha estat allà per ajudar-me i animar-me. Jo, sense adonar-me’n, li he arribat a fer mal per una tonteria massa gran, però per sort ella té un cor massa gran per enfadar-se i ser rancorosa i ara per sort estem bé i espero seguir molt de temps així. Amb ella puc ser jo mateixa, és genial.

Poc a poc m’assabento de la gent per qui realment val la penar lluitar i ”derramar sang”. Encara que per desgràcia la humanitat, incloent-me a mi, és estúpida i lluita per persones que ens destrossen per dins i encara que ens adonem ho continuarem fent.

Ara per sort, tinc a gent molt especial al meu costat fa que cada dia de la meva vida sigui únic. Al seu costat, val la pena viure, perquè em fan feliç.

Me dirijo hacia un grupo de chicas que hablan animadamente. Las saludo y me siento con ellas.

• Nosotras vamos a comprar 2 botellas de ésto, y después las mezclaremos con ésto otro…

• ¡Buah tías, tengo unas ganas de fiesta! ¡Me voy a pillar un pedo que no voy a poder ni caminar!

• ¡Yo igual! Pero hay que comprar lo suficiente para que “suba”…

Sigo la conversación en silencio. Todas están impacientes porque llegue “la gran noche de las borracheras”. De pronto, todas se giran hacia mí:

• Y tú, Arantxa… ¿Vas a beber?

• No, lo siento. Quiero mucho a mis neuronas y a mi hígado como para destrozarlos de esa manera.

Les sonrío. Me miran. Les sigo sonriendo. Me siguen mirando. No se dan cuenta de que hablo en serio.

• No es broma.

Entonces me observan como si fuera un extraterrestre o se me fuera ido la olla. Piensan que soy una aburrida, una sosa. Y me dicen que no sé disfrutar de la adolescencia. Les pregunto por qué tienen la necesidad de beber alcohol siempre. Cruzan sus miradas y se callan. Ni siquiera ellas saben la respuesta. O sí, pero es tan extremadamente estúpida que no se atreven a decirla en voz alta. Y mi interrogatorio continúa: ¿de verdad tenéis que emborracharos para pasároslo bien? Una de ellas me contesta indignada: ¡Claro que no! ¡Nosotras nos lo pasamos bien igual! Contraataco: entonces, ¿por qué antes has dicho que había que comprar lo suficiente como para que “subiera”? ¿Si tan bien os lo sabéis pasar sin él, que más da beber un poco y estar normal, a beber mucho y estar “en el punto”? Mi sonrisa no podría ser más grande. Saben que tengo razón y eso les crispa por dentro. Decido dejarlas disfrutar de su derrota y me voy de allí.

Conclusión: la gente bebe por beber. Y lo que es más absurdo: hay personas que beben porque las demás lo hacen. Se ve que eso de emborracharse se ha vuelto una moda. ¿Y yo? ¿Qué debo hacer? ¿Beber porque lo hace todo el mundo? ¿Emborracharme hasta perder la conciencia para que no me miren como si fuera una fracasada? ¡Yo digo no! ¡Basta ya de tonterías! Si queréis beber, adelante, pero no me hagáis sentir como si fuera una desgraciada sólo por no seguiros como un perrito faldero. Desistir ya de intentar cambiarme, porque no lo vais a conseguir.

Arantxa

-No pot ser, no pot ser!!- L’Emma, la Marta, la Sandra i jo estavem dels nervis, les cames ens tremolaven, no ens ho podíem creure, tot aquell esforç intensiu durant tres dies se n’havia anat en orris.

Això va passar la nit abans de presentar el nostre treball de crèdit de síntesi. Ja gairebé havíem acabat el treball, però unes hores abans l’ordinador se’ns havia apagat per falta de bateria, i anteriorment no havíem guardat l’arxiu en què estavem treballant. En aquell moment de desesperació vam arribar a pensar que hauríem de tornar a fer gairebé tot el treball un altre cop.

Després d’haver buscat el treball a totes les carpetes de l’ordinador, a la paperera, al buscador d’arxius i gairebé tots els llocs possibles, el vam trobar. S’havia guardat a l’apartat “Equipo”, cap de nosaltres va entendre exactament per què, però vam suposar que abans de que s’apaguès l’ordinador, l’arxiu s’havia guardat automàticament. Vam tenir una sort increïble, vam saltar d’alegria com unes bojes. Després d’aquella mala passada ens vam poder tranquil·litzar, vam guardar el treball en dos USBs i vam anar a sopar.

Aquell dia vaig aprendre dues coses: 1. Els ordinadors de vegades poden ser lents i ens fan perdre temps, però en aquest cas ens havia salvat un arxiu que ni tan sols haviem guardat. 2. HEM DE GUARDAR TOT SEMPRE A L’ORDINADOR, I A UN USB TAMBÉ!

Nina

Fa sis mesos, va passar algo, que va canviar per complert la meva vida…Des de petita, he tingut gats. És un animal genial, potser no ho sembla, però pot arribar a ser molt més fidel agraït que un gos. Són, especials.

Un dia, al tornar de la guarderia, estava allà, sota la taula. Jo ja tenia un gat, però sota aquella taula n’hi havia dos. Es deia Celeste, un mascle creuat de siamès i “callejero común”. La meva mare el va trobar a prop de la feina i el va portar a casa. Tenia un suau pelatge tigrat, uns preciosos ulls blaus i un dibuix simètric al front. Tindria al voltant d’un any…

Des d’aquell moment, va haver-hi un nou membre a la família. Va ser com un germà per mi. Era el millor dormint, jugant, escoltant…

Quan vam venir a viure a Vilassar, li van detectar liposomes per tot el cos i diabetis. Els liposomes son com unes berrugues, que en els gats no són dolentes si són exteriors -a diferencia de en els gossos..que són càncers- però s’han d’anar treient, però el Celeste era diabètic, i no se li podien extirpar pel risc de que no cicatritzés bé. Una nit, va tenir una crisis, i va caure en un coma. El vam portar al veterinari, i van aconseguir estabilitzar-lo, però havia estat inactiu durant molta estona, i encara no havia despertat del coma. També li havien fet una ecografia, en la que, van observar que també tenia liposomes a la panxa. Això es tracta amb quimioteràpia, però la diabetis es incompatible amb la químio.. i no era una opció per ell. Davant de tot aquest risc, vaig haver de prendre una dura decisió. Els vaig dir als meus pares que el millor seria sacrificar-lo, ja que, si havia d’estar patint i sota un munt de tractaments, seria encara pitjor.

Ho vaig passar molt malament. Era aquella estranya sensació de que al despertar-me, estava sola al llit, que no hi havia qui miolés, que ningú demanava carinyo, Una sensació totalment horrible, sentia un gran buit, el necessitava. Hi van haver moltes coses en mi que van canviar, el meu somni de ser veterinària, es va esfumar, l’havia perdut a ell. Vaig acabar recolzant-me en els meus pares i en alguns amics, però sobretot en la meva gata i el meu gos..ells seguien allà.

Ja fa sis mesos que no hi és i sento que el necessito..

L’altre dia, vaig acompanyar una amiga a buscar un cadell de gat, i en veure un dels seus germans, hi vaig veure una gran semblança amb el Celeste. El pel tigrat, els ulls blaus, el dibuix simètric al front…La veritat és que no s’assembla gaire a ell, però vaig convèncer als meus pares, i ara, tinc dos cadells de gat a casa, ja que també vam agafar un altre germanet.

Potser encara no estava preparada per això, però sé que aquest conjunt de fets, m’ajudarà a créixer, a madurar. Però tinc molt clar que d’ell mai m’oblidaré i que sempre l’estimaré.

Clara Córdova

Durant Setmana Santa el president del bloc de pisos va penjar un cartell a l’ascensor. Hi deia que seguint una normativa de l’Ajuntament no es podia fer soroll a la nit perquè la gent havia de descansar. Posava exemples com ara tocar instruments o els animals de companyia i, subratllat en groc, que no es podien moure mobles.

El divendres passat quan vaig arribar a casa del viatge a Tenerife, després d’obrir la maleta i donar el “mojo picón” als meus pares, van trucar al timbre. Eren dos quarts de dues de la matinada i ma mare, estranyada, va anar a obrir. Era el president del bloc, que va entrar indignat i ens va acusar de tenir un “taller de fusteria clandestí” des de feia un mes i mig, sobre del seu dormitori (el que seria el l’habitació dels meus pares). Deia que a la nit fèiem reformes i ell sentia com arrossegàvem mobles, fèiem servir trepants elèctrics, el soroll de les fustes que tiràvem al terra… un sens fi de coses que si el meu pare no fos fuster, no l’hi haurien passat pel cap. Ens va amenaçar amb denunciar-nos a la policia si no aturàvem el nostre “negoci nocturn”. Però intentant calmar-lo, vam oferir-li passar a l’habitació perquè observés que allà no hi havia cap taller. I quan va veure-ho va callar. Avergonyit anava cap a la porta, tot i que ell encara ens acusava de que a les nits no podia dormir.

Penso que sovint jutgem a la gent pel poc que sabem d’ells, tot i no conèixer com són realment. Sembla que als nostres veïns els costa dormir i els ha semblat lògic que la professió del meu pare els anava bé per explicar que no poguessin agafar el son. I si el meu pare fos un executiu que es passa el dia a l’ordinador fent informes, de què se’ns podria acusar?

Maria

Volia escriure quatre ratlles sobre com he viscut el viatge a Tenerife:

He tornat francament contenta d’aquest viatge, sobretot pel fet que tot ha anat prou bé, exceptuant alguns detalls que amb la perspectiva del temps es poden considerar pures anècdotes.

El que més em va impressionar gratament va ser el comportament de tothom i especialment l’amabilitat de la gent de l’illa, el personal de l’hotel, la persona que va tornar el mòbil a en Joan B. (i per fer-ho va haver de recórrer uns quants km. sense voler cap recompensa), la gent de l’aeroport, la guia de la “guagua”,…

I el pitjor de tot, potser va ser que no ens va acompanyar gaire el bon temps, els entrepans repetitius que posaven als pic-nics, i l’autocar que ens va deixar plantats el dia de tornada,…

Per tot plegat, m’he emportat un bon record, he conegut millor els alumnes, he pogut comprovar el gran companyerisme que hi ha entre ells i això ha estat molt gratificant. Felicitats a tots!!!

Carme Chalaux

Escoger un buen futuro es una tarea difícil, mas cuando uno es joven y aun no se tienen claras las metas que quieres en la vida, esta decisión es muy importante para todas las personas que aun no hayan tomado un rumbo y no saben cuál es el mejor camino a seguir.

Yo personalmente sé o creo saber a lo que me quiero dedicar, aunque siempre existe ese miedo de si escogeré mal o bien, o si serviré para ese futuro próximo. Esta elección tiene que estar basada en las cosas que a uno le gusta o que le puedan hacer feliz, al menos es lo que me han dicho la mayoría de personas y supongo que si todo el mundo me lo dice es por algo…

Por otro lado apetece enfrentarse a esa prueba de madurez, que a veces conllevará lágrimas y otras veces sonrisas, pero al fin y al cabo es la meta que uno se propone.

Muchos jóvenes nos planteamos el objetivo y el significado de nuestro futuro, tratamos de encontrarle sentido desde diversos ángulos, a veces sin darnos cuenta que lo que realmente nos hará feliz puede ser aquello que en apariencia sea más simple, porque las cosas sencillas de la vida, son las que nos enriquecen por dentro

Jesús Solís

S’acaba el curs, però no un curs qualsevol sinó quart de l’ESO. Amb això vull dir que normalment l’últim curs de l’ESO és el decisiu i un curs en el qual la gent es separa per motius d’estudis o laborals.

Bé en el meu cas quart d’ESO és el meu últim curs en aquest institut ja que l’any que ve marxo a Barcelona a estudiar, no sabeu les ganes que tinc de perdre de vista a certa gent però a la mateixa vegada sense allunyar-me dels meus, de les meves amigues de veritat, dels pesats de la classe que sempre et treuen un somriure i sobretot de la persona que més estimo.

Espero que tothom comenci un nou curs amb moltes ganes i amb las piles carregades com jo.

Ariadna.