LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Avui m’agradaria dedicar el meu escrit a totes les persones que han patit o pateixen càncer i a totes aquelles que ja no estan aquí per culpa d’aquesta malaltia.

Fa un temps jo pensava que la medicina hauria evolucionat suficientment per salvar a moltes persones; no coneixia cap cas d’algú proper que hagués mort de càncer. Però fa uns mesos va començar a haver-hi gent al meu voltant que tenia familiars o amics amb aquesta malaltia i al final molts es van convertir en terminals. Jo sempre em preguntava: no hi ha forma de tornar enrere? No es pot solucionar? I poc a poc vaig descobrir que es necessitava un miracle per vèncer a aquesta malaltia quan està tan avançada. Encara que a mi aquests casos ni m’anaven ni em venien vaig sentir la necessitat de fer alguna cosa al respecte per evitar totes aquelles morts innecessàries. No m’agradaria haver de passar pels moments tan durs que això comporta.

Per últim m’agradaria donar ànims a aquelles persones que hagin perdut alguna persona important en la seva vida i a totes aquelles que ara pateixen càncer. I animar a tothom que col·labori per aconseguir un remei.

Andrea Morell

Eres la madre de mi madre, me has visto nacer y crecer, sabes como soy, me conoces perfectamente, y aún así me discriminas solo por falsas apariencias.

Yo puedo comprender que tengas otra mentalidad porque recibiste distinta educación que la mía, pero no por eso puedes juzgar mi personalidad, ni intentar privarme de ella, porque es parte de mi y de mi creatividad. Debes aceptarme tal como soy igual que yo te acepto a ti aunque no me guste que seas racista, materialista y chantagista, cosa que nunca que te echado en cara.

Me dices que no puedo venir con toda la familia a tu casa de Menorca como hacemos cada año, y la razón por la que no me dejas venir es porque llevo rastas i pircings… Te haces mayor, pero inversamente cada vez te comportas más como una niña. “La pelota es mía, ahora no juegas”.

¿Es que te avergüenzas de mí? ¿Es que le ves defectos a ser una perroflauta? ¿Sabes cuál el mayor defecto de un perroflauta? El mayor defecto que tenemos los perroflauta es permitir que el resto de la gente te desprecie y te trate como un ser inferior, permitir que inventen tópicos falsos sobre los perroflauta y nos encasillen a todos en el mismo saco (¡Mis rastas están más limpias que muchos miembros de tus pijos amigos!).

Live your own lifestyle and respect!

Celia

Dissabte 14 de maig, anem amb la família a la nit dels museus. Una nit en que obren tots els museus de Barcelona gratuïtament fins la una del matí.

Primer anem al museu de xocolata, arribem quasi els primers i no hem de fer molta cua. De seguida entrem i ens regalen una xocolatina a cadascú. Està molt bona la veritat. Donem una volta per tot el museu i observem totes les figures de xocolata que hi ha. Estan molt ben fetes, fa molt goig veure-les. En quaranta-cinc minuts acabem de donar un cop d’ull a tot el museu i anem cap al museu dels invents. Arribem a la porta i veiem que hi ha molta gent fent cua. Decidim posar-nos a la cua a esperar. Comença a ploure moltíssim i jo proposo marxar cap al museu de màgia. Em diuen que no, que ens esperem a fer tota la cua per veure el museu. Passen més de dues hores i per fi entrem al museu. Hi ha coses molt curioses dins del lloc, però també d’altres que són sincerament molt insignificants i absurdes. Pensem que no ha valgut la pena fer tanta estona de cua per veure aquelles coses… Se’ns fan quasi les dotze de la nit i anem a sopar a un bar. Quan acabem, anem cap al cotxe a peu, però pel camí veiem el museu de màgia que encara està obert. Decidim entrar, total, no tenim res a perdre. El museu és petit i està força bé per el que li agrada la màgia, però en ningun lloc explica res. Finalment anem cap al cotxe i tornem cap a casa.

Ha sigut una tarda força divertida perquè estar amb la família sempre és agradable, però penso que no ha valgut molt la pena anar als últims dos museus. Del únic que n’he sortit satisfeta és el de la xocolata. Bé, ara ja sé a quins museu no hauré d’anar d’aquí uns quants anys.

Laura

Algunes classes són tan avorrides, pesades, llargues, poc interessants i eternes, que fan que desconnectem amb facilitat. El pitjor és que algunes assignatures ocupen quatre hores setmanals, en algun cas cada dia menys divendres. Els divendres són més alegres i més divertits que un dimarts qualsevol, suposo que és perquè s’acosta el cap de setmana, i aixó és l’únic que desitgem de dilluns a divendres. És possible que a aquestes alçades de curs ja només pensem en les vacances d’estiu, les coses que volem fer i els llocs on ens agradaria anar, sobretot després de l’experiència del viatge de fi de curs que ens ha fet oblidar del tot l’institut. Tornar a posar-s’hi costa molt, però s’ha de fer ja que només queda un mes de curs.

Natalia

El riu Iang-Tsé, tan bell, tan important, tan poderós, rega el 70 % del famós arròs xinès i proporciona aigua al 40 % dels habitants de la Xina. Un riu que és venerat com un déu i que en sentir-ne parlar fa sonar una simfonia al meu cap.

La simfonia comença amb el naixement d´un petit rierol al “sostre del món” mentre cadenes de gegants rocosos observen el part de Gaia. En la segona part, el “petit rierol”, ja convertit en colós, és venerat per Poseidó amb milers de nàiades. El riu inicia el seu descens, en la broma de la incertesa, en què el seu cabdal serà un obsequi per a l’ésser humà.

La civilització xinesa abusa de l’indefens gegant fins a tals extrems de contaminació que acaba amb la vida de les nàiades. La bèstia, ferida, suplica a l’ésser humà que la deixi refer-se, no l’escolta, abusen més d´ella per aprofitar els pocs recursos que li queden. Converteixen el seu físic nítid en una fosca capa de brutícia. El riu Iang-Tsé està arribant a la fi del trajecte sense forces, sense vida. L’ésser humà no li ha permès gaudir de la seva vida i finalment mor en la mar de la xina oriental. El sol es nua per regalar-li al ferit colós una aurora.

En acabar de sentir aquesta simfonia una llàgrima recorre el meu rostre i sento vergonya de ser un ésser humà.

Jordi Abril

Quan entro en un centre comercial i veig totes les botigues, colors i els productes que podria tenir al meu abast amb tant sols un petit moviment de tarja, se’m desperta el desig de comprar coses que no són necessàries. Comprar de forma espontània em produeix una felicitat especial i al mateix temps em provoca un sentiment de capritx.

Un dia de compres és un dia especial. Un dia que mires per tu i només per tu, el teu dia.

Et pots permetre qualsevol cosa; una samarreta, un pantaló curt, una polsera, un barret, un fulard, un cinturó, unes sabates… pots comprar-te el que et vingui de gust, el que més et cridi l’atenció o el que més t’agradi.

Quan estic trista o enfadada, ho necessito. És un dels moments en que em trobo amb mi mateixa i puc pensar i reflexionar sobre qualsevol cosa que em preocupi. Fer-me un regal m’ajuda a canviar d’humor i en tornar a casa, sóc una persona feliç i estic contenta.

Marta

Un dia començo a fer l’escrit d’ètica, ja que queden dotze dies per penjar-lo i el vull començar amb antelació. Em costa trobar el tema, i finalment penso que és millor deixar-ho per un altre dia. Pocs dies després, em ve al cap un tema i començo a fer l’escrit, i quan estic a la meitat d’aquest, se m’acudeix un altre tema. Aquell mateix dia vaig començar cinc escrits de diferents temes, que amb el pas dels dies van anar agafant forma fins a acabar-los.

A mi no em costa desenvolupar un escrit a partir d’un tema, però em costa molt trobar un tema jo conegui o que em sigui proper. Amb això vull dir que no m’és gens fàcil fer escrits, simplement perquè em costa trobar el tema. Però no sé què em va passar aquell dia per què em comencessin a venir temes, tot i que aquests fossin senzills.

Finalment, vull dir als que els costa trobar un tema per escriure, que no es posin el paper davant sense saber abans sobre què escriure. Que el que penso que han de fer és que quan els passi alguna cosa que no els importi compartir la escriguin.

David

Avui fa un any que vas néixer. El meu primer cosí. Dic “primer cosí” perquè encara que ja tenia sis cosines tu vas ser el primer nen. Mai oblidaré el 20 de maig del 2010 al migdia quan vaig rebre un missatge que deia : “Felicitats, ja ets cosina d’un nen preciós des de les dues de la tarda”. En aquell moment vaig saber el que era plorar de felicitat. Després d’allò de la Gina tots teníem por de que et passés alguna cosa a tu també.

L’endemà vaig anar amb els avis i la teva germana Gal·la a veure’t al hospital. Tothom em deia que t’assemblaves a mi quan era petita però el que més em va agradar que em diguessin va ser que no et passava res i que series un nen saníssim.

Encara que a vegades sento que no passo tant temps amb tu com el que vaig passar amb les teves germanes quan eren petites, sé que seràs, i de fet ja ho ets, el millor cosí que es pot tenir.

Clàudia, 20/05/2011

Fa pocs dies, la meva mare em va dir que s’havia fet voluntària a la protectora d’animals de Cabrils. Em va semblar molt bona idea perquè és una manera d’ajudar els gossos que estan allà. Va tres o quatre dies per setmana a passejar-los.

Avui, jo i el meu germà petit hem acompanyat a la meva mare a la protectora. En arribar, la senyora que s’ocupa dels animals, ens ha assignat un gos a cadascú. A la meva mare li han demanat que passegés un Dóberman, ja que ningú s’atreveix a fer-ho. És el gos més bo i obedient del món, però al ser una raça considerada perillosa, molta gent es nega a passejar-lo. A mi, m’ha tocat una gossa mestissa de Pastor alemany, Kira. És bona però té caràcter. I al meu germà li ha tocat un gos de caça.

Ens han donat la corretja, i els hem tret. Estaven eufòrics, no paraven de tirar. Vist això, hem començat a córrer amb els gossos. Mai havia vist a un gos córrer tant. Oloraven tota l’estona i no paraven quiets. Després de córrer uns deu minuts ja estaven més tranquils, però seguien estant excitats. És normal, ja que no surten mai i són gossos joves amb molta energia i vitalitat. Al cap d’una hora, vam tornar els gossos a la protectora i no ens treien els ulls de sobre. Ens miraven com si diguessin: Traieu-nos d’aquí!

Dintre de tot, tampoc estan tan malament allà. Em refereixo a què, hi han molts gossos i tenen companyia. Tampoc els falta menjar i hi han persones que es preocupen per ells. Però res és comparable amb tenir una família i una llar.

Ha sigut una bona experiència, espero tornar-hi aviat. A la protectora hi han catorze gossos, diferents. Sempre que hi vaig em crida l’atenció el Xino, ja que és el germà del Lolo, el meu gos. No s’assemblen massa, però em recorda per la seva manera de ser i d’actuar. Animo a tothom que vulgui passejar un gos, a que hi vagi. I si voleu adoptar-ne un, endavant. Una mascota no es compra, s’adopta.

Jaume Abril

Ser jo és curiós, et passen moltes coses, com als demés -si fossiu jo ho sabríeu-, a més, et permet conèixer a gent fascinant que cada dia et sorprén més -com als demés-, gent amb qui pots parlar de tot i compartir tot el que penses, gent que inspira una confiança quasi absoluta i sents que fins i tot que ja forma part de tu, que si deixaren d’existir, deixaria de ser una part de tu.

Hi ha gent que apareix un dia i passa de llarg com aquell que s’equivoca de carrer. D’altra banda hi ha persones que com qui no vol, sense adonar-te’n, un dia, per casualitat, truquen al timbre de casa i es decideixen quedar-se, tu, com no podria ser d’altra forma, li ofereixes seient, i així van passant els dies. Aquestes persones mai se’n van de casa, sempre queda un perfum particular, un ambient agradable que li dóna a la casa -o a la vida- uns trets especials i inconfusibles

David de Paz