LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El duc de la vall, el deien, tenia un munt de terres que dia rere dia eren conreades pels seus esclaus. No els tractava gaire bé, però, que més dóna! Només eren esclaus! Per a ell, ni els donaria menjar, però això si, al carrer vinga a rebre insults: malparit, repressor, idiota…

El posava tant dels nervis que va anar a demanar consell al monjo del monestir més proper. Preguntava el perquè de tants insults i el monjo savi va dir:

–Tothom sap de la teva conducta amb els teus pobres esclaus.
–I que més dona com tracti als esclaus, no tenen cap valor –va contestar.
–No es tracta del valor dels esclaus, sinó de la teva conducta amb ells. Aquesta et converteix en un home no valorat pels altres, en un home indigne…

No van passar ni tres dies que ja tenia a tots els seus amics a taula dinant amb ell. Bé, ara els nomenava amics, els havia posat nom i tot. Quin home més ximple, deia que la dignitat d’un provenia de l’opinió que creaven els altres sobre ell. Sort que jo visc sol en aquest món i tampoc he d’explicar a ningú aquesta història.

Qui sigui un ésser digne que llenci la primera pedra. Tothom dirà de saber què és la dignitat humana, tot i que poca gent l’haurà conegut, ja que és tant intrínseca com desconeguda, tant consistent com vulnerable. I aquest no és el problema, sinó que la gran majoria d’aquesta gent la perdrà sense haver-la apreciat, ni tan sols. I és que, a diferència del que es pugui pensar, és un fet categòricament autònom però, el pitjor de tot, en el rotund hipotètic cas, arribarem a ser dignes de què, exactament?

En el que estaríem d’acord, és que forma part de nosaltres connaturalment, i que, sense cap altre privatiu, constitueix la nostra pròpia essència. Som nosaltres.

D’altra banda, caldria pensar en la nostra dignitat com la part intrínseca de l’ésser humà que no assoleix en tota la seva vida però en canvi és agredida constant i indefinidament per nosaltres mateixos. Per aquest motiu, la història de la humanitat és més aviat la història de l’atemptat contra la dignitat humana. Per això, cada vegada que algú la cita, entren unes ganes terribles de deixar-se bigoti i conquerir mitja Europa.

Responent a la pregunta, és necessari tenir en compte que una persona està condemnada a ser-ho fins a la seva mort, i això la priva de l’alliberament de la seva dignitat? L’ésser humà s’ha adonat que no és res més que una passió inútil, que ha viscut enganyada des de la creació del foc i que s’utilitza aquesta miserable barrera diferencial per justificar la seva infinita feblesa. En aquest sentit, equivalem a un mosquit, a diferència que nosaltres vivim cent vuitanta vegades més.

Per tant, l’home, en canvi, ha de fer-se la pregunta de si pot perdre la seva dignitat. Ha evolucionat per qüestionar-se com serà d’insignificant aquesta pèrdua. Aleshores, ho resol adonant-se que és un valor exigu i que no li serveix, però que, sense ella, ja no li queda res. Ja no és res.

És molt trist que sent éssers amb ment i cor arribem a fer coses molt lletges només pels nostres interessos. Nosaltres estem tot el dia criticant a tothom de dalt a baix perquè no ens cau bé o perquè no ens agradi la seva manera de vestir; també molts cops deixem de ser nosaltres mateixos per culpa de la moda i els pensaments de les altres persones cap a nosaltres.

T’agradi o no, sempre la gent et criticarà per qualsevol cosa, sigui la que sigui, però també tu criticaràs per qualsevol ximpleria que hagi dit aquella companya de classe.

També criticarem a la gent pel que té i deixa de tenir, per exemple, si et compres un dels mòbils més cars que hi ha actualment et diran que et gastes molts diners en una cosa absurda, però si et compres un mòbil amb un preu raonable, et diran que no tens suficients diners per permetre’t un mòbil una mica més car. Igual que passarà amb la roba, si et compres roba de marca, ets un materialista i no saps estalviar els diners perquè has invertit una mica més en uns texans, però si vas amb roba de baix cost o amb roba per fer esport et diran que no et preocupes per la teva imatge.

Arribo a la conclusió que, facis el que facis o diguis el que diguis, sempre seràs apunyalat per l’esquena per alguna altra persona. Per tant, el que has de fer és ser tu mateix sense donar importància a les crítiques que puguis rebre.

Crec que tots ens hauríem de plantejar aquesta pregunta: ”Per què hi ha persones utilitzen a altres persones com a mitjans i no com a finalitats?” Vull dir, a la vida hi haurà moltes persones que, per exemple, voldran casar-se amb algú perquè aquella altra persona té diners, i no pel fet que l’estima, sinó només perquè té diners, és a dir, la primera persona estaria utilitzant a una segona com a mitjà per a aconseguir diners. I així poden haver-hi molts exemples de persones que utilitzen a d’altres per a aconseguir una altra cosa.

En el moment en què una persona és utilitzada com un mitjà i no com una finalitat, cosa que jo crec que tots ho hem passat, encara que no ens hàgim adonat, perd la seva dignitat. I, què som les persones sense dignitat?

Avui és un dia com qualsevol altre, estic a l’institut, concretament al pati, ja que són dos quarts de dotze. Estic sola ara mateix. Els companys em tenen com a una persona estranya. El motiu? No el sé, certament. Crec que és per ser com sóc i fer el que em fa feliç. Llavors penso en la dignitat, sí, aquest concepte que estem estudiant a ètica i que fins no fa gaire em semblava força estrany. Ara ja sé que és un límit infranquejable que compartim totes i cadascuna de les persones del món. Penso que no me’n queda gaire, de dignitat, a causa de les petites accions que m’han anat perjudicant, que han fet un forat en mi. Però, certament, això no pot ser.

La dignitat és el nostre valor, el principal que tenim, pel fet de ser persones. Però, què significa el concepte de “dignitat”? Sincerament, no es pot explicar amb paraules, ja que per a cada persona és diferent. Per a mi, la dignitat és l’espurna d’energia que tenim a dins; pot atenuar-se cada cop que algú ens humilia, però mai no es pot apagar. Per tant, és la força que ens ajuda a mantenir-nos drets i a somriure malgrat tot.

Sona el timbre. Bé, he de tornar a classe, però abans decideixo una cosa: seré més forta que la meva pròpia dignitat, per tal que ningú pugui ni tan sols atenuar aquesta espurna que habita en el meu interior.

Moltes vegades em quedo sorprès quan veig com la gent discrimina, insulta o, fins i tot, maltracta a una persona perquè aquesta té un altre color de pell o viu al carrer per qualsevol motiu que desconeixen.

Des del meu punt de vista, quan una persona fa mal (no necessàriament físic) a una altra per aquests motius, ha perdut la dignitat.

I si, en lloc de fer això, ajudéssim als necessitats i veiéssim per igual a les altres persones? Podríem fer entre tots un món millor i més digne; però, per desgràcia, encara estem molt lluny d’aconseguir-ho.

En la vida quotidiana acostumem a actuar moguts per l’interès. No dubtem en utilitzar a altres persones per aconseguir allò que volem. Però realment, com es deu sentir una persona que és utilitzada?

Imagina’t que aquest dissabte fas una festa perquè els teus pares no hi són i estàs sol a casa. Decideixes convidar als teus amics més propers, ja que no vols que es converteixi en un batibull. No saps com passa, però el rumor de la teva festa s’escampa. Comences a notar que gent que no et parlava, ara et saluda per l’institut i et mira amb uns ulls plens d’interès. Dos dies abans, reps un munt de missatges amb indirectes de persones que volen que les convidis, per tal de passar una bona estona amb els seus propis amics. Com et sentiries? Creus que aquestes persones pensen en tu quan et parlen? O més aviat pensen en què poden aconseguir? Lògicament, saber que tu no ets important et farà sentir malament i menyspreat.

Una persona utilitzada, pot arribar a perdre la seva autoestima i el pensament del seu propi valor. El culpable d’aquesta pèrdua és la persona que actua moguda pel seu interès. Així doncs, abans d’utilitzar a algú, tingues en compte que aquesta persona també té valor propi, pel que és i no pel que pot donar.

Sabeu que hi ha diferents coses que no he entès mai sobre el nostre món? Em refereixo a les guerres, al fet de morir per a una altra persona i al sentit d’una ideologia.

Les guerres són conflictes territorials, els quals els civils són convocats a anar a morir per algú, però aquella persona no lluita, només espera a què li duguin tot fet. Així ens agradaria que fos a tothom, però seria digne? No ho crec.

Els humans som els únics éssers vius que ens matem entre nosaltres. Menjar, foc, fins a arribar al punt extrem dels diners i el poder. Som realment nosaltres, quan pensem que volem la mort d’altres persones, encara que siguem diferents? Doncs no ho sé, però el que realment conec, és que quan algú mor assassinat per alguna altra persona, n’estic convençut que no s’ho mereix. Hauríem d’aplicar a fons els nostres coneixements per adonar-nos que la mort d’algú no és necessària? Totes aquestes persones que han mort per algun fet involuntari, és la gent la qual es mereix més respecte, tot i que la seva dignitat ha sigut violada per algú altre.

Crec que tothom ha de tenir les seves pròpies idees i que si el món fos vist homogèniament per tothom, no es podria evolucionar com ho hem fet nosaltres al llarg dels segles. Espero que ens adonem aviat del fet que, si tots reflexionem una mica més, es pot formar un món molt millor del que tenim ara.

No ens adonem que, en aquesta societat, és més important la imatge que no pas el que pensem o els nostres sentiments. La gent es fixa més en si portes les sabates a l’última moda que no pas en com et pots arribar a sentir, quan la imatge no importa i tu estàs sol davant dels teus problemes, sense cap ajut. Molta gent se sent que no encaixa i, fins i tot, se sent marginada per tenir uns gustos diferents, encara que alguns s’adapten als gustos que ”més es porten”, suprimint per complet la seva pròpia personalitat.

Moltes persones fan crítica o bé bromes de mal gust a tots aquells que “no s’ajusten a la normalitat”. Però avui dia, què és normal i què no ho és? Sempre es critica a la gent que destaca, a la gent que s’aficiona per coses potser no tan conegudes i ja els etiqueten de ”bitxos rars”, quan potser tenen un gran interès en fer amics i en integrar-se. Crec que hauríem de fer un ”clic” en la mentalitat de la societat i deixar de rebutjar a la gent amb diferents costums, fent així un món molt més agradable.

Existeix la dignitat humana en algunes relacions de parella? El maltractament a la dona, per a mi, és una gran mostra d’egoisme.

Un home que maltracta una dona físicament o mentalment no té dignitat. Una de les raons d’aquest fet és la covardia. Tenen por a quedar-se sols, i per això s’aprofiten d’aquella persona que de veritat els estima. Una persona dèbil, que, en molts casos de desesperació per aquest abús, ha posat fi amb la seva vida suïcidant-se abans que ho faci la parella. És una mostra de covardia en tenir por per quedar-se sols i creure que no trobaran a ningú més, possiblement també algú de la que no es podran aprofitar.

Per què una persona ha de pagar la seva crisi amb la vida d’una altra persona? No només això, l’home sempre ha dit ser superior a la dona. Físicament potser sí que normalment són més forts que les dones, però els hi falten una sèrie de valors.