LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’altre dia em vaig fer una pregunta que ja me l’havia qüestionada més d’una vegada: “Per què té més audiència el futbol masculí que el futbol femení?” Jo sincerament no ho acabo d’entendre. Poden haver-hi diferents opinions, hi ha gent que pensa que els homes juguen millor, d’altres que no és un esport per dones, d’altres que és culpa nostra de l’audiència, etc.

Però jo em pregunto :“que no juguen al mateix esport?” A mi m’agrada el futbol, però a aquestes preguntes no els hi trobo una resposta. Algun cop he vist per la televisió partits de futbol femení, però no tants com de masculins. Jo crec que les noies estan preparades físicament, tenen il·lusió de triomfar, ganes de jugar i la mateixa tècnica que els homes. I ara pregunto: “Són menys que els homes?” “No creus que els hi agradaria tenir la mateixa importància que tenen els jugadors masculins?”, sembla ser que només l’audiència que puguin tenir per televisió fa que un esport pugui ser més conegut que un altre. Tant important pot arribar a ser la televisió?

Ariadna

Avui, només aixecar-me he encès la televisió i la notícia del dia era “El Barça guanyador de la Champions”.

Ahir per la nit, vaig anar a veure el partit amb les amigues al poliesportiu de Vilassar, ja que posaven una pantalla gegant perquè ho poguéssim veure millor. Vam arribar allà amb el partit ja començat, i era impressionant la quantitat de gent que hi havia allà dintre.

He de dir que jo vaig anar per gaudir d’una final de futbol i per estar amb les amigues, perquè jo no sóc de cap equip en concret. M’agrada el futbol però no sóc aficionada a cap. Per tant, no vivia amb tanta passió el partit com les meves amigues, però m’ho vaig passar molt bé veient-les gaudir a elles i a les altres persones que estaven allà.

La veritat és que el Barça va guanyar merescudament. El gol que, al contrari dels altres, vaig celebrar amb més força va ser el tercer; el que va marcar David Villa. És el meu jugador preferit des de fa 5 anys, i crec que es mereixia marcar en aquesta final ja que ha sigut molt criticat aquest any per alguns aficionats culers, que deien que no rendia tant com havia fet en els altres equips en els que havia jugat. Crec que tenen una mica de raó, encara que tampoc era just que l’ataquessin de la manera que ho han fet alguns. El pitjor és que com que la gent sap que a mi m’encanta el “Guaje”, sempre em deien a mi:
El Villa no està fent res aquest any!
I fins i tot, alguns han arribat a dir-me que no es mereixia estar en el Barça.
Jo els ignorava però no m’agradava que m’ho diguessin, perquè a mi em continuarà agradant encara que a vegades no jugui del tot bé…

Crec que el gol que va marcar ahir li servirà per tenir més seguretat en ell mateix i també tenir més suport per part de l’afició, perquè la veritat és que per a mi, va ser un grandíssim gol i no és gens fàcil marcar un gol com aquest en una final de la Champions.

Marta Jareño

Farà una setmana que vam anar a França. L’excursió va estar molt bé però em va passar una cosa que pensava que ja tenia superada; el pànic als cementiris. Sí, una pregunta de la gimcana que havíem de realitzar deia que recitéssim un poema de Antonio Machado al costat de la seva tomba a Collioure. Des de bon principi, vaig advertir a les meves amigues de que aquella part de la gimcana no la podia fer, però elles pensaven que exagerava i inclús em feien bromes sobre el tema.

Un cop allà, anava decidida a entrar, però a la porta em vaig quedar. No podia, era superior a mi. Era un terror que em pujava per l’esquena i feia que em quedés immòbil. Al cap d’una estona, vaig decidir agafar la meva por i entrar a recitar el poema, però al arribar allà (tot i que havia entrat amb els ulls tancats) el pànic es va apoderar de mi, em vaig veure envoltada de tombes i el terror em va pujar per l’esquena. Em vaig quedar immòbil uns instants i vaig començar a plorar casi desmaiant-me del pànic que vaig arribar a tenir. Les meves amigues es van quedar petrificades, jo també. No pensava que aquest pànic fos tan gran.

Un cop a fora, una dona que va veure el que m’havia passat, em va preguntar si estava bé. –Sí- vaig respondre. –No sé què m’ha passat, li tinc por als cementiris- vaig explicar, però ella va rectificar: – No, li tens por a la mort -. Em vaig quedar pensant. La dona va continuar explicant-me que a ella de jove també li passava però ara que ja era més gran, li havia perdut la por.

No sé a què li tindré por, però espero perdre amb els anys el pànic a tot això ja que en un futur em pot impedir veure als meus estimats.

Judith

Tic-Tac, tic-tac, dia 7 de Setembre, dia 23 de Maig, el temps passa i això s’acaba. 1er d’ESO 2n, 3r i 4t.

Estem a la recta final, només quedem 26 dies. Però ja han passat quatre anys des del primer dia que vam entrar. Uns nens petitons que es dirigien cap a l’interior de la porta de ferro amb por del que es trobarien. 26 dies i haurem acabat, acabat una etapa. Alguns repetiran, d’altres obtindran el títol de l’ESO. Els que obtinguin el títol optaran per Batxillerat, Cicles formatius o treballar. N’hi haurà que es quedaran a l’institut però d’altres marxaran. 26 dies amb feina per tot arreu, 26 dies dels quals molts dormirem poc per estudiar, 26 dies sense parar, 26 dies d’angoixa, 26 dies per esforçar-se com mai. Però al cap i a la fi només són 26 dies. 26 dels centenars que ja hem passat. 26 dies per estar tots junts, 26 dies i tot serà només un record de bons i mals moments.

No se si tindré l’oportunitat d’acomiadar-me de tots vosaltres així que ho faig ara: ha sigut un plaer poder estudiar al vostre costat durant aquests 4 anys. Confio i desitjo que us vagi molt bé a la vida, que arribeu a ser grans persones i que els vostres somnis s’acompleixin.

26 dies.

Laia

El deporte español durante la última década, en particular los últimos años, ha resaltado por todo el mundo, desde los innumerables títulos del FC Barcelona hasta el histórico Campeonato del Mundo de la selección española, sin mencionar que hay otros grandes deportistas a primer nivel mundial, como lo son: Rafa Nadal, Alberto Contador, Pau Gasol, Fernando Alonso, Jorge Lorenzo, Dani Pedrosa y muchos más.

Dentro del éxito del deporte español, cabe destacar el gran efecto que tiene Cataluña en él. Pedrosa, Xavi Hernández, Puyol, Guardiola, Pau Gasol y otros más relacionados con el deporte, son catalanes reconocidos mundialmente, sin mencionar el grandísimo FC Barcelona que en estos momentos está reconocido como el mejor equipo del mundo. Por lo que pienso que es digno de admirar que una pequeña región de España tenga este elevado nivel deportivo, a esto se le suma el resto del deporte español, dando a lugar a uno de los países con más talento deportivo a nivel mundial.

El 28 de este mes se disputará la final de la Liga de Campeones en Londres, en donde jugará un equipo catalán representando a España, el FC Barcelona. Pase lo que pase, yo estoy orgulloso de mi equipo, no solo por llegar a la final, sino por el emblema que es para Cataluña y España.

Seyde

Dos setmanes o tres. Això es el que ens queda d’escola. S’estan multiplicant les hores? Els dies? Sembla que cada cop triga més en arribar la data esperada per tots, la data en que, tant si hem aprovat o no només pel fet de deixar tot això enrere, podrem dir tranquils: per fi!

Ja es pot sentir l’estiu a la pell, i tot això ens porta records enterrats, tan vius que ens fa mal que no estiguin aquí ja. Tan vius que ens provoquen enyorança d’aquelles nit d’estiu eternes amb les amigues rient i gaudint de no tenir horaris i encara més de no haver de despertar-nos pel matí aviat, planejant mil sortides impossibles que totes prenem en serio encara que sapiguem que mai es portaran a terme. Tan vius que fins i tot podem sentir la brisa marina que ens refresca en els calorosos dies d’estiu prenent el sol a la platja.

Però encara hem d’anar a classe, i a més a més ara es quan ens hem d’esforçar més pels exàmens finals, com diu la meva mare: la recta final. Però costa tant… es tan llarga aquesta recta…
Vacances siusplau, arribeu ja!

Ainara

Per a molts s’està a punt d’acabar l’última etapa escolar obligatòria. Alguns farem Batxillerat, altres Cicles Formatius, i també hi ha els que es posaran a treballar.

Arriba el moment de prendre decisions importants. En el meu cas tinc clar que vull fer Batxillerat. He decidit fer el Científic ja que és el que més s’ajusta als meus gustos. Fins aquí, tot perfecte. Ara bé, quan et pregunten “i desprès què vols estudiar?”. Aquí es presenta el gran dilema. Tinc algunes coses en ment com Medicina i Farmàcia. El problema és que a la primera carrera, que és la que més m’agrada, et demanen una nota altíssima. En tot cas, això ara no em té per què preocupar. Encara queden dos anys ben llargs per aclarir què vull fer un cop acabat el Batxillerat.

Per últim, m’agradaria acabar l’escrit pensant amb un futur més immediat. L’esperat estiu! Piscina, platja, relax…entre d’altres coses que portem esperant des de fa mesos. Ja queda menys d’un mes. Ara toca fer l’últim esforç superar aquestes tres setmanes tan dures que queden.

Laura

Sempre ens han ensenyat que ser fort és no plorar mai, no mostrat les teves debilitats.
Jo tinc una altra teoria; per mi “ser fort” no és riure sempre ni fingir ser insensible, sempre he cregut que una persona forta és la que, quan cau, sap aixecar-se en comptes de quedar-se al terra.
Un altre estereotip de la fortalesa és que has de saber resoldre tots els teus problemes sol.
Per què? Per què per demanar ajuda a qui te l’ofereix o te la pot donar és ser dèbil? És cert que tothom és diferent i que alguns expressen les seves emocions més que d’altres, però també és veritat que tota persona necessita que algú altre, encara que només sigui una persona, el comprengui.
Es podria dir que, en resum, mai he entés aquest prototip de fortalesa que ens han ensenyat, ja que sempre he trobat que una persona forta és la que accepta que té un problema i el resol.

Elisenda

Aquest estiu tinc dos opcions de les quals n’he de triar una.

Les opcions són: Anar a un campus de bàsquet amb dos amics meus a Balaguer durant 7 dies, o bé, anar amb en David Garcia, a Londres durant 2-3 setmanes.

Tothom em diu que triï Londres, perquè són més dies, estaria en un país estranger i que m’ho passaria millor, i jo també penso el mateix, però amb els dos amics que aniria a Balaguer, en Marc Riera i en Marc Duran, vam fer un pacte de que aniríem els tres al campus. Tinc por de que si acabo anant a Londres, ells dos s’enfadin amb mi, i això no ho vull. O sigui que no sé què he de fer, ni què faré en un futur. Les dues coses no poden ser, ja que les dues cauen en la mateixa setmana, és a dir, si vaig a Londres, una de les setmanes que estaria allà, seria la setmana de Balaguer.

Estic quasi segur de que l’opció que triï estarà ben triada i per un bon motiu, o almenys això espero. Si vaig a Balaguer una de les coses que faria seria jugar a bàsquet, la qual cosa, m’agrada; i a Londres, una de les moltes coses que faria seria aprendre anglès, que això ho necessito en un futur no gaire llunyà.
Buf…quina manera de menjar-se el cap, mare meva; però es que no sé què fer. En tot cas, encara queda una mica de temps per rumiar-s’ho.

Sergi

 Ahir dimarts, els alumnes que fem francès, vam marxar a Perpignan i Collioure per estar allà tot el dia. Després de tot un curs treballant força bé el francès ens va anar molt bé passar un dia allà i poder practicar una mica l’idioma.

Ben aviat, a las 7:30 del matí, vam agafar el bus i vam marxar cap a Perpignan. Després d’unes 3 hores vam arribar al nostre destí. Allà vam començar a fer una “Gimcana” que els nois de batxillerat havien preparat per fer aquest viatge més divertit i que alhora, parléssim francès.
Vam recórrer gairebé tot el poble en busca de la informació que havíem de trobar;com per exemple, en quin any es va construir el castell Saint Jean Baptiste, etc.

Després d’haver dinat allà, amb molta calor al nostre cos, vam pujar un altre cop al bus i ens vam dormir una estona. Quan va passar una mitja hora, inclús més, vam arribar a Collioure. La veritat es que als dos llocs feia una calor insuportable. Sense comptar això, va anar tot perfecte. Primer de tot vam anar a la tomba d’Antonio Machado i seguidament a la platja. A les 4:30 aproximadament, vam tornar cap a Vilassar. Van ser moltes rialles a l’autobús i vaig passar grans moments amb les amigues.

Encara que no ho sembli he pogut practicar bastant l’idioma i adonar-me’n del que sé. Encara que vam anar a França a practicar francès, també vaig aprofitar alguns minutets per parlar l’anglès, idioma que em sento més segura quan el parlo ja que porto més anys estudiant-lo.

Per tant, m’he endut una bona impressió d’aquest viatge i us recomano que si teniu l’oportunitat aneu a un altre país a practicar l’idioma que estudieu, que encara que sigui per un dia, serveix per fer “comprensió oral” i per adonar-te del que saps.

Marta Jareño