LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El dia 2 de juliol comencen les rebaixes d’estiu. És una bona època de venda per als comerços ja que la majoria de persones està de vacances. La gent té mes temps lliure i s’allunya dels problemes i l’estrès, això comporta estar més alegre i optimista i les ganes de donar-te algun capritx i comprar-te alguna cosa augmenten. Si a més a més de tots aquests factors abaixen els preus de les coses que durant l’any no ens hem pogut comprar, no ens ho pensem dues vegades i ho comprem.

Sovint les persones durant aquesta època es converteixen en compradores compulsives degut a les rebaixes, i compren molt més del que realment necessiten amb l’excusa “això es molt barat! També m’ho enduc.” Al final acabem gastant més diners en època de rebaixes que durant la resta de la temporada. Això es pel fet que vivim dominats pels grans comerços i el desig de comprar més roba, videojocs, aparells electrònics o qualsevol altra cosa augmenta en el moment que ells volen.

Hauríem de ser més conscients amb el que comprem i amb les quantitats realment necessàries.

Natàlia

Estic a la meva habitació fent temps per marxar a entrenament. Aquests últims dies no han sigut gaire bons. Veig un paper sobre la taula i tinc la necessitat d’agafar un bolígraf i expressar-me. Sento que hi han moltes injustícies que ens envolten a nivell mundial. Sempre ho he dit, però ara me n’he adonat encara més. Pensem que no ens és suficient amb les coses que tenim i això comporta una sensació de buidor que et fa consumir, comprar i malgastar.

En aquests darrers dies he llegit i escoltat arguments sobre l’economia, el tràfic d’armes i drogues, l’estructura dels estudis actuals, el sistema polític… i m’ha fet reflexionar bastant. Espero que em serveixi per més endavant.

Aina

Fara ja uns tres o quatre any que vaig deixar d’anar a Cardedeu (Montseny) a muntar cada dimecres, divendres i dissabte a cavall.

Muntar a cavall ha estat des de sempre la meva major passió. Em sento lliure quan munto, i més si munto a pèl. Els dimecres feia classe de salt, muntava el meu cavall preferit, en Rocky. No era gaire bo, sempre li feia mandra córrer, i saltar ja ni se li passava pel cap. Però quan estàvem els dos junts la situació canviava. Aconseguíem després d’un o dos intents fer el salt i la professora, que es deia Laia ens felicitava. Em sentia orgullosa de poder muntar-lo, era especial.

Divendres feia horseball (o bàsquet a cavall) amb els i les de l’equip. Primer escalfàvem fent voltes al pas i després al trot al voltant de la pista, seguidament galopàvem durant una o dues voltes i començàvem l’entrenament. Consistia a passar-nos una pilota amb sis nanses de cuir i encistellar-la tants cops com poguéssim al camp de l’equip contrari. Es celebraven partits els diumenges, normalment cada dues setmanes i quasi sempre a les hípiques dels equips contraris.

Dissabtes feia classes normals, perfeccionant el galop. També jugàvem a jocs (de petita jugàvem al pica-paret a cavall), muntàvem a pèl i fins i tot a vegades sortíem de l’hípica i anàvem a donar un tomb amb els cavalls.

Recordo que al 2005 es van celebrar els Tres Tombs a Llinars-St. Antoni i gairebé tota l’hípica Can Tramp hi va participar. Jo hi anava també, amb en Rocky. Al principi em trobava insegura i una mica nerviosa però al final m’ho vaig acabar passant molt i molt bé amb els amics; en vam gaudir.

Va ser una vertadera llàstima haver de deixar l’hípica, era i és encara l’únic esport que m’ha arribat a agradar de debò.

Encara espero el dia en que pugi tornar a muntar, ho trobo tant a faltar!

Laia

El futbol és un esport que tots coneixem i que forma part de les nostres vides; en realitat és un esport ben poca-solta: vint-i-dos homes o dones darrere d’una pilota i donant-se puntades de peu com si d’això en depengués la seva vida.

Bé, el cas és que m’he decidit a fer aquest escrit perquè últimament hi ha hagut algunes polèmiques relacionades amb el futbol, com la final de la Champions, els Barça-Madrid etc… És un esport que m’agrada molt, però trobo que mou massa diners, per exemple: com pot ser que el senyors Cristiano Ronaldo, Lionel Messi entre d’altres cobrin tants milions d’euros, quan tenim gent per tot el món morint-se de gana i ningú fa res per ajudar-los?

La resposta no la sé, però m’agradaria que els que llegiu la meva petita reflexió, penseu en tot això i de quina manera pot arribar a ser injusta la vida amb algunes persones.

Bruno

¿Por qué normalmente el ser humano se pregunta que tiene que hacer para ser feliz? Evidentemente porque busca la felicidad, sin embargo pienso que nos tendríamos que preocupar más por “ser” y no por “hacer”. Luchamos por la felicidad, la cual no siempre adquirimos y esta lucha nos genera estrés, un estrés que nos impide fluir con naturalidad al ritmo de la vida, sin posibilidad de crecer como mejor persona y así no es como funciona la ley de la naturaleza.

Como simple ejemplo, una flor: Para que ella crezca con naturalidad no hay luchas ni intentos, simplemente sucede, lo que demuestra que las cosas simplemente pasan y son por lo tanto parte de un plan, el cual no podemos cambiar ni incluso saber.

Últimamente he reflexionado acerca del supuesto “camino” que tiene mi vida, el cual no lo puedo cambiar ni escoger, ya que las cosas suceden y son como son. Por lo que doy por hecho que he de “caminar” por el sendero de la vida sin mirar atrás ni delante, olvidándome del pasado e ignorando el deseado futuro.

Dejaré de condicionar mi felicidad a que las cosas tengan un aspecto determinado al de mis sueños, deseos y espejismos de la vida. Con lo dicho, cualquier ser triste podría abrir una nueva puerta que le conduzca a la total felicidad, puesto que no se preocupa por el futuro, sino que simplemente vive el momento “Carpe diem”.

En mi humilde opinión, lo necesario para dominar nuestra mente es saber vivir el único momento en el que uno se encuentra, olvidándose uno de las preocupaciones u otros pensamientos que pasan por su mente en dicho momento, estando únicamente “allí” y “en ese momento”. De esta forma, dejaré que mi vida corra libremente, simplemente siendo yo mismo, sin preocupación alguna, ya que nada es azar, todo tiene un sentido, el cual ni yo ni nadie puede comprender.

Para ello, es sumamente importante aprender a vivir el presente, el aquí y ahora, sin importar nuestra situación en un año, un mes o inclusive una semana.
Por consiguiente dejaré de temer y viviré en un estado de gratitud y optimismo, sabiendo que todo terminara bien, de una manera u otra, pero sin tratar de alterar el “camino” que tiene mi vida desde un comienzo. Simplemente me dedicaré a “ser yo mismo” sin tratar de “hacer o planear mi futura vida”.

Seyde

El dimarts passat vam anar a França amb l’institut. Era una sortida que havíem d’aprofitar per practicar el francès. Per fer-ho el grup de francès de batxillerat, ens va organitzar dues gimcanes per Perpignan i Collioure. Es tractava d’una sèries d’objectius que havíem d’aconseguir dins les ciutats que vam visitar, com per exemple, recitar un poema d’Antonio Machado davant de la seva tomba o comptar els arcs que hi ha a la catedral de Saint-Jean Baptiste de Perpignan.

Quan vam arribar allà pensava que seria molt difícil fer-me entendre en francès i guiar-nos per una ciutat desconeguda. Però no va ser així, sorpresa em vaig adonar que era capaç de mantenir una conversa en francès i d’entendre perfectament tot el que em deia la gent a qui preguntava.

Ara, més que mai, tinc ganes d’aprendre bé el francès ja que em sento capaç de fer-ho.

Joana

M’he tornat a canviar de casa, aquest cop a Mataró. He viscut en cinc cases diferents;  dues de Premià de Dalt, una de Vilassar, una de Cabrils i finalment, a Mataró.

Hi han molts motius pels quals m’agrada canviar, però el que més m’agrada és poder-me sentir de tot arreu on he viscut. Quan algú em pregunta d’on sóc, jo responc que del Maresme.

Hi ha gent que no comprèn com em pot agradar tant canviar-me de casa, ja que per ells, la seva llar és allà on han viscut sempre. Per a mi, és exactament el mateix, la meva llar són tots els llocs on he viscut i dels quals en tinc records, i casa meva allà on hi tinc la família.

Joana

Avui ha vingut un home a fer una xerrada. Era un economista que ens ha parlat sobre l’economia i els diferents problemes que hi ha al món. Però no és d’això del que vull parlar. El tema que vull tractar és el respecte.

Moltes vegades quan ens diuen que farem una xerrada ens alegrem perquè així perdem classe. Desprès, quan arriba l’hora d’escoltar, molta gent és incapaç de callar i prestar atenció a la persona que té davant. No pensem en que aquesta persona ha fet un esforç preparant-se tota aquella xerrada o que està perdent part del seu, segurament, valuós temps venint a explicar-nos coses a nosaltres. En comptes d’això el que fem, la majoria de nosaltres, és xerrar o riure.

La veritat és que mai m’hi havia parat a pensar però, al fer-ho avui, m’he sentit malament al pensar com es podia senti aquell home al estar explicant-nos coses importants i veure que molts de nosaltres no li fèiem ni mica de cas.

En definitiva el que vull dir és que pot ser que no t’interessi el tema que s’està tractant (ja sigui en reunions, xerrades o classes), però s’ha de mostrar un mínim de respecte cap a la persona que, al cap i a la fi, està fent un esforç per nosaltres.

Clàudia Lòpez

Fa un mes vaig anar a l’oculista i em va dir que la miopia m’havia augmentat bastant. Això volia dir que m’havia de fer unes ulleres noves o unes lentilles.

Portava bastant temps rondant-me pel cap la idea de les lentilles. Quan t’hi acostumes són molt més pràctiques i fàcils de portar i quan plou no s’embruten com les ulleres, així que em vaig decantar per les lentilles.

Fa dues setmanes vaig anar a l’òptica on treballa la meva tieta perquè me les fes. Que fos ella qui m’ensenyés a utilitzar-les em va treure un gran pes de sobre, ja que jo no estava del tot segura i em feia “por” que no me les pogués treure de l’ull. Però ara m’adono que és qüestió de pràctica i d’acostumar-se. Al principi em costava posar-me-les, ara és un moment.

És impressionant la sensació que notes amb les lentilles, sobretot quan has portat ulleres abans. Ho veus tot, mentre que amb les ulleres ho tens “emmarcat”. Animo a qui porti ulleres i s’estigui plantejant portar lentilles a que no s’ho pensi més!

Judith Maltas

Per fi va arribar la tarda que tant havia esperat. Tota la gent al carrer, amb la seva samarreta del barça, bufandes, banderes… fos el que fos. Tothom estava entusiasmat. No era un partit corrent, estàvem a la final i teníem aquest mèrit.

Vaig anar caminant fins arribar al poliesportiu de Vilassar, on podria gaudir de la màgia del Barça i on veuria si guanyaríem o no. Havia decidit sopar abans per tal de tenir un lloc quan entrés, i per sort hi havia persones conegudes, amics i familiars, amb els quals podria seure i divertir-me. Tot anava bé, i tothom esperava, com jo, que comencés el partit.

Quan l’àrbitre va xiular l’inici, tota la festa va començar. Primer hi va haver patiment, ja que el Manchester atacava constantment. Però al cap de deu minuts, el joc barcelonista va arribar i només el nostre equip tenia el control de la pilota. Jugaven molt bé i, com era d’esperar, va arribar el primer gol. L’eufòria embogia totes les persones que ho estaven veient. I jo, amb els meus amics, també tenia aquesta eufòria i aquesta alegria de saber que estàvem a un peu de guanyar la Lliga de Campions. Però tot té un preu, i ens van empatar el partit.

Va arribar la mitja part, i això significava un petit descans i podíem fer un mos o beure algun refresc per refer forces. Després va començar la segona part. El Barça seguia amb la possessió de la pilota, i per fi, va arribar el segon gol. Tot de crits i salts de la gent que tenia al meu voltant i, com era d’esperar, una gran celebració amb els companys. Tot seguit, va arribar el tercer. El partit es va acabar amb aquell gran gol per al Manchester, ja que per a ells, remuntar a un gran equip com és el Barça era d’allò més difícil, i encara més si no tenien la pilota i només patien perquè no els marquessin un altre gol. I quan ja no es podia dir res més, l’àrbitre va sentenciar el partit, que feia el Barça el guanyador d’aquella Lliga de Campions, i que això significaria la quarta Champions d’aquest equip.

Per acabar vaig veure l’entrega de la copa i me’n vaig anar a casa per poder sentir amb detall totes les declaracions dels entrenadors, jugadors, directius, etc. que havien estat en aquell partit.

Ricard