LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Ja fa bastant temps que em ronda pel cap una cosa, que coi li pasa al temps? Començem l’estiu molt bé, però a mesura que passen els dies sembla que al temps se li creuin els cables, que es trastorni o alguna cosa per l’estil.

T’aixeques un dia d’estiu, puges la persiana i un raig de sol et dona en tota la cara i dius: quin dia més bonic que fa, avui podré anar a la platja o a la piscina d’algun amic meu a banyar-me. Estàs tot el matí prenent el sol i te’n vas a dinar. Quan acabes de dinar veus que en qüestió de cinc minuts arriben uns núvols grisos i molt lletjos, penses que encara els teus plans de tarda a la piscina no s’han anat a fregir espàrrecs, però no, surts a fora al carrer i fa un fred impressionant i un aire que et donen ganes d’entrar a caseta i hivernar fins el dia següent.

Al dia seguent fa una calor abrasadora, i molta xafogor i tot el dia es tira aixi, el dia anterior dormint tapat amb el llençol i al dia següent dormint amb un ventilador al costat, un dia fan 25ºC i l’altre 35ºC.

Però encara em va pasar una cosa pitjor:

Tornant de Granada, un divendres dos de setembre, anant per Múrcia, a les dotze del migdia els termometres marcaven 14ºC, si si, 14ºC ja, per rematar el viatge, va comencar a ploure i fins València no va parar.

Avui , divuit de setembre, el temps esta així, així però sort que ho han avisat en el temps, perque aquells dos dies no ho va avisar ningú de que faria mal temps, però ningú!

Jo ja no sé per que passen aquests episodis del temps, si per alguna cosa concreta o no, però el temps està una mica boig.

Héctor

A la vida no pots escollir el teu pare, la teva mare, ni els teus germans. No pots escollir el país on neixes, el teu nom, ni el color dels teus ulls, però hi ha una cosa que sí que tens la llibertat d’escollir, els teus amics.
Els amics són proporcions del nostre cor. Allò que només trobem més enllà del món.
Tenir un amic és com tenir un tresor. Això significa tenir algú en qui reflectir-se. És algú amb qui pots compartir obertament els teus pensaments i algú amb el qual et pots recolzar en els pitjors moments. El que t’abraça quan sents que no pots més i et dóna ànims per seguir endavant. És aquella persona que encara que estigui asseguda al teu costat, no la veus com la matèria física que és.
L’amic no és la persona que veus, ni que pots tocar o olorar. Simplement, és la persona que sents.

Jade

Dilluns, Dimarts i Dimecres d’aquesta setmana han sigut els dies més difícils de l’any. M’ho jugava tot, havia de recuperar totes les matèries suspeses durant l’avaluació i ja feia unes setmanes que m’anava preparant.

Aquests tres dies són els més importants per una persona de 4t d’ESO que necessita aprovar per poder accedir a un altre nivell d’estudi superior. Durant aquest curs he comès molts errors que he pogut solucionar en aquests dies tan complicats. No sabré si he aconseguit el meu objectiu fins al lliurament de les notes definitives i espero que, amb l’ajuda dels professors o sense, pugui aconseguir el certificat de secundària d’un cop per tots!

Julen

Cada any, hi ha una nit en què és lícit encendre fogueres controlades i fer el màxim soroll possible amb els petards que abans hem comprat. Tal com passa amb d’altres festes (Halloween, Carnaval, la Quaresma…) fa més il·lusió quan menys cops s’ha viscut. Això és degut a que amb vuit anys no s’està acostumat a quedar-se a altes hores de la nit sense dormir. En canvi, per alguns joves només és una excusa més per sortir a prendre alguna cosa amb els amics.

Però com totes les festes tradicionals té una part negativa: les destrosses ocasionades pels joves el 23 de Juny de cada any sumen una gran quantitat de diners en reparacions. Cada any els cotxes de moltes persones queden destrossats sota l’eufòria dels celebrants de la revetlla de Sant Joan.

Julen Fernández

Comencen les vacances! Durant tots els mesos d’estudi esperem amb totes les nostres forces l’arribada de les vacances d’estiu. Son les més llargues i necessàries de totes ja que en tot aquest temps haurem d’estudiar, que és la major preocupació que tenim els estudiants.

Aquest any coincideix les vacances d’estiu amb la finalització dels estudis obligatoris, amb això vull dir que molts dels que cursem 4t d’ESO ja no ens veurem pràcticament mai.

A mesura que van passant els dies lentament d’aquesta última setmana les ganes d’acabar i poder gaudir d’unes bones vacances d’estiu amb la família i els amics. Per mi, aquests dies són molt llargs, ja que he de recuperar algunes assignatures i segueixo anant al institut.

Julen Fernández

El otro dia caminando por el huerto, de noche y con Luna creciente, tropecé y fui a agarrarme a un pequeño peral que tenia delante, a un metro más o menos. ¿Qué mayor poder necesito de un árbol que el que esté en el sitio justo cuando yo lo necesito para no caer? -me pregunté-. Segui andando dos o tres pasos y algo me detuvo. Volví atrás y mire donde había tropezado. No había tierra movida. Casi con miedo, he cambiado la pregunta que me hice: “¿Qué mayor poder necesito de un árbol que el que me haga tropezar sacando una raiz de bajo tierra y escondiéndola de nuevo para que me agarre a él y, después de haberme hecho una pregunta estúpida y él haberme leído el pensamiento, me haga volver sobre mis pasos y me haga entender?
The secret life of plants.

Celia

Últimamente tengo demasiadas ganas de vivir. Y diréis, -No, las ganas de vivir nunca son demasiadas, no es nada malo…- Pues para mí sí lo es. Porque me frustro, me frustro porque quiero hacer muchas cosas y no tengo tiempo para ellas. Quiero viajar, gozar, vivir cantando, saltando, bailando, gritando, corriendo, sonriendo, conociendo y aprendiendo, y conociendo y aprendiendo y aprendiendo y aprendiendo. Me frustro porque mientras sueño con todo ello estoy encerrada en una habitación de cuatro paredes perdiendo el tiempo, un tiempo que tendré que recuperar, frustrándome y temiendo no poder hacer nada de ello, temiendo tener una vida condicional, aburrida y rutinaria que veo acercarse. Temiendo la posible vida futura entre los barrotes de un trabajo.

Celia

Tinc el nas tapat, com cada dia d’hivern, em costa respirar i necessito mocar-me amb urgència. M’apropo al lavabo i em moco amb la mà que després sacsejo contra l’aixeta per llençar les mucositats al fons blanc abans de netejar-me amb aigua. Queda un enorme moc de diferents consistències junt a l’anella de llautó de l’embornal i quan vaig a obrir l’aixeta per a que l’aigua ho arrossegui tot percebo un lleuger moviment. Apropo la mirada per veure millor, i veig que entre el moc o millor dit, part d’ell mateix és alguna cosa més carnosa i consistent. Deixant relliscar un fil d’aigua entre els dits, intento netejar la part carnosa, que se segueix agitant amb lleugers moviments, de entre les restes de moc quan observo angoixada que és un organisme, una mica semblant a un llimac arrugat amb tons carn i roses. L’intento agafar i es comença a transformar en un cuc allargat, pla i transparent amb dues antenes que es camufla amb l’aigua i s’escapoleix. Quan per fi l’aconsegueixo caçar, deixa anar una descàrrega entre elèctrica i química, com una barreja de picadura de medusa i anguila. El deixo anar i en caure a terra es comença e encongir, es transforma en una mena de panerola i desapareix per una escletxa de la paret.

Celia

Fa algun temps que la meva mare volia un gos. “I que ara vull un gos i que ara no vull un gos, ara sí, ara no” i finalment… segueix així. A la meva mare li encanten els gossos. Gaudeix mirant-los, tocant-los i parlant d’ells. Però jo sé la vertadera raó de que li agradin tant: li recorden al meu pare.

Jo estic una mica preocupada perquè tenint dos gats a casa és difícil portar un gosset, per molt que sigui un cadell. Però aquest no és el tema. El tema principal del meu escrit és en Tohr. Un collie preciós que tenien els meus pares abans de que jo arribés. El vaig conèixer per poc temps. Just el mateix que vaig conèixer el meu pare. Els dos se’n van anar del meu costat a l’hora, de la mà. Fet que en part em fa feliç ja que pel Thor el meu pare era una espècie de Déu i pel meu pare el seu gos era el seu millor amic. Però el que trobo curiós és que per a la meva mare és molt més fàcil parlar del collie que del meu pare i per a mi és més fàcil sentir-la parlar del Tohr que del seu marit.

Explica amb ulls brillants el magnífic company que va ser aquell gros animal pelut que quan jo era infant es posava al meu costat per protegir-me. També explica que jo jugava a tirar dels llargs pèls color marfil i, encara que fos molt probable que li hagués fet mal, ell no es queixava. Es mantenia submís, tranquil i alerta. Jo, pocs records tinc d’aquell gos, recordo difuminades imatges en color on surt ell al meu costat (com sempre) i aquelles vegades que sent jo una bèstia inconscient em pujava sobre la seva esquena. Per sort algú sempre estava a l’aguait i salvava el gos d’una contractura o alguna cosa per l’estil.

Potser el que més em dol és tenir només dos petits records d’ell i basar les meves petites històries sobre ell amb l’ajuda de fotografies o aquelles mena de “petites faules” explicades per la meva mare. Però encara que el més probable sigui que els meus records on hi apareix m’hagi inventat la major part, ell sempre estarà al meu cor.

En aquell trosset de cel que et mereixes t’envio el més gran dels petons!

Maria