LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

3, 2, 1, ja! Comença la cursa. Els milers de persones es comencen a moure. Al principi caminant, després corrent. Els primers quilòmetres passen volant. Vas mirant al teu voltant i veus a la gent corrent animada. A banda i banda dels carrers hi ha persones que han vingut per veure la cursa i donar suport aplaudint. Sovint els nens es posen al teu davant perquè els hi xoquis la mà. Fins i tot de vegades vénen timbalers i animen amb música.
D’una manera o una altra et sents diferent, en el bon sentit, i et deixes portar gaudint del teu moment, de la teva cursa. Arribes a l’avituallament, cap als 5km, i això et fa baixar una mica el ritme ja que hi ha molta gent per agafar aigua, i uns metres més enllà trobes totes les ampolles tirades pel terra. Tornes a recuperar el ritme i te n’adones que ja vas per més de la meitat de la cursa, però hi ha moments en que desitjaries amb totes les teves forces parar de córrer i descansar. No ho fas. Saps que has de continuar, encara que el patiment augmenti, has d’aguantar. Tornes a mirar al teu voltant, com al principi i ara veus que hi ha més gent caminant que no pas abans, però tu no et pots rendir.
Fins que arriba el moment. Veus com un inflable en el qual posa “arribada”, llavors saps que has de fer l’últim esforç, l’últim esprint per arribar a fer els 10km.
I per fi, creues la línia d’arribada, llavors et sens molt bé, et sens feliç i encara que no has quedat el primer ni molt menys, et sents guanyador.

Pau

Acaba de començar el curs i ja tinc ganes de que arribin les vacances. Quan quedaven pocs dies per tornar a l’institut pensava que no em costaria gaire acostumar-m’hi, però m’està costant més del que em pensava. Pels matins em fa molta mandra llevar-me i per la nit anar a dormir, de vegades em desconcentro durant les classes i no estic atent al que diu el professor. Tot i així m’estic esforçant molt fent els deures i estudiant les lliçons que ens han donat a classe.

Segurament a molta gent li passa el mateix que a mi, de totes maneres espero acostumar-me ràpid a les classes i treure bones notes ja que el curs passat no em vaig esforçar tant com hagués volgut.

Adrià

Durant la primera meitat de la meva vida he viscut amb la meva àvia, i per suposat amb els meus pares i la meva germana. Vivíem tots en una casa de Premià de mar. Tots ja sabem com són les àvies amb els seus nets, els consenten dia a dia, i la meva no té perquè ser l’excepció. Me’n recordo que cada vegada que anàvem a donar una volta pel poble, sense els meus pares, sempre tornava amb alguna joguina, em comprava un gelat o qualsevol detall que sabia que m’agradava. Algunes vegades m’ajudava a fer els deures de mates, en sabia molt, i jo penso que ella també s’ho passava bé. També m’havia ensenyat a jugar a cartes i als escacs, quina paciència tenia, pobra dona, perquè a mi quan no em surt una cosa… I així passàvem moltes tardes.

Això va durar fins que tenia sis anys, que per alguns motius, ens vam haver de canviar de casa i ella se’n va anar a viure a un poble de l’interior i jo a Vilassar de Dalt. Anàvem a veure-la un cop a la setmana però evidentment la trobava a faltar.

La meva àvia ha anat empitjorant a mida que ha anat passant el temps. Però ara farà un any li van diagnosticar alzheimer. Aquesta idea em va terroritzar, pensava que arribaria un dia que no em coneixeria, a mi, que havíem estat sempre juntes. I ara, abans que arribés l’estiu, com si no en tinguéssim prou, va caure d’una manera molt forta, potser per culpa de la malaltia, i els metges deien que no hi havia res a fer. Aquell dia quan la vam anar a veure ens van advertir que no parlava ni coneixia a ningú, però en el moment que vam entrar, la meva germana i jo, va dir el nostre nom. Va ser un moment que no oblidaré mai. I encara que m’havien dit que no sobreviuria jo tenia una mínima esperança. Va passar una setmana i com jo pensava, molt lentament, es va anar recuperant. Ara no està del tot bé i té alts i baixos, però cada vegada que la vaig a veure i està contenta, me’n vaig de casa seva més tranquil·la.

Jennifer

Fa cosa de tres setmanes, dues de les meves millors amigues van marxar a estudiar fora. Amb elles he compartit somriures, plors, discussions però sobretot moments inoblidables. La Mireia que es troba a Irlanda, no tornarà oficialment fins al Juny i la Irene que s’està menys temps fora de casa, quatre mesos a Canadà, la tindrem aquí abans que comenci el nou any.

Les trobo molt a faltar. Però no és el típic “et trobo a faltar” que dius quasi sense pensar. Em refereixo a la sensació que vaig tenir els dies 23 i 24 d’agost a l’aeroport del Prat. Era el moment de l’última abraçada, el darrer t’estimo i et trobaré molt a faltar, cuida’t. No sabia quanta raó tenia afegint-hi aquest quantitatiu, molt.

Vaig tenir una sensació d’angoixa, d’impotència, de tristesa però a la vegada de felicitat, perquè tenen una oportunitat única d’aprendre, fer-se grans i viure noves experiències. Tristesa per no poder-les tenir presents el temps que estaran fora. Impotència quan les veia allunyar-se pel control policial i en veure enlairar-se l’avió. I per últim l’angoixa que per uns segons va envair-me, pensant ja està, han marxat, no puc fer-hi res. Encara que seguirem en contacte no estaré present quan tinguin un problema, ni el seu primer dia d’escola. Pensar que puguin fer amics que les omplin més que nosaltres, potser això és el que més m’amoïna.

Per més que els pares diguin que estaran aquí aviat, que “ningú és imprescindible”, no comparteixo la mateixa opinió. Potser és cert, ningú és imprescindible, o potser no, només sé que ara ha de passar temps i he de tornar a la normalitat de sempre per poder respondre aquest ‘potser’. Ara per ara, les necessito tant com a la meva família, ja que l’amistat per a mi és molt important.

Paula

Aquest matí, mentre em preparava la motxilla, he sentit com la meva mare mantenia una conversa. Ha sigut curta però intensa. M’ha preocupat.

Un cop dins del cotxe li he preguntat de què es tractava aquella trucada telefònica. M’ha contestat amb veu tremolosa. Era el meu pare, aquella matinada havia hagut un incendi a Cala Llonga, Eivissa, on es troba l’apartament de tota la família.

A l’illa pitiüsa solen haver-hi incendis, però aquest ens toca molt de prop. Aquella cala recull molts records: Ma mare i els seus germans en barca, els meus avis copsant les vistes des de la pintoresca terrassa, jo i els meus cosins nedant i jugant en precioses aigües cristal·lines, aquelles capbussades al vespre… massa moments, massa records.

La meva mare no ha gosat ni posar les notícies durant el dia per si apareixien imatges de l’incident. Segons la gravetat d’aquestes hauria sigut un gran cop per a ella. Per sort, quan he arribat a casa i li he tornat a preguntar per l’assumpte, se li ha il·luminat la cara en parlar-ne. Tot ha sortit bé. Ha sigut un incendi lleu en comparació amb d’altres. Havia succeït en una regió lluny de l’apartament i de la cala.

Quin pes m’he tret de sobre. Sembla que no ha estat res. Quina alegria i quina despreocupació!

Laia

La felicitat no és una meta, sinó un estil de vida.
Aquesta és una frase com moltes, que vaig trobar per internet.
La vaig trobar fa un temps, en aquells moments pensava que possiblement fos cert. Però normalment sents a gent que diu: Jo vull aconseguir la felicitat!
I de sobte et diuen que necessiten aquesta cosa, i de cop diuen que aquesta també, i aquesta i aquesta… i acaben fent una gran llista de propostes, de metes que volen aconseguir per tenir felicitat.
Sincerament, per ser feliç no cal proposar-s’ho, no calen metes. Simplement has d’apreciar el que t’envolta, els amics, els riures, un t’estimo, una abraçada… La felicitat no té per què ser amb grans cops de sort que passen pocs cops a la vida, sinó amb els petits detalls del dia a dia.
Hem de viure el moment “Carpe Diem”, pensar en el futur està bé, però no ens ho podem aplicar com a estil de vida, i tampoc podem viure del record. El passat és passat, i el futur serà, i el que importa és el present i el que fem amb ell. La vida no és fàcil, i d’això ens n’anem adonant de mica en mica, quan ens anem fent grans i madurem.
Passarem males èpoques, caurem… Però no ens podem rendir: ens hem de aixecar i tirar endavant. I adonar-nos que no estem sols, que tenim una família que sempre està quan la necessites, i amics que t’estimen i t’ajuden a superar-ho, vulguis o no, tot sempre és més fàcil si tens algú al costat, que t’estima.

Paula

El pitjor que et pot succeir a la vida, és que la mort et pugui vèncer. I si és d’una persona estimada encara s’agreuja més.

La meva mare farà cosa d’un mes va patir un cas on la mort va acabar amb una amiga. Era molt jove i mare de dos nens petits. Va estar dos anys lluitant contra el càncer, però finalment va perdre la batalla. Les malalties es fan amos del teu cos, et maneguen i et destrueixen com volen. Les persones som molt vulnerables, encara que intentem de totes les maneres de lluitar contra elles no sempre ens perdonen la vida.

Aquest cas m’ha fet pensar molt, no només amb la mort sinó el que representa la figura de la mare dins en una família. El buit que et deixa pel fet de perdre-la, és tan immens que ha de costar superar durant molt de temps aquest gran cop.

Potser a vegades no valorem suficientment a les mares tal i com es mereixen. Una mare et dóna la vida, et cuida, et mima i t’estima. La mare ha de ser la millor amiga que pots tenir. Pots explicar-li tot el que et passa, demanar-li consell i mai t’enganyarà. Encara que a vegades pensem que elles no entenen moltes coses de les que ens estan passant, el cert és que son les millors per aconsellar perquè han viscut l’experiència.

Per sort el temps ho acaba curant tot, si no seria impossible sobreviure a la mort. No vol dir que t’he n’acabis oblidant per sempre, sinó que el record és l’únic consol bonic que et queda.

Marina.

Quantes vegades, al llarg de la vida, una persona pot arribar a dir “Estic avorrit”?

Fem servir aquesta expressió quan ens fa molta mandra fer alguna cosa , perquè si volguéssim no ho estaríem d’avorrits.

Jo, aquest estiu ho he dit moltissímes vegades ,però al final sempre m’ho he acabat passant bé , més o menys, però bé. Ho reconec aquest estiu no em venia de gust fer res de res. Abans de començar l’estiu vaig dir que faria moltes coses , i de totes les coses que vaig dir, realment no n’he fet ni una.

La gent, en general , troba avorrit moltes coses, anar al cole, anar a comprar o aquells dinar familiars que sembla que no s’acabin mai, totes aquestes coses ( les mes avorrides pel meu gust )no ho serien tant si no penséssim així i busquéssim les parts positives de totes les coses.

Considero que l’avorriment és més aviat psicològic i que realment res és avorrit sinó al revés, la persona és avorrida.

Xavi

Ha arribat el dia. El dia de deixar tot un estiu enrere. Un estiu en el qual no han faltat moments de diversió. Tampoc moments feliços i no tant feliços. Però, en definitiva, ha estat un estiu molt entretingut en el que els dies han passat volant.

Tard o d’hora havia d’arribar el dia de començar. Un curs d’aquells interminables que durant el període de vacances desitges que mai arribi. En aquest cas, quart d’ESO. Un curs decisiu en el qual m’he de posar les piles i seguir-lo en tot moment.

Suposo que esperava que fos molt més difícil. M’he adonat que no serà així. Després d’uns dies de treball he arribat a la conclusió que simplement aquest curs tindrà una mica més de dificultat. No tant com la que m’esperava.

En tot això, crec, que m’ho acabaré agafant com una rutina més del dia a dia. Una d’aquelles rutines en les quals s’acaben convertint en monotonia. Posant-me en el pitjor dels casos, es clar.

Personalment, crec que el millor és esperar que passi una mica de temps i adonar-me’n que simplement era una manera de veure-ho molt negativa.

Laura Alarcón

Fa molt temps que vull un pírcing, però als meus pares no els agrada gens la idea, ja que pensen que els pírcings només serveixen per fer malbé el cos, però jo penso tot el contrari, que són una forma més d’adornar-lo, com a qui li agrada portar polseres o collarets.
El cas és que sempre quan parlàvem del tema em deien que no me’l deixaven fer, i que no els ho preguntés més, perquè jo ja sabia la resposta… Però no em cansava de dir-los, tot i que no tenia gaires esperances, perquè coneixent-los, em pensava que no me’l deixarien fer.
Però fa dos dies quan ja tenia assumit que no em podria fer cap pírcing fins que tingués els 18, em van sorprendre amb la seva reacció. Em van dir que s’ho havien estat parlant, i que com que era una cosa que em feia molta il·lusió, s’havien posat d’acord en què em fes un forat al cartílag de l’orella, però això sí, mentre anés a un lloc fiable o a una farmàcia. En aquell moment em vaig posar molt contenta, ja que haver insistit durant molt de temps havia donat resultats, i ara estic esperant impacient que arribi dimecres per anar-me’l a fer.
Laia