LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Lo primero que pensé cuando se marchó fue: “Se acaba de ir y ya la echo de menos…”

Es complicado escribir en un trozo de papel en blanco todo lo que vivimos juntas, simplemente porque hay tantas cosas que me gustaría explicar de ella que no sé ni por dónde empezar. Aunque creo que tengo el momento perfecto: todo empezó cuando llegó.

El primer día de curso me dijeron que había una alumna nueva en clase, lo que me sorprendió fue cuando me dijeron que era americana y que apenas hablaba español.

¿JP? Un nombre muy extraño, ¿no? Es lo que pensé cuando me dijo como se llamaba. Pero ahora que lo pienso, ¡me parece de lo más normal!

Aprendió muy rápido el castellano y así pudimos conocernos mucho mejor.

Especial, sí, así es como la describiría con una sola palabra. Con ella he pasado muchos momentos increíbles, nos hemos reído pero en algunas ocasiones también hemos llorado.

Aunque yo me quedo con los mejores recuerdos, los momentos que hemos pasado juntas, nuestras canciones, nuestros abrazos…

Diecinueve de junio, nunca olvidaré esa fecha, el día en que me despedí de ella. No quería que se fuera, simplemente no me lo quería creer. Después de un curso aquí no podía pensar que ya había llegado ese momento. No quería llorar, quería que me recordara con una sonrisa. Pero no pude contener las lágrimas cuando me dio un fuerte abrazo, sentí un vacío en mi pecho y en ese momento se paró el tiempo. Me dijo algo al oído y me sonrió.
Paula

Un diumenge al matí no és un bon dia per fer la presentació del club de bàsquet Vilassar de dalt, sobretot si ens fan anar a les deu i a Can Rafart. La presentació va començar a les onze, ens van fer una foto a cada categoria i llestos, ja podíem anar a prendre un got de xocolata calenta junt amb un pastís. Estava pensant que la persona que hagi escollit l’hora, el dia i el lloc s’ha lluït!

En general m´ho vaig passar bé pero espero que l’any següent no es repeteixi.

Enric

Ha començat el curs i l’he començat amb ganes d’estudiar i aprovar-lo. No m’agradaria repetir un cop més, ni malgastar un altre any de la meva vida. De moment sembla que em va bé i espero que segueixi així.
El primer tercer que vaig fer, me’l vaig prendre com a broma, no feia res, i a final de curs quan em van dir que havia de repetir em vaig quedar parat. Mai pensava que repetiria. L’any següent havia de posar-me les piles.
I això vaig fer, l’any seguent ho vaig aprovar tot, no amb excel·lents ni notables, però amb notes que per a mi eren bastant bones. I estava orgullós de mi mateix, era el primer any que no em quedava cap asignatura pendent a final de curs. Per a algunes persones és fàcil aprovar-ho tot, però a mi em costa molt concentrar-me, em distrec amb qualsevol tonteria i aixó em dificulta l’estudi.
D’aquí unes setmanes tenim un examen de física, estic segur que m’anira bé, perquè m’esforçaré i aprovaré, però no només en aquest examen sinó en tots, perquè estic convençut de que em treuré el quart d’ESO a la primera.
Alex

Moltes vegades els pares, els professors, els familiars… et pregunten: què és el que t’agradaria ser de gran? o quins estudis són els que t’agradaria cursar? Llavors en el meu cas és aquest el moment en que hi començo a donar voltes i voltes.

La majoria de vegades un cop ja estic pensant el que m’agradaria fer, les idees prenen dos camins força diferents. Per una costat apareix la idea de, un cop acabat el batxillerat, intentar fer les proves d’accés a l’escola de policia dels mossos. I per l’altre continuar els estudis i un cop acabat l’institut, dirigir-me cap a la facultat d’història on suposo que es on hauria de triar l’especialitat a la que em vulgues dedicar dins el món de la història.

La idea de fer-me mosso em resulta força interessant, perquè dins el cos de policia pots arribar a escollir molts tipus de mosso. Uns quants d’aquests tipus són per exemple: la científica, la de trànsit, la de narcòtics, els antiavalots etc. Però per arribar a ser tot això primer s’han de passar uns exàmens per entrar a l’escola, en principi si estàs en bona forma i et prepares bé tota la resta d’exàmens, pots arribar a entrar. Però el problema són les places que hi ha, que són limitades, i a més relacionat amb això s’afegeix l’únic examen que, encara que vulguis, no te’l pots preparar. El psicològic, que pel que m’han explicat es veu que és una espècie de loteria tan pots passar-lo com no passar-lo.

L’altra idea d’estudiar historia per tal d’aconseguir ser un arqueòleg o un historiador o ves a saber que, haig d’admetre que és la que més m’atrau de totes dues idees. El que passa és que d’aquesta és de la que en sé menys coses i suposo que si a la llarga em decanto per aquest costat m’he n’hauré d’informar bé de totes les opcions per tal de no equivocar-me.

Però és clar, fins que no acabi el que estic fent ara, penso que és millor no preocupar-me tant per el futur i centrar-me en el que estic fent i sobretot fer-ho bé.

Nil

Ja hi som un altre cop a la mateixa rutina de sempre . Dilluns, dimarts, dimecres etc… cada dia hem de fer el mateix: ens aixequem, anem a l’escola, mengem, altre cop a l’escola i cap a casa a fer deures i estudiar, i si et dona temps potser vols mira la televisió o xatejar amb els amics etc.

Van passant els dies així. Uns dies deures de matemàtiques, uns dies deures de socials un altre dia examen… hi ha algun perquè? No podríem viure d’alguna altra forma? Penso que ens ha tocat viure d’aquesta manera per moltes bones raons, també de dolentes. Però també penso que podria haver tocat alguna forma de viure molt pitjor. Crec que seria més agradable canviar una mica d’hàbits ja que haver de fer sempre el mateix es molt avorrit.

Guillem

El temps… El temps hauria de ser igual per a tothom, com a lògica, un minut el percep de la mateixa manera tothom; però, realment un minut és el mateix per a qualsevol?

Si ho pensem bé, fins i tot una mateixa persona sent el temps diferent segons la situació en la que es trobi. Per exemple: quan et despertes pel matí, aquells 10 minuts en els que et quedes estirat mirant el sostre, passen extremadament ràpid; en canvi, quan falten 10 minuts per que puguis fer una cosa que t’agrada, solen ser eterns.

També percebem el temps diferent quan som petits que quan anem creixent. De petits, cada moment, sigui divertit o avorrit passa ràpidament, però notem els anys molt més llargs; i mentre ens anem fent més grans, tenim la sensació de que els anys van escurçant-se, però el dia a dia ens passa més lentament.

I no només la manera en que sentim els minuts, dies o mesos és diferent per a cada persona, sinó també els anys. No cal esforçar-se gaire per notar la gran diferència que hi ha entre com sent un nen petit els anys a com els sent el seu avi. Per a un nen de set anys, dos anys són una eternitat, en canvi, per al seu avi, pràcticament no són res.

Realment, el temps és una cosa igual per a tots, universal; però al mateix temps, cadascú el sent diferent.

Marina

Jo jugo a futbol sala, fa pocs dies que hem començat a entrenar. Com que som masses jugadors han fet dos equips, A i B. A l’A hi juguem 5 amics i al B hi juguen dos amics nostres. Diuen que ens han separat per nivell i ho trobo bé però han deixat a dos amics nostres fora del grup amb gent que no coneixen i això sí que no ho trobo bé…

Ens hem queixat i han dit que parlarien sobre el tema. Aquest dijous un dels amics nostres que està en el B ha dit que es desapuntaria, i gracies a això l’han deixat pujar a l’A per al partit de dissabte i és molt probable que l’acabin pujant a l’A definitivament. El pròxim repte és que pugin a l’amic que ens queda i poder jugar tots junts i amb ganes de jugar i de guanyar.

EDU

Me encuentro sentada en mi habitación , rodeada de cuatro paredes , en compañía de mi amiga la soledad , que aunque no sea visible siempre está conmigo , en esos momentos en los cuales necesito de una compañía o de solo una palabra de aliento . Ella me hace pensar y darme cuenta que en realidad no soy más que yo.
Entonces puedo afirmar que “El amor y la amistad no caben en una billetera”, es decir por mucho que quieras tener las fácilmente, hay que buscar y luchar para conseguir el objetivo.
Y la soledad me permite reflexionar sobre las alternativas que puedo utilizar para llegar a la meta. Natalia.

Tothom ha sentit a parlar de l’Alzheimer algun cop. Sabem que és una malaltia degenerativa caracteritzada per la pèrdua de memòria, sabem que, normalment, es diagnostica a persones més grans dels 65 anys, també sabem que, ara per ara, és incurable.

Però, en el meu cas, quan has vist els seus efectes amb els teus ulls, quan has plorat per culpa seva i, finalment, s’ha endut una persona que estimes, l’Alzheimer no és tan sols una malaltia, és molt més que uns simples problemes de cap.

L’Alzheimer va emportar-se la meva àvia fa tres anys. És dur, molt dur. No només fa mal el fet que no et reconegui, és també la seva veu que et sona estranya i dèbil, com el seu cos, que ha perdut totes les facultats, que ja no es pot valer per si mateix. És difícil veure com va retrocedint fins a semblar-se a un nadó que encara no ha après res.

Sents pena, dolor i les ganes de plorar son inacabables. Però, sobretot, sents una barreja contradictòria de culpabilitat i impotència. No pots fer-hi res, ho saps, l’Alzheimer avança lenta i dolorosament emportant-se els seus records.

Simplement es tracta de tirar endavant. Quan perds algú intentes recordar-lo amb un somriure i no amb un plor, penses com et deia t’estimo i amagues aquella angoixa que no et deixava dormir.

Cal dir que és una manera horrorosa de passar la vellesa, és, des del meu punt de vista, la manera més dura de viure els teus últims dies. Jo no temo la mort però sí que tinc por de morir sense recordar.

Ana

L’altre dia vaig anar a passejar amb els meus pares per la part antiga de Barcelona. En un d’aquells carrers estrets vaig veure un home. Li mancava una cama, estava assegut al terra en un cartró brut i la seva roba estava esgarrada. El que mes em va xocar, però, no va ser el seu aspecte sinó la expressió de tristesa que mostrava el seu rostre. Davant seu tenia una terrina de gelat arrugada, dintre, hi havia unes quantes monedes. Em vaig acostar i hi vaig deixar un euro. L’home va alçar la mirada en senyal de gratitud.

Al cap d’una estona , ja no pensava en aquell pobre home. Estava davant del mostrador d’una botiga mirant un jersei que volia. Costava seixanta euros , ni més ni menys. Li vaig demanar al meu pare que mel comprés i així va ser.

El que vull dir amb això es que molts cops nos som conscients del que passa al nostre voltant. Mentre un home passa el dia amb un trist euro i uns quants cèntims,  jo insisteixo al meu pare perquè em compri un jersei que no és imprescindible. Hem d’aprendre a valorar el que tenim ja que mai se sap si algun dia acabarem com aquell home. Hem de deixar-nos de queixar per tot i pensar en la gent que no és tan afortunada com nosaltres. No podem fer que tots els pobres siguin rics i que tots els rics siguin més pobres, el mon és egoista. Simplement hem de pensar que això passa, que és la dura realitat.

Ainoa