LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’ésser humà és l’únic ésser viu que té dignitat, ja que és l’únic que es qüestiona la seva existència i tot el que l’envolta. A causa d’això, formem el que en diem “dignitat”, que és el fet de ser respectat.

Dit això, m’agradaria que tots penséssim si realment conservem la nostra dignitat, és a dir, si tots hem siguts enganyats algun cop, ja sigui per les persones, el sistema polític… Partint d’aquest fet, la dignitat ens és arrabassada en el moment en què naixem.

No som respectats, tots hem estat enganyats o extorsionats. Però no només això, sinó que nosaltres no decidim perdre la nostra dignitat i, a més, les persones que ens l’arrabassen no són dignes de fer-ho.

Per tant, es podria dir que tot això és una paradoxa que mai tindrà solució. Així que sembla que vivim sense dignitat… I encara que creiem que la tenim, ens és arrabassada sense preguntar i hem de viure amb això sense cap altre remei.

Independentment del nostre sexe, de la nostra religió o del nostre color de pell, compartim un valor que és la dignitat.

Tots tenim el nostre orgull i, per molt que experimentem moments difícils a la nostra vida, hem de tenir la força interior que ens manté ferms i ens ajuda a seguir endavant amb un somriure.

Però quant a la violència de gènere, els indigents… Aquí és on perdem aquesta dignitat per circumstàncies de la vida. I després, costa molt tornar-la a recuperar i necessita el seu temps. Tot i així, és possible.

El terme “dignitat humana” costa de definir i no sempre es pot expressar amb paraules, però tenim les eines suficients per a no perdre-la mai i intentar ser tolerants amb aquells que ens envolten.

Un bon exemple seria quan un company de l’escola ens assetja i no ens deixa en pau burlant-se de nosaltres. Aquesta conducta és inacceptable i no l’hem de tolerar.

Hem de reconèixer que som importants, que no hem de deixar-nos controlar per ningú, i que hem de valorar-nos com a persones que som i acceptar-nos com a tals.

La dignitat és la qualitat que es fa valer com a persones. Una persona que té present la dignitat es comporta amb responsabilitat, serietat i respecte cap a si mateix i cap als altres.

No podem deixar que ens humiliïn ni que ens degradin, perquè això seria perdre la dignitat. Cal respectar la dignitat de la persona, amb tots els seus drets i llibertats, sense fer diferències de cap mena com podrien ser el sexe, l’ètnia o l’edat…

Tots els éssers humans, pel fet de ser-ho, mereixem el respecte de la nostra dignitat. Visquem amb dignitat!

No parlo de fa gaire temps, quan encara quedava l’últim partit de la lliga BBVA, va sorgir la notícia que tots esperàvem, sobretot en lligues tan disputades, però que tots desitjàvem que no aparegués. Parlo ni més ni menys que dels famosos “maletins”. És cert que això no ve de nou, ja que és un tema molt parlat en les últimes jornades, però, de veritat potser què existeixin equips, amb falta de professionalitat, els quals acceptin un acte tan immoral com el suborn?

Aquest any han estat protagonistes el Granada i el Deportivo de la Corunya, últims rivals dels equips amb accés a guanyar el títol de lliga. Els rumors no van tardar a escampar-se ràpidament al mateix temps que les especulacions, els més racionals deien que era del tot impossible que un equip de jugadors d’elit realitzes un acte tan miserable i fora de tot plantejament ètic per un benefici tan material com serien els diners, d’altres simplement desconfiaven de l’honor de la directiva de tots dos equips.

És cert que es tracta d’un acte irracional i que, a priori, tots negaríem de seguida, però mai podrem saber el nivell d’amor propi d’una persona ni fins on està disposada a arribar per un bé material, així que, malauradament, no podrem conèixer la resposta a la qüestió del primer paràgraf.

Hi ha gent que diu que els refugiats sirians que vénen a Europa, per tenir una vida millor per a ells i per a la seva família, perden la seva dignitat en deixar el seu país natal i anar a un altre lloc desconegut.

Aquestes persones saben de veritat el que vol dir la paraula dignitat? És evident que no. Si busquem la definició de dignitat, veurem escrit que les persones han de ser tractades justament. És per això, que vénen aquí, pel simple fet que volen ser felices; ja saben que allà, d’on vénen, no ho seran.

Tanmateix puc posar l’exemple de les dones de companyia. M’incloc en l’opinió que les que fan aquest tipus de treball perden la dignitat, però escriure això em fa reflexionar i pensar que només ho fan per sobreviure en aquesta societat desnaturalitzada en la qual ens ha tocat viure.

Hi ha vegades que fas coses sense sentit o sense pensar-hi gaire, simplement perquè t’ho estàs passant bé. Però moltes vegades aquesta diversió pot acabar en desastre i la teva dignitat per terra.

Doncs bé, això em va passar l’any passat a classe, just en aquells cinc minuts que ens deixen lliures els professors per descansar i poder refrescar-nos una mica…

L’any passat, jo em portava molt bé amb una companya de la classe. Però aquest any ja no hi és perquè s’ha hagut d’anar de l’institut. Amb aquesta noia m’ho passava sempre molt bé.

Un dia, estàvem molt esverades perquè era la primera classe després del pati i ens vam inventar un joc, que ara em faria vergonya, però no en aquells moments, que no hi pensava. Es tractava de veure qui pujava abans a la classe. Era una ximpleria, però, a vegades, sense adonar-te’n, ets feliç i no t’importa estar fent el ridícul.

I aquell dia va ser diferent. Normalment arribàvem les dues alhora, però aquella vegada jo em vaig entrebancar i vaig caure. En aquells moments vaig sentir molta vergonya. No volia aixecar el cap perquè no volia veure en cap moment les mirades de la gent. No volia respondre a ningú si m’havia fet mal o no, simplement vaig sentir que la meva dignitat va caure per terra, literalment.

Fins a quin punt es respecta la dignitat humana? Passen els dies i el que més es veu a les notícies, durant aquests mesos, són les novetats sobre els camps de refugiats. Notícies bones, com el nombre de refugiats que acull un país i, notícies dolentes, sobre el tancament de les fronteres per part d’uns altres.

Cada dia es veu la seva situació. I de les seves condicions en veure aquestes imatges, em ve a la ment un sentiment de déjà vu del que vaig veure fa poc al camp d’Argelers i de la història humana que hi existia al darrere. La mateixa història que es repetia: gent fugint, gent a la recerca d’un lloc on refugiar-se de la guerra i gent que se’ls hi nega l’entrada.

Per què se’ls tracta com a números i no com al que realment són, és a dir, persones? Són famílies obligades a fugir de casa seva per una guerra. I el que més necessiten és un lloc on poder viure i sentir-se segurs, sentir-se dignes i sentir-se persones; i no veure’s tractats com el resultat d’una reunió entre els alts càrrecs polítics.

Era un matí com qualsevol altre, estava a casa mirant la televisió, un programa on les persones riques competeixen per aconseguir encara més fortuna. Per a mi, una persona humil a qui no li sobra però tampoc li falta. Aquell programa no despertava gens d’interès, així doncs, vaig decidir apagar la televisió i anar a prendre alguna cosa.

Vaig parar a beure un cafè a un bar. Estava tranquil·lament assegut en una butaca que tenia vistes a l’exterior contemplant el carrer bulliciós. Entre tota aquella inquietud que regnava el carrer, vaig reconèixer a una de les adinerades concursants del programa que estava veient uns minuts enrere. Era una senyora gran i afeblida, es veu que no podia travessar el carrer perquè el semàfor canviava de color molt ràpidament. Jo, que em sentia malament per la impotència que podia sentir la senyora, vaig sortir del bar i la vaig ajudar a creuar. Ella em va oferir uns diners, però, amablement els vaig refusar, argumentant que no ho havia fet per rebre cap cosa a canvi.

Arriba el moment on et sents atrapat, tot el que t’envolta diàriament va malament. Els estudis no van com t’agradaria, necessites més temps per a tu mateix, els amics et fallen quan més els necessites, la relació amb la parella no continua i la família tampoc ajuda.

Quan et trobes tancat entre les quatre parets tot és fosc, no ets capaç de veure un punt més llunyà del que se’t presenta en aquell mateix moment i et rebaixes a qualsevol altre problema que se’t presenta i no pots veure cap altre camí per on treure el cap. És en aquests moments que cal tenir present el que creus que està bé encara que ara no et sembli el més correcte. No fer res per sortir d’aquesta habitació fosca del que després te’n puguis penedir o sentir-te utilitzat, ja que et rebaixes als teus mínims i és quan perds la dignitat.

S’ha de pensar en aquells petits plaers que construïm amb la nostra pròpia vida, moments amb els amics o d’altres, com algun viatge, etc. Sempre pots recolzar-te en un passat o mirar més en un futur, potser, no tan llunyà, simplement pensar que demà serà un altre dia diferent i les coses poden canviar.

Ningú s’ha de veure aterrit perquè les coses no vagin bé, en aquesta vida sempre hi haurà èpoques millors i èpoques pitjors perquè no vivim sols. Per tant, cal escollir com estar i afrontar els problemes de la forma en què cadascú ho trobi més convenient.

No has d’estar viu, sinó sentir-te viu. Només així pots aconseguir veure-ho tot possible.

L’altre dia vaig anar a Barcelona a la nit, feia molt de fred i, a més a més, també plovia. Em va cridar molt l’atenció trobar-me cinc o sis indigents al carrer, dormint junts, aixoplugats sota uns cartons fets malbé per mantenir la seva calor corporal.

Em vaig preguntar com era possible que succeís això en ple segle XXI, on els avenços tecnològics han arribat fins on han arribat. Per què ells no tenen els mateixos drets que els altres? La resposta és ben senzilla: diners. Vivim en una societat capitalista i condicionada, per tant basada en els diners, on qualsevol ésser humà amb poder adquisitiu pot fer el que vulgui a la seva conveniència.

Hi ha un 1% de gent que controla el 50% dels diners del món. És aquesta mateixa gent la que provoca aquesta situació d’indigència. Si els éssers humans som racionals, no seria la racionalitat mateixa la que ens hauria d’impedir realitzar accions d’aquesta mena? Això significa que aquest 1% no es demostra a si mateixa la seva pròpia racionalitat, per tant són immorals. És a dir, som els ninots d’uns porcs satisfets, com diria John Stuart Mill.

La principal característica que ens diferencia dels animals és la racionalitat, però també la dignitat. Si ens arrabassen qualsevol d’elles, automàticament ens convertim, en què? En un animal sense cap dret. Els indigents que vaig veure no en tenien pas de dignitat, sinó que els hi havien arrabassat. Potser no són persones? Sí, sí que ho són, però és el govern qui no les reconeix com a tals.