LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El veinte de noviembre son las elecciones generales, que las han anticipado por la gran crisis que está pasando Europa.

En todos los medios de comunicación se habla de lo mismo, de las elecciones. Intentan poner tensión en el ambiente con debates de políticos y de gente que sabe de política, y solo se centran en dos partidos políticos, y parece que no existan más. Sencillamente, no les dan importancia, al no darles importancia es normal que no salgan ganadores, si siempre por la televisión hablan de los mismos dos partidos, la gente a quién votará?

La mayoría de la población española quiere un cambio, pero el cambio va ser volver a la política de hace unos ocho años, con el mismo partido político de entonces. La gente prefiere votar a unos de estos dos partidos antes que leerse tranquilamente las propuestas del resto de partidos i escoger el que más les guste.

Solo espero que dentro de unos años, las nuevas generaciones, sepan votar con quien estén más de acuerdo.

Víctor

Us deu semblar estrany que no vulgui ser major d’edat, però després de veure aquests últims dies les campanyes electorals penso que tindria un gran problema si hagués de votar en aquestes eleccions. Fins ara només ens explicaven que el país anava malament i que s’havien de fer retallades. Però comença la campanya electoral i sembla que tots tinguin una vareta màgica per arreglar el país, durant aquests dies de campanya tots els mitjans de comunicació van plens d’anuncis i vídeos dels diferents partits, que només es dediquen a criticar-se els uns als altres enlloc de explicar el que faran ells.

Avui a les notícies he vist que la diputada Francisca Pol ha hagut de dimitir per penjar una fotografia trucada al “facebook” de la ministra Carme Chacón, aquesta és una de tantes mostres de la falta de confiança que ens demostren els polítics.

El que més em preocupa és que aquests polítics tenen el nostre futur a les seves mans, ja que si no fan bé la seva feina no sé quina mena de futur ens pot esperar a nosaltres.
El que sí que tinc molt clar és que sempre faré servir el meu dret a vot, ja que va costar molt aconseguir-lo, i espero que quan aquest dia arribi els polítics estiguin a un nivell superior a l’actual i es preocupin més dels problemes dels ciutadans.

Aida

La muerte. Hay tantas preguntas sin respuesta, tantas historias narradas, tantas leyendas escritas, tantos mitos relatados,… sobre esta palabra de tan solo seis letras.
Una de las preguntas que han pasado por nuestra mente en más de una sola ocasión ha sido la de ¿qué hay después de la muerte? O simplemente ¿hay algo después de la muerte?

Una de las leyendas más conocidas es la del famoso túnel. Si, ese largo y placido túnel al final de cual hay una espléndida luz que nos atrae hacia ella. También hay muchas religiones que aseguran que si que hay algo. Por ejemplo, el budismo cree en la reencarnación, es decir, en una vida totalmente diferente después de la muerte. Sin ir tan lejos, el cristianismo afirma que hay una división de todas las almas: las que han pertenecido a buenas personas irán al cielo, lugar maravillosamente bonito y perfecto. Por lo contrario todas aquellas almas que han pertenecido a malas personas, irán al infierno cuyo sitio es descrito de una manera horrorosa y tenebrosa. Podría seguir nombrando teorías más o menos creíbles sobre este gran enigma pero me temo que son infinitas.

Pero en realidad, ¿la muerte es un concepto tan malo? quiero decir, ¿que nos haga estar tan preocupados? Si lo pensamos detenidamente la muerte es un suceso que excluye lo viejo y deja paso a todo lo nuevo. Me refiero a todo aquello que nos aportará conocimientos, situaciones y hechos diferentes, más modernos, nuevos. Y es que acaso, ¿esto no es bueno? De esta manera creo que se asegura una evolución continua de la humanidad.

Volviendo al principio de mi escrito y llegando a una opinión personal, nos preocupamos demasiado por algo que nunca llegaremos saber. Podemos seguir preguntándonos las mismas ridículas preguntas sobre si hay vida después de la muerte o no, podemos seguir creyéndonos todas esas historias escritas por alguien, cuyo nombre nadie conoce, pero algún día, entre tantas preocupaciones y preguntas, nos daremos cuenta de que lo más importe no es lo que hay después de la muerte sino antes.

Andrea Maria Vidal Ruiz.

Jo no sóc una de les persones que diu “No puc viure sense musica” o “La vida sense musica seria molt avorrida” res.Tanmateix sóc una persona amant del hip-hop, i sempre m’ha agradat el rap dintre d’altres components d’aquesta cultura .

El cap de setmana passat, vaig anar a visitar uns amics a la meva ciutat natal, Premia de Mar. Vaig estar estudiant i fent vida allà des que vaig néixer fins el 2009 que vaig venir a estudiar aquí a Vilassar de Dalt, a l’institut IES Jaume Almera.

Tornant amb el que deia, quan vaig baixar em vaig adonar de com era tot abans, les tardes amb la banda pintant a les rieres i pels carrers. Els divendres desprès de l’escola gravant i punxant, les tardes solitàries escrivint lletres, i les festes que ens muntàvem a classe, he que reconeixer que vaig fer bastant el “burro”.

Pero no crec que anar-me’n d’allà hagués sigut res dolent, ara mateix estic en una etapa de la vida en que m’adono de com era tot abans, i de tot el que he guanyat en bones experiències gracies a la meva família, la meva parella, i alguns coneguts.

Edgard

Per fi, ja està arribant la neu i amb ella la meva major passió que és l’esquí.

Dissabte, dia 5, ja vaig pujar allà on vaig a esquiar, Andorra. Varem pujar perquè volíem treure’ns un passe de temporada. Amb molta impaciència vaig preguntar al dependent: “Sabeu ja quan obrireu?” Ell em va respondre que si tot anava bé el 19 obririen dos sectors i el 26 tota l’estació estaria oberta. Jo no ho tenia del tot clar. Veia que aquesta temporada no feia prou fred i que la neu cauria molt mes tard però, la cosa s’ha avançat i aquella tarda-nit, va començar a fer una bona nevada. Vaig quedar molt content perquè ja no tenia cap dubte del que deia el dependent, que d’aquí unes dues o tres setmanes podria esquiar. Aquella nevada em va alegrar tot el cap de setmana perquè com he dit abans, l’esquí es la meva màxima passió, ho és tot. Quan ja s’ha acabat la temporada ja estic tornant a desitjar l’hivern però tot té el seu temps, i sort que ara es temps de pensar en la neu. I desitjar que nevi molt.

Joan

La comoditat s’ha convertit en l’enemic número u del segle XXI. Actua subtilment, acomodant-nos i abstenint-nos; mantenint-nos en un estat passiu, casi adormit, un estat regit per la llei del mínim esforç.

L’excessiva i innecessària comoditat és la principal causa de la insensibilització de l’espècie humana. I la falta de sensibilització, pot acabar destruint la mateixa espècie. La sensibilització amb l’entorn és necessària, fins i tot per a un mateix. Estem embobats romanent hipnotitzats. Un egoista seria més intel·ligent i actuaria per aturar la seva pròpia destrucció. Com pot haver-hi gent que no recicli?, que llenci les seves brosses a terra, sense cap mena de remordiment? Hauríem de sentir que el carrer és nostre, que el món és nostre. Estimar el sòl que hi ha darrere de la capsa on ens arrecerem, on simplement realitzem les nostres necessitats bàsiques.

La Terra és el nostre gran úter. Compartir-la i cuidar-la no és voluntat, sinó necessitat. Els fets i les dades científiques són els plors de la nostra gran mare, està malalta i necessita ser sanada. L’evidència se’ns menja, Terra ens reclama per tots els mitjans. Hem d’empatitzar amb ella. Perquè bloquejar l’empatia, serveix per no sentir dolor, però deixar-la fluir, destrueix la divisió. L’altruisme, elimina qualsevol embenat, per veure així, el gran imant que tot ho mou, perquè l’energia que un porta dins és la que ofereix la naturalesa.

Blablabla, tan sols són paraules. Només el fets existeixen. Si algú llença un paper a terra, apropa’t a ell, regala-li un somriure, agafa el seu paper i llença’l a la brossa. Perquè el paper és seu, però el sòl que trepitgem cada dia, és de tots.

No ho oblidis, transforma’t tu, en el que t’agradaria que es transformés el món, i això, així succeirà. Aquesta és la clau de la felicitat.

Cèlia

Ja fa unes setmanes que surto de festa pensant que la veuré. No diré el seu nom perquè no us interessa, només us diré que és impressionant, que balla d’una manera increïble i que tant sols el fet de pensar que probablement la pugui tornar a veure, em venen encara més ganes de tornar-hi.

El primer cop que la vaig veure va ser fa aproximadament tres mesos. Jo estava ballant amb els meus amics quan va passar davant meu. Un d’ells va tocar-li el cul, la noia es va girar molesta i em va insultar i emprenyar a mi. Des d’aquell moment vaig pensar que era una noia antipàtica i creguda. Unes setmanes mes tard ella i la seva amiga van venir a ballar davant meu, no deixàvem de mirar-nos i llavors jo els vaig donar l’esquena, ja que no tenia cap interès en elles. Però seguien buscant la meva atenció i es van tornar a posar davant meu. El meu cos va experimentar una sensació de canvi, em vaig fixar en ella i des d’aquella nit tot en mi va canviar. Ara la veig com una noia molt atractiva, inigualable, sens dubte m’ha conquistat, i sento que és el meu prototip de dona, físicament perfecta i amb una personalitat que tinc ganes de descobrir.

A vegades penso que tot això es una tonteria, només la conec d’allà, però alguna cosa en el meu interior em diu que l’acabaré coneixent de veritat algun dia o altre.

Tiago

Hace tres años largos que voy a este instituto. Vivo en Vilassar de Dalt desde que nací así que, supongo que por comodidad, mis padres decidieron que mi hermano y yo iríamos al Jaume Almera.

En mi opinión, es un buen instituto en todos los aspectos. Muchos alumnos repartidos en seis cursos, la mayoría entre los doce y los dieciocho años, edades catalogadas como “la adolescencia”, donde, supuestamente, los jóvenes están en la época de experimentar, de no saber siempre lo que quieren, de cambiar de humor continuamente, de enfrentarse a sus autoridades y todas esas cosas que siempre se dicen. Cosas inevitables, que pasan en todas las generaciones que llegan a estas edades y cosas que todas las personas experimentarán, están experimentando o han experimentado. Incluso las personas que ahora tienen la responsabilidad de cuidar de nosotros y aguantarnos, en algún momento de su vida han sufrido o han disfrutado esta época, así que alguien, en su tiempo, también tuvo que hacer el esfuerzo de entenderlos y convivir con ellos, pese los problemas que pudieran causar.

Con esto quiero decir que, por ese mismo motivo, y aunque acepto y me puedo imaginar lo difícil que puede ser en algunas ocasiones, por ejemplo, aguantarme a mí, estas personas, ahora responsables, deberían ser conscientes de con quién están tratando. Ellos han elegido tener esta responsabilidad, con sus pros y sus contras; los padres han elegido tener un hijo sabiendo que algún día tendrá quince años, los educadores han elegido ganarse la vida sabiendo que sus clientes serán niños o jóvenes etc.

Durante toda mi vida he oído un millón de veces a adultos hablarme sobre la “empatía” y enseñándome a asumir las consecuencias de todas mis decisiones pero, sinceramente y valorando y admirando a todos los que si fueron capaces, dudo mucho que todas las personas que eligieron invertir su tiempo en adolescentes hayan sido siempre conscientes de con qué clase de personas trataban y dudo que siempre hayan intentado ponerse en nuestro lugar.

Paula

Anàvem direcció Barcelona, i el tema de conversa al cotxe era el centre comercial “La Maquinista”, que no hi havíem visitat mai. Vam pensar que podríem provar-ho.

Vam aparcar al cotxe al pàrquing, fèiem voltes perduts sense parar per aquells carrers del centre comercial, veient la multitud de botigues que hi havia. De sobte, davant nostre hi havia una botiga que a mi personalment em va cridar molt l’atenció, perquè l’entrada no era com la de les botigues normals. Era com si fos l’entrada d’una casa antiga, escales al mig, una petita teulada sobre les escales, i finestres als costats. Impulsats per la curiositat, vam decidir entrar. A l’entrada hi havia un petit sofà, i al seu costat unes revistes. L’entrada es dividia en dos, si anaves cap a la part esquerra era la part de noies, i cap a la part dreta de nois. Només entrar em vaig quedar sorpresa de la quantitat de roba qui hi havia i no només això sinó l’estil diferent i personalitzat que tenia. Aquell dia només em vaig comprar un jersei que a la part de davant deia “Hollister”, que és el nom de la botiga. Em va picar la curiositat i vaig buscar més informació. La botiga provenia de Califòrnia, de la marca Abercrombie & Fitch.

Des d’aquell dia vaig saber que la botiga estava feta per a mi, i sempre que puc hi vaig, ja que és una de les meves botigues preferides!

Gisela

Aquest curs fem el viatge de quart i em fa molta il·lusió. Els professors ja ens han dit els tres possibles destins que els ha proposat l’agència de viatges. Són tres llocs que s’han escollit perquè hi ha una part d’oci, però també una part cultural i no són fora d’Europa. Els llocs a escollir són entre Roma, Berlín o Londres, es farà una votació entre els alumnes de cada classe. Jo encara no sé si triaré Roma o Berlín, perquè m’atrauen tots dos. El que segur que no votaré és Londres, perquè ja hi he estat dues vegades, i tornar-hi a anar un altre cop, no em ve gaire de gust.

Per recaptar diners perquè el viatge surti més barat, el centre, l’AMPA i els professors demanen col·laboració als pares de quart. Tots junts proposen idees: Algunes de les quals són fer diverses fires (de segona mà, de Nadal, etc.), vendre samarretes del viatge, fer competicions de bàsquet, futbol i ping-pong, fer un concurs del FIFA, i altres propostes. Una professora ens ha fet arribar als alumnes les propostes dels pares i de l’AMPA i nosaltres decidirem quines realitzarem i ens apuntarem a les comissions a les que preferim treballar.

Jo crec que el viatge és en part com un premi pels anys d’estudi al centre, i també una mena de comiat. Hi ha gent que després d’això se’n va a fer mòduls, gent que canvia d’institut, etc. En resum, és una gran idea per acomiadar-nos d’una etapa de la nostra vida i els nostres estudis.

Jofre