LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

No puedo entender a la gente que dice que no le gusta la Navidad. Pienso que es una época preciosa en la que la gente se reúne con sus familias, se hacen regalos, se besan y abrazan, y los pequeños de la familia pueden estar horas y horas jugando con sus juguetes nuevos. Ver la cara de felicidad de un niño cuando va corriendo hacia su gran árbol de Navidad, todo está oscuro iluminado con las humildes luces del árbol y el “peque” mira con gran felicidad a su alrededor, está lleno de regalos, grandes y pequeños, con su nombre, también hay chucherías y chocolate, todo es perfecto. Sólo por ese momento ya vale la pena la Navidad.

También es época de nieve, de frío y de lluvia, la nieve lo hace todo alegre y blanco, mayores y pequeños juegan con ella. Cuando hace frío, es genial, siempre te regalan jerséis , leotardos y calcetines, también zapatos nuevos porque los del año pasado, pues eso ya están pasados, o simplemente nos ha crecido el pie. Y la lluvia es perfecta para quedarse en casa descansando y mirando películas de Navidad con la manta tapándote hasta la nariz.

En fin, soy una persona a la que sí le gusta la Navidad. Su espíritu, sus villancicos y todos esos momentos mágicos que te hace vivir y revivir.
Criis

La vida passa molt ràpid, per això s’ha de gaudir.

L’altre dia estava molt avorrit i vaig estirar-me al llit a reflexionar. Després d’haver pensat en moltíssimes coses, em va venir al cap, una imatge amb els amics de la classe al pati de l’escola jugant a fútbol en la nostra zona del pati.

Em recordo dels nostres partits com si fos ahir, algunes converses amb els amics més íntims, els piques amb l’altra classe i un munt de coses que podria explicar. Després, l’estiu pensant com seria l’ESO i la gent d’allà, i ara, ja no em queda res per acabar-la. El temps m’ha passat volant des d’aquests records, això és bo, perquè vol dir que aquests anys m’ho he passat molt bé (a l’escola, a l’institut, amb els amics o la família).

Espero que els pròxims anys passin tant ràpids com els anteriors.

Pau Ròdenas

Me decido a escribir sobre ellos, Los Delinqüentes, un grupito musical compuesto por unos cuantos individuos muy locos capaces de transmitir de todo a través de guitarras de palo y letras callejeras.

Todo comenzó un soleado día de enero del 1998, dos muchachos de entre 14 y 15 años conocidos como ”Er Migue” (Migue Benítez) y ”Er Canijo” (Marcos del Ojo) , se conocieron en un instituto de Jerez de la Frontera donde recibían clases de guitarra. Marcos, al ver que Migue llevaba una camiseta del grupo andaluz ”Triana”, mantuvieron una conversación donde descubrieron que compartían gustos musicales: The Beatles, Pata Negra, Camarón y Kiko Veneno; surgió la amistad y un nuevo grupo de música.

Esta agradable gente creó su propio estilo, el estilo garrapatero, capaz de tocar flamenco, rumba, flamenco-rock, o ”blues aflamencado”, gracias a la llegada de Diego Pozo, el ”Ratón”.

Desgraciadamente, en julio de 2004 murió el cantante del grupo, con su voz ronca, ”Migue”, a sus corta edad de 21 años a causa de un paro cardíaco, vinculado a su problema de adicción a las drogas. Hecho que marcó un antes y un después en la historia de estos chicos.

Son gente capaz de alegrarte el día a través de su música, de hacerte disfrutar ratitos de tu vida, expresar sentimientos callejeros con solamente unas palmas, una guitarra y, por supuesto, que siempre con una sonrisa de oreja a oreja, la mayoría de veces fruto de la imaginación y la improvisación.

“¡Que no decaiga nuestra generación, la generación garrapatera!”

Saúl Lara López de Mota.

Tot ésser humà posseeix uns drets imprescindibles, o almenys hauria de ser així, però aquest no és el tema que vull tractar en aquest escrit. Els drets imprescindibles a que em refereixo corresponen per exemple: els aliments, i per tant, el menjar, un sostre on poder refugiar-se, aigua potable i en condicions de consumir, o bé, per a rentar-se un…

Totes aquestes coses les entenem per imprescindibles, són coses que necessitem per a la nostre existència, per a una vida mínimament correcte. Però n’hi ha que en són de prescindibles, ja que, en podríem viure sense elles, com per exemple: un peluix, un sofà, un televisor, unes ulleres de sol, un reproductor de música…

El darrer exemple que he anomenat ( reproductor de música ) per a mí, per al meu petit món intern, està completament dins del grup de les coses imprescindibles. Un reproductor de música, reprodueix música, i aquesta és totalment imprescindible per a la meva vida diària. Aquesta m’ha fet molts cops allunyar-me del dolor més profund, i d’altres d’endinsar-m’hi ben endins.

A vegades, et trobes amb cançons que et recorden a una persona en especial, una persona que et fa somriure cada dia, o bé, fa temps que no la veus, i per tant, l’enyores…

Sense saber el per què, inconscientment hi ha cançons que fan que les relacionem amb gent molt propera a nosaltres, generalment importants o que ho han sigut.

Aquest tipus de cançons et fan principalment recordar, recordar tot allò que ja havies oblidat, tot allò que ja feia temps que no hi pensaves.

La música ha participat , també, en els moments més divertits i despreocupats que he pogut protagonitzar. Ha estat sempre una forma de relativitzar les coses i de perdre la noció del temps per uns minuts, fet que trobo que de tant en tant sempre està bé.

En definitiva, penso que la música és una manera molt interessant i efectiva de marxar, de traslladar-se un en un món diferent però sempre relacionat amb el real.

També cal dir que un bon i durader silenci sempre és benvingut.

Laura Morales

Tenia el pelatge marró, una taca blanca al pit i unes de petites de color negres. No caminava molt bé perquè de petit havia tingut algún problema a les potes del darrera, però tot i així podia córrer. El més bonic que tenia eren els ulls, només que els hi veiessis sabies què volia.

Va néixer al 25 de desembre de 2001, i morir al 21 de nobembre de 2011. En aquest deu anys, ell va fer que passés alguns dels millors moments de la meva vida; no solament era el meu gos, sinó que erem com germans. Aquest temps que va estar amb nosaltres, crec que va viure bé i ens ha deixat a tots els que el coneixiem un molt bon record. Encara m’entristeixo bastant quan penso que ja no hi és, o que no el tornaré a veure mai més, però sempre el portaré al meu cor; i a casa meva hem fet un quadre amb algunes fotografies que teniem seves.

No era humà però, no sé per què, era com si m’entengués o simplement escoltava els meus problemes. Era tenir una sensació de que ell sempre estaria al nostre costat. Quan arribava de l’institut, o del entrenament, o d’on fos; ell estava allà plantat a la porta de casa esperant impacient que el treguessim a pasejar i el mimèssim. Ara quan arribo a casa no hi és, i m’en recordo d’on es posava, les coses que feia i tot quan arribavem.

Jo no sé si teniu gat o gos o periquito, entre altres, però una cosa que heu de fer és gaudir el màxim que pugueu amb la vostra mascota; i que si ja no hi és com en Flai, que recordeu com era i les coses bones que havíeu fet junts.

Aquest escric el dedico al meu gos, a tota la gent que l’havia conegut i a la gent que ha perdut la seva mascota i en té un bon record.

Pol

Un día leyendo una historia descubrí que tener una amiga es tener un tesoro, porque si verdaderamente es amiga tuya nunca te abandona, siempre está a tu lado si la necesitas, en todo momento te apoya y respeta tus decisiones.

Yo tengo la suerte de tener buenas amigas con las que me divierto mucho. Nos gusta quedar, pasar la tarde dando vueltas, hablar de nuestras cosas… y sobre todo pasarnos todo un día en el centro comercial mirando tiendas y comprándonos ropa, zapatos, complementos, maquillaje, etc. A veces nos juntamos en casa de alguna y vemos una película, jugamos al sing-star o bailamos, se nos pasa el rato volando.

Hay veces que nos enfadamos por chorradas y empezamos a discutir entre nosotras, pero al poco tiempo ya se nos ha pasado el enfado y volvemos a estar como siempre. Enfadarse con una amiga es una de las peores cosas que hay, para mí al menos, porque luego me siento muy mal por ello.

Me gusta tenerlas porque siempre están conmigo tanto para las cosas buenas como para las malas, y me ayudan a no sentirme sola.

Andrea

Ara que s’acosta Nadal me’n recordo de quan era petita. Aquestes festes eren molt especials, semblava que tot canviés. Les llums dels carrers, els aparadors, la música….

Me n’adono de com en són d’innocents els nens i de que la il·lusió fa que no vegis les coses que passen al teu voltant. Quan anaves a les botigues, tothom comprava regals, sobretot joguines i no et sorprenia. A l’hora de fer cagar el tió, cada vegada que el tió “cagava” ens enviaven a escalfar el bastó a la cuina i no ens adonàvem de les corredisses que havia al passadís, perquè els pares havien de tornar a carregar el tronc. Encara que no li haguessis donat gaire menjar, sempre “cagava”.

Tampoc no ens adonàvem que la nit de reis, milers de reis sortien al carrer, no sospitàvem que encara que sabíem que els reis eren tres, n’hi haguessin per tot arreu. I l’endemà, no sabies com, havien pogut entrar a casa i havien deixat tots els regals.

Ara les festes les vius diferent, ja no hi ha la màgia del desconegut, saps qui et porta els regals, però el dia de Reis em segueix fent il·lusió.

Sandra

Tinc moltes ganes que arribin les vacances de Nadal. Per una banda, perquè és el meu aniversari i en faré 15 anys, que ja era hora.

D’una altra banda, perquè vull baixar a València, per visitar la meva família. El dia 23 de desembre, ens n’anirem, haurem de fer la maleta i aixecar-nos a les 6 del matí per anar a l’estació de Sants. Per la roba hauré de portar roba d’abric, perquè allà fa molt de fred.

A l’estació agafarem el tren, que ens portarà al nostre destí. El viatge durarà unes quatre hores. Mentre anem podré contemplar les altes muntanyes i els grans paisatges, mentre escolto música. A mi m’agrada anar a València perquè és una ciutat molt bonica, sobretot per les taronges i les mandarines, ja que les d’allà per mi són úniques. Els dies que ens quedarem anirem per, Puerto Sagunto, Torrente, Valencia… intentarem visitar tots els llocs possibles.

El que més m’agrada és la ciutat de les arts i la ciència, ja que és un lloc molt bonic, amb una vista molt blava, com si estiguessis en el cel. En un dia d’aquests farem el bateig del nen petit, amb una petita festa, amb tota la família. Després s’acabaran les vacances i haurem de tornar a Barcelona i començar la rutina de cada dia.

Amal

Hace seis meses que al menos una vez por semana un pingüino aparece en mis sueños. Suelo tener sueños sin sentido, como todo el mundo, supongo. Las ideas se mezclan, personas que no se relacionan en la vida real aparecen juntas; escenarios que nunca has visto antes se acoplan a los cotidianos… Son sueños, al fin y al cabo. Así que cuando soñé por primera vez con un pingüino no le di ni la menor importancia.

Pero ese sueño sólo fue el principio de lo que en un futuro sería mi obsesión. Recuerdo que a la semana siguiente desperté y mientras desayunaba me vino a la mente el sueño que esa noche había tenido: bajaba unas escaleras en un bosque de Cabrils y, de repente, vi pasar un pingüino, como quien ve pasar a una persona…Y así mi pingüino fue acompañándome en mis fantasías nocturnas

Una noche, hace mucho tiempo, mi amiga Paula durmió en mi casa. Recuerdo esa noche como si fuera ayer. Al levantarme, lo primero que le dije fue que había soñado con ese maldito pingüino. Como era domingo y nuestra vida social es muy poco interesante, decidimos buscar la interpretación de mi sueño en internet. Teniendo en cuenta lo supersticiosa que soy y lo obsesiva y paranoica que puedo llegar a ser, podréis imaginaros la cara que se me quedó al descubrir que mis sueños con pingüinos simbolizaban un claro desequilibrio emocional en mi vida debido a relaciones que no tenían ni pies ni cabeza.

Me compré un amuleto que supuestamente te ayudaba a encontrar tu paz espiritual (y lo perdí), intenté abandonar mi obsesión con los pingüinos, me mantuve al margen de cualquier situación, objeto o persona que me recordara o estuviera relacionado con este animal… pero fracasé. Es lo malo de los sueños, son controlados por tu subconsciente, no por tu sensatez.

Esta noche he soñado con el pingüino, le he cogido hasta cariño y ya no tengo ningún interés en abandonar esta obcecación, aunque ello signifique tener desequilibrios emocionales de por vida. Quizá la pequeña ruptura de una vida equilibrada sea exactamente lo que necesite para darle emoción a esta rutina que me mata. Y tal vez este pingüino sea una creación de mi subconsciente para salvarme de la aburrida realidad, o simplemente un factor más para volverme loca, cosa que, por cierto, me encanta.

Paula