LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El cub de Rubik va ser inventat el 1974 per l’escultor i professor d’arquitectura hongarès Ernő Rubik. És un dels trencaclosques mecànics més famosos de la història i és la joguina més venuda del món, amb més de tres-cents milions de cubs venuts al 2005.

Originalment, Ernő va anomenar el trencaclosques amb el nom de “el cub màgic”, però el seu nom ha anat evolucionant fins al nom amb que tothom el coneix, el cub de Rubik. El cub original, està compost per sis cares, cadascuna d’elles està dividida en nou quadrats iguals (s’anomena 3x3x3) amb enganxines. Les enganxines originals són dels colors blanc, groc, verd, blau, vermell i taronja.

L’objectiu del joc consisteix en barrejar els colors de les enganxines per a més endevant, tornar a reconstruïr els colors de manera que cada cara estigui composta per un únic color. Avui en día hi ha molts patrons per a trigar tan sols uns minuts en completar el cub, però Ernő va trigar en completar-lo per primer cop un mes sencer. Es fan competicions de velocitat del cub de Rubik, i actualment, el rècord mundial de resolució d’un cub 3x3x3 el té Mats Valk amb un temps de 4’74 segons.

El món dels cubs de Rubik no sólament es limita al cub 3x3x3, sinó que hi ha una gran quantitat de colors, formes, deformacions… que avui en dia molts dissenyadors de cubs estàn sintetitzant. No és extrany que molts fanàtics del trencaclosques no en tinguin mai prou i no puguin parar de comprar nous cubs amb noves formes i colors.

La independència de Catalunya no és una posició política que s’hagi inventat fa poc per que sí, sinó que és una reivindicació que fa anys que els catalans defensem. Es remonta ara fa uns 315 anys amb el començament de la guerra de successió, quan, al 1705, Catalunya va donar suport a La gran Aliança de la Haia lluitant contra Felip V. Des d’aquell moment els catalans van reclamar una República. L’11 de setembre del 1714 després d’un gran setge a Barcelona, Catalunya es va rendir. Per això el dia 11 de setembre cada any es fa una diada per defensar la República catalana. Com ja veieu l’ independentisme no es nou sinó que els catalans ja fa anys que ens reivindiquem. Els catalans d’aquell moment tenien raons per no voler com a rei a Felip V, principalment perquè era nét del rei de França, Lluís XIV,  i la gent tenia un fort sentiment antifrancès degut al sistema centralista que tenien. A més a més  l’economia si veia reflectida i els productes francesos suposaven un perill per l’administració catalana. Catalunya, actualment, és una nació amb cultura, bandera i idioma propia. El principat dona una part important dels seus beneficis a Espanya. Si s’independitzés no ho hauria de fer i podria reinvertir-los en els seus ciutadans, millorant l’educació, la sanitat, etc. Fent això aconseguiria ser un verdader estat del benestar. Per altra banda deixaríem de tenir una monarquia que,  es vulgui o no, no deixa d’ésser una reminiscència del passat. I això ens donaria l’oportunitat de crear un nou sistema polític més lligat al segle XXI.

No us heu preguntat mai perquè a l’escola hi ha lectures obligatòries? Per què a la gent que no se sap explicar al parlar o escriure se’ls hi recomana llegir? O fins i tot, per què hi ha gent que escriu llibres? Tantes preguntes relacionades amb un mateix tema.

La lectura, en sí, és la manera en la qual l’escriptor transmet mitjançant el llenguatge les seves emocions, sentiments, pors… a través d’un seguit de personatges; ficticis o reals.

Saber expressar-te utilitzant una llengua és esencial per al dia a dia i la lectura n’és un bon remei. Al llegir, el vocabulari fins ara conegut s’expandeix i, a més , ets capaç de deixar les teves inseguretats i frustracions llegint qualsevol novela.

En l’àmbit escolar, com ja s’ha dit, la lectura és obligatòria per el simple fet de que en la vida quotidiana saber enraonar és bàsic. Per exemple: en una entrevista de treball, en un examen o fins i tot anant a comprar el pa.

Tenir la capacitat de poder explicar en paraules el que un sent o pensa és magnífic. Saber escriure un llibre és un art, una obra mestra.

Per això i molts altres motius penso que no s’ha de deixar de llegir mai i que, tot i que en el cas de l’escola sigui obligatori es pot disfrutar de la mateixa manera.

L’Eric i la Paula eren dos germans bessons de 5 anys. Formaven part d’una família molt unida i nombrosa, que vivien a Vic. L’Eric era un nen tranquil, cosa que la Paula era el contrari. No estava mai quieta, s’havia de tenir molta paciència. L’Eric, tenia els cabells llisos i rossos com els raigs de sol, i en canvi la Paula els tenia arrissats i de color castany. Vivien en una casa molt gran amb piscina i jardí,  i a ells els hi agradava molt jugar a l’exterior. Eren adorables, i alhora, entremaliats.

Quan l’estiu va arribar, deixant enrere l’escola i les preocupacions, va ser el seu aniversari, i per celebrar-ho es va organitzar una gran festa a casa els avis, amb menjar, jocs, etc., i molts convidats: la família, els amics…i també molts regals. Però un dels regals va ser molt especial per ells, no era una joguina qualsevol, sinó què els hi van regalar un patinet per la Paula i una bicicleta molt maca per l’Eric. L’Eric estava tan emocionat amb la seva bicicleta que no la deixava a ningú. La Berta va tenir una mica de fred de peus, ja que va veure que era una bicicleta per nens grans, i va començar a plorar i a rondinar, no entenia el sentit de la propietat.

Al cap d’una estona l’Eric es va adonar que estava jugant sol amb la seva bicicleta i que la seva germaneta estava plorant, ja que li feia molta il·lusió provar-la. Va baixar de la bicicleta i la va arrossegar fins on estava la Paula. Li  va dexar arrepenjada dabant seu amb la intenció de què l’agafes i la proves. Ràpidament la Paula va deixar de plorar i es va posar damunt de la bicicleta. Tan petits i es van adonar per ells mateixos de la importància que té la família i el fet de compartir.

Me gusta componer, de hecho me encanta. Junto con tocar el piano es una de mis actividades favoritas. Cuando compongo, siento que tengo el poder, el  poder de hacer que la pieza te asuste, te emocione; el poder de cambiar de un sentimiento a otro. Cuando compongo me olvido de todo, solo estamos la partitura y yo. Olvido mis problemas, mis alegrías y hasta de comer.  Sólo pienso en una cosa: ¿Cómo voy a enfocar mi próxima obra?, ¿Qué sentimiento voy a transmitir? ¿Quiero que sea tonal? ¿Atonal? Todas estas cosas las enfoco a la hora de componer una obra.

Quiero explicar cómo me inspiré en mi última obra titulada “Visiones”, una obra donde  los sentimientos están escondidos en la música y en la que sólo si prestas mucha atención y te concentras en ella puedes sentirlos. Entre ellos encontramos: alegría, tensión e incluso hasta miedo, un miedo real, que parece que puedas verlo.

Visiones son varias obras donde se puede apreciar  una historia en cada pieza que por separado no tienen ningún valor,  pero que al juntarlas encontramos las emociones de una persona que sufre depresión y piensa que el suicidio es la única manera de salvación. A medida que la obra avanza la persona se da cuenta que siempre hay esperanza y salvación.

Hacer la obra de “Visiones” me ha hecho llegar a comprender sentimientos que no podía imaginar que entendería, desde la melancolía más profunda hasta la alegría más radiante.

MANUEL TORRALBA

4rt B

El Minecraft és un videojoc de construcció, té dues maneres de joc, de construcció lliure, i de construcció amb supervivència. Es va crear al 17 de maig del 2009, després va ser més elaborat i es va publicar al 2011.

Aquest joc és jugat per molts jugadors, ja que és un joc de mode lliure i no has de seguir una història o unes missions. El minecraft està disponible per Android, iOS, Xbox 360, Xbox Live Arcade, PS3, PlayStation Vita, PlayStation 4.

La primera manera de jugar, que és del mode creatiu, utilitzes la teva imaginació, tens una sèrie de materials, tots ells quadrats i construeixes el que vols. Amb el mode de construcció lliure s’han arribat a fer estructures molt treballades, mapes que han estat construïts en sis anys i mapes que des de que va començar el joc encara es construeixen.

La segona manera de jugar és supervivència, la primera proba que has de superar és la primera nit, ja que has de buscar materials, menjar, eines, i a part, a la nit surten monstres que t’ataquen i morts. En aquest mode de joc també has de construir, però hi ha maneres de jugar diferents.

Pots ser inventor, pots utilitzar redstone, que és un material per fer circuits elèctrics, fabricar portes automàtiques, vies per vagonetes, granges automàtiques, etc.

També pots ser nòmada, no fas casa, tens els materials i eines que necessites i vas a explorar el mapa, així pots trobar moltes estructures generades pels mapes o pels mods, que són expansions que poses.

Ser habitant d’una casa, implica construir-ne una, també pots ocupar una casa d’un poblat, o temples. Si construeixes una casa pots construir lliurament, necessites material, com fusta, pedra, vidre, troncs, etc. També pots construir una granja, amb animals i amb horts, que poden ser de patates, pastanagues i blat, així tens menjar infinit, així series habitant i granger.

I també pots ser miner, et fas una petita casa amb un magatzem gran per emmagatzemar tots els materials que obtens, i a prop de casa teva comences a construir una mina, a les mines surten monstres, ja que és fosc, així que si poses llum no sortiran. A les mines pots trobar diferents minerals, com carbó que és important per cuinar i per poder fondre materials; també hi ha ferro, important per les armes i eines; or, important per elaborar pocions; redstone, en el que es fabriquen circuits elèctrics; lapislàtzuli que és un tint i serveix per les pocions; maragda, i per últim diamant, que és un dels minerals més difícil de trobar en comparació els altres i és important per les armes i eines, ja que duren més i són més forts.

Cuando uno piensa en el amor, piensa en su primer amor o en el primer chico que le hizo sentir sentimientos indescriptibles . Pero en verdad ¿queremos recordar ese primer amor? El primer amor siempre suele ser doloroso, nefasto, horrible… Pero también puede ser el mejor amor y el último que tengamos en nuestra vida.

Yo tuve ese primer amor, no puedo negar que fue horrible y doloroso, pero quién me va a quitar esos momentos de felicidad, esas miradas que me hacían perder la noción del tiempo, esos besos que me transportaban a otra dimensión, ojalá,  no se hubiera acabado nunca. Aún anhelo sus brazos abrazándome siempre.   

Hay momentos que nunca se irán de nuestros recuerdos, no por el hecho de ser indispensables para seguir adelante, sino por no querer perder esos momentos que en ese instante y en esas circunstancias fueron tan importantes y tan felices.

Pero como ya he dicho es el primer amor. No cierres ni niegues el volver a querer, ya que, es la mejor manera de no pensar en ese que te dio muchos malos momentos y pocos felices. Volver a enamorarse, o volver a sentir ese amor que un día todos tuvimos, es el mejor momento que podemos recordar y el que tendríamos que recordar con más detalle.

Dejar a un lado los buenos y malos momentos con el primer amor, y dejar que el segundo, o hasta el tercer amor llegue y nos regale ese amor que otros no nos podrían dar por mucho esfuerzo que hicieran por dárnoslo.

Per fi divendres! Arribo a casa esgotat d’una setmana plena d’exàmens. He passat moltes hores estudiant i encara el que em queda! De vegades, quan arriben aquestes dates plenes d’exàmens li faig el comentari a la meva mare dient-li que preferiria estar treballant com ella. Que això de treballar ha de ser més divertit i més fàcil. Ella sempre em diu que no sé el què em dic. Em poso a dinar i, com cada dia, miro les notícies a la televisió.

En primícia, un reporter que ha estat infiltrat en una fàbrica de Bangladesh, ens relata com una empresa internacional de gran prestigi està utilitzant a menors d’edat per fabricar les seves peces de roba. Em quedo glaçat! Aquells nens són molt petits i es passen més de 12 hores treballant sense parar. La finalitat és la mà d’obra supereconòmica per a tenir més guanys.

Des de quan això és legal? Des de quan els diners són més importants que la pròpia dignitat humana? Aquells nens tenen el dret fonamental de ser nens, de jugar, d’aprendre, de créixer i de tenir possibilitats en la vida. Possibilitats com les que tinc jo, d’estudiar per poder convertir-me en una persona autònoma i formar part de la societat, en igualtat de condicions.

Realment, jo em plantejava que treballar seria més divertit, però aquells nens no tenen cap altra opció. La seva vida és aquella, perquè hi ha algú per sobre d’ells que els obliga i que no els està donant cap valor com a persones que són.

Penso, per uns instants, que tinc molta sort de viure on visc i de tenir la família que tinc. Però en definitiva, no hauria de ser només qüestió de sort, hauria de ser una qüestió simplement moral.

L’altre dia, passejant per Barcelona, vaig trobar-me amb unes dones que demanaven diners. A prop d’un bar, asseguts a les taules de fora hi havia uns homes que les estaven mirant. Més tard es van començar a riure d’elles tirant monedes per terra i cada vegada que s’ajupien cridaven: “Oleeé!” Aquelles pobres dones recollien tot el que podien. Després les feien ballar i si ballaven, els hi tiraven més monedes. Els homes no paraven d’humiliar-les. És clar que a aquelles dones no els hi importava com les estiguessin tractant, el que realment volien eren els diners.

Però l’ésser humà té un valor, independentment de la seva situació econòmica, social i cultural, i un respecte que s’ha de tenir i ser tolerant amb les altres persones. Aquest concepte no tothom el té clar, ho podem veure, per exemple, en el comportament menyspreable que tenien aquells homes.

Es podria parlar de molts temes en l’àmbit de la dignitat, però em centraré en un aspecte bastant impactant, ja que l’hem estudiat aquest any i el tenim bastant recent. A més, és una cosa que ha passat des de sempre i encara continua passant: els refugiats arreu del món.

Uns que ara coneixem molt que són els de Síria, uns altres que ho van viure a la Guerra Civil Espanyola, els jueus i gitanos a la Segona Guerra Mundial i molts més. Com s’ha de sentir aquesta pobra gent que ha de marxar del seu propi país, ja sigui per una guerra a la qual saben que no tenen res a fer o per la seva ideologia? I en el cas de la Guerra Civil Espanyola, per ser republicà o comunista?

És gent sense un país, gent que no la vol acollir ningú tot i que són humans com nosaltres. A aquests refugiats o bé no se’ls deixa entrar al país o bé se’ls deixa en camps de refugiats on no poden fer-hi res i on s’hi passaran molt de temps.

També s’entén que hi ha països europeus que no estan preparats per acollir a tantes persones. Però s’hauria de fer alguna cosa, ja que són humans com nosaltres i han de sentir-se persones dignes i no pas com a animals tancats en camps, en els quals no hi fan res.