LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Des que estic enganxada a un sofà les meves prioritats han canviat bastant. De voler que s’acabin els dies de classe per poder gaudir del cap de setmana, he passat a considerar els dies com a números, cada dia un número més i a la vegada un número menys. De voler jugar el màxim bé possible els partits de bàsquet, a aconseguir doblegar la cama com a mínim noranta graus. De queixar-me de l’estrés i desitjar unes vacances com abans millor, a tenir tot el temps lliure del món, més del que m’agradaria.

Crec que per primera vegada, tinc un problema que em molesta de veritat, sovint em preocupo per coses estúpides, suposo que estic massa acostumada a que les coses vagin bé. En fi, tinc la sensació que estic atrapada en una espècie de parèntesi. Com en una bombolla que m’aïlla del exterior, com si el món s’hagués detingut mes enllà del meu menjador. Però no és així.

Quan tinc l’oportunitat de contactar amb l’exterior me’n adono que tot segueix, tot el meu món segueix i jo estic completament fora de joc, cosa que em preocupa. Em preocupa tot, em preocupen les classes que no faig, les preguntes que no em fan i que per tant, en el seu moment no sabré respondre, les coses que em perdo, les coses que deixo de fer. Tot en general.

De totes maneres, em va bé. Tot i que la meva cicatriu sembla digna de Frankenstein, el metge diu que se m’està curant la mar de bé i que el meu progrés és molt correcte. Escric ara perquè estic just al mig de tot el procés: Fa tres setmanes que em van operar i queden tres setmanes perquè em treguin el guix.

La veritat és que jo i el guix tenim una relació d’amor i odi, m’explico: Per una banda, em molesta moltíssim, com qualsevol guix. No puc caminar còmodament i m’impedeix moure’m com a una persona normal. Però per altra banda (com que és un guix amb cremallera i me’l puc treure) quan no el porto em sento molt insegura, sembla que la meva cama sigui de goma i que amb qualsevol moviment, per lleuger que sigui, se’m pot trencar per totes parts.

En fi, en aquests moments l’únic que vull és recuperar-me ràpid i poder està bé el més aviat possible.

Laura

“UNA FAMILIA BRITÁNICA PODRÍA IR A LA CÁRCEL POR VOLVERSE AUTOSUFICIENTES E INDEPENDIENTES DEL GOBIERNO.
1 de septiembre de 2011

“La familia Mason abandonó la vida en la ciudad para vivir en un terreno de 400 metros cuadrados que les pertenece, se instalaron allí con su autocaravana y producen sus propios vegetales y huevos orgánicos. Los Mason, una pareja con dos hijos de 8 y 9 años, lo han trabajado por dos años con técnicas de permacultura y jardinería. Ahora el gobierno podría expulsarlos por que según ellos el terreno solo se puede usar para cultivar y no para vivir en él.

Los Mason tenían un sueño: lograr una vida acorde a su filosofía, y volverse sostenibles y ecológicos. Para eso adquirieron un terreno de 400m2 en el campo, compraron un caravana que contase con energía solar, y comenzar a cultivar un camino duro para algunos pero cuando se tiene pasión por lo que se esta haciendo, hasta la tarea mas dura parece fácil, y lo lograron ese fue el principio de sus problemas.

El terreno que se encontraba abandonado y que ellos consiguieron transformar en una huerta productiva con manzanos y todo, de donde obtienen el alimento para ellos y su familia, además de proveer de huevos y verduras ecológicas al cercano pueblo de Willand. Pero el consejo del distrito ahora les pide que abandonen su tierra y su casa por que según ellos esos no son terrenos habitables, solamente se pueden destinar para cultivo y de no hacerlo podrían ser desalojados y hasta enfrentarse a la cárcel.

Los Mason, hace ya un tiempo que tratan de conseguir un permiso que les permita vivir en su terreno de forma legal, que se le negó en 2009 y que está en proceso de apelación. Las razones del Consejo para la denegación del permiso se basa en que según su opinión la pareja no tenía un “plan sólido de negocios”.

Entonces quieren obligar a esta familia, a dejar su sueño, volver a la ciudad y convertirse poco mas que en mendigos, la familia no cobra ningún tipo de subsidio del estado, los niños van a la escuela y cual es el real problema del gobierno, no lo se podría suponerse que no pagan los suficientes impuestos y no consumen quizás sea eso.

Sin embargo, varias personas de todo el país se han dirigido al Consejo en apoyo de la familia Mason. Anne Wallington, cuya familia ha tenido un intereses en el pueblo durante 44 años, escribió al Consejo en apoyo de los Mason, alabando su trabajo en la recuperación de lo que se “estaba convirtiendo rápidamente en tierras abandonadas”. David Thompson, quien también vive en el pueblo, dijo que “están tratando de cumplir con el compromiso del Gobierno de cuidar del medio ambiente y esta es la última huerta en las cercanías de Willand”.

Sin embargo el Consejo continúa sin enterarse, y es que las leyes parecen no estar hechas para familias como los Mason. Esperemos que alguien se apiade de esta familia y logre alguna solución que les permita continuar con su sueño y vivir su vida como ellos quieren. El estado no debería interferir en el camino a la felicidad de las personas, más bien debería ser garante del bienestar de las mismas, pero en este caso ocurre todo lo contrario.

Artículo escrito por Raul Mannise para ecocosas.com basado en noticia de This is Devon.”

Estoy segura de que si todos viviéramos como esta familia ha intentado, siendo autosuficientes e independientes de manera autónoma, sostenible y ecológica, podríamos vivir mucho mejor (felices), nos haríamos un favor y a su vez, le haríamos un favor al planeta.

Pero el gobierno nunca lo permitirá porque no les interesa nada más que el dinero y si lo hicieran no les saldría rentable. Parece que les da igual que haya gente muriendo de hambre y sufriendo de enfermedades, y también que la Tierra esté tan deteriorada y siga menoscabándose. Aparentan que les es indiferente todo esto mientras reciban plata. Son de lo más avaricioso, destructivo y materialista, y de lo menos sensible, humanista y naturalista.

Yo pienso que nos tienen engañadísimos y el primer medio por el que nos engañan es la educación. Desde pequeños nos enseñan a callar, obedecer, sentar y hacer las cosas que nos dicen que hagamos cuando nos dicen que las hagamos. Nunca hemos podido escoger que queremos aprender y cuando lo queremos aprender. Lo que quiero decir con todo esto es que pienso que nos tendrían que dejar crecer libremente e interiormente antes que nada.

Si desde pequeños no nos hubieran basado tanto en teoría y hubiéramos aprendido y desarrollado prácticas de distintos ámbitos/campos, luego cada uno según su experiencia sacaría su propia teoría. Tendríamos todos prácticas en común y teorías libres, diferentes y personalizadas. Seria un mundo libre donde las personas tendrían una conciencia innata y no necesitaríamos ni leyes, ni normas, ni instituciones…

Entonces nos espabilaríamos más independientemente y nadie tendría que trabajar para nadie más que para uno mismo y a la vez lo compartiríamos todo porque todo sería de todos, no habría nada individual. La gente viviría en comunidad y contribuiría con amor para ella. Nos libraríamos de vergüenzas y iríamos desnudos excepto para refugiarnos del frío (somos puros tal como somos y los ideales de belleza son la naturaleza y la pureza). Tendríamos más contacto con la Tierra y la valoraríamos más por acogernos como madre.

Me da pena que el mundo sea así. Y aunque no soy nadie para decir como deberían ser la cosas, pienso que las cosas no son como deberían ser.

Celia

El dijous passat va nevar a Vilassar de Dalt i tot i que semblava que nevava prou com per què es formés una capa de neu al terra, es desfeia només tocar-lo. Em va agradar ja que aquí gairebé mai neva, de fet, des de l’ultim cop que va nevar en feien dos anys. Més tard ens van dir que podriem sortir a les 14h però jo vaig marxar abans perquè la gent ja estava marxant cap a casa seva i faltaven professors.

Va ser un bon dia ja que ens van deixar sortir abans d’hora, tot i que crec que no feia falta perquè la neu no va cuallar i no impedia que es poguéssin fer les classes, encara que no em queixaré ja que preferia quedar-me a casa.

Adrià

Va parar el despertador a la tercera repetició, com sempre. Va desfer-se del llençol de la mandra i va aixecar-se davant d’un nou dia. Decidida a esmorzar, amb la cara encara somnolenta, va obrir la nevera i va observar el seu contingut. Tristesa i alegria. “Mmmm … avui toca alegria, que caduca aviat! La tristesa per un altre dia, que no té data de caducitat “, va pensar. Després de l’últim glop de vitalitat i de l’última mossegada al bocata de la maduresa, va anar al lavabo i va entrar a la dutxa. L’aigua la va sorprendre de cop amb la fredor i sense cap mena d’avís, va obrir l’aixeta de la dolçor i va aconseguir la temperatura perfecta. Amb el sabó de la sinceritat es va netejar l’enveja i la falsedat i es va assecar amb la suau tovallola de la delicadesa. Es va dirigir despullada, sense cap tipus de pudor, cap a la seva habitació per vestir-se. Roba interior alegre, pantalons texans i camisa verda esperança. Es va calçar amb les sabates de la valentia i va adonar-se’n que ja no li venien grans. Va veure que arribava tard després de mirar el rellotge, que tant es menja el temps que desaprofitem. Va anar una vegada més al lavabo per pentinar-se el seu llarg cabell ros amb una mica de pressa. Es va maquillar, com sempre, tapant algunes de les imperfeccions que, al cap i a la fi, tots tenim. Va sortir corrents i va agafar al vol la jaqueta vermella. Va tancar amb doble volta la porta de l’amor i va córrer enèrgicament per l’escala de la vida. Un cop al vestíbul, va obrir de bat a bat la porta de les grans esperances i va tancar la dels somnis trencats i promeses oblidades. Ella, tan maca, tan viva, tan dona. Disposada, un dia més, a menjar-se el maleït món.

Jade

Com diu el títol, per fi ha nevat. Amb aquesta frase no em vull referir aquí a Vilassar sinó on ha de nevar, a les muntanyes. Aquí només causa destrosses i és una molèstia, però també va bé de tant en tant.

Referint-me al tema que havia començat, és que ja ha nevat a les pistes andorranes, per fi podem anar a fer el meu esport preferit que és l’esquí.

Des que va començar la temporada no havia nevat res, només havia fet una mica de fred per així per poder fer neu. Teníem un anticicló aquí a Espanya que no deixava passar res i tot anava directe a els Alps, que em tenien envejós amb els seus 5-6 metres de neu. Però entre aquesta setmana i la passada ha fet una nevada d’1-2 metres que ja li ha donat el color esperat, just a temps per un esdeveniment molt especial com es la copa del món femenina d’esquí.

Joan Ros

Fa aproximadament 3 anys que esquio, la veritat és que el primer dia no m’agradava gens, perquè no em sortia res, queia en la pista de principiants i veia com nens de 4 anys m’avançaven àgil i fàcilment. Així que a l’hora de portar els esquís al peu ja m’arrepentia de haver fet cas al Sergi i haver anat amb tots ells d’esquiada.

La sort va ser que el pare d’en Sergi me’n va ensenyar, i al final del dia ja li començava a agafar la pràctica. Tot aquell dia em va deixar fet pols. Al dia següent vaig progressar molt. I al final va ser un dels millors caps de setmana que he passat.

Aquestes esquiades les hem anat repetint i al no tenir por he pogut gaudir molt, encara que m’hagi caigut més d’una vegada i alguna de bastant perillosa, sobretot en la pista més forta, la negra.

Per això el que temo és que l’escalfament global del que tothom parla acabi amb aquesta època de l’any que tant m’agrada i haguem de deixar de practicar aquest esport tan impressionant.

Gerard

El otro día en la clase de tescri,estuvimos haciendo una actividad en la cual había cuatro temas diferentes,y teníamos que formular preguntas sobre cada uno de ellos. Uno de esos temas era los concursos de televisión. Todos fuimos formulando preguntas como éstas:

-Son divertidos?

-Quién participa?

-Dónde se hacen?

-Quién los hace?

-etc

Pero hubo una pregunta que se formuló ,que me llamó la atención y esa era “Por qué nos llaman la atención los concurso de televisión ?”. Esa pregunta me gustaría contestarla según mi punto de vista.

Hay concurso de televisión como “Pasapalabra”,”Atrapa un millón” o “Ahora caigo” que son entretenidos y divertidos,porqué puedes ir contestando las mismas preguntas que le formulan al concursante,es decir puedes hacer como si tú fueras el concursante. Además puedes pasar un rato entretenido y aprender cosas nuevas.

Para finalizar, me gustaría que vosotros me dijerais por qué os gustan los concursos de televisión o no.

Rosa

Fa uns quants dies, va nevar d’una manera molt intensa i durant quasi tot el dia no va parar. Això ja havia passat fa dos anys però la nevada d’aquest any ha sigut diferent, ja que, a causa de la pluja del dia anterior, la neu no va cuallar.

Em vaig estar quasi totes les hores de classe mirant per la finestra com queia la neu recordant-me de la ultima vegada que havia anat a esquiar.
A la hora del pati podies observar a un munt de nens principalment nens de primer, jugant amb la neu rient i pasant-s’ho d’allò més bé, llàstima que encara quedaven tres hores mes de classes això em desagradava perquè volia anar a la muntanya a jugar amb la neu, en lloc de fer classes.

Després de les classes uns amics i jo vam decidir pujar a la muntanya concretament a la Creu de Sant Mateu, ja que des del poble es veia que estava tota nevada i ho volíem aprofitar per poder jugar amb la neu que s’hi i hagués quedat. Desprès de estar dues hores caminant i tirant boles de neu vam decidir fer el viatge de tornada cap a casa però de la millor manera possible, baixant pel mig del bosc corrent amb risc de relliscar amb una pedra i fer-nos mal, però no ens importava.

Aquell dia va ser un dia perfecte ja que no vaig parar de divertir-me ni riure, i és que quan vaig a esquiar, o quan veig que neva, estic més feliç i de més bon humor i fa que m’oblidi de tots els meus problemes.

Sergi Rubio

El 02/02/2012 va nevar a Vilassar de Dalt mentre érem a classe.

Feia molt de temps que no nevava aquí i penso que, per a un cop que neva, ens podrien haver deixat sortir, així podríem haver pogut disfrutar de la neu, que no és un fenòmen molt comú. Tot i això, a la classe no hi érem tots i els que quedàvem ens vam quedar indignats i amb les ganes de sortir. En canvi, aquells que han sortit han tingut sort i han gaudit del dia. En conclusió, encara que per la tarda no hi han hagut classe, penso que ens podrien haver deixat sortir també pel matí.

David

Ja fa molt de temps que escric un diari, és un petit llibre de color lila ple de fulles blanques, que tens que escriure tu amb els teus pensaments i les teves experiències del dia a dia … mai t’adones de la importància que té fins que un dia te’l llegeixes des del principi, et fa recordar tot allò que has viscut , inclús alguna cosa de la qual no t’enrecordaves.

Un diari recull tots els teus records , els que t’agrada recordar i els que cada vegada que llegeixes recordes aquelles paraules que vas dir a una persona i de les quals t’arrepenteixes tant…

També serveix per desfogar-te, tot allò que li has volgut dir a algú, o els sentiments que sents, els escrius i d’alguna manera et sens millor .

No l’escric cada dia , principalment perquè no tinc tantes coses per explicar, només les coses importants, i així saps que totes les teves històries estan ben guardades i que qualsevol dia pots llegir-les i recordar tots els detalls.

Paula