LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Un dia dolent dels que tothom té, no tens ganes de res, sents impotència i ràbia a la vegada perquè no vols sentir-te així però no ho pots evitar. I cada minut t’endinses més en aquest sentiment i comences a pensar més en el que et preocupa o et fa estar així de malament. I cada cop la muntanya es fa més grossa sense voler, i es va convertint en tristesa.

Es en aquet moment quan la necessito. Sembla mentida però només ella em sabia calmar, només ella em feia sentir bé. I és això el que més trobaré a faltar, perquè per molt independent que fos sempre la tenia allà, calmada amb aquella harmonia que ens encomanava a tots. Aquella delicadesa amb la que actuava i aquell silenci amb el que es movia.

Per aquest motiu li he volgut dedicar aquest escrit, perquè ha sigut una ajuda immensa en els mals moments, i ella sempre m’ha ajudat a aixecar-me, sense ser conscient. Sempre la recordaré i amb mi sempre la portaré.

Tots necessitem alguna cosa/persona que ens serveixi per recolzar-nos, per calmar-nos i per reflexionar.

Alba

Trobo a faltar aquells dies calorosos d’estiu on tot just acabant de dinar em posava a prendre el sol. També s’ha d’admetre que una de les coses que més enyoro és la piscina, sobretot els banys nocturns on m’oblidava de tots els problemes i en relaxava.

Ara en canvi aquest fred no es pot aguantar i una de les que més em molesta és que es faci fosc tan aviat, que a les 7 de la tarda en algunes zones del poble ja no s’hi pugui estar, tan com per falta d’il·luminació com per fred.

També s’ha d’esmentar que gràcies a aquests dies de neu ens vam saltar unes quantes hores de classe. Per mala sort això només passa molt de tant en tant. Va ser una llàstima que no apretés més la neu, perquè jo i uns amics volíem anar a la muntanya a fer l’estúpid i passar-hi una bona estona.

En la meva opinió recomano que el millor remei pel fred és una bona banyera amb aigua calenta o una dutxa gairebé bullint. El despertar-me aquests dies tan freds em dutxo amb l’aigua tan calenta, tan que fins i tot surto amb la pell més vermella que un tomàquet.

També s’ha d’afegir que una de les pitjors coses d’aquest fred hivern són els encostipats on estàs una setmana o més en el meu cas amb un mal de cap inaguantable i mocs per donar i vendre.

Així que he arribat a la conclusió que l’única solució que hi ha per vèncer el fred és el temps així que…HEM D’ ESPERAR!

Jordi Xivillé

Actualment hi ha sis instituts que fan jornada intensiva en una prova pilot.

La LEC (llei d’educació de Catalunya), però, diu que a l’ESO no pot haver-hi més de dues tardes setmanals lliures per a cada alumne; tot i així els professors davant la situació actual de crisi que els obligarà a treballar més hores i cobrar menys, volen millorar amb la jornada continuada.

El sindicat ASPEPC ha fet un estudi econòmic per veure l’estalvi que representaria aquesta mesura. En tres anys es podria estalviar 40 milions d’euros: es reduirien les factures de la llum i manteniment i no caldria servei de menjador ni transport escolar.

Els pares, en canvi, han respost amb un manifest a favor de la jornada partida. Els alumnes creiem que a les classes de la tarda estem més dispersos i cansats i no aprofitem tant el temps. A més si aconseguim tenir les tardes lliures podrem organitzar-nos millor el temps, fent altres activitats extraescolars.

Pau

Aquest diumenge hem anat a un menjador social del Raval de Barcelona a fer de voluntaris amb els escoltes.

En arribar a la porta d’entrada havíem de passar per una rampa una mica estreta on la gent s’esperava per entrar a menjar. Com podeu comprendre la majoria eren rodamóns i gent del carrer i quan vam passar per entremig se’m va fer una mica violent.

Un cop a dins una voluntària ens va explicar quines tasques hauríem de fer i ens va assignar unes taules on havíem de servir. Després la gent va començar a entrar i a seure al seu lloc. Nosaltres els havíem de portar el plat d’arròs, el pa, l’aigua i tot el que necessitessin. Quan marxaven havíem de desparar taula i netejar els plats amb els altres voluntaris. A mi em va tocar esbandir els gots al costat d’una dona que els fregava, vaig estar parlant amb ella i em va explicar que algunes vegades hi havia baralles perquè la majoria dels comensals són alcohòlics o drogoaddictes.

Ha sigut una experiència molt impressionant que m’ha ajudat a comprendre com està de malament el món i la crisi tan forta que patim perquè més 300 persones a les quals vàrem servir haguessin de venir cada dia per poder menjar.

Una de les impressions més xocant que vaig patir va ser veure una vella molt ben vestida que aparentment semblava que tingues diners, però que en la realitat no es podia permetre comprar menjar perquè tenia una pensió massa baixa.

Trobo que això de fer de voluntària m’ha ajudat a créixer com a persona, i espero tornar algun dia, perquè ajudar als altres em fa sentir bé.

Cinta

Gairebé tothom té un heroi. Hi ha gent que té com a heroi o heroïna algun personatge famós, com per exemple algun actor o actriu. Per altre gent, els veritables herois són gent més propera, gent que dia a dia et demostra que t’estima i que faria qualsevol cosa per tu. Bé, aquest és el meu cas.

Si no fos per ella jo no hi seria aquí. Sempre ho ha donat tot per mi i per tota la família, sense rebre res a canvi. Per mi ella és una inspiració de fortalesa, de valentia, d’amor, d’innocència, de confiança i de totes les coses bones que us pugueu imaginar. A vegades sento que és l’única persona que m’escolta i m’entén, puc explicar-li tot allò que vulgui que ella mai em jutjarà. Em coneix més que jo mateixa i sempre està disposada a donar-me bons consells.

Ella no ha tingut una vida gens fàcil. Va néixer en una família més aviat pobra i el seu pare va morir a la guerra quan encara era ben petita. Tot i que no va tenir una infància molt agradable, li encanta explicar històries d’aquella època. Se li il·lumina la mirada quan parla de la seva mare, l’admirava moltíssim. Però és clar, qui no ho faria tenint en compte que va tirar endavant a una família ella sola? Ella seria com la meva segona heroïna, però per desgracia no la vaig arribar a conèixer.

Podria continuar escrivint paràgrafs sobre ella, però crec que mai acabaria. Només em queda dir una cosa: Iaia, moltíssimes gràcies per tot, les teves històries de superació em donen força davant qualsevol problema. Tu ets de les poques persones que em comprens. Em demostres dia rere dia que no cal llegir milions de llibres, ni escriure perfectament, ni tenir una carrera de física aeroespacial per poder ser a més una gran persona. T’estimo.

Núria

Em vaig llevar a les 9.30 del matí (encara que sembli molt d’hora, en realitat no ho era ja que els dies entre setmana normalment em llevo a les 7 del matí). Al cap d’una estona vaig baixar amb una amiga a Vilassar de Mar perquè havíem quedat allà amb tres amigues més.

Vam anar juntes a la platja i ens hi vam passar tot el matí. Tan nosaltres com elles teníem festa a l’institut així que vam gaudir d’un matí de sol (sense cap núvol al cel) oblidant-nos de tot, desconnectant dels deures i exàmens…

Les hores van passar volant. No volia marxar perquè s’hi estava realment bé. Vam estar parlant, rient, explicant anècdotes, ens vam estirar sobre unes barques a prendre el sol i fins i tot vam posar els peus a l’aigua, que per cert, estava molt freda.

Els dies com aquest em recorden a l’estiu, la tranquil·litat, el no haver d’agobiar-se per res. Per això vull que arribi ja l’estiu, per poder gaudir de la platja i la piscina i poder estar cada dia amb els amics.

Pau

El passat dimecres 22, un grup d’alumnes de l’Institut Lluís Vives de València es trobaven al carrer per protestar sobre les retallades que el govern està realitzant en el sector públic i, més concretament, per la falta de calefacció a l’institut on estudien. Aquesta protesta s’havia acordat a la Federació d’Estudiants.

Cap a les tres de la tarda d’aquest dia, la policia es va acostar al carrer on estaven els protestants adolescents i els van començar a atacar amb l’excusa que estaven tallant la circulació del trànsit (que no era veritat). Molta gent va quedar ferida (estudiants, professors o pares per exemple) i, sobretot, molt espantada per aquella càrrega policial, més propia d’un país amb una dictadura o tercermundista que un país democràtic com Espanya.

L’excusa que va usar la policia per detenir un menor d’edat va ser de que va mossegar a un agent, però no era veritat, perquè uns pares i professors que estaven allà no van veure cap agressió del noi a l’agent, més aviat, tot el contrari. Es veu que les mentides anaven en el guió de la pel·lícula dels agents. L’agent “ferit” del que us acabo de parlar va tornar el dia següent amb els seus companys de professió a seguir estomacant i aterroritzant els alumnes.

Crec que l’actuació de la policia va ser ridícula i sense sentit, ja que era una protesta tranquil•la i pacífica; els agents valencians han quedat molt malament a tot Espanya i bona part del món.

Guillem

La setmana passada a l’institut Lluís Vives de València hi va haver una gran manifestació en contra de les retallades fetes a l’ensenyament públic, la majoria de la gent eren estudiants de secundària. La manifestació es va estendre rapidament fins que tota la ciutat estava en un caos; la policía va actuar de la mateixa manera que quan van haver-hi les manifestacions dels indignats a la Plaça Catalunya: van començar a atacar a tots els ciutadants que hi havia allà, encara que no participessin en la protesta.

Per això els nostres pares paguen impostos?, perquè quan hi hagi una llei injusta i la gent vagi a defensar els seus drets puguin fer-los fora?

El divendres passat al nostre institut a l’hora del pati es va fer una pancarta donant suport a l’institut Lluís Vives, i la mateixa vaga que van fer ells aquí Catalunya es farà el dimecres, per defensar els nostres drets com estudiants defensant l’ensenyament públic i si hi ha alguna de professors també que puguin defensar els seus salaris.

Jo crec que tots els funcionaris de Catalunya, València i altes comunitats autònomes haurien de fer una vaga perquè estan perdent tots els drets que van guanyar els obrers en la revolució indústrial, els alumnes que vulguin defensar l’ensenyament públic també; però no ho han de fer 3 o 4 ciutats s’ha de fer massivament i que sigui una vaga indefinida, això no pot continuar s’ha de fer ja.

Organitzem-nos i lluitem pels nostres DRETS!

Pol

Divendres de la setmana passada, va passar una desgracia. Va morir la germana del meu avi que és deia Leonor. Va morir després del post operatori, de l’operació del cor.

Amb l’edat de 72 anys va entrar a quiròfan el dimecres 15 de Febrer. Li havien de canviar la vàlvula tricúspide del cor perquè ella, des de ben petita, té una malaltia hereditària. Els meus avis i el tiet també tenen aquest problema. Per sort la meva mare i jo no el tenim. Ella sabia que era una operació complicada, perquè tenia un 85% de possibilitats de viure. Després de l’operació, tots ens vam alegrar quan la vam veure arribar a l’habitació de la UCI.

A l’endemà, ja no tot van ser alegries… Van trucar a la meva mare i li van dir que acabava de morir. La meva mare em va explicar que li havia donat un atac de tos, li van saltar els punts recents del cor i va morir. Al principi no ens ho creiem perquè tot havia sortit tan bé que pensàvem que ja estaria salvada.

Després de tot, a tothom li arriba la seva hora. Espero i desitjo no trobar-me, ni viure aquesta situació en molt de temps.

Carles

Hace unos cinco años que no le veo. No me hace reír, no observo su sonrisa perfecta que en cualquier momento te hacía sonreír, tampoco me hace uno de sus regalos tan originales, ni me dibuja esos pollitos tan divertidos en las libretas, que cada vez que los hacía una sonrisa pícara surgía en mi cara.

Mi abuelo, esa persona que tanto quería, sigo queriendo y recuerdo en mi mente. Era un hombre bastante grande, de piel blanca como la harina y un número incontable de pecas en la nariz. Era muy alegre, no aparentaba la edad que tenía y siempre había sido un hombre muy libre. Nunca le había gustado que le dieran las cosas hechas, siempre lo quería hacer él.

Su muerte fue muy inesperada. Mi abuelo estaba en el hospital, ya que el viernes le había dado una embolia. El domingo por la mañana los médicos nos dijeron que se estaba recuperando perfectamente y que esa misma tarde podían trasladarle al hospital de su pueblo. Mi madre estaba allí con él y mi padre, mi hermana y yo, le fuimos a visitar. Unos minutos después de entrar en esa sala blanca y fría, él empezó a tambalearse en la cama, le estaba dando otra embolia. Recuerdo el momento como si fuera ayer. Su cuerpo se desplomó en la cama. Todo había cambiado. Mi abuelo ya no estaba. Lágrimas y lágrimas cayeron de mis ojos.

Siempre le recordaré sentado en su butaca, fumando esa pipa de madera de roble.

Sandra