LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

En aquest escrit he trobat interessant parlar d’un tema que cada dia és més comú entre els joves, les drogues.

La gent quan es parla de drogues troba que és una cosa que queda molt llunyana de la vida quotidiana, però us puc assegurar que un 80% dels joves ha consumit alguna vegada part d’elles, des de l’alcohol, marihuana, hatxís, LSD, etc.

Hi ha drogues legals que en la meva opinió el que fa aquesta legalitat sobre les drogues és que es facin més comunes en la societat com per exemple l’ alcohol i el tabac, la qual cosa fa que la gent no les vegi com a tal, ja que les hem vist consumir el nostre voltant tota la vida, però com totes les drogues tenen efectes secundaris dolents i creen addicció. En canvi les drogues il·legals tenen més mala reputació ja que els efectes secundaris són més grans i ràpids.

També trobo necessari parlar sobre el motiu pel qual comencen la majoria dels joves a consumir-les. La majoria de la gent comença a consumir part d’ aquestes drogues perquè creuen que es un acte de “valentia” i perquè la gent no els digui covards, cosa que trobo absurda.

Així que, en la meva opinió trobo que la majoria dels joves no se’n adonen de que els hi depararà al futur, i té una pinta molt negre…

En conclusió, jo crec que s’haurien se començar a prendre mesures eficaces i dràstiques per evitar cada dia un món pitjor.

Fins el pròxim!

Jordi Xivillé

Mi historia es muy simple. Soy una chica común, normal, de las que siempre ves en la calle. La que pasa por la esquina y mira los carros pasar; estudia cuando quiere, va al cine cuando quiere y de vez en cuando ayuda a un anciano a pasar la calle.

Asisto como todas las mañanas a un colegio cercano de mi casa, así que camino poco, y es el único ejercicio que hago. Ése, y caminar en círculos cuando mi mamá demora en bajar para acompañarla a hacer las compras de la tarde. Y fue ayer, precisamente ayer por la tarde, mientras la esperaba que me puse a hablar con Rubén. Él es vecino mío desde hace dos años, pero apenas ayer lo noté. No sé si fue por su camisa azul o por sus aires de buena persona, el hecho es que me saludó como si me conociese de toda la vida y de uno u otro modo terminamos caminando en círculos esperando que mi mamá bajara los escalones.
Mi mamá llegó desorientada, aturdida y corriendo, ya íbamos tarde y debíamos apurarnos si queríamos alcanzar el cierre de la tarde. Me agarró fuertemente del brazo y me incitaba a apurar el paso. Yo aún sostenía mi conversa con Rubén, que iba desde fútbol hasta maneras fáciles y prácticas de empacar brócoli en una nevera recién lavada. Mi mamá nunca se percató que Rubén nos acompañó todo el tiempo y hasta nos ayudó cargando las bolsas de vuelta al piso. Al llegar le entregó 2 euros a Rubén en forma de propina y lo despidió como cuando uno despide al niño del domicilio.

Natalia Donado

Sincerament, arriba un moment en que ja no sé ni que explicar-vos. Ja que aquests escrits representa que no només es fan per millorar la nostra escriptura, sinó també per explicar alguna cosa referent a la nostra vida. Personalment em costa molt trobar un tema relacionat amb mi. Desprès d’una estona donant-li voltes crec que ja l’he trobat. El tema perfecte. Està bastant relacionat amb mi, amb els meus gustos…

Per començar dir que es tracta d’un grup musical format per dues persones. Dos germans. Van néixer a un municipi de la província de Barcelona.  Les seves composicions pertanyen a tres generes destacats: Rumba catalana, Pop rock i Rock. Podem trobar fins a vuit àlbums d’aquest grup, com per exemple: Al 2001 Destrangis, al 2004 ¿La calle es tuya?, al 2005 Voces de ultrarumba, al 2008 Allenrok… Es dediquen al món de la música des de fa aproximadament tretze anys. Són artistes internacionals, ja que no només són reconeguts a Barcelona i Espanya, sinó que també ho són a països llatinoamericans com Colòmbia, Mèxic, Xile, Cuba, Argentina i Veneçuela. Durant la seva carrera els han atorgat molts premis com per exemple: Dos premis onda (2000 i 2004) un a l’artista revelació i l’altre al millor àlbum.

Suposo que aquestes alçades ja sabeu a quin grup em refereixo. En efecte, Estopa. Si he volgut parlar d’ells es perquè des de ben petita he escoltat la seva musica, ja que els meus pares es pot dir que eren i són fans. A més a cada viatge en cotxe, sigui a prop o lluny on haguem d’anar, sona algun dels seus àlbums. Amb tot això, espero que segueixin com fins ara, triomfant per tot el món i creant nous èxits. Estopa sempre.

Laura Alarcón

– 5, 6, 7 i !!!! …… Repetim!!!! ……. Puc avançar?
– Si…

La primera frase crec que és la que més es repeteix durant la classe de hip-hop. La professora ens ensenya els passos i després amb música fem tota la coreografia. Sempre ho repetim fins que a totes ens queda més o menys clar; seguidament fa la pregunta: “Puc avançar?” I així és com anem aprenent tots els balls.

Sempre m’ha agradat ballar (suposo que en part és perquè la música m’encanta) em fa sentir lliure, m’oblido de la resta de coses i em centro només en memoritzar els nous passos i en gaudir de l’activitat.

A hip-hop practiquem diferents estils de ball com sexy stile o new stile i això m’agrada perquè anem variant i no és tota l’estona el mateix.

Algun dia m’agradaria formar part d’algun grup de competició. És una il·lusió que sempre he tingut per això m’agradaria dedicar més temps al ball. Simplement és magnífic.

Pau

La copa Catalunya de futbol sala és una competició esportiva amb un carácter eliminatori i de classificació, o sigui que es fa un partit on el que guanya es classifica i el que perd s’elimina. Els partits es juguem a casa de l’equip que té un coeficient més alt, és a dir, a casa de qui se suposa que és més dolent.
Nosaltres ja anem per la tercera ronda perquè hem eliminat als altres dos equips contra els que hem jugat, però no ha estat fácil. El primer partit va ser contra el Masnou de la nostra lliga al cual vam guanyar per un sol gol: 3 a 2. El segon partit va ser contra el Premià de Mar, aquest equip ja jugava a primera divisió i encara que eren gairebé tots de primer any ens va costar més aguantar l’enfrontament, però al final vam sortir victoriosos guanyant per 3 gols a 2 com l’anterior partit. Com se suposava que nosaltres erem més dolents, els dos partits els vam jugar a casa, cosa que ens va donar una certa ventaja ja que, a part de que ens coneixiem el camp, a la grada es trobaven els nostres amics que havien vingut a animar-nos.
Ara ens toca contra el Canet que està a divisió d’honor, la máxima categoría i són molt bons, però crec que si ens esforcem i hi posem tota la concentració els aconseguirem guanyar!
David

Amb aquest títol, no em vull referir a alguna cosa personal que m’afecti només a mi, sinó crec que a milions de persones. Aquest tema es sobre un dels millors laterals esquerrans que ha tingut el barça, Éric Abidal.

Aquest jugador, l’any passat, ja va haver d’entrar a quiròfan. En aquesta primera intervenció li van extreure un tros de fetge que tenia malament. Després d’aquesta operació el jugador va tornar al terreny de joc, donant-ho tot, fins que fa un mes, en unes proves mèdiques que passen els jugadors, li van detectar la importància del tumor al fetge. Ell, immediatament, va comunicar a la directiva i als seus companys, però no volia que es fes públic. Fins fa uns dies no es va saber. Abidal serà operat demà, i sobreviurà, però no crec que torni a trepitjar un camp de futbol per fer el que se li donava més bé.

Joan

Hola! En aquest escrit us vull parlar una miqueta sobre aquest home, Louis Braille, l’home que va inventar el conegut codi Braille, que va servir de molt ajut a les persones que pateixen la ceguesa, ja que ell també la va patir.

Louis Braille va néixer el 4 de gener de 1809 a Coupvray, un poblet de la vora de París. Un dia, Louis jugava amb les eines del seu pare, amb la mala sort de ferir-se un ull amb un punxó, després se li va infectar la ferida i, al cap de poc, va quedar cec dels dos ulls.

A partir d’aquell moment, la seva vida va canviar completament. La seva família el va ajudar i el va portar a una escola de l’Institut Nacional per a Nens Cecs de París, on hi havia llibres per a cecs, perquè així els nens cecs els poguéssin llegir gràcies a un sistema de lletres amb relleu a base de filferros retorçats,  Louis va comprovar que no funcionava molt bé i no va parar d’experimentar i provar maneres per millorar-lo

El 1824, va trobar la solució, es tractava d’un codi de dues rengleres de tres punts cada una, i amb això aconseguia 63 combinacions, que li permetien fer totes les lletres, nombres, i altres signes de puntuació. I el 1825 va fer una plantilla forrada que li permetia, amb ajut d’un punxó, escriure en l’alfabet del sistema Braille.

A partir d’aquest any es va començar a traduir a altres idiomes i es va implantar per tot el planeta, i, ara mateix es pot utilitzar en tots els idiomes. Aquest home va ajudar a moltíssima gent que patia i pateix ceguesa, ja que sense aquest codi, no podrien llegir ni desxifrar res en aquesta vida.

Fins el pròxim escrit!

Héctor

De alguna forma la moda influye en nuestras vidas y en nuestra personalidad. Es decir, la moda marca una tendencias que la mayoría solemos seguir i muchas veces excluimos a quien no las sigue. Hay muchos estereotipos sobre la moda, por ejemplo, el ser delgado o no, vestir una ropa de determinada marca, beber esa bebida que nos dará estilo propio, o simplemente vivir determinadas experiencias que nos proponen.

Estas tendencias, terminan provocando que nuestra conciencia acabe teniendo un conflicto, una lucha personal contra la moda, contra todo lo que nos plantean: tenemos que decidir si queremos hacer eso o no, vestirnos de esa manera o no…, porque, muchas veces, en el fondo no nos gusta pero pensamos que si nos “salimos” de estas tendencias seremos de alguna forma aislados del resto del grupo que sí lo hace.

Con todo esto quiero decir que deberíamos aprender a respetarnos a nosotros mismos y así decidir cuál de estas propuestas queremos o no, y cuáles marcarán nuestra personalidad, porque al final lo que importa en realidad es que nos sintamos a gusto con nosotros mismos y con lo que hacemos.

Sandra

El segon treball de recerca d’aquest curs el faré acompanyada de tres persones molt importants per a mi. Al llarg de la primària vam estar juntes tots els dies tant escolars com els caps de setmana, però al arribar a la secundaria ens van posar a classes diferents i això va fer que ens distanciéssim… però ara els estudis ens tornen a unir encara més!! El tema que haurem de treballar serà la radio, la primera part del treball serà més teòrica; buscarem la història de la radio i la manera que té de funcionar. La segona part consistirà en fer un programa de radio on crearem una sèrie de seccions; informativa, teatral i musical.

A diferència de altres companys que no els hi agrada el seu treball, nosaltres quatre estem molt contentes. Sé que tant quan ho estiguem fent com quan ho exposem ens ho passarem molt bé i farem un gran treball de recerca! El 10 és nostre!

Marta

El passat dimecres 21 de març els alumnes de quart d’ESO  vam anar al saló dels ensenyament, on hi havia una gran varietat d’universitats, les quals ens informaven sobre la qualitat del seu ensenyament, les activitats que realitzaven, les beques i els ajuts que proporcionaven i sobretot les diferents branques i matèries que tenien a cada especialitat.

A mi em va agradar molt poder anar, ja que gràcies aquesta excursió tinc del tot clar el que vull ser de gran i a quina universitat m’agradaria estudiar. La Universitat Autònoma de Barcelona és la que més m’ha cridat l’atenció tant per tots els serveis que em proporciona com per la qualitat que té i el més important, les matèries que estudiaré i les pràctiques que realitzaré al llarg dels quatre anys d’universitat.

Tot i que encara em queda acabar quart i començar batxillerat, estic segura que a la UAB  d’aquí uns anys em treure la carrera de psicologia, ja que és al que em vull dedicar. I igual que jo, sé de molts companyes que aquesta visita els ha fet veure les coses més clares i saber al que es volen dedicar.

Marta