LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Quantes vegades hem sentit a moltes persones del nostre entorn (familiars, amics…) dient que volen baixar de pes per lluïr un cos perfecte a l’estiu? Això normalment és degut perquè a les revistes o a la televisió, veiem gent amb cossos perfecte, i pensem que voldríem tenir un cos semblant al que veiem. Llavors volem dur a terme la famosa “operación bikini”, que normalment sol començar al Març – Abril quan encara queden uns quants mesos perquè arribi l’estiu i es fa a base de realitzar esport abundantment com anar al gimnàs moltes hores a la setmana i seguir dietes extremes, fins i tot algunes persones poden deixar de menjar perquè s’hi capfiquen massa, la qual cosa pot portar greus problemes a la salut.

Però és realment necessari fer tots aquests sacrificis per poder tenir un cos “perfecte”? Crec que els punts de vista de bellesa i perfecció de la societat ens afecten massa i ens hem d’acceptar tal com som i no deixar-nos influïr pel que la gent vulgui que siguem.

Laia

En qüestió de pocs mesos o un any, s’ha demostrat la importància que poden tenir les xarxes socials, i s’ha demostrat el paper que poden desenvolupar en diferents circumstàncies i en diferents llocs del món.

Sense anar massa lluny, al 2011, hi va haver tot aquell corrent revolucionari al nord d’Àfrica que va provocar la independència o el canvi de poders en els països afectats. Però la característica que m’interessa de totes aquestes revolucions contra la tirania a què estaven sotmesos és que en totes l’eina que va contribuir de manera pacífica, però molt activa, a la causa van ser les xarxes socials com el facebook o el twiter. A partir d’aquestes eines innovadores els revolucionaris d’Egipte, per exemple, van aconseguir guanyar la revolució sense haver de recórrer a les armes, ja que gràcies al facebook i el twiter es van poder convocar totes aquelles manifestacions multitudinàries a la plaça Tahrir. En d’altres casos, com és el de Líbia, no es va poder evitar la guerra civil però també gràcies a les xarxes socials es va aconseguir informar des d’un principi a tot el món del que passava al país.

Es per això que, a parer meu, les xarxes poden ser molt útils per informar i sobretot per denunciar totes les injustícies que es cometen al món, i així poder intentar trobar-ne la solució.

Nil

El otro día me puse a pensar en que haría el año que viene. Que si hacer el bachillerato en el mismo instituto o irme a otro instituto a hacer un modulo.

Mis padres quieren que yo haga bachillerato,pero yo no estoy muy segura de hacerlo. Mi idea principal es hacer un modulo de telecomunicaciones,pero aún no lo tengo muy claro,ya que quiero ver otras opciones antes de tomar una decisión.

Pero creo que la salida del miércoles al “Saló de l’ensenyament” todas mis dudas ya están  más claras. Esta salida ha estado muy bien para esos alumnos que aún no tienen muy claro qué van hacer el año que viene como yo. Ya que pudimos informarnos más sobre que hacer el año que viene y en que lugar hacerlo, ya con más seguridad.

Pienso que esta salida fue una gran fuente de información, pero me di cuenta de que había mucha más información sobre las universidades que no de los módulos de formación y eso es algo que no me gustó, ya que creo que todos merecemos el mismo grado de información que los demás.Pero en general la salida fue muy positiva,aunque un poco larga ya que me esperaba otra cosa sobre “el Saló de l’ensenyament”.

Ahora lo que tendré que hacer es pensar en este último  trimestre y esforzarme al máximo para que me den el graduado y así poder pensar en el módulo que quiero hacer y dónde lo haré.

Rosa

Com alguns sabeu, la setmana que ve farà dos mesos que estic amb un noi. Ens estimem molt i sembla que anem per bon camí. És la primera parella estable que tinc i m’hi sento molt a gust. Però és de Barcelona i això, vulguem o no, ens fa tenir alguns inconvenients.

Aquesta setmana santa marxo de viatge. Divendres pujo a un avió direcció l’Alguer, Sardenya, i estic cinc dies fora. Hi vaig amb el cau, i el fet d’anar a l’estranger provoca que a penes pugui parlar amb ell. Per sort, el dimecres d’aquella mateixa setmana passem el dia junts, però dijous a la nit ja torno a marxar cap a Eurodisney amb la família. Em ve molt de gust i serà fantàstic però el trobaré massa a faltar.

Per sort varem tenir una idea. Per poder sentir-lo més a prop vam pensar que em podria emportar una samarreta d’ell totalment impregnada d’olor seva. Va ser una excel·lent idea i això farà alleujar molt més l’enyorança i el podré sentir al meu costat.

Laia.

Todos nosotros necesitamos nuestro momento de relax, es decir desconectar de todo, ya sea para evadirse de una semana llena de exámenes, para olvidar tus problemas o incluso porque te apetece. Yo pienso que no es nada malo evadirse un rato de todo, ya que de esa manera puedes pensar más en ti y no en otros problemas absurdos o no tan importantes.

Y yo esta Semana Santa voy aprovechar para relajarme de tantos días de estrés, asimilar las notas e incluso para divertirme ya que me lo merezco. Esta semana nos va a venir bien a todos para desconectar del instituto, de las clases y de las notas.

Pero lo peor para algunos van a ser las notas, ya que aunque no quieras siempre están ahí, y suele ser un tema de conversación entre padres y hijos al finalizar el trimestre. Pero bueno, lo mejor es disfrutar de esta semana y volver con fuerzas, ya que solo nos queda el último empujón para acabar este curso.

Rosa

Aquest dissabte els meus amics i jo vam anar dormir a la muntanya amb una tenda de acampada. Va ser el primer cop que la fèiem servir, ja que l’havíem comprat la setmana passada entre tots.

Tot i que ens ho vam acabar passant molt bé, s’ha de dir que fins que no vaig arribar a la muntanya va ser un dia d’ allò més estressant, ja que no ho havíem organitzat com calia.
Els meus amics van anar a la muntanya ales 11:30 ja que vam pensar que el ser el primer cop que muntàvem la tenda podíem tenir dificultats. Per mala sort jo no vaig poder assistir aquella hora perquè tenia un partit de bàsquet que m’ocupava tot el matí.
Al acabar al partit vaig fer una dutxa ràpida, vaig agafar les coses i vaig anar a la muntanya. Jo no sabia ben bé on era l’ acampada i vaig haver d’ estar com uns 20 minuts parlant amb un amic per saber on es situava. Al arribar hi havia un ambient molt tranquil i estaven tots aplacats. El primer que vaig fer va ser un bon dinar, ja que havíem comprat de tot : hamburgueses, lloms, botifarres… que les cuinàvem amb un fogonet.
Quan es va fer fosc va baixar en picat la temperatura, però ens ho vam passar igual de bé .
S’ ha de reconèixer que a la nit en alguns moments m’estava “cagant a sobre” com a conseqüència d’ alguns sorolls estranys que se sentien per fora la tenda. El pitjor moment va ser quan havia d’orinar, que sincerament no em feia gràcia en aquelles condicions.

El despertar vam recollir-ho tot i no vam deixar ni rastre.

Ha sigut un bon cap de setmana! S’ haurà de repetir!

Jordi Xivillé

Ja falta menys perquè arribi Setmana Santa i amb ella ens entreguen les notes de la 2ª avaluació. Però avui no parlaré de les notes si no del que tinc planejat fer durant aquestes vacances.

Durant aquesta setmana tinc varies tasques a fer. Per part de l’Institut començaré a llegir un llibre “El Lector” per Socials i estudiaré per algun altre examen. Però també hauré d’anar a entrenar amb el meu equip de bàsquet ja que tenim un torneig a Argentona el cap de setmana vinent. Al torneig assistiran equips de nivell B1 i A2 (que és la lliga on juguem nosaltres). Al torneig bàsicament disputarem partits i alguns concursos. El dissabte farem tres partits i el Diumenge es faran els partits finals per saber com han quedat els equips i també els concursos finals. Al torneig hi hauran tres tipus de concursos: de triples, d’habilitats i de two ball. El concurs de two ball consisteix a fer llançaments amb parelles des de unes posicions marcades a la pista. A mi m’ha tocat participar al concurs d’habilitats, espero que em surti bé. Però també seran unes vacances on em relaxaré perquè aquestes últimes setmanes he fet molts exàmens i voldria desconnectar una mica de l’institut, però no molt.

Fins al pròxim escrit !

Quim

Hoy me veo obligado a escribir, puesto que hace tiempo que no lo hago y tengo ganas de desahogarme un poquito. Lo haré hablando de mí mismo, mejor dicho de la juventud en general, los adolescentes, la edad del pavo… Bajo mi punto de vista, pienso que estoy pasando por la época más mala de la vida de cualquier persona.

Voy a expresarme más concretamente; en mi humilde opinión, creo que los jóvenes somos personas descerebradas (no todos) que nos dejamos influenciar fácilmente por otros que creemos que son superiores a nosotros. Nos creemos más mayores de lo que realmente somos, pensamos que nos vamos a comer el mundo, que somos capaces de todo, pero luego lo que pasa es que las personas que realmente son superiores a nosotros nos manipulan aprovechándose de nuestra inexperiencia. Y posteriormente, vienen una serie de batacazos en forma de fracasos que te pueden dejar medio loco y te abren los ojos de golpe, hacen darte cuenta que siempre tenemos cosas que mejorar y que siempre vamos a tener a alguien encima nuestro del que podemos aprender mucho.

No solamente digo que pueda suceder en la vida en general, creo que puede pasar en situaciones más concretas como cualquier deporte, como a mi me está pasando en el fútbol. Pienso que en este mundillo he tenido una gran cantidad de éxitos y triunfos deportivos, pero creo que los pocos fracasos que he tenido han sido más importantes y decisivos que los éxitos. Esto junto a otros pequeños detalles van a ser causa del final de mi pequeña pero intensa carrera futbolística dentro de pocos años.

Concluyendo mi escrito, voy a decir que haría cualquier cosa por volver a mis cinco añitos, ya que viendo a mis “pequeños” del equipo de fútbol que dirijo, formado por críos de 4 o 5 años, pienso que es la mejor edad, y así volver a empezar de nuevo.

Saúl Lara LópezdeMota

“La vida imita l’art més sovint què l’art imita la vida”, va escriure l’Oscar Wilde. Generalment, estic d’acord amb tot el que deia aquell home, però em pensava, fins a fa uns dies, que això era una excepció. Aquest moment d’assabenteniment em va passar mentrestant escoltava un dels meus podcasts preferits- un programa de radio de NPR als Estats Units. El programa, Radiolab, és una de les meves coses preferides en tot el món. M’encanta. Tracta de ciència i filosofia i experiència humana, però ho fa d’una manera molt interessant i únic, amb entrevistes, musica, efectes sonors i edició molt bona.

Bé, l’episodi de què parlo s’anomenava “The Bad Show”, o “L’episodi dolent”, que, clarament, no refereix a la qualitat del programa, sinò al tema. Es dividia en tres apartats, però és el segon que m’interessa.

Jo no sóc una persona gòtica, ni molt menys, però m’encanta la comèdia fosca i, encara que m’agraden les comèdies, m’agraden encara més les tragèdies. Tenen una puresa de sentiment, un je ne sais quoi, que t’afecta moltíssim i et deixa per dies més tard amb un sentiment intangible de buit.

Hi ha moltes coses tristes a la vida, és clar, però les tragèdies segueixen una estructura perfecta de pujada a la glòria i caiguda tràgica. I els protagonistes no poden caure per motius externs, els herois tràgics sempre tenen un defecte moral en el caràcter, un taló d’Aquil·les, que els traeïx però al mateix temps els guanya la nostra empatia. Això és el que és difícil trobar.

El segon apartat del podcast explicava la vida d’un tal Fritz Haber. Un científic Jueu i Alemany que va viure al final del segle XIX i al principi del segle XX. Han escollit explicar la seva història per il·lustrar les preguntes “A quin punt diem que una persona sigui ‘dolenta’? Valorem les conseqüències de les seves decisions o les pròpies decisions en si? El món seria un lloc millor si no hagés viscut o no?”

Fritz Haber va néixer a Breslau, Alemanya, en 1868, fill d’un comerciant jueu de classe mitjana. Associem Alemanya amb l’Holocaust, però en aquella època els jueus podien  viure amb tota la normalitat. Haber es va poder estudiar química, i va arribar a ser professor de química en una universitat important alemana. Va crear un equip de científics, i la seva primera gran tasca va ser intentar extreure nitrogen de l’aire. El nitrogen funciona com a fertilitzant per les plantes, i, als principis del segle XX, Alemanya passava una gran fam. No podien haver alimentat tota la població si no hagés creat el Procés Haber el 1906, que creava amònia des de hidrògen i nitrogen, i de fet, un 50% de la teva massa corporal és degut a plantes alimentades pel procés Haber. La població mundial simplement no hauria pogut arribar 7 bilions de persones sense el seu treball.

O sigui que el que ha fet el Haber està molt bé, no? Ara, Haber és l’heroi d’Alemanya. Passa el dia amb els més importants de l’imperi, fins i tot coneix l’Emperador Guillem II. Neix el seu fill, amb la seva dona Clara Immerwaher, també un científic important, i una de les dones primeres que entra en el món de la ciència a Alemanya. I segueix fent experiments al seu laboratori químic per millorar les condicions de vida dels alemanys. Guanya un premi Nobel de la Química pel Procés Haber.

Però arriba la guerra. La primera guerra mundial. Haber és un home molt cregut i molt patriòtic, i els seus experiments amb gasos van començar a tenir motius més fosques. Haber va ser el principal promotor de les primeres armes de destrucció massiva; els gasos verinosos. Servirien per fer fora i de matar els soldats aliats en les trinxeres, però sense posar en perill cap soldat alemany. Va mostrar els seus plans als generals de l’exèrcit, però aquests, al principi, pensaven que no era “jugar net”. No obstant això, el 22 d’abril de 1915, a les sis del matí en Ypres, Bèlgica, Haber arriba al front de guerra amb un abric de pell, un cigar cubà, i allibera 150 tones de gas de gas de clor a les tropes aliades.

Els supervivents el van descriure com un mur verd de 4 metres i mig que avançava a un metre per segon. Les plantes que toca tornen marró i moren immediatament. L’herba torna el color de metall. Els ocells cauen del cel. En minuts, el núvol de gas arriba a les trinxeres de l’enemic. Quan respires el clor gasós en aquella quantitat ho notes immediatament. Els soldats començaven a convulsionar i tossir un mucós transparent que formava una escuma groga. Els que encara podien respirar tornaven blaves. El que feia el gas era irritar els pulmons fins que formessin aquella mucosa, i ho feia tan ràpidament que no tenien temps a tossir-lo, i ofegaven en terra ferma.

Aquí tenim l’ascenç a la glòria. L’arrogància de l’èxit, i les equivocacions que comporta. Lear malinterpreta a la Cordèlia.

En l’opinió del Haber, tot ha anat perfecte- millor del que havia esperat. És promogut a Capità, cosa poc comuna en un home que gairebé no ha tingut experiència en l’exèrcit. El 2 de maig de 1915 torna a casa per visitar la seva dona, Clara, i el seu fill Hermann, que té 13 anys. Recordeu la Clara? També era química, amb un doctorat i ha sentit d’allò que acaba de fer el seu marit.

No sabem exactament què va passar aquella nit. Sabem que la Clara està horroritzada en sentir de la destrucció dels gasos, especialment perquè s’adona que el seu marit torna el dia seguent a dirigir més atacs de gas verinós, però quan ho diu això al seu marit, ell l’ignora.

En canvi, Haber fa una festa per tots els seus amics. Per celebrar la seva victòria. Aquella nit, després de la festa, Fritz toma unes pastilles per dormir, i la Clara agafa el revòlver del seu marit, surt al jardí, i es suïcida disparant al pit.
I això no és tot. Hermann, el fill de tretze anys, troba la seva mare- encara viva -i ella mor als seus braços.

El dia seguent, com havia planejat, Haber torna al front, deixant el seu fill amb la seva mare morta. Anys després, després d’haver emigrat als Estats Units, el seu fill Hermann també es suïcida.

Casi no es pot imaginar que passava pel cap del Haber en fer aquesta decisió. Potser fugia? Potser pensava que ell encara tenia raó? No sabem perquè va fer això, solament sabem que ho va fer. És des d’aquest moment que la vida de Haber comença a enfosquir.

Haber va continuar a l’exèrcit fins al final de la guerra. El fet de perdre el trobava molt humiliant, i quan Alemanya s’enfonsa en crisi Haber fa un plan per pagar totes les deutes alemanys; extraurà or d’aigua del mar. L’aigua del mar conté molts minerals dissolts a més de l’or. De fet, només hi ha 1mg d’or en una tona d’aigua, però Haber va passar els anys vint escrivint papers científics, investigant i experimentant sobre aquest tema.

Evidentment, falla, però això va ser una cosa molt dura per a ell. Tots els que el coneixien han dit que era un home molt cregut, i entre perdre la guerra, la pobresa total d’Alemanya, la mort de la seva dona i això, Fritz Haber queda humiliat. Torna al seu laboratori, que és gran i un dels més importants, i ell i els seus ajudants continuen amb projectes més modestos, com per exemple van inventar un gas pesticida molt eficaç.
Però Alemanya era cada vegada més conservadora i en 1933 Hitler arriba al poder. Això volia dir que els jueus ja no poden treballar en càrrecs importants ni en ciència, medicina, etc. Haber, com que havia treballat molt en l’ultima guerra i promogut a capità, encara podia treballar, però un 75% dels seus ajudants en el laboratori eren no podien, i va dir que “ell donava feina als que sabien molt, i no li importava qui eren els seus besavis” i es va negar a seguir investigant per Alemanya.

I marxa del país, dient a un amic en una carta que “em trobava com si hagués perdut la terra mare”. Comença un període de viatges. Acaba en Anglaterra, on famosament un dels científics anglesos més importants de l’època es nega a donar-li la ma. Fritz Haber és bàsicament sense casa. Mentrestant, el seu salut està fallant. En 1934, agafa un tren a Suïssa, però abans d’arribar mor d’un atac de cor.

Amb això ja sembla el final humil de qualsevol heroi tràgic, però no acaba aquí. Quan jo escoltava a aquest podcast casi no m’ho vaig poder creure, que després de la seva mort passaria una cosa tan de novel·la, de ficció. Tan horrible.
Recordeu la pesticida que vaig mencionar que Haber havia fet al laboratori? Es deia Zyklon A, i s’hi havia afegit una olor desagradable perquè les persones no la respiressin sense adonar-se’n, ja que era molt verinós.

Quan els nazis van crear els camps de mort, van haver de trobar un gas verinós per les cambres de gas. Haber era encara reconegut com a químic molt important després de la seva mort a l’exili. Els nazis van buscar la fórmula de Zyklon A i van treure-li l’olor, creant Zyklon B, el gas que van fer servir per assassinar 2568743 jueus, incloent amics de Haber i possiblement membres de la seva família.

No us he explicat tot això per ser morbós, ni per reduir la vida d’aquest home a un conte sensacionalista. És clar que la seva vida serveix per il·lustrar debats de temàtica ètica o filosòfica, però això no m’interessa tant com la creació del Zyklon B.

La paraula “nazi” és sinònim d’antisemitisme, i és reconegut mundialment que pensaven que els jueus no eren gens humans. Això dit, em dona la sensació de que els polítics i militars més importants no creièssin això de veritat. Ha sigut comprovat milers de vegades al llarg de la història que els humans són capaços d’assasinar massivament persones que no necessàriament creuen que siguin biològicament inferiors. Els nazis importants sabien perfectament que Fritz Haber era jueu, i van escollir la seva creació com a l’arma de guerra més terrible de la guerra. No seria la primera vegada tampoc en què els polítics d’un pais convencessin el poble d’una cosa que saben que és falsa. Per això dubto de què el motiu per matar i fer fora els jueus sigui solament per l’odi. Hitler i els seus ajudants van veure que, en un país arruinat, els jueus eren uns que tenien molts diners, i com que eren “estrangers” van pensar (correctament) que seria fàcil convèncer la població. Amb el suport del poble podien robar els seus diners i oficis. Sí això és cert, vol dir que l’Holocaust no va ser res més que un gran negoci.

Natalia

El divendres passat ens van fer un taller de 2 hores sobre l’economia de guerra. El taller el feien desde la comissió Dindori, així que va vindre una noia d’aquesta comissió i també una noia de la organització per la pau en la qual Arcadi Oliveres és el president.

Encara que va durar dues hores, el taller va ser força entretingut. Vam començar a les 9:30 amb la presentació, la primera noia ens va explicar bàsicament la funció de la comissió Dindori i quines activitats oferien, mentre que l’altra noia ens va fer una visita rápida per la web de l’organització i va explicar una mica els projectes que tenien pensat dur a terme. Després ens vàrem aixecar i ens va separar en dos grups per a representar cada un un concepte diferent, al meu grup ens va tocar representar la pau i als altres la no pau.

La següent activitat va ser posar-nos en fila, desordenada, però una fila al centre de la clase, deien una frase i havíem de posicionar-nos a una banda o altra de la clase segons si estavem d’acord o no ho estavem amb el que deien.

En acabar aquesta activitat ens van pasar un capítol del documental Ahisma que tractava temes com l’economia de guerra on hi sortien persones molt importants com el mateix Arcadi Oliveres parlant sobre aquest tema. A part d’això ens van presentar unes dades bastant esgarrifants tenint en compte la pobresa actual i la crisi que patim.

Aquest taller m’ha fet reflexionar sobre tot el que passa arreu del món, qui se’n beneficia i el més important, qui ens diu la veritat i com ens la diu.

David