LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Japó executa tres presos i torna el debat sobre la pena de mort a l’ONU.

Després de dos anys sense execucions a Japó, aquesta setmana pasada tres presos van ser condemnats a la pena de mort per haver comès diversos assesinats. Segons el govern, aquestes mesures tan violentes, van ser aprovades pel 85% de la població japonesa. El govern japonès utlilitza aquesta dada com a argument davant l’ONU per defensar la pena de mort al seu país, ja que la població així ho ha volgut. A l’ONU no li ha agradat gens la decisió de tornar a usar l’execució com a càstig pels pitjors criminals, i prendrà mesures per intentar tornar-la a suprimir, com havia passat els últims anys.

Els executats eren tots de nacionalitat japonesa i ja han estat penjats a la forca en centres de detenció a Tokio, Kuoka i Hiroshima. Aquesta información la va trasmetre Toshio Ogawa, ministre japonés de Justícia als mitjans de comunicació del país.

Crec que aquesta llei hauria de desaparèixer ja mateix i utilitzar altres “càstigs” sense haver de matar ningú. Totes les persones mereixen una segona oportunitat, perquè ens podem adonar del gran error que hem comès i rectificar.

Pau

Suposo que la majoria de lectors sabeu qui és aquest tal Benjamin Button, però per si un cas, ho explico: Benjamin Button és el protagonista de la pel·lícula El curioso caso de Benjamin Button. Aquest és interpretat per  Brad Pitt. El film narra la vida d’aquest home, però no és una vida qualsevol. En Benjamín en contes de envellir-se amb el transcurs de temps,com totes les persones, rejoveneix. Això fa que la seva vida sigui molt més complicada, però ara mateix no em vull capficar en els seus problemes.

Paral·lelament, us vull presentar al meu avi. El pare de la meva mare es diu Felipe Ruiz, va néixer l’any 1921 en un poblet anomenat Cervatos de la Cueza (Palència). Majo era el deu pseudònim, ja que en la seva família eren anomenats Majolitos pel fet de ser alts, rossos, amb ulls blaus i molt simpàtics. De ben jove va entrar en l’exèrcit, on va exercir de militar. Més tard va conèixer a la meva avia i van tenir quatre fills, un dels quals és la meva mare.

Per causes de l’edat, ara farà dos mesos van ingressar al meu avi a l’hospital. Ja no podia caminar, ni parlar, i apenes ens reconeixia.  Aquest conjunt de causets em van fer pensar el pitjor, que se’n pogués anar. Però no va ser així.

Com l’inexistent Benjamin Button, poc a poc va rejovenint. Ha tornat a casa, ja torna a caminar i ha tornat a aprendre a dibuixar! El que és una llàstima és que no pugui reconèixer a les persones que l’envolten, simplement les veu i s’emociona pel fet de tenir algú al seu costat. Però només hi ha una sola persona a la que sí que reconeix, a la que encara recorda el seu nom, a la que quan la veu aixeca els braços per donar-li una forta abraçada, a la que petoneja com si demà hagués d’acabar el món. I aquesta afortunada sóc jo.

Andrea Maria Vidal RUIZ

Últimament estant havent-hi moltes manifestacions per retallades vàries de l’estat.

En aquestes manifestacions s’han vist milers de coses. Estudiants, dones i treballadors que han estat aporrejats i agredits d’altres maneres. Per que els que tenen la culpa són els que manen als policies.

La qüestió és, aquestes manifestacions han tingut algun resultat positiu en els sous dels treballadors? Jo crec que no.

Hi ha gent que és partidària de quedar-se a casa dormint aprofitant que tenen temps per fer-ho. Aquesta és de la gent que deu pensar que no serveix de res fer la manifestació. I dins d’aquest grup de persones que no van a la manifestació hi ha la gent que prefereix aprofitar el dia fent alguna feina o aclarir les idees una mica o sortint i no deixar-se emportar per els problemes i treure un somriure per davant de tot el que esta passant en aquesta crisi progressiva.

Eduard

Des de que som petits tothom ens pregunta que volem ser de grans. Durant anys a mida que passa el temps anem canviant d’opinió. Però ara que ja hem de començar a triar assignatures i quin batxillerat hem de fer, ja ens comencem a plantejar més seriosament a què ens volem dedicar al futur.

Sempre dubtes entre una cosa i una altre, però més o menys ja ho tens mig decidit, mires quines sortides tens i vas donant-hi voltes. Puc dir, que en el meu cas, fins ara havia sigut així, però l’altre dia quan vam anar al Saló de l’ensenyament, allà hi havia informació de moltes professions, et donaven informació de carreres o de cursos, on s’estudiaven, quines matèries s’hi donaven i moltes coses més, entre elles la nota per poder accedir a certes universitats, llavors tot ha canviat, ara a part de pensar a què em vull dedicar, haig de pensar com arribar-hi.

Segons quina carrera vull fer, haig de treure una nota molt alta de selectivitat, si no, no puc entrar, així que ara m’haig de dedicar a saber quina carrera haig de fer per poder ser allò que m’agrada, començant potser estudiant una altra cosa per poder convalidar assignatures i finalment poder fer la carrera que jo vull.

Sandra

Se levanta y piensa en una excusa, una excusa para decirle a su madre y poder quedarse en casa. Finge que le duele la cabeza y que no se encuentra bien para ir al colegio. Su madre piensa que es mentira, lleva demasiados días diciendo que se encuentra mal. Le dice que se tome una pastilla y que vaya hacia el colegio enseguida.

Es la hora. Tiene que ir a ese sitio donde nadie le aprecia, todos le insultan y le pegan. Está a punto de pisar el infierno, el infierno de la humillación. Intenta llegar tarde para sufrir lo menos posible. Está harto, piensa que no ha hecho nada para merecer todo lo que esos niños le hacen. Tiene miedo, miedo de decirle a alguien lo que le pasa, no quiere que por eso, por defenderse, le hagan más daño. Se siente tan dolido, tan triste, tan humillado, que incluso piensa que su vida no tiene sentido, piensa que no sirve para nada, que molesta, que no quiere seguir viviendo.

Si te sientes o te has sentido alguna vez así, no lo escondas, díselo a tus padres, a tus profesores, defiéndete. Luchemos contra el bullying.

Sandra

Fa menys d’un segle que es va inventar la televisió, i tot i així ens resulta impossible imaginar-nos la vida sense ella. Avui en dia en la majoria de cases no hi ha només una televisió, sinó, varies en diferents habitacions.

Com tots els avenços tecnològics, no és bo ni dolent, sinó que depèn de l’ús que en fem.
Si fessim una enquesta y preguntéssim a la gent sobre si la TV és bona o polenta, el 90% dels enquestats, optarien per dir que és bona, però no ens adonem fins a quin punt estem influïts per ella.

Gran part de la programación de la TV són els anuncis, en ells sens menteix descaradament sobre el que és bó del producte que s’està anunciant i que ens volen vendre, y quan això t’ho repeteixen tants cops, t’ho acabes creient.

Moltes persones arriben a ser tan dependents de la TV i arriben a creure tant en ella que considera com a veritat tot el que diuen els anuncis, i això pot acabar sent un problema.

Laia

No sé si us heu parat mai a pensar per què les coses que normalment funcionen bé quan les necessites de veritat no funcionen, o potser es un tòpic.

En tot cas és força evident que passa, perquè segur que almenys a tothom li ha succeït alguna vegada, si més no en el meu cas. Per exemple, molts cops, quan estàs fent un treball a l’ordinador o qualsevol cosa semblant, de cop i volta perds la connexió d’internet, o se te’n va la llum, aquest cas és molt típic. D’altres coses que acostumen a passar són situacions semblants, però que en comptes de fallar-te la connexió d’internet o que se te’n vagi el corrent elèctric, s’espatlla la impressora i no pots imprimir la feina que havies fet. I com a últim exemple podem posar-ne un altre de molt corrent: un dia que tu saps que a la televisió fan una pel·lícula que a tu t’agrada molt o que t’agradaria veure, però just aquell dia se’t fa ben impossible veure la tele, o perquè ha començat a ploure i llampegar i no t’arriba el senyal o perquè aquell dia el del canal on mires la pel·lícula decideixen que la seva emissió no funcionarà i per tant que no podràs veure la pel·lícula.

Podria seguir posant molts més exemples, però em sembla que amb aquests ja he parlat d’una situació que a mi em passa sovint, i se’m fa força estrany que sempre em passi quan més m’interessa o més necessito una cosa.

Nil

Una nueva investigación sugiere que los neutrinos, que parecían violar una ley básica de la física al viajar más rápido que la velocidad de la luz, se mantienen dentro del límite de velocidad universal.

Os preguntaréis que tiene que ver Einstein, los neutrinos i la física en mi escrito. La verdad es que tan solo tienen un punto de unión: los errores. En esta noticia se demuestra que nadie, absolutamente nadie es capaz de evitarlos. Ni tan solo personas que han dedicado toda una vida en demostrar algo, que realmente era un error. Con esto me refiero a que todos aquellos investigadores que han defendido que los neutrinos violaban la ley básica de la física, estaban cometiendo un error.

Errores comete todo el mundo, desde aquel que infravalora a alguien por vestir diferente a aquel que maltrata a alguien por simple despecho. Este tipo de error puede ser evitado. En cambio otros errores como el no demostrar a alguien todo tu querer, por ejemplo, no pueden ser evitados a tiempo. Mientras tú tienes ese desinterés, la otra persona no cree que el sentimiento sea mutuo, este hecho puede traer consecuencias no deseables. Por lo tanto este ejemplo también se considera un error.

Por eso creo que queramos o no los errores están ahí, y no son muy deseables para nadie. Algunos imposibles de evitar, otros no tan imposibles pero de todos ellos se aprende. Y que por cada buena idea, detrás hay cien equivocas.

Laura Alarcón

La amistad es difícil explicar lo que es…

No es simplemente el hecho de tener a alguien con quien hablar, con quien contarle tus secretos, con quien ir de fiesta o simplemente con el que ir a tomar algo una tarde. Es mucho más que eso, la verdadera amistad supera todos los límites y fronteras.

A lo largo de nuestra vida conoceremos a muchas personas las cuales consideraremos amigos, pero solo habrá unas pocas personas que a pesar de cruzarse con otras personas y otros caminos seguirán a nuestro lado para siempre.

Hay amigos que se irán por caminos distintos al tuyo, hay quienes conocerán a otras personas y poco a poco se irán distanciando, o simplemente se cansarán de ser amigos tuyos y buscarán otras amistades, también hay esos amigos que van entrando y saliendo de tu vida, però las personas que realmente valen la pena són aquellas que permanecerán a tu lado hasta el final.

Laia

Ja fa temps que sóc entrenadora de básquet, més concretament, segona entrenadora de nenes d’entre nou i deu anys. L’entrenadora principal és la meva mare, per això vaig tenir avantatge a l’hora d’escollir segon entrenador.

La veritat és que al principi la idea no m’agradava gaire, ja que tinc una germana d’onze anys, i si amb prou feines l’aguanto a ella, com podré entrenar deu nenes de la seva mateixa edat? Però tot i així vaig decidir intentar-ho.

Actualment estic molt contenta amb les que ara denomino “les meves nenes”, m’encanta entrenar-les, ensenyar-les coses noves i alegrar-te quan els surten bé, i sobretot ajudar-les amb. el que puc, ja sigui de básquet o del cole, hi ha vegades que fins i tot les he ajudat a estudiar per un examen.

Segurament l’any que ve ja no les portaré , però mentrestant disfrutaré dels moments amb elles, perquè són genials!

Paula