LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Hace unos años me fui de vacaciones a Ribadesella, un pueblo de Asturias. Después de el viaje fuimos a dar un paseo por un camino que había en la costa. Aún recuerdo la brisa que llegaba de las olas del mar, los viejos barcos blancos que estaban en la arena y esa ermita que se veía encima de una pequeña montaña. Un puente dividía el pequeño pueblo en dos partes, en una había casas y tiendas, y en el otro lado una urbanización con grandes hoteles. Todos eran completamente diferentes, con diversas formas y colores. La casa en la que estábamos alojados estaba en las afueras del pueblo.

Durante la semana que estuvimos allí fuimos a visitar ciudades, como Gijón y Oviedo. Y pueblos tanto de costa como de interior. También fuimos a pasar el día a muchas playas. La marea subía y bajaba, y en ocasiones se alejaba tanto que para darte un baño tenias que caminar muchos metros para llegar al agua.
Pero sin duda, lo que más me gustó de ese viaje fue el día en que fuimos a visitar un pueblo llamado Lastres. Nos dijeron que allí se rodaba una serie de antena 3 llamada Doctor Mateo. Entramos en el pueblo, y había carteles donde ponía: CASA DEL DOCTOR MATEO →. Vimos la casa, la panadería y el bar. Una mujer nos dijo que si queríamos ver a los actores y actrices nos dirigiéramos al colegio, donde estaban grabando una escena. Un hombre nos dejó pasar a mirar cómo filmaban. Nos dijeron que llevaban desde las 4 de la tarde grabando, es decir que tardaron 3 horas en rodar una escena de tan solo 5 minutos. Cuando acabaron nos dejaron hacernos una foto con las actrices. Luego también vimos el famoso faro que sale en la serie. Fue una experiencia nueva y tengo un buen recuerdo.

Paula

Pertenezco a ese grupo de personas que apenas recuerda lo que sucedió el año pasado, pero puedo rememorar, con exactitud, que, a los ocho años, leí una inscripción en una pared en Barcelona: “Los pequeños detalles son los que nos hacen felices y los pequeños actos son los que nos hacen grandes.”

Reconozco que era aún bastante pequeña para entender la frase y profundizar en el significado de sus palabras, pero la memoricé, la apunté en el envoltorio de un caramelo de menta y la guardé en el fondo de mi cajón, junto con mis más preciadas pertenencias. Creo que me llamó tanto la atención porque la propia oración cumplía lo que decía: todo el mundo que reparaba en ella sonreía, feliz. Son ese tipo de nimiedades (leer algo bonito en un muro, oler el aroma de tu plato favorito, sentir una mano que aprieta la tuya…) las que te alegran el día.
Es normal que valoremos más las grandes acciones (como ganar una gran cantidad de dinero o licenciarte en mil y una carreras), ya que estas son las que más se ven, las que más importancia tienen en la sociedad y las que más prestigio dan a la persona. Por ejemplo, cientos de cámaras enfocarían y cientos de fans aplaudirían al actor o a la actriz que ha ganado el Óscar, mientras que la chica que ha puesto un billete de veinte en el sombrero del hombre que toca el acordeón en el metro, pasa totalmente desapercibida.

Por tanto, los pequeños detalles y las pequeñas acciones son, en ocasiones, poco apreciados, pese a que estemos rodeados de ellos. Pienso que no hay demasiadas cosas comparables al placer de oír la lluvia caer mientras estás todavía en la cama, y que no hay nada más satisfactorio que la sonrisa sincera de la señora a la que acabas de ayudar a tirar la basura.

Supongo que lo que realmente deseaba el autor de la frase era demostrar que, a veces, solo necesitas prestar atención y mirar a tu alrededor para sonreír. Si ahora consiguiera recordar la calle donde la vi y pudiera volver a ponerme delante de esa pared, estoy segura de que aplaudiría.

Ana

La crisi d’una manera o altra ens està afectant a tots, ja siguin rics o pobres. Les famílies treballadores que depenien dels seus sous per viure, que ja anaven justes de diners, ara pateixen veritables problemes econòmics; alguns dels rics han deixat de ser-ho i altres segueixen amb un bon estatus de vida, malgrat que a un nivell més baix. Això d’alguna manera ens afecta als fills de les famílies, ja que si abans et donaven cinc euros però anar a fer una volta, ara potser te’n donen tres.

Aquest també pot ser el motiu pel qual els joves deixen els estudis abans dels divuit anys perquè, com que els pares no els donen diners ells decideixen posar-se a treballar, però com que no tenen estudis, si troben una feina serà una feina mal pagada, probablement no superarà els 600 euros al mes, un sou que no és suficient per a molts joves. A més, tot això té els seus inconvenients, com per exemple, que els joves s’acostumin a la feina i al sou que els estan pagant i es conformin amb les condicions.

Des de el meu punt de vista, tota aquesta qüestió és un gran problema, però en realitat, tampoc en sé la solució, perquè penso que és un com un peix que es mossega la cua i que no hi ha una sortida fàcil.

Sara

La generació dels nostres avis o besavis va viure una època molt difícil. Van patir tres guerres molt importants: La primer guerra mundial, la segona i una guerra civil molt dura. Tot i que les guerres mundials no les hem patit en el nostre país és dur saber que hi ha gent lluitant a no gaires kilòmetres i que potser dintre d’uns dies tu estaràs en el mateix lloc.

El meu besavi va lluitar en la guerra civil espanyola, ell vivia a Valentin un poble de Murcia amb la seva dona i una filla, la meva àvia. Ell em va explicar que un dels bàndols els va obligar a allistar-se a la guerra i dies després l’altre bàndol va anar a la mateixa regió i va fer el mateix amb altres persones, això va provocar que a la guerra hi haguessin soldats coneguts. M’ha explicat diferents històries d’aquest fet però em va marcar molt quan em va dir que lluitaven contra gent del mateix poble amb la que havia compartit somriures, llàgrimes i tots aquells moments que mai s’obliden, aquesta va ser una de les moltes raons per la qual la guerra civil va ser cruel.

Aquell període per ell, va ser molt dur tot i que ell no tenia la culpa de que quatre generals volguessin el poder, cap soldat tenia la culpa i eren els que veritablement es sacrificaven i es sacrifiquen en totes i cada una de les guerres.

El que vull dir amb això es que les guerres, apart d’absurdes, són pel benefici propi de dues o tres persones, i per molt difícil que sigui no ens hem de deixar manipular i hem d’unir-nos perquè això no torni a passa.

Xavi

Avui m’han donat ganes de parlar sobre l’amistat ja que no tinc cap altre tema, a mes penso que es un tema que ens afecta a tots en el nostre dia a dia. Per començar posaré una definició sobre l’amistat; L’amistat és un sentiment amb una altra persona, on es busca confiança, consol, amor, diners i respecte. És un vincle molt especial entre dues persones que són amics. NO estic del tot d’acord amb aquesta definició, diners? Perquè volem amics per diners? Ho trobo molt fals, encara que hi ha gent que només busca amics que siguin rics, guapos, populars…

Jo considero que en l’amistat no ha de contribuir ni la bellesa ni la riquesa, sinó que es un sentiment, com es la persona per dintre, per el seu interior, sigui gorda, lletja, amb grans, sense, no importa tot això, per això el significat d’amistat principalment es un SENTIMENT. Per mi, l’amistat es un dels sentiments mes importants, sempre dic que no puc viure sense els meus amics, HO SON TOT, per una part, m’ajuden quan tinc problemes del tipus que et deixen sense ganes de res, però no, ells sempre estan allà intentant treure un somriure i sense que caigui cap llàgrima. Per seguir, trobo necessari que hi hagi una gran diferencia entre amics i coneguts: els amics estan mes a prop, se’ls hi pot explicar tot, mentre que es difícil confiar el cent per cent amb els coneguts, perquè principalment s’ha de tenir confiança. A més a més, l’amistat no és un sentiment que es pot prendre a la lleugera: si tens un amic has de respectar-lo, ser amics no significa tan sols sortir per la nit, sinó que ajudar-se recíprocament. Per una part es difícil buscar amics sincers, per una altre part, l’amistat pot durar tota la vida, encara que aconseguir la confiança d’algú no es fàcil i pots trigar molt de temps, en canvi es perd en tan sols un minut.

Per acabar, l’amistat és, de vegades, una salvació en les dificultats que la vida ens porta i sempre acabo dient que, si jo no hagués tingut amics, no hauria pogut viure així de feliç. Principalment jo no busco amics perfectes sinó que verdaders.

Amal

Para empezar a explicar mi religión y el por qué llevo el pañuelo, os pondré un buen ejemplo; nos ponemos en el caso de un bombón Ferrero rocher, abierto que ha pasado por muchísimas manos, por las cuales uno lo ha abierto, otro lo ha mordido, otro lo ha chupado etc…. Te lo comerías? Esta claro todos dirían: NOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO!
Por eso la mujer musulmana se tapa porque siempre se prefiere lo cerrado que lo abierto, a todos nos gusta estrenar, a nadie le gusta usar algo o tener algo ya estrenado. Y el Islam no solamente pide a la mujer taparse o mantenerse cerrada sino que también pide al hombre vestirse de una forma no atractiva, bajar su mirada, etc..

Nos encontramos en una sociedad que sin ninguna vergüenza exponen el cuerpo y la intimidad de una mujer públicamente…..donde la desnudez de algún modo simboliza la expresión de la liberación femenina….donde los hombres acaban sus más depravados deseos sin ningún limite…..!!! Cuesta muy poco entender por qué una muchas mujeres musulmanas deciden llevar el hijab….o velo…. sin embargo las generalizaciones sobre el Islam y los que llenan los medios de comunicación y la mente de muchas personas hoy en día estigmatizan injustamente a la mujer musulmana que se cubre con el hijab considerándolas oprimidas o fanáticas y fundamentalistas, estas consideraciones están gravemente erradas.

No solo se malinterpreta el fuerte sentimiento de estas mujeres hacia el velo sino que se desconoce el coraje y la identidad que les brinda dentro de los prejuicios más comunes, se cree que la mujer musulmana que lleva el hijab está forzada a hacerlo….. Nada puede estar más lejos de la verdad, ciertamente la decisión final de llevar el hijab no se alcanza fácilmente y normalmente lleva días de meditación, de temor a consecuencias y reacciones adversas y finalmente un gran coraje al momento de decidir. Llevar el hijab es una decisión independiente que surge de apreciar la sabiduría que subyace la orden de Allah y del deseo sincero de complacerlo. El hijab permite a la mujer identificarse y ser reconocida como musulmana….Hay que entender que el hijab es mucho más que un simple trozo de velo o pañuelo ya que lo que realmente importa es la modestia y el decor interior, el sistema de moral interior le da significado al velo externo. La moral de la mujer musulmana se ve en sus actos, en el modo de vestir, de hablar, etc..

Para muchas mujeres musulmanas el hijab es un recuerdo permanente de que no deben diseñar sus vidas y sus cuerpos para los hombres….como muchas están acostumbradas…veo que eso es frecuente en muchas mujeres cuya felicidad depende de lo que los otros piensen especialmente de lo que pienses los hombres. Además vestirse modestamente y llevar hijab son medidas de precaución para evitar que se corrompa la sociedad….esto no se limita solo a la mujer….Hay un versículo en el qur’an que pone “Y DILES A LOS HOMBRES CREYENTES QUE BAJEN SUS MIRADAS Y QUE GUARDEN SUS PARTES PRIVADAS ESO ES MAS PURO PARA ELLOS ES CIERTO QUE ALLAH SABE PERFECTAMENTE LO QUE HACE”

Y para terminar voy a poner uno de mis casos y buen ejemplo para que quede entendido; Debajo de mi pañuelo, mi pelo siempre impagable, lo cepillo por la mañana, me lo arreglo por la tarde… Me gusta llevarlo hermoso aunque no lo vea nadie, lo disfruta mi familia y con eso ya es bastante. La gente no comprende que oculte mi melena, de miradas indiscretas que no valen la pena……si vienes a visitarme y eres de mi familia…veras que mi melena es una maravilla….que la oculto porque quiero….ya que nadie me obliga…solo un amor a ALLAH que impulsa toda mi vida!!! Esto es todo espero que se haya entendido y os voy a dejar un video para que quede mas claro que es el Islam y que significado tiene el hijab, son cuatro partes estan en youtube a continuación de esta por quien los quiera ver, pero solo pasare uno que lo encuentro mas interesante.

Amal

L’hora del planeta va ser una iniciativa que va començar com una cosa local a Sidney el 2007 i s’ha acabat convertint en un fet mundial; avui 31 de març es farà entre les 20:30-21:30 una apagada de 135 països per conscienciar sobre el canvi climàtic. Tots els monuments importants seran apagats. A la Xina la Muralla, a Londres el Big Ben i el Palau de Buckingham, a Berlín la Academia de les Arts, a Espanya la Alhambra, Palau Reial de Madrid i a Catalunya la Sagrada Família.

Aquest any a Madrid a dos quarts de nou, hi haurà un mosaic gegant humà formant la figura d’un panda, que és el símbol de WWF (World Wide Fund for Nature).

Jo crec que aquestes accions s’haurien de repetir amb més freqüència per donar a saber a tothom que si no utilitzem les energies renovables (netes) les altres s’esgotaràn (acceleren el canvi climàtic. Emprar combustibles fòssils = desprendiment de diòxid de carboni i metà = augment de la temperatura).

Pol

El dia de la pau es un dia dels més importants de l’any. Es celebra el 30 de gener. El aquest dia no ens porten regals, com en el dia de Reis o del Pare Noel. No és un dia en què hagis d’estar trist perquè s’hagi mort algú o un d’aquells dies que tens ganes de que comencin les vacances i estàs ansiosa per saber les notes.

El dia de la pau és un dia molt especial per a la majoria de la població. Per alguna gent la pau són coloms blancs i mans blanques i en tots els llocs posa pau.
Per a mi la pau no és això. És compartir tot i no pegar al del costat, portar-se bé i no fer la vida impossible al company. El dia de la pau per a mi no només és el dia 30 de Gener de cada any, és cada dia de l’any i cada un d’ells: són els 365 dies de l’any. Aquest dia no s’ha de discriminar a tota persona que no sigui de la teva raça, del teu poble, de la teva classe, que en comptes de ser cristià és musulmà. No s’ha d’insultar, tan aquest dia com tots el altres.

La pau té molts significats i per a cada persona és diferent. En la majoria dels col·legis fan una festa i adornen les classes. Fan una cançó especial per a aquest dia. Però aquella obligació per a algunes persones acaba aquí i l’endemà comencen a pegar-se amb l’equip contrari de futbol. Una de les frases que va dir Mathama Gandhi, que trobo força interessant i clara va ser; ” NO HI HA CAMÍ PER A LA PAU. LA PAU ÉS EL CAMÍ.

Amal

Durant tota la meva vida he conegut moltes persones; algunes han estat amistats passatgeres, d’altres s’han convertit en bones amistats i, també he conegut persones, a les quals hagués estat millor no conèixer. Cap d’aquestes persones, però, es poden comparar amb ella.

Ella és una persona excepcional, sempre està rient a la seva manera, original i inconfusible, i sap convertir els dies que es passa al seu costat en dies alegres i divertits. En qualsevol moment es pot comptar amb ella, perquè sempre està al meu costat i, a més, sap fer una cosa que ben poca gent sap fer: reconèixer i rectificar els seus errors.

El seu problema és que sense buscar-ho es troba al mig de problemes, i com a conseqüència, les persones que l’acompanyen també hi acaben embolicats, com per exemple, jo. Sempre que fem alguna cosa juntes, ens passen coses estranyes i desgràcies que podrien acabar molt malament, però per sort, fins ara ens hem sortit de tots els problemes.

A vegades ens enfadem perquè em preocupo per ella i l’aviso de tot el que li pot passar si fa una sèrie de coses i sempre acabo fent el paper de policia dolent, però sempre ens acabem perdonant.
Ella és una de les meves millor amigues i sempre estarem una al costat de l’altra en els bons i en els pitjors moments.

Marina

Messi va superar en el partit de la setmana pasada F.C Barcelona – Granada al mític davanter Cèsar Rodríguez, qui acumulava 232 gols amb el club, amb els seus tres gols davant del equip andalús, va acabar sumant 234 gols. Una xifra sorprenent, i més, als seus 24 anys d’edat.

Leo Messi és un jugador especial, ja que, poden haver jugadors que tinguin gana de gol, jugadors amb sentiment d’equip, i d’altres molt superiors en tècnica. Però aquest jugador, els acumula tots formant el millor jugador, ja sense dubte, del món. Sembla que no tingui límits, i és que, l’única persona capaç de posar sostre a Messi, és el propi Messi

Uriel