LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Los suricatos son unos mamíferos carnívoros, de la familia de la mangosta, que habitan en el desierto de Kalahari y también en Namib, África. Tienen un peso de entre 731-720 g, dependiendo si son machos o hembras. Una característica suya que me parece bastante curiosa es su cola, que le mide entre 175-250mm, mientras que su cuerpo mide entre 250 y 350mm. Su pelaje es de un color gris moteado, canela o marrón. Son una especie diurna y de costumbres sociales, también son excavadores.

Supongo que os preguntareis por qué os hablo sobre estos animales. Pues bien, supongo que todos conoceréis a Timón, aquel amigo de Pumba, en la película ‘’el Rey León’’, ellos son los que adoptan a Simba aquel león sucesor del trono, además de empezar una amistad, le enseñan la filosofía de vivir sin preocupaciones con la canción del ‘’Hakuna Matata’’.

Esta película ha sido mi película favorita de mi niñez, me gusta mucho, en concreto me llama mucho la atención este personaje del cual os he hablado antes, Timón, él fue el icono de mi infancia, debido a ello mi madre me compró un Timón de peluche cuando tenía apenas 3 años y aún lo sigo guardando como mi tesoro más preciado, siempre será mi pequeño suricato.

Sara

Els pensaments de la gent varien a mesura que van passant els anys. Per la influència dels amics, les famílies o les experiències del passat acabem amb unes creences o altres. Tant podem creure en la religió cristiana com podem no creure en res. Des del meu punt de vista, totes són valides, i pràcticament totes les religions i creences estan fetes amb objectius bons.

Per la meva part, no em considero d’una religió concreta, crec en el karma, penso que és una cosa que ens fa ser més bons amb nosaltres i amb els altres. A part d’això, crec que passa de veritat, per gent que he vist.

També crec en allò que diem “sort”, penso que a vegades en tenim i a vegades no, però sempre s’acabarà igualant la “sort” amb la “mala sort”, perquè ningú té una mala sort eterna.

Jo avui he plantejat les meves creences, però evidentment cadascú te la seva i penso que totes s’han de respectar, ja que són idees molt importants per a les persones..

Víctor

Una de les coses, que fa més mal, és quan una persona molt estimada per tu et mira amb decepció, és aquesta mirada que t’entristeix, t’enfonsa dins teu i t’enfades amb tu mateixa.

És aquests moments quan et poses a reflexionar què has fet per merèixer el despreci amb el qual t’han mirat; a la vida mai se sap que passarà i molt menys què faràs tu respecte al que passi, però el problema és que mai sabràs si t’en sortiràs dels problemes i podràs cridar victòria! o cauràs i en algun moment et trobaràs la decepció i el despreci.

És això del que tracta la vida: la vida és un camí que no saps el final i això pot fer una mica de por, però a poc a poc, a partir dels errors, construir un camí estable per poder evitar els problemes i, si caus en alguns de nous, poder-te aixecar.

És difícil construir bé des d’un principi, per això estan les experiències per millorar i rectificar. Llavors serà en aquell moment on crides victòria, on la mateixa persona que et mirava amb decepció temps enrere, t’aplaudirà i et mirarà amb honor.

Marina

Aquesta setmana santa ha sigut horrible en general. No hi ha res pitjor que els teus pares et separin dels amics per vacances i que et dugin al mateix poble avorrit de cada setmana santa.

Aquesta no seria diferent de les altres i tot comença amb la impotència i la ràbia en saber la simple noticia que per aquest període de temps no seràs a casa teva per divertir-te. A continuació et lleves d’hora per embarcar-te en un viatge de dotze hores, -comptades de rellotge- amb cinc persones més i un gos que es mareja. Sort que portava la meva pròpia música, si no, no hauria sabut què fer.
Hem arribat! El poble no ha canviat des de l’última vegada que hi vam ser. Què faig ara? M’assec a la butaca i em tapo per no passar fred, engego la televisió i em passo la resta de la tarda mirant-la. El viatge ha sigut esgotador i ningú té ganes de fer res.

Al llarg de la setmana hem fet molts passejos pel camp – l’únic que m’agrada d’allà- hem anat a visitar una fàbrica de suro molt avorrida, hem visitat Portugal i les runes romanes de Mérida i res més gaire important.

Les ganes que tenia per tornar a casa van anar augmentant i la mala baba havia desaparegut en saber que divendres ens van donar una noticia que el meu germà i jo vam rebre amb molt d’entusiasme: tornem a casa abans del previst! Un altre viatge de dotze hores que cal suportar per aconseguir el que més desitjàvem. Per fi som a casa!

Maria

Dissabte 31 de març, el primer dia de vacances, el meu equip va jugar un partit de bàsquet; l’últim que teníem abans de setmana Santa.

El partit, en general, va transcórrer com de costum i sense problemes, però quan només faltaven cinc minuts per acabar, vaig saltar per agafar un rebot, em vaig desequilibrar i, al tornar al terra em vaig torçar el peu i vaig caure.

Va ser una torçada molt forta que per desgràcia es va convertir en un esquinç. Així que vaig haver de passar els deu dies de vacances reposant a casa amb tota la cama enguixada; no vaig poder marxar de viatge, ni anar a voltar, ni sortir amb les amigues…

Passada la setmana em van treure l’embenatge, però com el turmell no estava del tot recuperat (en realitat encara el tenia una mica inflat i amb un hematoma al voltant de tot el peu) em van dir que continués fent repòs, que si havia de sortir ho fes amb crosses i amb una turmellera, per evitar possibles accidents.

Passada una altra setmana, he anat a fer una sessió a la fisioterapeuta, on m’ha estat “preparant” el peu per poder començar a caminar sense cap crossa, només amb un embenatge fet per ella que em deixa el turmell totalment fora de risc.

Dilluns hi tornaré, i si tot ha anat com toca, farem una altre sessió i un altre embenatge que em permetrà poder començar els entrenaments (cosa que desitjo fer des de fa molt de temps).
Sé que encara falta un temps per a la meva completa recuperació, i tot i que començo a fer exercicis, seran amb molta paciència i molt poc a poc, fins a poder tornar a la rutina de sempre.

Júlia Reina

Advierte a menudo que ella no es de fiar y su mentalidad a veces asusta. Podría compararla con algún tipo de animal salvaje, para nada doméstico (dato a tener en cuenta). Su astucia la hace jugar con fuego y eso es precisamente lo que hace de su vida una aventura por la cuál enloquece.

Pero yo sé que aunque su corazón pinche, es tan tierno y delicado como la misma molla de pan recién sacada del horno. Nos queremos mucho y nos entendemos bastante, esto nos puede por encima de cualquier conflicto que podamos tener. Tenemos un concepto borroso de la vida ya que sólo alcanzamos los 15 años y medio todavía…Pero lo que tenemos muy claro es que nadie ni nada va impedirnos hacer lo que tengamos ganas de hacer, aunque implique jugar con fuego y quemarnos. Responsabilidades las justas y muchas ganas de pasarlo bien en todos los sentidos, nos invaden cada vez que pensamos en un futuro juntas.

Somos mejores amigas y no tenemos prisa en ningún aspecto, así que intentaremos disfrutar poquito a poco de las cosas buenas que nos da la vida. Al fin y al cabo sólo tenemos 15 años, demasiado jóvenes para preocuparnos.

Paula

S’acosta la Setmana Santa. Significa que s’ha acabat el segon trimestre, la primavera arriba i que tens uns dies per fer moltes coses. I evidentment, jo ja tinc planejat el que faré. El primer cap de setmana serà normal. De dilluns fins a divendres me’n vaig amb el meu equip de bàsquet a fer una concentració per fer pinya. Seran cinc dies on ens ho passarem molt bé, perquè farem moltes coses: entrenar cada dia, fer altres esports, banyar-nos a la piscina, jugar al pòquer… Tinc moltes ganes d’anar-hi. Dormirem tots junts, els dotze jugadors encara que la primera nit està clar que no dormirem. Però la segona, s’haurà de dormir per força perquè estarem morts. A l’hotel hi ha bufet lliure i això és molt temptador per nois joves com nosaltres. L’únic inconvenient és que dura poc.

Dilluns he d’estar a dos quarts d’onze a l’estació amb tot l’equipatge. Encara que no sé quan em prepararé la maleta. Torno divendres per la tarda, però aquella mateixa tarda tornaré a marxar. Aquesta vegada amb la meva xicota i la seva família. Segurament anirem cap al sud, prop de Tarragona, però no m’importa perquè vaig amb ella.

Ja veieu que tinc els dies molt ocupats i a més he de fer deures i tinc coses per estudiar. Tornaré dilluns al matí i gaudiré d’un dia de Pascua amb els meus padrins de Girona. Per sort venen a casa i podré descansar. Tot i la setmana que passaré el pròxim dia tindré institut i s’haurà acabat el descans.

Carles

Últimamente han empezado los “días de puertas abiertas” de bachiller. Yo siempre he tenido claro que querría hacer algo relacionado con el arte. Estaba decidida, y por eso creí que no habría problema en encontrar el lugar ideal donde cursar el bachillerato artístico. Inocente de mi… ¡Jamás hubiese pensado que escoger el lugar apropiado fuese tan complicado!

Mis problemas en la búsqueda empezaron al descubrir que no tenía puntos en ninguna de las escuelas que me gustaban. El hecho de vivir en un pueblo un poco apartado me ha quitado posibilidades de ir a las instituciones que prefería. Por otra parte los “días de puertas abiertas”estaban, en muchos casos, mal indicados: ni la fecha ni el lugar eran correctos, incluso algunos los hacían el mismo día. ¡Ni que se pusieran de acuerdo! A todo ello hay que añadir el conflicto interno de apostarlo todo por la mejor escuela,pero en la que tengo muy pocas posibilidades de entrar o ir a lo seguro, sin arriesgarme, pero también sin la posibilidad de algo mucho mejor…

Elegir completamente por mí misma, renunciando a cosas, aceptando otras y sin poder quejarme en ningún momento, ya que son mis propias decisiones… Es mucho más complicado de lo que jamás hubiese creído, espero mejorar mi forma de elección con el tiempo, y conseguir siempre lo mejor.

Marina

Moltes vegades ens agradaria borrar el passat, perdre’l de vista o simplement oblidar-lo. I sí que és veritat que tots tenim coses de les quals ens arrepentim o coses que ens persegueixen fins ara, però sense ell no formaríem part d’aquest present. El passat ens ha ajudat a créixer i a formar-nos. Si hem tingut un passat dur, ens ha servit per fer-nos forts i aprendre que hem d’estar preparats per tot el que ens queda en un futur i, en canvi, si hem tingut un bon passat seguirem amb la mateixa energia que hem tingut fins ara per seguir endavant.

Gisela

Me levanté aproximadamente a las once, me duché, desayuné, y a las doce, fuimos a Platja d’ Aro, llegamos a la una más o menos.

Al llegar fuimos a mirar tiendas, buscando camisas, polos, vaqueros, zapatos, etc. Y con el rollo se nos hicieron las dos y media, y tuvimos que buscar un lugar para comer, y después de encontrar varios sitios nos decidimos entrar a una especie de pizzeria, la comida estaba muy buena.

Por la tarde, fuimos a ver el MIC, un trofeo de fútbol base donde van los mejores equipos del mundo, donde participa la selección de Brasil, el Barcelona, el Ajax, el Inter de milán, el Madrid. Yo vi al Banyoles contra un equipo asiático, que acabó ganando el equipo asiático, ya que tocaban muy bien la pelota, el Real Madrid contra un equipo colombiano, los campeones lans, que acabó ganando el Madrid donde jugaba el hijo de Zidane por 0-3, y por último, vi al Inter de Milán, que tenían dos años menos que yo y me sacaban dos palmos, que jugaba contra el Lleida, que ganó el Inter 3-0.

Y al final se nos hicieron las ocho, y tuvimos que volver a casa, fue un día bastante movidito, y llegamos a las nueve, yo ya no me podía mover, y aquí os dejo la página para ver los resultados del torneo.
http://www.micfootball.com/

Gerard