LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Des de fa tres anys, els dimarts i dijous a la tarda faig hip-hop a Cabrils amb un grup de noies molt simpàtiques i agradables, encara que a vegades discutim però malgrat això estem molt unides.

Durant l’any la professora organitza festivals on mostrem els balls que anem fent durant el curs, perquè les mostres famílies, amics i tothom que vulgui els pugui veure. Sempre que tenim festival, els dies abans em poso molt nerviosa a causa de que tinc por de no en recordar-me dels passos o d’equivocar-me un cop dalt de l’escenari.

D’aquí a pocs dies, més concretament el diumenge sis de maig, fem un festival al mil·lenari de Cabrils per la festa major. No és dels més important però serà molt complicat ja que la Carla, la professora, fa unes setmanes ens va canviar alguns passos i ens els tenim que aprendre en molt poc temps.

Espero que ens surti molt bé perquè totes ens estem esforçant molt, hi estem posant molt d’interès i el dia del festival ho donarem tot!

Andrea

Cuando hace unos años mi familia y yo nos cambiamos de vivienda tenia muchísima ilusión por pintar mi habitación, ya que pude escoger los colores y como la quería. Le dije a mi padre que me la pintara azul y blanca, que dividiera la pared por la mitad y que la parte de arriba la dejara blanca y la de abajo azul, y así lo hizo, estuve unos tres
años más o menos con esos colores.

Pero cuando ya hacia segundo o acababa de empezar tercero de Eso pedí que me cambiaran los muebles i el color de las paredes porque quería algo mas juvenil. Esta vez quería todas las paredes blancas menos una que la quería con un color vivo. Me decidí por un color rojo bastante fuerte, que resaltara con los muebles blancos que me había comprado. Me encantó el resultado, era una habitación mucho mas juvenil i daba gusto estar en ella, pero hace poco ya me estaba cansando y le propuse a mi padre pintar la habitación, me dijo que me esperara a que llegara mejor tiempo para que las paredes se secaran mejor, así que esperé unos dos meses mas para que hiciera mejor tiempo.Esperé hasta semana santa porque así mi padre tenía más tiempo libre, fui a comprar la pintura, me compré un color marrón chocolate.

Cuando ya lo teníamos todo empezamos a pintar, primero pintamos la pared que estaba de color rojo ya que era la misma donde quería poner el chocolate, como no queria todas las predes tan oscuras mezclé la pintura con color blanco para que saliera un color más suave y asi pintar las otras paredes, nos llevó el trabajo de dos días pero al final quedo muy bien.

Patricia W.

El cap de semana passat vaig tenir un dia vermell, tenia pensaments confusos. Aquestes dues històries van ser les causants de la meva desesperació:

La meva família i jo vam anar a comprar un parell de plantes pel nostre estimat jardí, en aquell moment vaig fer una reflexió poc adulta però que em té amoïnada: quins sentiments deuen tenir les flors velles en ser reemplaçades per les noves? És una estupidesa ja que les flors tot i que respirin i s’alimentin, no parlen ni reflexionen; però segur que se n’adonen de quan tenen una nova companya al costat. Estic segura que les margarides s’han adonat que des de fa un parell de dies un nou roser les està envaint i els dificulta l’absorció de sals minerals i energía solar. Al cap i a la fí no és tan estúpid, si les pobres margarides no poden xuclar l’aigua perquè les roses són egocèntriques i no les deixen, no poden manifestar-ho de cap manera perquè jo pugui actuar. Moriràn de manera cruel i freda, tot per culpa de que la meva mare volia un roser de color rosa.

Un cop exposada aquesta teoría sobre les pobres Margarides, em va venir al cap la meva planta preferida, el Gessamí (m’encanta la seva olor!). Fa molt de temps que la tinc i és només meva. Tinc tanta cura d’ella que és poc probable que mori a causa d’una invasió de roses. Tenim una relació amorosa des de fa temps, de vegades ens enfadem mentalment. Potser jo trigo massa temps en baixar a visitar-la i això li molesta, però és que de vegades m’oblido que és una planta i no pot venir a veure’m perquè està limitada. L’aprecio molt perquè fa molt temps que està amb mi i no m’acostumaria a viure sense ella. La trobo a faltar quan no tenim les nostres característiques converses. L’estimo.

Tot i que la meva reflexió sobre els pensaments de les flors és totalment preocupant per a mi, no estic boja ni tinc cap tipus d’obsesió amb les plantes (potser amb algún altre ésser viu, si. Per exemple els esquirols). Tan sols és una personificació d’algú més que és especial per a mi. Espero trobar una sol·lució per a ambdós problemes, perquè vulgui o no, reconèixer que estic lligada a una persona especial és molt dur emocionalment, igual que també ho és estar preocupada pels sentiments d’una planta.

Paula

El 23 d’abril vam celebrar Sant Jordi a l’institut IES Jaume Almera. Hi havia un espectacle al gimnàs amb lectura, música, dansa, esports… Jo no vaig participar en cap, però molta gent de l’institut sí . Al migdia vaig anar a dinar amb uns amics i més tard vam haver d’anar a vendre llibres i roses a la fira de Cabrils, i com que gairebé no vam vendre res ens en vam anar abans d’hora perquè es va tancar la parada. L’espectacle a l’institut no em va agradar molt, però era millor que fer classe. A casa meva no vam celebrar res, tot i així m’agraden les festes culturals perquè crec que s’han de preservar ja que formen part de la nostra cultura.

Adrià

Aquesta setmana és la Festa Major de Vilassar de Dalt, en aquesta festa s’hi realitzen moltes activitats com ara: L’envelat, balls a la nit, el correfoc i la fira.

El correfoc especialment és una celebració que m’agrada molt, no només veure l’espectacle des de fora sinó també posar-me dins amb els “Diablons”; aquesta activitat és típica dels Països Catalans i Aragó. Consisteix en un joc que es fa pels carrers del poble o ciutat on l’objectiu és evitar la pirotècnia usada pels diables i pels éssers imaginaris.

Hi ha diferents tipus de colles:
-Colles de foc: Són aquelles colles amb una estructura homogènia, on no hi ha rangs entre els seus integrants.
-Colles de diables: Són aquelles colles on tenen com a mínim les figures de Llucifer i Diablessa.
-Colles d’espectacles: Les podem trobar dintre d’algun dels diferents tipus de colles.

En el correfoc la vestimenta més usual dels diables és una capa de cotó o d’algun teixit ignífug negre amb flames vermelles i una caputxa amb dues banyes. També porten un carro que fa de magatzem central del material pirotècnic, que és on duen el material i cada diabló porta una maça la qual consisteix en un bastó llarg amb una pinça a un extrem per lligar els petards.
Espero que l’any següent torni haver-hi correfoc, gràcies Diables de Vilassar.

Pol

Ahir va ser un dia especial, era la diada de Sant Jordi i la tradició és comprar una rosa o un llibre. A l’institut no es va fer cap classe durant el dia. A primera hora del matí van començar les jornades esportives. El meu equip participava a la categoria de vòlei. El primer partit ens va tocar jugar contra un grup de batxillerat i pensàvem que perdríem, però per sorpresa de tots vàrem guanyar i de bastant. En el segon partit ja no vam tenir tanta sort, perquè vam perdre de poc.

Els alumnes de quart havíem muntat unes paradetes a Cabrils i Vilassar on es venien llibres de segona mà i roses per treure diners pel viatge de final de curs. Així que en acabar les jornades esportives a la Cristina, a l’Aida  i a mi ens va tocar anar a la parada de Cabrils fins l’hora de dinar. Però quan feia 15 minuts que estàvem allà va començar a ploure molt, encara que de seguida va sortir el sol. Més tard ens va venir a buscar la Carme i ens va portar al institut. Un cop allà vàrem anar a menjar botifarra amb patates i en acabar vam anar a donar una volta a les paradetes de Vilassar. A un quart de quatre començaven les actuacions al institut i, com que nosaltres ballàvem, havíem de ser-hi d’hora per practicar. Quan vam pujar al escenari, a mi em va fer una mica de vergonya, però el ball va sortir molt bé. Per acabar la festa va tocar un grup de nois de l’institut i aquí es va acabar el dia.

Va ser un dia diferent i divertit, espero que l’any que ve es torni a repetir!

Andrea

Avui fa, exactament una setmana i un dia i potser unes horetes que el meu entrenador em va enviar un missatge que deia: “Fas alguna cosa el dimarts 1 (que és festiu)? si és així, ja la pots anar anul·lant perquè tens un compromís important!” No se m’acudia a què s’estava referint, ni la menor idea, és per això que li vaig contestar al missatge dient-li: “pots ser una mica més precís senyoret? m’estàs deixant a quadros!” Ell es limitava a dir-me que encara no m’ho podia comentar, que m’esperés dos dies… I evidentment, deu minutets més tard vaig aconseguir el meu propòsit, saber el perquè de tanta intriga i com és que m’havia de reservar el dimarts.

El pobre es va rendir enfront la meva persistent insistència i em va enviar una bona parrafada explicant-me més o menys com havia anat tot.

Aquest va ser el moment més màgic sens dubte, no m’ho esperava, i semblarà exagerat però no hi ha dia que no hi pensi. Cada dia falta menys per el famós dimarts 1 i aquest no em deixa pensar en altres coses, estic preocupada i alhora enormement feliç per l’oportunitat que m’ha ofert la Selecció Catalana del Maresme! El meu entrenador em va comentar que ens havien vingut a veure jugar en diversos partits i han decidit convocar-nos a dues companyes meves i a mi per a jugar amb la Selecció en un torneig amistós, i el primer partit ja és aquest dimarts.

Tinc una tensió contínua des de, com us he dit al començament, una setmana i un dia i escasses hores…no és que estigui obsessionada ni res per l’estil, simplement mai m’he trobat amb una situació així i em costa portar-la amb normalitat.

Espero que aquesta tensió, el dia del partit, es torni bona i a favor meu!

Hi ha dies, que de tant pensar i donar-li voltes al mateix tema, acabo arribant a la conclusió que no estaré a l’altura del nivell de joc i que no m’he de presentar. Però hi ha uns altres dies, que són la majoria, que em repeteixo diverses vegades el següent: “ T’han donat l’oportunitat oi? Et podrien no haver escollit Laura, fes el favor i juga com ho saps fer! Lluitaràs per cada pilota fins al final, com sempre!

En definitiva, tinc el cap com un bombo però en realitat és per una cosa molt positiva i que serà enriquidora, tindré el plaer de conèixer grans jugadores i el més essencial de tot: APRENDRÉ, sempre, sempre procuro fixar-me en cada passada, regat, xut, tan és si són encertats o no, la qüestió és fixar-me i per tant, millorar el meu joc.

Així que tinc una cita dintre de tres dies, i no hi penso faltar!

Laura Morales Moreno

Per mi l’amistat és com una caixeta de vidre: petita, transparent, fràgil, on hi guardes tots els teus pensaments, idees, afecte i amor.
Un cristall fi on t’hi reflexes. Material del qual estan fets els teus somnis. Són petites parts de la teva vida. Un amic és més que una persona, una cosa que no és física, una cosa que sempre portes. És això que reculls pel camí i guardes a la teva capseta de vidre. Tot això en el que creus, en el que confies, en el que sents.

Això que més enllà del món trobes. Això que t’abraça quan penses que no pots més. I encara que es trobi assegut al teu costat, tu mai ho veus com la matèria física que és. Un amic sempre sap el que et ve de gust en aquell moment, el que et passa a qualsevol hora i el que pot fer per ajudar-te. Saps que si el necessites estarà allà i al inrevés també.

No obstant això, sempre has d’estar vigilant, no sigui que de cop set caigui la caixeta a terra, perquè podria trencar-se en mil bocins.
Un amic és allò pel que ho donaries tot.

Menys la teva caixeta de vidre …

Cristina

“L’amistat és una relació afectiva entre dues persones. És una de les més comunes relacions interpersonals que la majoria dels éssers humans tenen en la vida.” – (definició d’amistat).

Per mi una amistat és molt important, el poder comptar amb altres persones, el poder riure el poder plorar amb els teus amics, el poder gaudir de cada moment sense preocupar-se de res més són coses úniques que cal aprofitar.

Fa relativament poc que la conec, entre quatre i cinc mesos aproximadament. Des de llavors hem compartit bons moments. Normalment ens veiem dues vegades a la setmana ja que vivim a diferents pobles i anem a diferents escoles. No som íntimes amigues ni parlem cada dia i tampoc no ens expliquem totes les coses que ens passen, però d’alguna manera em transmet felicitat. Sempre que estem tots junts està rient o fent bromes. Només l’he vist una vegada trista, totes les altres sempre contenta, intentant ajudar o escoltant a la gent, sense enfadar-se amb ningú ni criticant (a diferència de la majoria de persones).

Com ja he dit abans, no la conec de tota la vida ni molt menys, però aquestes són les sensacions que tinc fins ara d’ella. Per això li dedico aquest escrit per ser com és, perquè espero que visquem molts més moments juntes i perquè vull que la nostra amistat duri molt temps.

Pau

L’horòscop en el nostre cas no ha encertat gaire. Diu que no ens aguantem una a l’altra però es totalment al contrari. Tímidament la nostra amistat ha anat creixent i sense donar-nos compte hem acabat necessitant una l’aprovació de l’altra en gairebé tot el que fem. Som diferents però la nostra manera de pensar i d’actuar és gairebé la mateixa.

Sabem el que l’altra pensa només mirant-la i els consells que ens donem són molt encertats ja que sabem el que vol i li convé a l’altra. Juntes  podem passar d’una nit de festa sense parar, rient, saltant, embogint, a una tarda tranquil·les, parlant, escoltant-nos i debatint temes. És com tenir una segona germana però millor encara, per què té la meva edat, els mateixos interessos i les mateixes ganes de continuar descobrint món.

Em sento molt afortunada de poder tenir aquesta compenetració amb ella perquè puc ser jo totalment sense reservar-me res, i jo l’accepto a ella igualment amb les seves virtuts i els seus defectes. Espero poder compartir amb ella pensaments molt diferents d’aquí uns anys i sempre poder comptar amb el seu  recolzament.

Alba