LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Pugem les escales fent l’idiota per alliberar tensió, rient. Li manquen pocs segons per sortir, sé que està molt nerviosa i l’abraço amb força perquè em senti al seu costat. Arriba el moment, s’allunya cada cop més fins que es troba al mig de l’escenari asseguda davant el seu millor amic, el piano.

Miro subtilment la seva expressió darrere el piano, mou les celles mostrant que està nerviosa però tot i així sap que tot li sortirà bé. Intenta amagar la tremolor de les mans i ho fa tan bé que només jo puc apreciar que té un nus al coll i suor freda. A poc a poc es va sentint còmoda i això fa que l’expressió de la seva cara es destensi i que les mans li ballin suaument, produint un so extraordinari. Les tecles es fonen amb l’abraçada dels seus dits, és pràcticament imposible no rendir-se als peus de la seva música. En el moment en què els meus ulls senten una extranya coissor, l’aire que m’entra pel nas és més fred i la boca comença a produir saliva amb més fluidesa que mai. En aquell moment en què els ulls se m’emborronen, és quan cau la primera llàgrima d’emoció. Ella és la causant d’aquesta sensació.

Aquesta nena que avui fa setze anyets, tot i que té la capacitat de produir música esplèndida i tendra, té un carácter dur i les idees molt clares. Espero veure-la bufant espelmes i engreixant-se amb un bon pastís uns quants anys més. Felicitats Laura, t’estimo.

Paula

Hay veces que la gente no mide sus palabras, a lo que me quiero referir es que a veces las personas no pensamos lo que decimos ni la repercusión que puede causar en esa otra persona. Todos alguna vez hemos dicho alguna cosa de la cual nos hemos arrepentido de haber-la dicho, solo por estar en caliente y haberla dicho sin pensar. Todo esto viene a que hay gente que te dice tu no puedes hacer esto, tu no puedes dedicarte a esta otra cosa o tu no deberías hacer esta otra cosa, etc. Sé que hay gente que lo único que pretende es ayudarnos o incluso aconsejarnos, pero en realidad nosotros somos los únicos que podemos decidir si queremos hacer esa cosa o no.

Podemos equivocarnos, pero también podemos acertar con esa elección, si nos hemos equivocado ya encontraremos solución a ese error. A mi me gustaría después de haber hecho esta explicación poner un ejemplo que en este caso es sobre los estudios que uno quiere hacer o no sabe si quiere hacer. Por ejemplo hay personas que no están seguras de hacer bachillerato o no, ya que sus resultados a lo largo de la ESO o sobre cuarto no son los más idóneos. Pero yo creo que esas personas si se esfuerzan, si ponen muchas más horas de estudio y cambian sus métodos de estudio sí que pueden hacer bachillerato, eso sí, a lo mejor no les será tan fácil como a las otras personas que a lo largo de la ESO esos estudios han sido muy buenos. Puede ser que a esos alumnos se les sugiera no hacer el bachillerato y hacer un módulo de lo que más le guste, pero también a esas persona si se les dice es mejor que hagas un módulo a un bachillerato, a esa persona la estás cohibiendo, reprimiendo e incluso la están haciendo que tenga miedo a cambiar esa opinión que a lo mejor antes dudada de escogerla. Sé que todo el mundo quiere lo mejor para nosotros pero como he dicho antes, hay veces que los demás no pensamos cómo le puede afectar a una persona lo que le dices o cómo se lo dices.

Para acabar me gustaría decir que, si uno quiere, puede hacerlo pero eso si con mucho esfuerzo y ganas, porque si uno no tiene ganas de hacerlo por más que lo intente el resultado no será el esperado. También quiero decir que lo que he explicado o expresado se puede aplicar a cualquier otra cosa.

Rosa

Fa menys d’un any que la conec i aquesta persona avui dia es molt important per a mi. En molt poc temps ens hem fet molt amigues i hem compartit molts moments juntes, tant bons com dolents. Com ja he dit la vaig conèixer l´any passat quan ens van posar a la mateixa classe, però fins al tercer trimestre no vaig començar a tenir relació amb ella. Ara la considero una de les meves millors amigues, ja que em demostra que li puc explicar tot, i ella el mateix. També espero que l’any que ve aquesta amistat segueixi, ja que no estarem juntes i amb tants examens no ens podrem veure tant. Aquesta redacció Laura es per tú i espero compartir molts més moments amb tu.

Carla

Hace tiempo que me planteo escribir un libro de aventuras, pero no de caballeros y princesas, ni de hadas y seres mitológicos, mi libro representaría la forma de ver el mundo, desde los ojos de un niño, que está oprimido en una sociedad clasista, donde unos lo tienen todo y la gran mayoría no llegan a fin de mes.

Sería un libro realista, cuyo objetivo sería, cambiar la forma de pensar de las masas, estaría escrito en primera persona, y se acoplaría en las primeras páginas, un horario, para que se viera claramente la monotonía de las personas de la sociedad actual. La historia empezaría con un despertador sonando, y el protagonista se despierta, es lunes, y tiene que madrugar, porque tiene que coger un bus en la parada para llegar a su instituto, donde le esperan las mismas personas de siempre, las asignaturas de siempre, los profesores de siempre, siempre los mismos sentimientos se ponen en marcha, aburrimiento, interés, e incluso le entra sueño en las horas iniciales del día, donde la pereza mata y los sentidos se encuentran escondidos, en un telón el cual se cierra por el peso de sus cortinas, pero tu subconsciente consigue hacer que la función no pare.

El chico solo se centra y se siente a gusto con sus compañeros de fútbol, en el único sitio donde se siente seguro es en el campo, donde en cada partido se recrea una batalla campal donde solo un ejército se convierte en el ganador, y consigue marcar las fronteras con sus contrincantes, mediante la clasificación.

Espero que algún lector se haya identificado con éste personaje, hay una voz en mi interior, que me dice constantemente, que escapar de la monotonía, es ir en contra del destino, cada persona tiene su función dentro de esta sociedad, y por mucho que lo quieras cambiar, el karma te acaba devolviendo a la vida que te pertenece, y mi destino, ha sido contaros un breve resumen de mi futuro libro.

Gerard

Porto amb ella tant de temps que viure sense tindre-la se’m faria realment complicat e insuportable.

Durant tot els anys d’escola i ara d’institut hem estat juntes. Cada matí. Cada tarda. Tots el migdies que podíem i totes les nit també. Jugàvem durant hores a nines, ens inventàvem totes les histories possibles, i quan ja no se’ns acudia res més per jugar les canviem una mica i tot arreglat.

I Ara? Ara, no ens agrada jugar a nines però si ens agraden coses molt semblants, una d’elles és el bàsquet. Portem uns 6 anys jugant a bàsquet juntes! I us diré una cosa: és realment bona.

Som aquelles amigues que ens enfadem.
Que riem.
Que ens barallem.
Que ens paguem.
Que ens discutim.
Que juguem.
Que saltem.
Que somrient juntes, sempre.

Aquest escrit no acabaria mai si li hagués d’agrair totes les coses que ha fet i fa per mi. Així que per acabar us explicaré una gran anècdota nostra:

Era una tarda a casa meva després de l’escola, havíem berenat ja i no sabíem a què jugar… Què vam fer? Omplir la meva banyera de sabó i ficar-nos dintre. Relliscava com mai!! Em van castigar si, però va ser una de les tardes més divertides que he passat, al costat de una de les persones més increïbles que he conegut.

Júlia

Marta

La mort, un tema interessant per tothom, desconegut, trist i fins i tot tabú. Aquest fet natural, és representat en moltes religions de diferents maneres: en algunes, com el cristianisme és el viatge cap al paradís en funció de com us hagueu comportat en l’altre vida, en d’hinduisme desprès de morir et reencarnes, depèn també de com hagueu estat del que en diem bo en la vida anterior, i moltes més visions d’un fet que, quan el trobem ja no en podem escapar.

La meva visió de la mort és molt diferent, jo no crec que, després de morir, tingui una altra vida, jo crec simplement que no hi seré, (no ho puc expressar com vull perquè afortunadament no tinc l’experiència) que em descomposaré com a matèria orgànica que sóc. Potser aquesta visió és una mica pessimista, no us ho nego però en fi, que n’espereu de la mort? Com no sabem el que és, podem inventar-nos móns fantàstics per apaivagar la por que en realitat tenim de perdre la vida. I és que, en els somnis en que reproduïm que ens morim, quan arribem a la part on ja no som vius, ens despertem. “Per què?” Us estareu preguntant, doncs bé molt fàcil, perquè el nostre cervell no ho ha experimentat i no pot reproduir aquesta sensació.

Si li tinc por jo, a la mort? No ho dubteu, és la meva por més profunda… Per què me’n fa de por? No us ho sabria contestar del tot, són molts motius: el desconeixement d’aquest estat dels éssers vius, el veure que ja no podré fer res del que ara hem sembla el més normal del món… Suposo que mentre estem vius no ens hem de preocupar de la mort. Què en penseu vosaltres d’això?

Maria

Sempre he pensat que m’agradaria fer el camí de Sant Jaume amb bicicleta com a repte personal i intentar arribar fins al final, però mai m’ho he plantejat seriosament fins fa un parell de dies, que la idea m’ha tornat al cap.

Jo jugo a bàsquet i aquest estiu, per seguir en un bon estat de forma i no començar malament la
temporada que ve, havia pensat de fer-me un pla d’exercici físic, a part d’anar a jugar a bàsquet pel meu compte. Ha sigut en aquest moment quan se m’ha acudit que durant uns dies, aprofitant el camí de Sant Jaume, podria fer força exercici, però sobretot podria complir el meu repte personal. És per això que he decidit de comentar-li al meu pare de fer el recorregut tots dos junts, ja que a ell li agrada molt anar en bici.

Encara no he mirat exactament el que ens faria falta per fer la ruta, ni tan sols li he preguntat al meu pare si em voldria acompanyar, però si finalment faig viatge, estaré molt satisfet de mi mateix.

Nil

Hola!  Com alguns de vosaltres ja sabeu, durant aquesta setmana em situo a Saragossa, Aragó, disputant el Campionat d’Espanya Junior. Aquesta competició consisteix en concertar entre els dies 13 i 19, els 32 millors equips d’Espanya de la categoria Junior, és a dir, d’entre els anys 1993-1994. El campionat es divideix en dues fases; la primera agrupa els 32 equips en “lliguetes” de 4, dels quals només passen els dos primers. I la segona fase, que podem dir que és més difícil, són vuitens, quarts, semifinals i final.

El meu equip és el Monster Platges de Mataró i,en la primera fase, hem quedat primeres  però no de qualsevol manera sinó guanyant un partit de 20 i els altres dos de 70 punts. Un cop finalitzada aquesta fase les coses comencen a ser molt complicades. De moment demà ens enfrontarem contra amfitrió, el Mann Filter . Si guanyem, passarem a quarts on ens trobarem  Canoe (Madrid) o Rivas (Madrid) i, si perdem quedarem eliminades,Se que us estareu fent un embolic, però tranquils! Us aniré informant !

Espero que tot vagi perfecte pel d’institut i per Vilassar. Ja m’han comentat que l’espectacle va ser molt maco i que no va fallar res, no  m’esperava menys!  M’hagués encantat ser-hi present, sense dubte!

Petons i abraçades

Andrea

PD: Josep Maria, pots llegar el meu escrit a classe ja que no hi seré per posar la típica excusa de “si, si, escrits meus ja n’has llegit quatre o cinc!”. Per cert, us trobo a faltar!!

Fa uns dies, ens va arribar una mala notícia per el futbol català, en Pep Guardiola no renova. Molta gent ha plorat per ell, inclús ma mare. Ella, però m’ha dit que és normal que no segueixi més temporades. Malauradament ma mare ho devia dir per explicar i participar en la conversa que teníem el meu pare i jo tot i que no sap gaire de futbol.

Durant aquestes quatre temporades, hem gaudit del futbol. Ha creat un nou estil de joc, un nou estil de joc capaç de convertir al F.C.B en el millor equip del món i amb diferència.

Els motius que l’han impulsat a deixar-ho no ho sabem, podem intuir però ell tindrà les seves pròpies causes. Crec que una de les raons és la pressió que té, ha guanyat tant, que si ara perd, la gent pensaria que el seu estil de joc no serveix. També podria ser per els seus fills, perquè cada cop són més grans i el més segur és que gran part dels amics que tenen són perquè el seu pare és en Pep. Ell com a bon pare vol el millor pels seus fills i desitja que els amics que tinguin siguin de veritat, i no falsos ja que el seu pare és famós.

L’any que ve per sort tindrem la mà dreta d’ell en aquest temps, en Tito Vilanova.

Desitgem i creiem que ell també ho farà igual de bé que ell.

Carles.

Ja ha arribat la recta final del curs, ha estat dur i llarg, però ja estem aquí, i ja s’acosta al moment d’acomiadar-nos de l’ESO, dels companys i d’anar al viatge de fi de curs a Berlín que s’espera amb moltes ganes i il·lusió.

Berlín és una ciutat estranya, que impacta per la seva història. No hem d’oblidar que el dia 14 d’agost de 1961, quan el govern de l’Alemanya Oriental va alçar el Mur de Berlín per separar la part comunista de la capitalista, va provocar, entre d’altres perjudicis i privacions, que en el creixement de la ciutat s’imposessin diferents estils de vida, arquitectura… Aquest fet converteix la ciutat de Berlín, en una ciutat única.

Durant el viatge visitarem el centre de la ciutat, monuments importants, el museu del Pèrgam , el camp de concentració de Sachenhausen entre d’altres indrets.

El viatge de final de curs no només fa molta il·lusió per poder conèixer la ciutat, sinó perquè serà una gran ocasió per poder estar amb tots els companys de quart ja que molts, desprès d’acabar el curs s’aniran i mai se sap quan els tornaràs a veure. Serà increïble.

Marina