LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Ja queda menys d’un mes per acabar l’institut i poder anar de vacances, però encara queden els exàmens finals on et pots jugar la nota de tot un trimestre. A més a més també hem de fer el treball de recerca i se m’ha ajuntat amb els exàmens, ara mateix estic una mica estressat.

Ara, entre la calor i el cansament de tot el curs se’m fa més pesat estudiar, però es l’única manera d’aprovar per poder accedir al batxillerat; he escollit el batxillerat social encara que no tinc massa clar quina carrera triar.

Espero aprobar totes les assignatures per no haver de passar-me tot l’estiu estudiant, ja que vull passar-lo amb els amics.

Pol

Ja s’acosta el viatge de fi de curs i amb ell les vacances d’estiu, però tot i així queden els exàmens finals i és bastant estressant, ja que haig d’estar tots els dies estudiant i repassant el que hem fet a classe. Cada vegada tinc més ganes de que s’acabi el curs, potser també perquè algunes hores es fan insuportables degut a la calor que fa a classe, però es pot aguantar. Per altra banda dintre de poc hi han les exposicions del treball de recerca; el meu grup ja ha acabat el treball escrit, però ens falta preparar el powerpoint i la exposició oral. També cal dir que la setmana que ve no tindrem classe per la tarda i així podrem estudiar, de totes maneres espero aprovar totes les matèries i no deixar-ne cap per al setembre i així poder treure’m la ESO per anar a batxillerat el curs següent.

Adrià

El diumenge 27 de maig vaig veure la Marató per la pobresa que va fer TV3. Tot i que, havia sentit a parlar de la crisi actual que afecta la majoria dels països occidentals i havia escoltat comentaris d’economistes a les tertúlies de la ràdio.

Amb aquest programa em vaig adonar de la proximitat que la tenim, de la gran quantitat de persones, de catalans, que ho estan passant molt malament i ja no els queda més recursos que la solidaritat i l’ajuda d’ entitats com Càritas que els proporcionen menjar i roba per anar sobrevivint i fer que no caiguin en exclusió social.

Alguns casos que van explicar em van posar la pell de gallina, i em van fer adonar que també molts nens, uns més petits i altres més grans que jo,viuen per sota el llindar de la pobresa. Em va fer reflexionar i pensar en l’afortunats que som i el poc que ho agraïm i ho valorem.

Alhora vaig estar content de veure que la societat catalana un cop més s’ ha mobilitzat i s’ ha compromès i jo també vaig voler aportar el meu granet de sorra.

Pau

Jo crec que les il·lusions són com el motor que ens fa aconseguir coses, que ens dona les ganes per lluitar per quelcom, si una cosa no t’il·lusiona difícilment t’esforçaràs per aconseguir-la, en canvi si tens il·lusió segur que t’esforçaràs al màxim per poder aconseguir la teva meta,

El que t’il·lusiona no sempre és material, també pot ser emocional, tornar a veure algú que fa temps que no veus et pot fer mes il·lusió segurament que aconseguir un capritxos que pots pagar amb diners.

A mi ara el que mes il·lusió em fa és fer el viatge de fi de curs per poder estar cinc dies amb els meus companys i que arribin les vacances d’estiu, tot i que quan hagi passat un mes tindre una nova il·lusió: tornar al institut, per retrobar-me amb els companys i començar el nou curs.

Aida

Hola, sentimiento de impotencia. Hola, sentimiento de tristeza. Quizás un poco exagerado para algunas personas por lo que en realidad es. Puede ser, pero al menos para mí dejar ir a esa persona de mi lado supone menos alegría, menos sonrisas, menos enfados que siempre acaban con un gran abrazo.

La gran causante de este delirio es mi amiga Marina. Se va. No para siempre, pero sí por casi siempre. Después de dejar el instituto, ella viajará lejos, muy lejos, a la gran ciudad llamada Barcelona. Allí hay muchas personas, quizás mejores que yo, personas que la hagan reír más, que le hagan olvidar todas esas alegrías que tengo yo guardadas.

Al principio de vivir allí nos vendrá a ver, supongo que aún no le dará tiempo a conocer a otras personas, pero poco a poco irán aumentando los exámenes, las salidas por esa gran y desconocida ciudad sin mí, olvidándose de las grandes alegrías y momentos que habremos vivido anteriormente, y paralelamente mi tristeza irá creciendo a grandes pasos.

Con este pequeño escrito quiero decirle a mi gran amiga que no la dejaré marchar nunca, ni olvidaré esas grandes sonrisas, y aunque estemos separadas de por vida por miles de quilómetros la seguiré queriendo de la misma manera que cuando estaba junto a mi.

Anna

L’altre dia a TV3 van passar un documental titulat els fills de Hitler. En aquest documental sortien nets, fills, nebots i familiars propers dels principals assassins nazis com: Himmler, Frank, Göring, Hess… aquests explicaven la seva vida portant aquets cognoms, una dona amb avantpassats nazis va marxar a viure a Estats Units i un cop allà es va posar el cognom del seu marit, després es van divorciar i ella va preferir quedar-se amb el cognom del seu exmarit, que no amb el cognom de un nazi. Uns altres germans van decidir esterilitzar-se perquè no seguis mes el cognom.

Un altra dona bastant gran explicava que quan era jove, més o menys de la nostra edat, li preguntava a la seva mare sobre la feina del seu pare, ja que ella ja començava a adonar-se’n del que feia el seu pare. La mare no responia les preguntes de la seva filla, perquè no es veia amb cor de explicar-li que el seu pare matava persones, la filla li insistia cada dia fins que al final la mare cada cop que li preguntava sobre la feina del pare la pegava i d’aquesta manera la filla va deixar de preguntar-li sobre la feina del seu pare.

Tots ells es sentien avergonyits del que havien fet els seus avantpassats nazis, i tots ells es preguntaven: com podem viure amb el pes dels crims dels nostres avantpassats?

Aida

Bueno, antes de nada mandarte un saludo enorme estés donde estés.

Empezaré diciéndote lo maravillosa que has llegado a ser, siempre con esa estupenda sonrisa en la cara, que alegraban los días a cualquiera que tuvieras a tu lado. Me encantaba ese sentido del humor que tenias, siempre tenias una broma para cada ocasión, incluso en los momentos más serios o más incómodos las decías bajito para que te escuchara el de al lado y así reíros. ¿Y qué decir de tu humildad? Que con unos churros y un chocolate caliente eras la más feliz del mundo, y como siempre sacabas esa sonrisa de oreja a oreja…

Gracias por todo tieta, has sido muy fuerte con todo esto y has luchado día a día hasta el final, pero qué impotencia más grande se llega a sentir en momentos como éste, no es justo que te fueras tú, tú no, no te tocaba todavía, te quedaba mucho por hacer y deshacer. Pero sabes que sea poco o mucho a todos los que estaban a tu lado los has hecho felices, así que te llevas un buen pedacito de corazón, te lo aseguro. No hay más palabras para describirte… eras y seguirás siendo enorme, gracias infinitamente por todo.

Patricia W.

“Vosaltres ens ensenyeu a comportar-nos bé, a no barallar-nos, a resoldre les coses parlant, a respectar els altres, a netejar el que embrutem (…), llavors perquè vosaltres feu exactament el que ens heu ensenyat a NO fer? (…) El meu pare sempre diu “Tu ets el que fas, no el que dius” Bé, el que vosaltres feu em fa plorar a les nits”

Encara que sembli mentida aquest text és part d’un discurs d’una nena de 13 anys. Va aconseguir poder fer una mini xerrada en un congrés que reunia polítics d’arreu del món. Durant tot el discurs fa una critica directa a tots els polítics que no fan res per canviar la situació mundial.

Aquest discurs és del 1992, tenint en compte com han canviat les coses a pitjor, em fa reflexionar. Si una persona del poble, anònima, arriba a un congrés mundial treu tot el seu valor i diu les coses clares tal i com són en un discurs commovedor i no aconsegueix millorar absolutament res, què més ens queda per fer? Si a ella no li van fer cas, per què ho haurien de fer ara? Ha canviat la forma de pensar dels nostres polítics? Sincerament crec que no.

Ens compren el vot amb promeses que ells mateixos saben que no compliran i després d’arribar al poder gràcies a nosaltres ens tracten com a esclaus. No sé quin futur ens espera a aquesta generació però les coses no pinten gaire bé. Ens hem d’espavilar i treure el mateix coratge que va treure aquesta nena en el seu moment per poder canviar les coses. No és fàcil, ho sé, però tampoc no és impossible.

Núria.

Vivim per recordar el que ens va fer feliços i per oblidar el que ens va fer mal. La vida seria impossible si tot es recordés, el secret està en saber escollir el que has d’oblidar.

Tot i això, hi ha coses que recordem però hauríem d’esborrar de la memòria. El dolor que ens provoquen els records és inútil, no ens fan cap bé. De vegades, estant dolguts, recordem moments feliços que ens provoquen encara més dolor obrint ferides que ja van ser curades en el passat.

Que un record ens provoqui dolor, pot significar sofriment, pot ser que tornis a necessitar allò que vas tenir i que et va fer sentir que eres tu mateix. Ho necessites per tenir una vida plena i gratificant. En aquest cas, el record i la necessitat estan unides. Recordar que ho vas tenir et fa tornar a necessitar-ho i és ara quan te’n adones que no sabies el que tenies fins que ho tornes a necessitar i faries qualsevol cosa per recuperar-ho, però tot hi així, sovint, ho veus impossible. Perquè a la vida, el més trist no és ser desgraciat del tot, sinó que ens falti molt poc per ser feliços i no ho puguem aconseguir.

De vegades sentir dolor ens fa sentir vius, i que algú en senti per culpa nostra ens fa sentir superiors. Però al final no t’acaba important el dolor causat més que el dolor que tu estàs patint. Sovint el camuflem, però explota quan recordem què el va originar, aleshores intentes oblidar i evadir-te de la realitat, deixar de pensar, però és un record i està tancat dins del teu cap, no es pot esborrar tan fàcilment.

Hem de somriure, i igual que hi ha moments perfectes i inoblidables, també hi ha d’altres que no aconseguim treure’ns del cap per culpa del dolor que ens han causat, quan més hi pensem, més dolorós es fa. Hem de recordar els bons moments i oblidar els dolents, perquè arribarà el dia en que acabarem vivint d’ells i seràs feliç només recordant-los.

S’acosta el dia en que els records seran la nostra riquesa.

Alex Giménez

El dia 30 de juny, un dia esperat amb ganes ja. Aquest és el dia que marxo cap a Los Angeles, però no es un viatge qualsevol sinó que m’hi passo un mes amb una família d’allà. Aquest és tant esperat per mi perquè, a part de que m’encanta Estats Units, vull conèixer a gent d’allà i viure moments amb aquests, veure com es la vida quotidiana dels americans (ha veure si és com a les pel·lícules), per aprendre anglès i molts motius més que no pararia d’explicar. Però en tots moments positius i esperats sempre hi ha alguna cosa que et fa pena a l’hora de marxar, que és deixar a les persones que estimes per un temps. No es per molt de temps però el fet de no veure-les t’afecta. Sort que allà només arribar t’acullen amb els braços oberts i fan que cada dia sigui especial i divertit per a tu.

Joan