LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

¿Qué es la vida? Muchas personas la viven pero no saben qué es. La vida es un fruto de decisiones que tenemos que tomar. Dependiendo de la decisión que tomemos, ella nos puede enseñar varias cosas. Lo que la vida nos ofrecerá en el futuro es el resultado de lo que hicimos ayer y de lo que hacemos hoy. Así nos daremos cuenta de que un día no es igual al otro.

La vida me enseña a pedir perdón, a soñar, a aprovechar cada minuto, a decir adiós a personas que amo, sin echarlas del corazón y a sonreir a las personas a las que no les gusto para enseñarles que soy diferente de lo que ellas piensan.

He tenido que tomar decisiones, muchas de ellas no me han gustado. He superado y estoy superando muchos obstáculos. A algunos de ellos tengo que enfretarme sola, pero en ninguno de ellos he fracasado. Nunca he desistido por más difícil que sean. Estoy luchando para vencerlos porque sé que no estoy sola.

“No existe un camino para la felicidad. La felicidad es el camino”.

Carla

20 ANYS! Bff… que ràpid passa el temps…

Semblava ahir quan em feies fora de la teva habitació perquè et molestava; o quan no parava de fer viatges de la meva habitació a la teva amb el meu “carrito” de la compra ple fins a dalt de coses teves i al cap d’una estona em venies a buscar cridant i jo sempre acabava plorant, però al que renyaven era a tu per ser el gran; o quan em venies a buscar a patinatge a l’hivern que era tot fosc i em posaves la cançó de la niña del exorcista perquè sabies que em feia molta por, t’amagaves, jo sortia corrent i tu venies darrere meu perquè no li digués res a la mama; o de qualsevol tonteria per la que ens enfadàvem.

No sempre estàvem enfadats, clar. També em feies riure molt i em protegies: sempre em deies que ningú es podia ficar amb mi, que això només ho podies fer tu, i jo em preguntava que què més donava si ho feies tu o un altre, si era el mateix!

Ara les coses tampoc han canviat molt: ens seguim barallant, suposo que, com tots els germans. Però ara estem molt més junts que mai, i sé que més que un germà també et puc considerar amic.

No t’ho dic gaire sovint però t’estimo molt!

Felicitats Ernest,

Carla

La nostra societat ha establert dies internacionals gairebé cada setmana per recolzar desgràcies, esdeveniments internacionals, etc.

Fa uns dies, va ser el dia Internacional del Càncer de Mama, aquest càncer es basa en el creixement desenfrenat de cèl·lules malignes en el teixit mamari.

Trobo bé que hi hagi un dia internacional per recolzar a totes les dones que pateixen aquesta malaltia, però… què passa? Qui se’n recorda d’elles la resta de dies de l’any? Penso que les úniques que se’n recorden d’elles són familiars, amics o persones properes a gent amb aquesta malaltia.

Fa 3 dies va ser l’aniversari de la meva tieta. Ja fa quatre anys que és morta degut al maleït càncer de mama. Malgrat això, era una dona alegre, en cap moment perdia l’esperança, tot i que sabia perfectament que estava molt malalta, va afrontar la malaltia amb molta positivitat i amb cert humor, ja que, a ella, li ajudava prendre’s-ho així.

Jo baixava gairebé cada dia a casa seva, parlàvem, fèiem deures, m’ajudava a estudiar, escoltàvem música i moltes més coses. Encara recordo la brillantor dels seus ulls quan estàvem juntes. Desafortunadament també recordo quan vaig rebre la trista noticia de que havia marxat. En aquell moment, em van passar mil i una coses pel cap, tot el que no li havia dit i tot el que ens quedava per fer.

Ens passem els dies trobant-li problemes a tot, el problema de no saber quines arracades escollir, el problema d’escollir entre carn o peix… de debò, això és un veritable problema? NO importa si avui em poso les arracades de perles i demà els aros, NO importa si avui menjo carn i demà peix. El veritable problema és seguir deixant que passi el temps. Temps va ser allò que ens va faltar a la meva tieta i a mi per fer tot allò que no havíem fet i a mi per dir-li tot allò que no vaig dir-li.

Hauríem de centrar-nos en valorar molt més tot el que tenim, i sobretot, aprofitar el moment ja que NINGÚ sap on estarem demà. Fes-ho tot, digueu-ho tot, així evitaràs tenir l’amarg pensament de “tot el que no vaig fer”, “tot el que no vaig dir”.

No et passis els dies trobant problemes a tot, perquè l’única cosa que passa és la vida.

Lídia

L’estiu de l’any passat, la colla vam proposar d’anar a Tossa, a la costa, a passar uns dies. Però no vam poder-hi anar per diversos problemes. Aquest any, ho vam tornar a proposar, i aquest cop, es va cumplir.

Ens vam aixecar ben d’hora, per agafar un autobús que ens portaria al poble de Tossa. Allà ens allotjariem en un apartament d’un amic. Quan vam arribar a l’apartament, deixàrem les coses i vam começar a planejar les activitats que faríem.Teniem moltes coses al cap per fer: anar a la platja, anar al castell, donar una volta pel poble, etc.

El primer dia només fèiem que comprar: el menjar, algun detall a les botigues… Ens vam passar la tarda a la platja i per la nit, després de sopar, a donar una volta per el poble. El dia següent ja seria diferent. Teniem moltissimes coses a fer. Al matí anar a la platja a jugar a voleibol i després a dinar era una bona proposta. Passejar pel poble, sempre era agradable, estava tot tranquil. Per la tarda d’aquell dia, aprofitar-la al màxim seria l’important, ja que l’endemà al migdia tornàvem cap a Vilassar. Vam passejar pel poble, pujàrem al castell a fer-hi una ullada. Hi havia molta gent allà al castell, ple de turistes. Després de sopar, vam passejar per la platja i vam trobar un hotel on hi havia una festa. Ens acostàrem i passàrem la nit allà. Finalment, vam anar a l’apartament i a dormir.

Tant bon punt ens vam llevar, recollírem tot l’equipatge per esperar els pares que ens venien a buscar en cotxe. Vam tenir temps d’anar un ratet a la platja. A les 12 del migdia aproximadament vam partir cap a Vilassar.

Aquesta experiència ens ha ajudat a tots a ajuntar-nos més i ser més bons amics. D’amics de veritat n’hi ha ben pocs, els de veritat, són els que sempre estan allà, encara que no els hi demanis. Jo, agraeixo tenir-ne més d’un.

Dídac

Acabo de veure un vídeo que m’ha deixat del tot astorada. Una noia, l’Amanda Todd, de Canadà, es va suïcidar el dia 10 d’octubre d’aquest any. Me’l va passar la parella del meu pare ara fa una setmana, però m’havia fet mandra mirar-ho i ara me’n penedeixo. El vídeo està fet per l’Amanda, que té 15 anys, i explica la seva història amb trossos de fulls. Hi ha molta més gent que ha fet saber la seva història pel Youtube, amb aquesta tècnica, però just aquest és el que he vist avui i del que vull parlar.

No coneixia a l’Amanda, i possiblement ningú dels meus amics tampoc. Potser no era la millor persona del món, potser no m’hagués caigut bé o per contra haguéssim sigut molt bones amigues, però no crec que ningú que la conegués hagués pensat que això acabaria d’aquesta forma. No puc evitar pensar que si les persones que la jutjaven, la criticaven, li feien bullying i li deien barbaritats haguessin pogut saber que es suïcidaria, o la història que tenia, no haguessin actuat d’aquesta manera. No pot ser que desitgessin la mort d’aquesta noia realment, perquè mai van pensar que podria passar realment. Recomano que es vegi el vídeo, ja que fa pensar, fa que inevitablement comparis els teus problemes amb els de la noia i et deixa amb la sensació de que s’ha de seguir endavant tot i les dificultats de la vida.

Valentina

Cuando soñamos solos, solo es un sueño. Pero cuando soñamos juntos, el sueño se puede convertir en realidad. El futuro, desde mi punto de vista pertenece a aquellos que creen en la belleza de sus sueños, si, el mundo esta en manos de aquellos que tienen la valentía de soñar y correr el riesgo de vivir sus sueños. Perder el tiempo soñando con la persona que quieres ser, es desperdiciar  la persona que eres. Si de algo nos tenemos que sentir dueños, no es de la vida que vivimos, sino de nuestro sueño. Desde mi punto de vista, cuando perdemos un sueño envejecemos, no cuando se nos arruga la piel. Cuando ya no perseguimos un sueño es cuando nos rendimos, dejamos de luchar por aquello que queremos conseguir. Eso es quedarse quieto, envejecer de manera tonta. Nunca hay que olvidar que un sueño en el que no hay objetivos es un sueño olvidado. Hay que luchar por lo que uno quiere y lo que uno siente, así el sentimiento de ser joven siempre permanecerá dentro de nosotros. Espero que con este escrito, se reflexione sobre la fuerza que puede llegar a tener el simple hecho de tener un sueño, sea lo que sea, sea fácil o difícil, no dejes que nada ni nadie te desilusione, lucha por ello, si realmente sabes que eso te hará feliz y te dibujará una sonrisa en la cara, ¿por qué no hacerlo?.

Todo esto viene al caso, de que hace un par de años, un familiar mío, muy cercano murió, así sin más. Es un golpe duro, muy duro, del cual uno no se levanta en dos días, sinceramente pienso que nunca se consigue levantar uno del todo, el hecho siempre queda, lo que sí se puede hacer es buscar un SUEÑO, proponerse tener algo que te haga tirar hacia adelante, levantar la cabeza y luchar. ¿Mi sueño? Ser feliz. ¿Lo cumpliré? No lo sé, no siempre se puede ser feliz, habrán momentos en los que lo seré mas, y momentos en los que menos, pero lo que si que sé, es que voy a hacer todo lo posible por conseguirlo, voy a LUCHAR por ello, y pienso es que todos tendríais que hacer lo mismo que yo. Recordad: Nunca hay nada que no podamos conseguir, si nos lo proponemos, siempre, podremos lograrlo.

Ariadna Mañé

Me gustan los Lunes. Muchos pensaréis que tendrían que estar prohibidos, que son como un castigo por todo lo hecho el fin de semana y otras frases ingeniosas. Estoy de acuerdo, el lunes es el día internacional del mal humor, claro está. Pero a pesar de todo, me gustan estos días. Y es que cada lunes por la tarde me junto con dos amigas para ver, por Internet, nuestra serie favorita. Es como un trato que, sin darnos cuenta, hemos pactado. Y, sin saber por qué, cuando este trato o rutina (como te apetezca llamarlo) se rompe, te das cuenta de que lo necesitas. Te das cuenta de que una vez te acostumbras a una cosa, por tontería que sea, ésta resulta esencial en tu vida.

Yo podría mirar la serie todos los días por mi cuenta, no me falta ni tiempo ni ganas. Seguro que acabaría antes, podría contarles el final de la trama a mis amigas, “chafarles” la historia y quedarme tan ancha. No niego que tendría gracia, pero ese no es el objetivo, ya que la idea surgió porque queríamos hacer cosas juntas. Además, cuando asociamos una determinada cosa a un determinado día, a una determinada hora, con unas determinadas personas, ya no hay vuelta atrás (o sí, pero el caso es que no quieres que haya vuelta atrás).

Volviendo a los Lunes, posiblemente ahora entendáis por qué me gustan, o posiblemente no. La cuestión es que una tradición insignificante que puede durar como mucho dos horas (en los casos, últimamente frecuentes, en los que miramos tres capítulos seguidos) me sirve para estar animada durante todo el día y eso me sienta bien.

Laia

Quan som petits, acostumen a ser uns pobres innocents que ens empassem tot el que ens diuen, com ara que el Pare Noel baixa per la xemeneia i deixa regals sota l’arbre de Nadal i també que té uns rens màgics que poden volar.

Des que era un marrec que anava a primària que no em crec pas això de la màgia, al igual que tampoc em crec que Déu va formar l’univers.

Quan anava al “cole” ja feia religió, i sempre llegíem parts del nou testament. La veritat és que aquelles historietes escrites pels apòstols de Jesús eren bastant avorrides, i sempre estaven parlant del mateix.

Mai m’havia interessat la religió fins ara, que tinc un punt de vista diferent de veure les coses a diferència de quan anava a l’escola.

Penso que realment Jesús sí que va existir i que era una persona amb molts coneixements, però segueixo pensant que és inútil anar a l’església a resar, simplement és que la gent necessita creure en alguna cosa. Però em fa la sensació que això de les esglésies és simplement un negoci que es va enginyar el govern durant l’època de l’edat antiga que també servia per controlar la gent i perquè tothom tingués els mateixos ideals.

A més a més la gran majoria de les guerres s’han produït per culpa de les religions. I la veritat és que tots hauríem de tenir una mica més de respecte amb les altres religions encara que hi hagin coses estúpides (sense ofendre) com la de no poder menjar porc, i també respecte de la gent que creu a la que no creu, com jo.

Però definitivament encara que em vulguin rentar el cervell amb això de les religions i de coses que no s’han demostrat, com ara l’existència de Déu, seguiré pensant que no existeix, per tant jo no em considero de cap religió.

Pol

L’amistat és una de les coses més importants a la vida. Les meves amigues i jo, ja fa més de quatre anys que ens coneixem i estem juntes. Totes estàvem molt unides, fins aquet estiu.
Durant aquestes vacances hem tingut algunes diferències, de forma que ens hem distanciat bastant. Independentment, cadascuna dins del grup s’ha buscat una mena de “millor amiga”. Jo he passat tot l’estiu amb ella, i la veritat no podia haver demanat un de millor. Tenim moltes coses en comú (només cal que us digui que hi ha vegades que diem exactament el mateix i a l’hora), quan estic amb ella totes les meves preocupacions i pensaments marxen, no sé com s’ho fa però sempre em treu un somriure gegant. És perfecte de cap a peus, amb les seves virtuts i els seus defectes, les nostres tonteries i bogeries són úniques igual que les cançons i les tardes juntes. Si és amb ella tot surt bé. És la millor persona que podria haver trobat, i sé que sempre, passi el que passi estarà al meu costat i no cal dir que jo estaré al seu. Li dedico aquesta carta perquè s’ho mereix i no vull que canviï mai.
Finalment tot el grup s’ha tornat a unir, i això és el millor que podia passar. Però ella segueix amb mi, i li dono les gràcies per tots el moments que hem passat, i els que ens queden. Sense ella res seria igual, ho és tot.
T’estimo massa!
Laura

Benvolguts futurs lectors del meu escrit, he decidit que en el meu primer text parlaré d’un tema que la gent que té germans grans entendran i em comprendran. Perquè els pares ens comparen sempre amb els nostres germans?

Començaré fent una pregunta de la cual cap persona que té un germà o una germana gran coneix la resposta, i vet aquí la pregunta: per què sempre ens esteu comparant amb els nostres germans grans? Aquest és un tema que em fa molta ràbia. Estic fart dels comentaris típics com “ta germana ha tret tot notables i excel·lents, a veure si aprens”. És que potser no veieu que nosaltres també fem coses bé?

Però aquestes coses els pares no les veuen, o no les volen veure, que també pot ser…
Sense anar més lluny, l’altre dia vaig fer un examen, el qual em va anar força bé, i estava desitjant arribar a casa, dir-li la nota als meus pares, rebre les seves felicitacions i que així fos un dia rodó. Però això no va passar, el que va succeir de veritat va ser, arribar a casa, vaig esperar a que estiguessin els dos presents per donar-los la notícia. Quan vaig sentir la porta em vaig aixecar del sofà amb la intenció de deixar-los bocabadats amb la meva nota, ja que no estan acostumats a aquestes notes venint de mi, però la seva resposta em va deixar no va ser la resposta que jo esperava, sinó que em va dir: “la teva germana treu aquestes notes a tos els exàmens que fa, no només a un”.

Aquesta resposta em va cabrejar molt i va ser quan em vaig sentir inspirat per començar a escriure aquest text expressant la meva opinió, i si algun pare o mare llegeix aquest escrit, siusplau! No ens compareu més!

Manel Rodríguez