LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Moltes vegades sentim la típica frase de “els joves ja no respecten res”. Però realment és certa o són tot malinterpretacions? Ara ja puc afirmar amb seguretat que és certa, cada cop més els joves ens estem tornant més irrespectuosos amb els més grans i amb els que no ho són.

L’altre dia passejant per Barcelona vaig veure una colla d’amics rient-se sense parar i cridant com bojos. De sobte vaig veure que estaven molestant i rient-se d’un home acompanyat del seu gos, assegut al terra demanant almoina. Em vaig quedar al.lucinada, però no va acabar aquí. Es van passar una llarga estona incitant amb crits i diferents ofenses a l’home. Una dona que passava per allà va entendre el panorama de seguida i va cridar l’atenció a la colla d’amics, aquests, es van excusar dient “bah! a sobre que li fem una mica de cas” i van continuar rient com ho havien estat fent en els últims 30 minuts.

En definitiva, sota el meu punt de vista cadascú hauríem de plantejar-nos quin tipus de persona volem ser i quins tipus de valors volem tenir abans de portar a terme segons quines accions que poden ferir i ofendre a terceres persones.

Este largometraje, escrito, dirigido y protagonizado por David Sandberg, tiene lugar en Miami y sucede en la década de los 80. Este film fue rodado en 2013 y financiada a través de KickStarter, una plataforma donde mediante mecenas se producen proyectos desde estudios independientes.
La trama de esta obra se centra en cómo Adolf Hitler viaja al futuro para matar a Kung Fury, un joven policía, que, después de ser golpeado por un rayo y mordido por una cobra se convierte en el mayor maestro del Kung Fu del universo para adquirir sus poderes.
Para evitar eso, Kung Fury, hackea el pasado gracias a Hackerman, pero hay un error y aparece millones de años atrás , donde tendrá que encontrar a Odín para que le lleve a la Alemania Nazi, donde con la ayuda de sus amigos y Triceracop, un híbrido entre un policía y un triceratops, consiguen acabar con Hitler y arrebatarle la posibilidad de ser el Kung Fhürer, o no…
Para valorar esta película tenemos que tener en cuenta que no se toma en serio a ella misma ni a ninguna de las películas y/o argumentos parodiadas en ella, ya que este metraje es una constante burla del estilo de los grandes films de la década de los 80. En ella el humor es constante a la par que absurdo, los juegos de palabras como Kung Fhürer no son rarezas en la película.
También tenemos que tener en cuenta que es una película realizada por un estudio independiente con muy poco presupuesto, y que, aun así,  los pocos efectos especiales que salen en la película no están mal producidos.
En conclusión,  esta obra cinematográfica creada por David Sandberg es, en su conjunto, una buena película, una de mis favoritas y, probablemente, una de las que más me ha hecho reír en mi vida debido a su absurdo humor y en su inconsistente trama.

Desde que el humano y la tierra existen, siempre ha habido desgracias, ya sean desastres naturales, enfermedades, guerras, esclavitud, opresión…

Pero en las últimas décadas se ha popularizado el humor negro, cuya finalidad es hacer ocurrencias ingeniosas o bromas sobre desgracias ajenas o propias.

En mi opinión, el humor no tiene límites en cuanto a la crueldad, ya que es el fundamento base del humor  Y no solo del humor negro, ya que, cuando alguien hace un chiste, nos estamos riendo de algo o de alguien, y eso en sí, sí es cruel.

La cuestión es que bajo mi punto de vista la gente debería empezar a entender que el humor nos hace reír. Pero no es así, la gracia del humor es transformar algo cruel, oscuro e incluso mórbido en algo divertido o que nos haga reír. Esto tiene mucho mérito, hay que ser muy ingenioso y avispado para conseguir eso.

Sobre la gente que se siente ofendida porque dicen que se puede herir a alguien con este tipo de comentarios, ya que son temas muy sufridos; la respuesta es clara, nunca se deberían hacer bromas de este calibre  a personas que padezcan desgracias.

De esta situación, que por desgracia se nos presenta más veces de las que nos gustaría, se debe sacar la conclusión que los límites del humor negro no son ni el tiempo ni la crueldad, sino conocer a la gente a la que se puede llegar y conocer a las personas que  puedan sentirse afectadas por ello.

El gos és el millor animal de companyia, es pot dir que es considera un més de la família?

El gos sempre s’adapta  on tu visquis, ja sigui en un espai petit, però l’has de treure al carrer més sovint; o ja sigui en una zona més gran, on ell pugui córrer per on sigui.                                                                                                                     Un gos sempre ajuda a les persones a sentir-se millor, sobretot a una persona gran que l’ajuda a sortir de casa, ja que normalment una persona vella, que està sola, no acostumaria a sortir per la seva pròpia voluntat.

Graciés a ell, ens ajuda quan veu que nosaltres estem tristos, doncs ens dóna ànims amb llepades, saltant bordant , etc..
Sempre tenir un gos et dóna unes obligacions que les has de complir sí o sí, ja que sinó podries arribar a tenir problemes.

Altre punt que és molt important, seria que graciés a un gos es poden salvar moltes vides, com per exemple:un gos policia o un gos buscador, sense ells nosaltres no ens podríem col·locar en alguns llocs molt petits.

Finalment, podem dir que el gos és el millor amic de l’home, ja que sempre està al  teu costat, en les bones i en les dolentes i tu sempre estàs per el que ell necessiti.

Un pirata informàtic, comunament anomenat hacker, és la persona que s’apropia de les teves dades, drets d’autor, etc, i penja a la xarxa aquesta informació de manera que tothom hi tingui accés.

Aquest és un problema que se subestima en la nostra societat, no només cadascú en el seu recinte personal o des del seu propi dispositiu, sinó que centres escolars també fomenten aquestes activitats. Moltes vegades no es coneixen els límits d’aquestes, és a dir, no aprecíem que moltes de les accions que fem per internet, encara que sigui de manera involuntària, són il·legals o perjudicials per a una altra persona.

Gran part de la població que disposa d’accés a internet pensa que ells no saben com “hackejar” un sistema o perjudicar a altra gent però, certament qualsevol que descarregui una cançó, utilitzi continguts d’una altra persona sense els drets d’autor està cometent il·legalitats; no cal entrar en la base de dades de Google per ser considerat un hacker. El més estrany és que les persones que duen a terme aquestes activitats desconeixen que són il·legals, no només persones normals sinó que educadors de secundària especialitzats en la matèria també desconeixen aquests fets o els ignoren.

És un dels principals problemes de la nostra època i, encara que no ho sembli, juga al límit amb la privacitat de les persones i això podria ser un problema a debatre en generacions futures. Per exemple qualsevol persona es pot descarregar un vídeo de YouTube d’una cançó i utilitzar-lo no només de manera lucrativa sinó també comercialitzar amb ell.

En conclusió, aquests problemes podrien ser evitats si s’alterés públicament sobre el que podria perjudicar a una persona cometre aquests tipus d’accions.

Clinc, clinc, clinc… S’escolten gotes caient al terra, és una sala fosca, petita i tot ressona… “Clinc, clinc, clinc”.
Sóc la Paula, tinc 15 anys i estic segrestada, no és el primer cop. No tinc família, així que ningú em troba a faltar. Amb mi hi ha el meu entrenador de hoquei, el Sergi, la seva parella, la Maria, i algunes de les meves companyes d’equip; la Carla, una noia baixeta, cabell arrissat i ulleres, l’Ester, també porta ulleres i té el cabell arrissat, però és molt alta, la Laura és la més gran amb 17 anys i és la portera de l’equip, la Mireia és molt tímida i reservada, poc sociable i no acostuma a parlar gaire i la Laia, la Laia és la meva millor amiga, totes dues juguem al mig del camp i ens coneixem des de que vam començar l’escola a P3.
Avui es el segon dia que som aquí dins i de moment no hem vist a ningú més, estem dia i nit soles en aquesta sala fosca i freda, ningú sap què dir.
No sé quina hora és, però sembla tard des de fa estona. Així que anirem tots a dormir, s’escolta el “bona nit amor” del Sergi, el “bona nit” de la Maria i silenci absolut.
Fins l’endemà al matí no s’escolta ni el zumzeig d’una mosca, ningú s’atreveix a parlar, què serà de nosaltres? Ens preguntàvem.
Afortunadament o desgraciadament (depenent de com ho miris) jo ja en sabia la resposta, era la única persona que els podia treure d’allà, no perquè fos més valenta o més forta, sinó perquè, com ja he dit abans, no era el primer cop que em segrestaven. Sempre era el mateix, un home de mitjana estatura amb ulleres, semblava dèbil i innocent, però era fort com una roca i de innocent no en tenia un pèl! Anava sempre amb tres homes rere seu, eren homes com armaris, i aquells sí que feien por de debò! No l’havien atrapat mai, ja que jo escapava pel meu propi peu i ningú no podia seguir-li el rastre.
Elles no en sabien res del que em passava, de que m’havien segrestat anteriorment, dic, i en principi no tenia presa en explica’ls-hi res, tot té el seu moment, i jo no en trobava cap per explicar-ho malgrat el silenci que ens envaïa.
Aquell matí, per sobre del silenci, a pocs metres de nosaltres escoltàvem el soroll d’unes passes, i rere la foscor hi veiem una petita llum que ens impedia veure amb serenitat. Poc a poc aquella llum s’acostava, i el soroll era cada cop més fort. Es podia sentir la por de les meves companyes, que no cridaven perquè s’havien quedat sense alè. De fet, jo també tenia por, com seria aquell cop? Per què elles també estaven segrestades?, per què havia canviat de mètode? Dins del meu cap hi havia mil i una preguntes sense resposta, però el que sí que sabia era com reaccionar a les paraules del segrestador i que tard o d’hora els hauria d’explicar la veritat als que em rodejaven aquells dies tant llargs i lents tancats en aquella caixa fosca i seca.
La llum ja era tant a prop nostre que sentíem respirar a l’home que la duia.
No trigaríem a saber qui ens retenia allà dins, i probablement ens resoldria algunes preguntes que ens fem tots.
Ja era molt a prop, estàvem totes pendents del mateix, juntes el més lluny possible de la porta de la gàbia on dormíem, el més lluny possible d’aquell home misteriós. Ningú no gosava dir res, hiperventilavem i pel nostre rostre hi queia suor freda. De sobte la cara de l’home de la llum es va poder veure amb claredat, un home jove, despentinat, feia una forta olor a deixadesa, seguit de 3 homes grossos i forts, no eren els mateixos de sempre, ni els havia vist mai, i això per a mi no era bona senyal, no sabia el que volien ni em podria escapar amb tanta facilitat.
Els homes ens van fer posar en fila, tots emmanillats i units per una corda, ens van tapar els ulls, així que no veiem res. En aquell moment vaig tenir una visió, un pressentiment, i efectivament no em vaig equivocar, aquell seria l’últim cop que veuria a les meves companyes amb vida, seria l’últim cop que respiraria, que caminaria o escoltaria, aquell dia va ser el final de les nostres vides. Amb un simple tret, i sense la necessitat d’intercanviar cap paraula, ens van anar matant d’un en un.

The Witcher es tracta de una serie de cinc novel·les i tres videojocs basats en un món fantàstic. Els llibres, escrits al voltant de 1999 per el polonès Andrzej Sapkowski, narren les aventures de Geralt de Rivia, un bruixot. En aquest univers medieval fantàstic els bruixots són discriminats ja que són humans que han estat sotmesos a durs entrenaments i mutats per processos alquímics; els bruixots són tractats com monstres. Aquests no tenen sentiments de ningún tipus i la seva principal labor es donar caça a les diferents bèsties que es poden trobar en aquest univers de fantasia, des de Grius fins a homes llops, mitjançant tots els seus coneixements adquirits en les escoles on es crien. Alguns d’aquests coneixements tracten de alquímia, combat, bruixeria apart de saber identificar totes i cada una de les bèsties amb els seus punts forts i debilitats.

En cada un dels jocs, publicats en 2009, 2012 i 2015 respectivament, Geralt parteix des d‘un punt en el que ha de recuperar a algú o alguna cosa, en el primer la seva memòria, en el segon el seu honor i en el tercer la seva filla adoptada. En tots els jocs es troba una narrativa interessant i diàlegs de qualitat si es comparen amb molts altres videojocs.Tot i que, durant el curs dels jocs es poden prendre decisions que afecten al futur del protagonista i això es conserva entre els tres jocs, es a dir, si es realitza una decisió en la segona entrega, pot afectar al desenvolupament de la tercera entrega. En tots els llibres i videojocs es troba una història adulta amb guerra, drama, política i romanços.

Els llibres no van tenir massa èxit internacional fins la publicació del segon videojoc The Witcher 2: Assasinsof Kings, ja que aquest va tenir força popularitat i va donar a conèixer la franquícia a molta gent que avui en dia espera la traducció del últim llibre.

Por un resfriado leve e insignificante se dejó por completo, hasta que un día no podía respirar se sentía tan mal y decidió avisar a sus padres, quienes vivían a las afueras de la ciudad; los cuales dejando de lado sus responsabilidades fueron inmediatamente. Dos horas más tarde llegaron al hospital, donde fue atendida por el personal de salud con aquella amabilidad, entrega y dedicación profesional que les caracteriza.

Después de muchas pruebas realizadas, llegaron a la conclusión “neumonía”, así fue.  Amanda tenía que seguir las recomendaciones del personal de salud al pie de la letra, pasaron los días y se fue notando la mejoría de Amanda hasta que por fin llegó el gran día en el que le dieron el alta; feliz  rodeada de sus padres, familiares y un amigo, pero le faltaba uno muy especial, su perro Saibor.

Deseando con todas sus fuerzas llegar a casa y olvidarse de todo lo que había pasado, se despidió de los médicos, enfermeros agradecida por la buena atención recibida y en especial de su compañera de habitación con quién hizo muy buenas migas.

Con saltos de alegría salía de la habitación se la veía feliz (cuentan sus padres) de camino a la salida principal del hospital.

En la calle lo esperaba una sorpresa, era su inseparable perro Saibor, quien al ver que Amanda se iba del hospital se volvió loco de felicidad y sin darse cuenta que sobre la avenida  venía un coche a toda velocidad, cruzó la avenida y con un fuerte golpe contra la acera ocasionando una muerte en ese mismo momento.

El llanto se apoderó sobre todos, en especial en  Amanda.

La felicidad es un sentimiento o estado de ánimo que todos perseguimos incansablemente, pero quizás no nos damos cuenta de todo lo que tenemos.

La felicidad no está en poseer cosas materiales, sino en disfrutar cada momento de la vida, cada segundo con los amigos, con la familia… Quizás para muchos la felicidad sea algo utópico pero yo no lo creo. En mi opinión todo depende de las fuerzas que tengamos para seguir luchando por lo que realmente queremos.

Es posible que mientras la buscamos no nos damos cuenta de que siempre ha estado con nosotros. Y en el caso de que no nos sintamos felices no nos quedamos de brazos cruzados pensando qué podríamos hacer para encontrarla, luchamos por lo que nos hace feliz por que la sonrisa vale la pena y la felicidad no es algo imposible.

Hoy en día muchos de los jóvenes que cursamos cuarto de ESO no tenemos claro a qué nos queremos dedicar en un futuro, y eso que empieza el tiempo de tomar decisiones y cada vez queda menos tiempo para escoger nuestro futuro. A muchos nos angustia tomar decisiones que marcarán nuestro futuro y nos preocupa la idea de escoger nuestro destino.
A mí, personalmente, esta situación me tiene muy preocupada ya que tengo miedo a equivocarme al decidir y luego, al cabo de un tiempo, darme cuenta de que no he escogido bien y que no es la profesión que realmente me llena.
En conclusión, pienso que el sistema educativo debería tener en cuenta que la mayoría de alumnos de cuarto de ESO no tenemos claro a qué nos querremos dedicar en un futuro y así en lugar de tener que cursar un bachillerato especializado poder realizar un bachillerato mixto donde cada uno pueda escoger las asignaturas que le agraden y no las marcadas por la ley. Otra posibilidad sería durante la Enseñanza secundaria obligatoria poderse acercar a las diferentes profesiones, ver cómo se trabaja en un hospital, en un bufete de abogados, en una peluquería, en televisión, en una escuela etc etc etc.