LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Pues nada, 15 minutos ya delante del ordenador sin saber qué escribir. Realmente aún no me he puesto en serio, solo me he limitado a hacer ver que pienso, he puesto las manos encima del teclado y con eso creía que me bastaba.

Esto me pasa muchas veces en situaciones distintas. No sé si me explico, ¿sabéis eso de que quieres algo y lo pides pero no haces nada más para conseguirlo? Quiero decir que, ahora ya hablando de objetivos, metas y todas estas cosas, cuando queremos algo no solemos esforzarnos. Nosotros solo lo pedimos y decimos que sí, que estamos dispuestos a luchar por ello, pero lo que pensamos de verdad es que las cosas ya llegarán por sí solas, que todo a su tiempo, que solo hace falta paciencia.

Yo hablo en plural para no hacer de este tema una cosa muy personal pero, la verdad, no tengo la más mínima idea de lo que le pasa al resto del mundo en estos casos. Igual soy la única que pienso así, no se sabe. Volviendo al tema, no quiero decir que la paciencia sea algo malo ni mucho menos. Pero a veces nos pasamos la vida esperando que pasen cosas buenas y lo único que pasa es la vida. Otras veces, avanzamos sin darnos cuenta y algo magnífico sucede (así, de la nada) pero tranquilos, que esto nos es muy común, al menos en mi vida.

Ya acabo, solo decir que (en este caso) lo que cuentan son los hechos, no las intenciones, ya que por más que desees algo con todas tus fuerzas, no es suficiente;“Si quieres algo, sal a buscarlo y punto.”.

laiavalldosera

Sóc en Jofre i fins i tot aquest nom, com a tothom li passa, no l’he triat jo.

El meu caràcter, la meva personalitat, els meus gustos i les meves aficions també han estat, fins ara, influenciats pels altres, sobretot per la família, els amics, l’escola i l’entorn en general. Vaig anar a l’escola La Immaculada, la mateixa on van anar també el meu avi, els meus pares i oncles i la meva germana, dit així sembla que sigui per tradició, però és més que res per convicció.  Amb cinc anys em van apuntar a futbol, però quan ets tan petit no saps què és un joc col·lectiu, hi vam anar junts gairebé tots els nens de la clase a futbol-sala. La raó més important era que “els nens han de fer esport i si és en un poliesportiu millor, així no passaran fred”. Quan ja feia primària em van portar a l’esplai perquè els de casa creuen que la canalla ha de conèixer altres nois i noies fora de l’escola i ha d’educar-se també en un àmbit més lúdic. També em van fer conèixer i participar en totes les festes populars, la nostra família no s’en perd ni una! m’han ensenyat a defensar les tradicions catalanes i estimar la nostra terra.

En entrar a l’institut vaig començar a experimentar un canvi en general i sobretot era conscient que aquest canvi l’estava triant jo, notava més llibertat per decidir qualsevol cosa. Els amics van canviar, de futbol-sala vaig passar al futbol gran, vaig deixar l’esplai, em vaig tallar els cabells (sempre l’havia dut llarg) i aquest estiu he començat a anar amb moto. M’adono que cada cop sóc més protagonista del que faig o vull fer.

En conclusió, a mesura que et vas fent gran canvies i te n’adones del que realment t’interessa i t’importa, i això et permet reorientar la teva vida cap al camí que veritablement vols seguir, però agraint el passat.

Jofre Matamoros Bosch

Aquest proper Dimecres 14-N és un dia diferent de la resta de dies de l’any. No tan sols perquè faig anys, sinó pel fet que un altre cop més es convoca Vaga General.

Vivim en un país en el que hi ha estudiants i treballadors, en el que hi ha gent sense treball i gent sense papers. Tota aquesta gent s’està veient afectada per un govern corrupte que retalla, que privatitza les empresas i permet desnonaments per part d’algunes d’aquestes empreses (bancs), també fa fora a treballadors.

Cada dia estem veient com el govern retalla sobretot en sanitat i educació. Un exemple de retallades en la sanitat ho podem veure en el fet que tanquin plantes d’hospitals i en l’educació en la cantitat de persones que hi ha en les classes ja que fan fora a professors.
Aquí Vilassar ho podem veure ja que en la sanitat ens han tret el servei d’urgencies i en l’educació han fet fora a professors, que fa que a les classes hi hagi molta més gent i sigui més difícil que el professors pugui estar per tu.

El govern com hem dit també privatitza, osigui el que fa es que aquelles empreses que abans eren públiques ara passen a ser privades. Això perque ho fa? Perque així l’Estat no te despeses per mantenir-ho pero en canvi si que rep uns beneficis.

Els desnonaments que fan algunes empreses privades com poden ser els bancs, prefereixen que la gent visqui al carrer i la casa estigui buida, abans que aquestes persones que es fa fora de casa puguin tenir un sostre.

Per últim els acomiadaments dels treballadors, degut a la crisi que estem patint. Aquesta crisi económica podria no afectar tant a molts dels treballadors, pero les empreses prefereixen tenir molts beneficis i que hi hagi gent que s’envagi al carrer abans que tenir menys beneficis i que hi hagi persones que tinguin feina. L’exemple que posaré aquí és el de telefonica. Ara a telefonica, tot i que no ha sortit pels mitjans de comunicació, hi ha previst que despedeixin a molts dels treballadors tot i que és una empresa que te molts beneficis, prefereixen tenir més beneficis i que hi hagi familias que vagin al carrer.

Davant de tot això podem veure que la majoria de les persones vivim en la pobresa. Per això el que hem de fer es unir-nos i anar tots a la Vaga General del proper 14 de Novembre.

Pol

La vida esta llena de magníficas cosas por ejemplo: la salida y puesta de sol, la luna, las estrellas, el mar, el cielo, las montañas, la vegetación, etc. Todas estas son cosas no valoramos lo suficiente porque siempre hemos convivido con ellas.

Desde que nacemos pasa un tiempo hasta que aprendemos a andar, pero como pensamos que es parte de nuestra vida no la valoramos suficiente, en cambio si trabajamos y conseguimos comprarnos alguna cosa lo valoramos muchísimo, y de lo importante, como es el poder ver, oír, saborear, caminar no nos acordamos porqué siempre han estado allí

Para una persona que nunca pudo caminar podemos sacar dos conclusiones: la primera es que podría estar muy disgustado por no poder desplazarse como los otros y la segunda es: igual no lo echa de menos ni está disgustado ya que en ningún momento de su vida ha caminado, es decir, no sabe lo que es caminar, no puede extrañar algo que no ha tenido o vivido.

Hace un tiempo me lesioné el cartílago de las rodillas y debo mantener reposo, por lo tanto no puedo caminar a menos que sea necesario y no puedo hacer ejercicio. Nunca me había encontrado en una situación de éstas, ni me lo imaginaba. Ahora que la padezco me doy cuenta de lo bonito que es poder caminar,correr,saltar y todo lo que podamos hacer con esa habilidad.

Yendo hacia el traumatólogo me paré a mirar el mar mientras mi padre me llevaba en moto y me di cuenta de lo precioso que es. Los rayos del sol se reflejan en el agua del mar y crea un efecto luminoso muy bonito. Al otro lado me quedaba la montaña y también me paré a observarla. A todo esto me di cuenta de que todos los días que he pasado tumbado en el sofá, en el ordenador, podría haber estado en aquellos sitios tan preciosos y aunque no os lo creáis a mi me ayudan a pensar y me hace estar mejor de ánimo y de salud.

Finalmente decidí que cuando me recuperara de las rodillas no tardaría ni un segundo en salir corriendo hacia esos sitios , aunque solo sea para estirarme y pensar mientras disfruto de la luz del sol o la luz de la luna, la brisa y la tranquilidad

Sergio

Benvolguts professors i professores del claustre:

Em dic Gerard Floriach i sóc un alumne del curs de 4t d’ESO d’aquest centre. El motiu d’aquesta carta és ben senzill: vull donar una opinió sobre uns actes que es van realitzar gràcies o per culpa d’un o d’uns professors (utilitzaré el plural). Aquesta sèrie de professors van incitar a realitzar aquest acte. L’opinió que vull donar a conèixer la comparteixo amb, si fa o no fa, la majoria d’alumnes del que formo part, i és que:

Primerament, trobo que és una falta de respecte i d’educació no llegir la carta que van redactar els representants del curs de 4t en què es demanava poder fer el nostre viatge de final de curs, el qual ens marca una etapa de la nostra vida com a estudiants principalment. En general m’esperava que fóssiu més comprensius. En segon lloc fer-vos entendre que amb aquest tipus de protestes perjudiqueu als alumnes i nosaltres ens sentim com si ens passéssiu la pilota a nosaltres. Seguidament dir-vos que els alumnes no tenim cap mena de culpa de les retallades que s’estan fent en l’ensenyament públic, som víctimes directes igual com els professors. Tampoc tenim cap culpa de que els professors no tinguéssiu unes bones condicions de feina, però no per això heu de prendre mesures com a protesta que afectin els vostres alumnes.

Per acabar, voldria demanar disculpes als professors o professores que s’hagin ofès o mosquejat al no estar d’acord amb mi però remarco i repeteixo que és una opinió personal o fins i tot una ideologia, moltes gràcies per la seva atenció.

Gerard Floriach
4t ESO –A
11-11-2012

Per explicar-vos aquesta historia ens hem de remuntar a finals d’estiu d’aquest any. En acabar l’entrenament de la pretemporada de futbol sala, el Marc, el Ferran i jo. Vam acordar anar l’endemà a la platja amb bicicleta, jo no tenia bici, per això vaig agafar la de l’Estela (la meva germana). Feia un any que aquesta bici no es movia. El dia següent solament vaig mirar que les rodes estiguessin inflades, i ho  estaven. En Marc em va passar a buscar i continuació vam passar per casa el Ferran per recollir-lo, ja que ens venia de camí. Al baixar cap a la platja vaig notar un petit “crec!”, malgrat això vaig decidir continuar sense donar-li més importància. Quan anàvem pel passeig marítim direcció Barcelona l’eix que uneix la bici i el manillar es va mig descollar, jo començava a estar més preocupat. A la platja de Montgat vam parar a menjar uns entrepans, banyar-nos una mica i jugar a futbol. Per allà a les 12 vam decidir tornar. Vam decidir tornar pel mateix passeig marítim, i per Premià a l’altura de la Salle vam decidir pujar fins a les Cisa.Per mala sort el meu pedal va cedir i es va trencar. Anava llavors amb ferro, en el qual va enganxat el pedal. Això implicava fer més força amb els braços, això va provocar que el manillar s’acabés  de desmuntar. Això va succeir al camp de futbol del Premià De Dalt. Al baixar de la bicicleta em vaig tallar amb el canto del pedal trencat em va sortir bastanta sang. Vaig acabar anant fins a casa amb una bicicleta a l’esquena i sagnant. La gent pel carrer em mirava entranyada, havia ser perquè anava sense camiseta, amb una bici a l’esquena, sagnant i com que era estiu estava molt moreno.

Aquesta es la millor historia que m’ha passat en tot l’estiu.

Pau Cuenca

Hi ha persones que el descriuen com un sentiment, d’altres com una sensació… Jo, no el sabria descriure.

Jo sóc molt orgullosa i ho sé, el que mai m’ha dit ningú és si això és un avantatge o un inconvenient per mi. El meu avi sempre em deia:  “L’orgull dels mediocres consisteix en parlar sempre de si mateixos, l’orgull dels grans homes és de no parlar mai d’ells” recordo que deia que el meu cas era el segon, m’encantava. L’orgull mai m’havia causat problemes, fins que fa uns anys vaig trobar a una persona especial, increïble, fantàstica… Em va fer obrir els ulls, sempre quan ens barallàvem em deia que era molt orgullosa. Fins que un dia em vaig adonar, jo mai havia cedit a demanar-li perdó, de cop i volta tot va canviar, jo vaig canviar. Només per aquesta persona m’he empassat l’orgull, per això és tan especial per mi, i sempre ho serà. Últimament crec que li he enganxat això de l’orgull, ja que cada cop es posa més en contra meu. Però d’una cosa estic segura ho solucionarem, passi el que passi.

M’he documentat sobre el tema i he trobat el següent: “Les persones orgulloses solen tenir problemes per reconèixer els seus errors”. El que això no diu és que sempre hi haurà algú al teu costat que et faci obrir els ulls, però mai t’intentarà canviar simplement li agradarà el teu defecte.

Gràcies per tot.

Laura

Temps enrere la telefonia mòbil era una cosa que estava poc desenvolupada, només els més afortunats podien gaudir de tenir un aparell amb el qual es podien comunicar a distancia amb una altra persona. Però avui en dia és molt diferent. La majoria de la gent té un mòbil, amb el qual no només pot parla amb altres persones, sinó que també pot enviar fotos, missatges; es pot connectar a internet, accedir al seu correu electrònic… i tot a partir d’un objecte no més gran de 11×6 cm ( parlant dels més voluminosos).

Els joves d’avui en dia no podem sortir de casa sense tenir-lo a les nostres mans, i si ens el roben, el perdem o simplement se’ns espatlla, ja estem suplicant als pares que ens en comprin un de nou, a ser possible amb internet, clar està. La gran majoria de pares ens renyen perquè estem tot el dia sotmesos dintre aquestes minipantalles, diuen que ens passem l’estona parlant amb els amics i ens importa més el que hi ha a la pantalla de l’aparell, que el que ens envolta. En el fons tenen raó, però és una cosa addictiva que no pots controlar. Si sentim el soroll del mòbil tens la necessitat de mirar-lo. Ara cada vegada més, sobre tot amb el WhatsApp. Ens passem gairebé les 24 hores del dia xatejant amb els amics. La meva mare sempre es pregunta de què parlem, què és tan important que ens té tan enganxats. Però si sóc sincera la major part són converses estúpides, coses que no corren presa i que podries esperar fins l’endemà per explicar-ho amb persona.

També he de dir que a vegades em treu de polleguera això del tenir WhatsApp. Tot el dia el mòbil vibrant: Que si ara et parla aquest, que si ara et parla l’altre… i ja no et dic dels grups, 11 persones en una mateixa conversa, que si et descuides, quan mires el mòbil tens 200 missatges. Però si no el tingués tot el dia el costat donant-me la vara, tindria la sensació de que em falta alguna cosa. És un mal vici, ho sé, però seria incapaç d’estar 24 hores incomunicada.

Mariona Ros.

Avui us volia parlar dels canvis, sí, aquelles coses que estan presents diàriament a les nostres vides, i que vulguem o no, succeeixen i les condicionen en certa manera.

Sincerament, a mi no m’acostumen a agradar els grans canvis. Si una cosa no em sembla molt malament ja m’esta bé, no m’agrada que me la canviin per una millor si no és necessari, per exemple, fa uns dos anys, els meus pares van decidir canviar de casa perquè la nostra estava molt allunyada del centre del poble i per anar a buscar qualsevol cosa sempre havíem d’anar amb cotxe, així, que van decidir posar-la a la venda i quan ja l’havíen venuda en van comprar una al centre del poble, a mi la idea ja no em va agradar perquè havia viscut allà des dels tres anys i hi tenia molts records, li havia agafat molt afecte i sempre m’havia agradat molt.

Total, que al final ens va enganxar la crisi i els compradors es van tirar enrere.Això va provocar que quedéssim amb dues cases comprades i sense saber què fer. Aquí van començar els problemes econòmics però ara ja estem bastant bé. El que vull dir amb això és que mentre alguna cosa no et causa molts problemes és millor deixar-ho com està o en un tres i no res acabes tenint un munt de mals del cap.

Guillem

No us ha passat mai que la vostra mare us crida per l’estat lamentable de la vostra habitació?

És que des de que tinc memòria que cada dos diumenges aproximadament la meva mare sense previ avís (encara que ara ja ens ho coneixem) decideix netejar la casa i evidentment no ho fa sola, obre la porta de la nostra habitació i ens comença a donar ordres de l’estil: recull la roba que t’he plegat, llença els papers que tens a sobre la taula, passa-li un drap a la tauleta de nit… i si veu que no fem cas, comença a escridassar-nos en castellà i aleshores si que ens fiquem mans a l’obra.

A mi personalment mai m’ha preocupat gaire la neteja però sempre he tingut uns límits, els que mai els ha tingut és el meu germà però això és un altre tema. Més o menys sempre havia tingut l’habitació decentment ordenada però aquests últims anys he anat perdent la rutina i cada vegada la tinc més desastrosa per més que ma mare m’escridassi. I és que sincerament ja no m’importa el més mínim.

Això ho dic perquè per exemple, de que serveix fer-se el maleït llit? De què serveix tenir la roba ordenada al armari? Amb aquestes coses vull dir que sí que és bo tenir una higiene decent però que aquest concepte moltes vegades es confón amb l’ordre i són coses molt diferents, el desordre pot semblar una cosa molt bruta però mentre el que estigui desordenat estigui mínimament net tant se val.

Així que ja li he dit a ma mare que els diumenges ajudaré a netejar però que em nego rotundament a fer-me el llit i començo a veure clar que és la decisió que va prendre el meu germà anys enrere perquè la seva habitació no estava bruta, però això sí, semblava que hagués passat un huracà per allà.

En fi, de moment ja tinc un límit fixat, haig de poder entrar per la porta de la meva habitació sense molt problemes.

Guillem