LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Tot va començar quan jo tenia uns 6 anys. Els meus pares, la meva àvia, el meu germà i jo vam anar a casa del meu tiet, a L’Escala. Allà, ens vam trobar una sorpresa… La seva veïna tenia una gata,la qual va parir a casa del meu oncle. Potser per vergonya o simplement perquè va voler, ens va regalar un dels gatets. El meu germà la va escollir i li va posar de nom: Nina.

Va tenir un embaràs psicològic, i la vam haver d’operar. A tots ens fa pena que mai hagi pogut tenir la sensació de ser mare i que mai ho pugui ser. A sobre s’ha quedat feta tota una bola des de l’operació, però està bonica igual!
Mai m’hauria pensat que un animalet a casa em podria alegrar tan el dia: pel matí si és aviat me la trobo al meu costat, i si veu que se’m fa tard em desperta (més que res perquè s’avorreix), aleshores sempre surt una mica pel meu carrer, però si hi ha més gats, ella s’enfada i no vol sortir perquè no és molt amigable amb els animals, de fet jo crec que es creu una personeta. Per la tarda aquests dies de fred no acostuma a sortir i es fa una bona becaina. Per la nit podríem dir clarament que es una pesada! Se’ns posa a sobra i vol que la mimem, bé, això ho vol tot el dia però està una mica boja i a la que se li creuen els cables ens mossega. Això sí, més del 90% del dia se’l passa netejant-se.

M’han encantat aquests 9 anyets amb la meva boleta de pel i espero viure’n molts més!

Gemma

Fast food (menjar ràpid), conegut com a “menjar basura”. Com pot ser que a la gent li agradi tant tenint aquest nom? La veritat és que no m’ho explico, a més a més, sabent que és dels menjars menys saludables que hi ha.

Tot i no ser un menjar gaire sa a la gent li agrada força, o almenys, això sembla. Sol ser molt econòmic i això fa que la gent en compri en grans quantitats. La majoria de vegades, l’abús d’aquest menjar causa el sobrepès, sobretot a aquelles persones que no practiquen cap mena d’esport. Generalment veiem afectats per això els països nord-americans.

El menjar ràpid no és gens bo per la nostra salut degut a que conté moltes calories que fan que engreixi molt (molts plats són fregits o amb salses). El pitjor és saber que per a molta gent això ha passat a ser una addicció i en conseqüència el seu cos reté colesterol. Sembla que no, però el colesterol pot ser més perillós del que la gent es pensa. En general les conseqüències de menjar “fast food” no són gaire bones, no obstant això, la gent en segueix menjant. Com pot ser?

Cada cop hi ha més gent que opta per menjar aquest tipus d’alimentació. És per això per el que ja s’han fet estudis que diuen que si els joves d’avui en dia segueixen alimentant-se de menjar ràpid, aquesta serà la primera generació que viu menys que els seus pares a causa de la mala alimentació de la que disposen.

Crec que l’ésser humà sempre ha intentat assolir els màxims coneixements que ha pogut per fer més llarga la vida de cada humà i així créixer com una espècie cada cop més desenvolupada; si aquesta generació ha de viure menys anys que l’anterior per “mala alimentació”, no creieu que seria fer un pas enrere per la humanitat?

Guillem

Segur que algun cop us haureu preguntat; qui va crear les mates? Per a què serveixen? Per què són obligatòries? Doncs sincerament no en tinc ni idea, només sé que jo m’ho pregunto molt sovint, com ara mateix que estic estudiant el tema de racionalització i he parat a escriure una estona, ho necessitava! A vegades penso que mai em serviran de res, i aquest tema per exemple no l’entenc. Molts us preguntareu que per què escric sobre això, doncs ho faig per desfogar-me. No els trobo sentit. Ara estava amb una amiga que m’estava ajudant i ho he arribat a entendre espero aprovar! Si vosaltres tampoc sabeu per què us ho pregunteu, tranquils! Jo us entenc!

Irene

Por fin ha llegado mi amiga de Estados y estamos pasando la mayoría de días juntas, bueno los que podemos porque tiene tantos amigos, que cada día tiene que visitar a uno diferente. Quiero explicaros especialmente este lunes. Desde el verano pasado mi amiga me presentó a su tía y es un encanto. Hoy me propuso ir a verla y naturalmente accedí.

Su tía es un poco mayor y nos ha podido contar un montón de experiencias que vivió en su época y lo que decidió estudiar, cosa que el nombre del estudio no me ha quedado muy claro, pero es muy interesante!

Solo con escribir en una hoja en blanco y escribir mi firma y un poco lo que me apetecía, ella ha podido saber cómo soy de personalidad. Después ha hecho lo mismo con mi amiga. Nos reímos un montón con ella. El miércoles iremos a verla otra vez, que nos ha invitado a comer las tres juntas en su casa. Creo que se siente sola, y poder estar con nosotras le anima un poco. Ha dicho que nos preparará fondue y estamos encantadas, cuando salga del instituto iré directa a su casa.

Espero volver a verla más veces porque mi amiga vuelve a irse a Estados Unidos  y no quiero que se quede sola.

Clara

Cada dia m’adono més del que m’envolta i, per aquest motiu sé que no estic pas sola. Miro al meu voltant i sempre hi ha algú. La meva família. Que faríem sense la nostra família? Jo, per exemple, sense la meva família no faria pràcticament res, ja que, per sort, estem tan units que quan algú, per molt lluny que estigui, té algun problema, allà estem. En canvi, hi ha famílies distants, que no es parlen, ni que tan sols es truquen de tant en tant per donar senyals de vida. Ni la meva família ni jo podríem estar els uns sense els altres. Per això, animo a tots aquells que estigueu enfadats amb algú de la vostra família, siusplau, reconcilieu-vos. La família és gran part de la vostra vida. Són els qui han estat al vostre costat des que vau néixer, ajudant-vos enfront els problemes i també rient a més no poder, però sempre al vostre costat.

En el meu cas, com ja he dit abans, a la meva família estem tots molt units, tot i que tinc família a altres llocs, als qui només puc visitar molt de tant en tant. Que estiguem tan units no significa pas que tinguem una vida fàcil, ja que hem viscut coses que no desitjo que les visqui ningú, però també n’hem viscut d’altres que val la pena recordar. Sembla que superar problemes ens uneixi encara més, perquè tots volem ajudar a superar-los i, per això tots volem aportar quelcom per aconseguir-ho. La veritat és que si hagués d’explicar tots els problemes en els quals hem caigut, podria estar-m’hi bastant de temps, però com en la vida no ens hem de quedar amb les coses dolentes, prefereixo explicar-vos quelcom agradable.

No hi ha res millor que anar a veure a la teva àvia, però en arribar veus que està plorant. En aquest moment penses: “-Uf! I jo ara què puc fer perquè la iaia s’animi?”. També s’ha de dir que l’àvia té una malaltia anomenada Alzheimer. Suposo que molts sabreu el que és. Aquesta malaltia et fa perdre la memòria. La meva àvia, hi ha vegades que sap qui sóc, però hi ha d’altres que no. Doncs el que us estava explicant, vaig anar a veure a l’àvia i estava plorant. El primer que li vaig dir va ser: “-Iaia si lloras ya no vengo más, tienes que reírte”. En aquest moment, el primer que va fer va ser començar a riure. En aquest moment em vaig sentir la persona més afortunada del món. Havia aconseguit que la meva àvia deixés de plorar i, a més a més que comencés a riure. Siusplau, estimeu als qui us estimen, és a dir, estimeu la vostra família, s’ho mereixen!

Itziar

A casa meva, tenim dos animals: un gos i una tortuga.

El gos (el Niko), ens el vam donar quan només tenia un any. Quan portava només uns dies amb nosaltres, es comportava d’una manera estranya; li mossegava les sabatilles al meu pare, llençava les escombraries per terra…. Amb tot això vam deduïr que amb les sabatilles li deurien pegar o alguna cosa per l’estil, i les escombraries, després de renyar-lo unes quantes vegades, ho va deixar de fer.

La tortuga ( la Rosita ), la vam comprar quan jo anava  P-3 perquè era la classe de les tortugues. Ara ja té dotze anys, és molt gran i l’hem hagut de canviar de peixera unes quantes vegades. L’altre dia, la meva mare l’estava netejant, quan de cop i volta, li veiem una cosa negra: ÉS UN NOI! Resulta ser, que porto dotze anys de la meva vida dient-li Rosita i ara haurem de canviar i dir-li Rosito.

Irene

Fa cosa d’un mes, dues amigues i jo vam comprar les entrades per el concert de Txarango, al palau de la Música. Se celebrarà el dia 26 d’Abril, d’aquí fins llavors ja hauré fet algun altre escrit més sobre aquest tema.

Tot i que fa poquet que sé que existeix, Txarango és un dels meus grups preferits,. El meu interès per Txarango ve de mesos anteriors. Per les Festes de la Mercè, una amiga em va convidar a passar uns dies a casa seva, ja que feia temps que no sortíem juntes. Vaig arribar a casa la Paola al matí, ella ja havia fet els plans per a la nit i un dels concerts als quals estava previst anar era Txarango. Jo havia sentit a parlar d’aquest grup però mai m’havia cridat l’atenció perquè no m’agrada la música catalana. En dir-li a la Paola que, com a molt, em sabia “La dansa del Vestit”, em va dir: “Doncs ja saps que et toca fer avui, tens fins a les 12 de la nit per aprendre’t les caçons!” i vam estar tot el dia amb Txarango sonant. No cal dir que el concert va ser impressionant. A partir de llavors, cada vegada que escolto Txarango recordo aquells dies de la Mercè, recordo el concert al Fòrum, recordo la Paola i jo cantant, ballant i saltant, etc. És per això que m’encanta aquest grup català. Hi ha una sèrie d’experiències que causen els meus gustos, per tant, jo no els he triat i si a hores d’ara volgués canviar-los, no podria fer-ho.

Rellegint una mica l’escrit me adonat que m’he desviat del tema, el que jo volia explicar és el proper concert de Txarango. Per tant, només afegiré una última cosa del passat concert; i és que, quan els vaig explicar tot això a la Júlia i a la Mariona, els vaig prometre que al proper hi aniríem juntes i així serà.

Ara sí; parlem del 26 d’Abril. Si diguéssim que se’ns està fent llarga l’espera, ens quedaríem curtes. La Mariona i jo, cada matí de camí a l’ institut escoltem Txarango, és com una manera de dir “Ja queda un dia menys”, també es podria veure com una manera masoquista de repetir-nos: “encara queden 133 dies”. El cas és que aprofito aquest escrit per dir-vos, Mariona i Júlia, que quan arribi el dia estarem les tres juntes i serà una experiència que difícilment oblidarem. Al cap i a la fi, aquests son els moments que recordarem sempre.

Laia

De dilluns a divendres sempre em toca fer el mateix. Els dilluns per obligació m’aixeco a las 7:45 per anar al institut com tots els altres dies. Les classes comencen a les 8:15 fins les 2:45, per sort tenim 30 minuts de descans i cada dia fem diferents assignatures. En acabar les classes torno a casa caminant amb els meus amics. En arribar a casa m’espera la meva mare amb el dinar preparat. Quan acabo de dinar em poso a mirar la televisió que fan un programa d’esports que m’agrada, que acaba a les 3:45. Ara sí, en acabar el programa d’esports em toca posar-me a estudiar o fer deures fins les 6 de la tarda. A les 6 surto de casa per anar al camp de futbol que he d’entrenar a nens petits i comencen a les 6:45, l’entrenament dura 1:15, i just després vaig a entrenar amb el meu equip. Això ho faig els dimarts i els dijous; en canvi els divendres els nens petits comencen l’entrenament a les 5:30. En acabar el seu entrenament tinc 30 minuts per poder berenar i després em toca entrenar amb el meu equip. Els dilluns i dimecres normalment estudio, miro la televisió però normalment no faig res d’esport.

Marc Gasulla

Des de la guarderia, sempre he anat a la mateixa classe que la Maria, una companya i molt bona amiga meva. Vam néixer el mateix dia i sempre hem celebrat el nostre aniversari juntes, a la bolera, al cocodril, en fí, en molts llocs. Alguna vegada a les festes ens hem varallat per tonteries, coses que no tenien importància, ens enfadavem perquè a una li havien regalat una cosa més maca que a l’altra o perquè una tenia més regals que l’altra…

Ara ja sóm grans i no fem aquestes coses. Cadascuna va per la seva banda a l’hora de fer la festa. I sé que algun dia deixarem d’estar tan unides i que no parlarem tant com avui dia però estic segura, de que sempre serem amigues.

Irene

Bien, ahora si que me he quedado bloqueada. No tengo ni la más mínima idea sobre lo que puedo escribir. Mi profesor de ética me dijo que no tratara de hablar sobre cosas fantásticas sino, sobre cosas normales, de estas que pasan el día a día. Y bien, que mejor que hablar sobre una persona, una amiga y prácticamente una hermana con la que he compartido momentos increíbles desde que éramos unas criajas.

Esta persona con la que he compartido momentos únicos, fantásticos, maravillosos… es cariñosa, simpática, fiestera, sincera, y sobretodo fiel con los suyos. Yo la conozco desde los 2 añitos. Las dos éramos súper pequeñas y en la guardería jugábamos como si nada. Luego, al crecer y seguir juntas, nos dimos cuenta que juntas formábamos un buen equipo. Le dábamos un toque especial a la amistad con cada sonrisa y cada mirada que hacia sentir la una a la otra una tranquilidad que es imposible de perder, o almenos, no debería esfumarse así sin más. Es cierto que cuando quieres a una persona eres capaz de hacer cualquier cosa para ella y es que cuando una de las dos está mal aunque sonría, se nota que por dentro no está feliz y que necesita la ayuda de la otra.

Ella y yo confiamos la una con la otra a más no poder y sabemos que por muy difícil que sea de resolver un problema, juntas, con esfuerzo lo lograremos. Le explico todo, desde la más pequeña tontería hasta un problema gordo y ella también a mí.

Es… no sé como es… es decir, lo sé pero como las cosas buenas son tantas me cuesta expresarlo todo en un simple escrito. Si que me gustaría remarcar una cosa con la que no estoy conforme. Últimamente, por varios temas nos hemos distanciado un poco, y aunque sea poco, ésta falta de compañía se echa de menos. Espero que podamos volver a recuperar la por completo en el concierto de Txarango, o el mismo día a día, ya que como dice el profesor, las cosas simples, normales… también llamadas rutinas, son las que tienen finalmente los momentos más preciosos i significantes.

Laia, porque te quiero, porqué sin ti no puedo, porqué juntas somos más, y porqué eres mi hermana desde pequeña, esto va por ti!

Júlia